IGNOTUS
Era tard. M'havia quedat a la botiga preparant comandes per l'endemà. La grip estava fent estralls aquell any i el nombre de comandes per a poció peppermint era desorbitant. Quan vaig obrir la finestra per deixar sortir les meves dues òlibes, la Bruna i la Fosca, el meu corb, en Bert, i el meu petit falcó, en Sullivan, amb la correspondència i les comandes per l'endemà, va ser quan vaig sentir-ho per primera vegada.
Per un moment em va semblar sentir un soroll estrany, una mena de ronc o gruny mig ofegat. Desconcertat vaig mirar a dreta i esquerre cap a la foscor que m'envoltava, però no vaig detectar cap moviment. Vaig assumir que havia estat algun animal així que no em vaig entretenir massa més, vaig tancar la finestra de nou i vaig recollir per poder tancar finalment la botiga i pujar al pis de dalt on tenia el meu petit apartament.
Em moria de gana. Feia hores que no menjava i estava molt cansat. Una mica de sopar, una bona dutxa calenta i una nit de repòs. Allò era el que més desitjava en aquells moments, una nit de repòs.
Feia pocs mesos que vivia sol. En dies tan llargs com aquell, haver de cuinar-me el sopar després d'haver-me passat el dia coent pocions no m'entusiasmava, per això recorria al invent d'origen muggle més útil dels que disposava, el microones. Menjars precuinats i sobres reescalfades no eren la meva opció preferida però cansat com estava tampoc podia aconseguir res massa més elaborat.
Després d'un plat de tallarines i una dutxa que em va deixar amb la sensació d'estar encara més exhaust, em vaig adormir de seguida que vaig apagar els llums.
Però el meu descans va durar poc. Em vaig despertar poques hores després alertat per un soroll. Instintivament vaig incorporar-me al llit vareta en mà i vaig dir:
—Lumos.
L'estança es va il·luminar i alleujat vaig adonar-me que estava sol. El soroll devia haver vingut del carrer o potser només ho havia somiat.
Cansat i molest per aquella interrupció del meu descans vaig estirar-me de nou tot apagant la llum de la vareta.
Però no vaig tenir temps d'adormir-me que de nou vaig sentir un murmuri apagat, semblant al gruny que havia sentit al carrer abans de pujar a sopar. Aquest cop vaig quedar-me quiet i en silenci. Intentant descobrir la procedència d'aquell estrany soroll. M'hauria entrat a casa algun animal estrany?
Vaig tornar a encendre la vareta. Però per més que mirava al meu voltant no veia pas res. Llavors el so es va repetir. Aquesta vegada va semblar com si fos més que un gruny animal, com si fos una veu molt i molt rogallosa. Vaig tancar els ulls per escoltar de nou.
—Severus, si us plau —em va semblar entendre. Estava desconcertat.
La veu era només un murmuri sonava llunyana i apagada, i a més les paraules estaven intercalades per el que semblaven gemecs o una respiració alterada, profunda i greu.
Molt pocs sabien o recordaven que el meu segon nom és Severus i ningú que jo conegués em cridava mai per aquell nom. Tothom em deia Al, els pares em deien Albus, molts clients simplement em deien Potter, fins i tot n'hi havia algun que em deia Mestre però mai Severus. Per això quan vaig entendre aquell estrany so com el meu segon nom, a més pronunciat entre estranys gemecs, no vaig pensar que podria estar-me cridant a mi.
—Per Merlí i Morgana —vaig dir enfadat, pensant que el que des del llit semblaven xiuxiuejos a cau d'orella eren en realitat crits provinents del carrer. Sense ni tant sols aixecar-me vaig alçar la vareta i apuntant a la finestra vaig llençar un conjur silenciador.
Em vaig tombar i vaig intentar adormir-me de nou. L'alba arribaria en un parell d'hores però el meu temps de repòs d'aquella nit ja s'havia acabat.
—Em sents? —vaig sentir que aquella veu estranya trencava el silenci de nou. Aquest cop les paraules havien sonat una mica més clares, com si parlés més a poc a poc, esforçant-se per fer-se entendre. De totes maneres seguia sent un so greu i rogallós.
—Està bé, ja n'hi ha prou d'aquest color. Qui hi ha? —vaig preguntar encenent la vareta de nou per veure qui o què s'havia colat a casa meva sense permís. Però l'habitació era buida.
Mig espantat, mig cabrejat per la interrupció, vaig alçar-me del llit i em vaig dirigir a la sala, tampoc hi havia ningú; El bany, la cuina, el despatx, el pis estava buit. Estava sol.
—Severus, em sens! —va dir llavors la veu rogallosa darrere meu en un lament que va esgarrifar-me.
—No sé qui ets ni què vols —vaig dir girant-me cap a la porta de l'habitació, d'on havia vingut la veu—, però t'exigeixo que surtis del teu amagatall ara mateix o faré venir els Aurors i acabaràs a Azkaban.
—No puc —va dir la veu misteriosa just abans d'arrancar en gemecs. Vaig suposar que eren gemecs, com una mena de plor desconsolat, però era difícil de dir pel to fosc i bast d'aquella estranya veu.
—No pots què? —vaig preguntar exaltat i desconcertat. No em feia gens de gràcia aquella situació i aquella mena de plor em feia sentir incòmode—. No em pots dir qui ets? No pots sortir d'on ets? O no pots anar a Azkaban?
—Necessito... ajuda —va somicar la veu. Les paraules tornaven a estar intercalades per grans inspiracions com si dir-les li suposés un gran esforç.
—Sí, això és evident —vaig respondre secament, encara enfadat per la manca de son i sense saber com enfrontar-me a una veu rogallosa sense sentit que no parava de plorar. Vaig intentar contar fins a deu, vaig respirar profundament i vaig preguntar de nou—. Qui ets? Necessito saber com et dius per poder-te ajudar.
—Tens una vola-ploma? —va dir la veu amb certes dificultats.
—Ho sento, no —li vaig respondre confós.
—Em costa parlar —va fer la veu mig ofegant-se en els seus propis gemecs, com si no només li costés parlar, que era bastant evident, sinó com si fer l'esforç li fes mal.
—Pots fer algun altre soroll, com picar de mans per exemple? —Li vaig preguntar esperant poder mantenir una conversa amb l'intrús ni que fos a base de sís i nos i descobrir així qui era i com i perquè havia entrat a casa meva a mitja nit.
—Sí —va fer la veu en un gruny, i va picar un cop damunt la taula o contra una porta, no n'estava segur.
—Veig que saps com funciona. Un cop és que sí, dos és que no, tres és no ho sé. Entesos?
Un cop. "Sí"
—Està bé. Ara et faré unes preguntes i has de contestar amb sinceritat si realment vols que t'ajudi —vaig dir mentre em preparava mentalment per llençar un encanteri no verbal per detectar mentides—. Comencem per una de fàcil. Ets humà?
Un cop. "Sí"
—Bé, això ja és alguna cosa. Suposo que la resposta és... però més val preguntar. Ets un muggle?
Dos cops. "No"
—Squib? —vaig pensar en que potser era algun pobre squib víctima d'algun mag tenebrós. Ja no era massa habitual, però tampoc seria la primera vegada que em creués amb pobres squibs que eren víctimes indefenses davant de mags trastornats.
"No" Allò em va sorprendre, però no va fer saltar cap alarma de mentida.
—Mag? —vaig preguntar, pensant en que ja no quedaven gaires opcions més.
"Sí"
—Necessites ajuda has dit. Estàs ferit? —la pregunta em va sortir sola, segurament degut als gemecs que l'intrús havia estat fent al parlar.
Tres cops. "No ho sé"
—Vaja —vaig murmurar desconcertat per aquella resposta que no esperava i que tampoc havia fet saltar l'alarma del encanteri que havia llençat. Per primera vegada em vaig preguntar si es que no havia funcionat—. Um... i si et porto a l'hospital? —Vaig oferir preocupat per ell, per la meva seguretat i també pensant en com desempallegar-me d'aquell intrús.
Però dos cops rotunds sobre la taula em van deixar clar que no volia anar a l'hospital. No sabia si estava davant algú perillós, violent o boig, em calia anar amb compte. Potser hauria d'aparcar aquell tema.
—Missatge captat. Res d'hospitals. Bufa —vaig murmurar notant com el pols se m'havia accelerat amb l'ensurt.
—Perdó —va dir llavors la veu enrogallada.
Aquella disculpa em va sorprendre i alhora em va calmar prou per atrevir-me a insistir en el tema.
—He d'entendre que no busques ajuda mèdica doncs?
"Sí"
—Em pregunto què pots voler de mi. Saps que soc només un mestre en pocions? —vaig preguntar amb l'esperança que tot plegat fos un malentès i que aquell desconegut hagués entrat a casa meva per error, buscant a algú altre.
"Sí"
Potser no em buscava a mi sinó simplement una poció...
—Necessites alguna poció? —vaig preguntar amb optimisme pensant en com no hi hauria pensat abans en aquella opció.
"No"
—Per què has vingut a mi llavors? Per què no has anat als Aurors? —no vaig poder evitar preguntar molest.
"No!"
Dos nous cops rotunds em van tornar a fer saltar el cor.
—Ets un fugitiu? —Vaig preguntar aixecant la vareta de nou en posició defensiva.
M'havia relaxat massa? Encara que poc em podria defensar si no veia al meu atacant.
Es va fer el silenci i em vaig adonar que amenaçant-lo no aconseguiria res. No semblava que aquell desconegut, fos qui fos, tingués intenció d'atacar-me. Podria haver-me matat mentre dormia i no ho havia fet, m'havia demanat ajuda.
—Contesta'm. No podré ajudar-te si no m'expliques què et passa —vaig dir abaixant la vareta.
—Si us plau —va dir l'estranya veu en el que semblava un gruny de súplica.
—Estàs fugint o no? —Vaig insistir.
Es va sentir un nou gruny-gemec, que em va semblar un plor contingut; Després molt suau, gairebé com si fos una carícia més que un cop vaig sentir la resposta.
"Sí"
Era evident que fugia d'alguna cosa però, per més irracional que fos, que hagués sigut sincer em tranquil·litzava.
—Ho veus, has dit la veritat i no ha passat res. Si vols que t'ajudi has de confiar en mi.
"Sí"
—Pots fer-te visible? —Vaig preguntar incomodat per la sensació d'estar parlant sol.
"No"
Un lleuger pessigolleig em va advertir que aquella resposta amagava alguna cosa, tot i que no era mentida. No podia o no volia? Era difícil de dir. Però vaig pensar que no era el moment d'insistir en el tema. Com a mínim sabia que l'encanteri no verbal havia funcionat.
—Està bé. Necessito un cafè. En vols un? —vaig oferir mig en broma, intentant relaxar una mica l'ambient canviant a un tema quotidià, encara que no esperava que acceptés.
"Sí" va respondre, sorprenent-me.
Una de les cadires de la taula es va apartar sola. Vaig intentar no quedar-me mirant. Se m'havien posat els pels de punta. Per contra vaig dirigir-me a la cuina i vaig posar una cafetera a fer. Immediatament vaig sortir i em vaig dirigir a l'habitació.
—Em vaig a vestir. Ara torno —vaig murmurar abans de tancar la porta mirant la cadira "buida".
Em vaig vestir de pressa. No volia deixar sol al desconegut invisible massa estona. Abans de sortir de l'habitació, però, vaig despenjar el telèfon i vaig trucar a la tieta Hermione, un dels pocs membres de la família i de la comunitat màgica que com jo utilitzava aquell invent muggle amb regularitat. Amb aquell desconegut a la sala no podia utilitzar la xemeneia.
Era massa aviat, em va saltar el contestador i li vaig deixar un missatge:
—Tieta, sóc l'Albus, em pots fer un favor? Contacta amb el pare i digues-li que em truqui al mòbil. Gràcies. Ja t'ho explicaré. Records al tiet. Petons.
Un cop enviat el missatge em vaig afanyar a sortir de l'habitació.
—Prepararé una mica d'esmorzar. Necessito cafè —vaig murmurar mentre creuava la sala buida cap a la cuina.
Quan vaig arribar a la porta em va assaltar el dubte de si estaria parlant sol realment.
—Encara ets aquí?
"Sí"
I per més estrany que sembli vaig respirar alleujat. Sí que volia desfer-me d'ell, però creia sincerament que necessitava ajuda i la veritat es que abans de perdre'l de vista volia saber perquè necessitava ajuda, perquè havia acudit a mi, perquè no volia saber res d'hospitals ni aurors, i com punyeta s'havia ficat a casa meva.
Una estona més tard vaig tornar a entrar al menjador amb dues tasses de cafè, dos plats amb torrades i melmelada de pruna i de cireres.
—Espero que t'agradi. Em sap greu no sóc gaire bo en això de la cuina. Encara que no puguis fer-te visible ni parlar, suposo que podràs menjar...
"Sí"
—Bé, doncs bon profit. Et sembla bé si continuo amb les preguntes mentre esmorzem?
"Sí"
En aquell moment, una mà de pell pàl·lida, gairebé transparent va aparèixer del no res i va agafar la tassa de cafè fumejant. No vaig dir res al respecte, i vaig intentar no mirar-la massa tampoc. Tot i que era difícil no fixar-se en una mà flotant davant meu amb una tassa de cafè primer i una torrada després que desapareixia i reapareixia més petita sense motiu aparent.
—Vius aquí a Londres?
"No"
De fet tampoc era tan estrany donat que la comunitat màgica anglesa no tenia massa tendència a establir-se dins nuclis muggles gaire grans.
Vaig descobrir que era anglès això sí, i que havia estudiat a Hogwarts igual que jo, tot i que es va negar a respondre preguntes que poguessin revelar més informació sobre la seva veritable identitat o la seva edat inclús.
—Si no em vols dir el teu nom real t'hauré de dir d'alguna manera. Ja ho tinc: Ignotus. Saps qui era? —No va respondre—. Del conte de les relíquies de la mort, el tercer germà, el de la capa d'invisibilitat.
El misteriós home invisible tampoc va respondre. I en aquell moment uns copets al vidre em van indicar que el correu del matí acabava d'arribar.
Intentant no deixar entreveure el meu estat d'alerta, com si tenir aquell estrany individu a la meva sala no em preocupés gens, em vaig aixecar i vaig obrir la finestra al meus estimats ocells.
La Bruna i la Fosca es van posar sobre la taula a l'espera que els recompensés la feina ben feta amb un tros de torrada.
—Bon dia boniques. Sou les meves reines —els vaig dir acaronant-les una mica mentre els donava part del meu esmorzar—. I ara a dormir.
Ambdues òlibes van ulular suaument i emprengueren el vol cap al meu despatx.
—I tu Bert, no vols esmorzar? —Vaig dir llavors mirant el corb negre que s'havia posat sobre la meva espatlla esquerra—. Au ves a buscar la bossa de llaminadures.
Mentre jo m'asseia de nou a la cadira, l'animal va volar cap a la cuina sota la meva mirada i va agafar de sobre la despensa una bossa marró i me la va dur fins la taula per a que li donés un parell de saltamartins secs. Però no havia acabat de menjar-se el segon que l'animal va batre les ales amenaçadorament cap on hi havia l'Ignotus.
—Tranquil Bert. Aquest és l'Ignotus. Sé que no el pots veure, no passa res. Ignotus necessito que estenguis la mà i dixis que en Bert se t'acosti. Dóna-li un saltamartí i així entendrà que no ets una amenaça.
En Bert va voler picar la mà de l'Ignotus. Però després de que el renyés va deixar d'intentar-ho i es va quedar postrat a la meva espatlla, desconfiant del misteriós desconegut i la seva mà flotant; Demostrant tot el recel que jo intentava amagar per intentar estirar-li la llengua a l'home invisible.
—Quan obrin les botigues enviaré en Bert a comprar una vola-ploma així em podràs donar més explicacions. Fins llavors haurem de seguir amb els sís i els nos. Així que digues-me, Ignotus, la mà és la única part del cos que pots fer visible?
La mà va picar dos cops sobre la taula. "No".
Llavors abans que jo pogués demanar-li res més l'altra mà va aparèixer i ambdues van assenyalar sota la taula. Quan em vaig ajupir vaig poder veure dues sabates brutes uns instants abans de que desapareguessin de nou.
—I ja està? —Vaig preguntar confós.
"Sí"
De nou aquell pessigolleig. No mentia, però hi havia alguna cosa rara en la seva invisibilitat.
—No ho entenc. Ets invisible de naixement?
"No"
—És la teva invisibilitat fruit d'algun accident?
"No"
—És intencionada?
"Sí" "No"
—El fet de ser invisible te alguna relació amb el que sigui que vols que t'ajudi?
"Sí"
—Vols que t'ajudi a ser visible de nou?
"Sí"
—Per què jo? —vaig preguntar més per mi que per ell, donat que en realitat ell no em podia pas respondre.
"Sí"
Aquella resposta fora de lloc em va fer mirar-me les mans de l'Ignotus amb més atenció i llavors em va semblar entendre el que, gesticulant, intentaven dir-me.
—Per què confies en mi —vaig murmurar.
"Sí!" Va pica amb èmfasi l'Ignotus i després les mans van fer el gest d'aprovació amb el polze amunt.
—Ens coneixem?
"Sí" i "No".
—Es evident que tu saps qui sóc jo.
"Sí"
—I jo dec saber qui ets tu?
"Sí"
—Però no ens coneixem?
Altra vegada la resposta de les mans va ser gesticulada. Una mà basculant a dreta i esquerre deia "més o menys", el polze enlaire de l'altra en senyal d'aprovació em deia que anava per bon camí.
—A veure tornem al teu problema. El no poder parlar és de naixement?
"No"
—El no poder parlar i el ser invisible està lligat d'alguna manera?
"Sí"
—Està relacionat en el sentit que una cosa provoca l'altre?
"No"
—En el sentit de que t'han passat ambdues alhora?
"Sí" "Més o menys" deia la mà.
—Pel mateix motiu?
"No" "Més o menys"
—T'ho has fet tu mateix?
"No"
—T'ho ha fet algú?
"Sí"
—I és d'aquest algú de qui fuges?
—Ja no.
La inesperada resposta verbal em va sobresaltar.
—Conec al qui t'ha fet això?
"No"
—Després m'hauràs de dir per què no vols acudir als Aurors... no haurà estat algun Auror? —vaig preguntar espantat de la sola idea que els homes del meu pare poguessin fer res semblant.
"No"
Vaig respirar alleujat.
—Saps com et van fer això? —vaig preguntar llavors, conscient que seria molt més fàcil ajudar-lo si sabíem exactament què havíem de contrarestar.
"Sí" i "No"
—Serà millor que ens esperem a tenir la vola-pluma per seguir amb aquest tema. Qui t'ha fet això és humà?
"Sí"
—És home?
"Sí"
—Es anglès?
"No"
Allò podia complicar-ho tot molt.
—T'ho va fer aquí a Anglaterra?
"No"
—Saps on t'ho van fer?
"Sí"
—Està bé. Et vull ajudar, t'ho promet-ho, però comprendràs que em costa confiar en tu sense ni saber qui ets, així que necessito que confiïs tu en mi pels dos de moment i m'expliquis com t'ho vas fer per entrar a casa meva. Sé que et costa parlar, però és important que em diguis com vas passar la barrera de seguretat. He d'obrir la botiga i no puc portar-te amb mi; I tampoc puc deixar-te aquí si no és un lloc prou segur. Necessito que em diguis què va fallar del meu sistema de seguretat per arreglar-ho abans de marxar.
El que li acabava de dir era cert, no volia deixar-lo sol en un pis que potser no era segur, però també necessitava saber què havia fallat per a que una situació semblant no em pogués tornar a passar.
—...entrat rere teu —va murmurar l'Ignòtus amb dificultat.
—Has aprofitat que les barreres estaven baixades per entrar quan ho feia jo?
"Sí"
—No entenc com has pogut passar de totes maneres l'encanteri hauria hagut de detectar que algú més entrava al pis...
—Capa... invisibilitat —va dir de nou amb dificultat la seva veu rogallosa.
—Vols dir que ets invisible per una capa d'invisibilitat?
"Sí" va fer una mà sobre la taula. "Més o menys" va fer l'altre basculant lentament a dreta i esquerre.
—Puc confiar en tu i deixar-te aquí sol mentre atenc la botiga?
"Sí"
La pregunta era una mica absurda. I tampoc tenia més opció que deixar-lo sol al pis, doncs no podia endur-me'l a la botiga i exposar la meva clientela d'aquella manera, per no parlar del fet de donar-li accés a material perillós del rebost.
—Saps com funciona un telèfon? —se'm va ocorre demanar-li.
"No"
—Mira, si necessites res, despenja l'auricular, prem aquesta combinació numèrica —vaig dir mentre li escrivia en el bloc de notes del costat del telèfon el meu número de mòbil. D'aquella manera podríem comunicar-nos si fora necessari sense que ell hagués de sortir del pis—. A través del auricular podràs sentir-me. Donat que no pots parlar hauràs de fer copets a l'auricular per respondre si o no. Si passa res i necessites que pugi truca i colpeja l'auricular repetidament, d'acord?
"Sí"
—No crec que passi perquè ningú em truca mai a casa, sempre em truquen al mòbil, però si sona no li facis cas, saltarà el contestador automàtic. Sentiràs la veu de qui intenta trucar deixant un missatge, però ells no et podran sentir a tu, així que tranquil.
Els polzes aixecats de l'Ignotus em van indicar que ho havia entès.
—Tornaré per dinar. El bany és aquella porta d'allà. Si tens gana o set, serveix-te tu mateix, la cuina és aquí. L'habitació i el despatx estaran tancats.
Amb certa recança vaig tancar màgicament l'habitació i el despatx. Vaig donar una última ullada a les mans que quietes restaven sobre la taula relaxadament i vaig sortir del pis per obrir la botiga. Deixant rere meu un rastre d'encanteris de protecció que haurien fet sentir al pare orgullós. No podia permetre que ningú més entrés al pis i fins saber qui era l'Ignotus tampoc podia deixar-lo sortir i vagar pel mon sent invisible.
A la porta ja m'esperaven tres clientes.
—Albus maco —va dir una d'elles mentre entrava abans i tot que m'acabés de posar el davantal de treball i encengués tots els llums—. Tinc el petit amb una febrada que fa por i se m'ha acabat el gel refrescant.
Gels per abaixar la febre, pocions pel constipat, pel mal de coll, per l'afonia, per la mucositat, pel mal d'orelles. Encara no havia arribat el migdia que ja havia venut la meitat de pocions que havia preparat la nit anterior.
Vaig refugiar-me uns minuts a la rebotiga i vaig treure el mòbil. El pare no m'havia trucat encara. Sense pensar-m'ho vaig marcar el número de l'oncle George.
—Oncle George, necessito ajuda. La grip m'està col·lapsant. Podries demanar-li a la Roxie que em vingui a donar un cop de mà aquesta tarda? —La meva cosina Roxane treballava de dependenta a la botiga d'articles de broma del meu oncle George, a pocs metres de distància de la meva petita apotecaria. I els primers dies d'haver obert l'apoteca i els dies que, com aquell, tenia més feina de la que podia abastar sol ella em donava un cop de mà.
Després vaig enviar en Bert a la llibreria a comprar una vola-ploma.
I finalment vaig seguir despatxant clients tan ràpid com podia per evitar que se m'acumulessin. A la tarda hauria de deixar la Roxie al taulell i dedicar-me a reposar l'estoc.
Abans de pujar a dinar vaig tornar a treure'm el mòbil de la butxaca i vaig comprovar que el pare no m'havia trucat. Vaig trucar al ministeri però el pare no hi era. Llavors vaig trucar a la tieta de nou, però tampoc era al seu despatx en aquell moment, sinó en una reunió i no vaig voler molestar-la. Així que la vaig trucar al mòbil i quan va saltar el contestador, perquè dins el ministeri els mòbils no funcionen gens bé (per això el pare no el du mai a sobre i per això no el vaig trucar a ell directament) li vaig deixar un nou missatge.
—Tieta, necessito contactar amb el pare. Amb el pare, no amb el cap dels Aurors. Digues-li que em truqui al mòbil. La xemeneia està tancada. Gràcies. Petons al tiet.
Acte seguit vaig tancar la botiga i vaig pujar a dalt. Amb en Bert a l'espatlla i la vola-ploma nova a la mà.
