Disclaimer: els personatges de la sèrie de doctor who no em pertanyen, són propietat de la BBC, l'únic personatge meu és Sara.

Nota important: aquesta ff la vaig idear abans de començar l'octava temporada de la sèrie i havent vist només 4-5 capítols de Torchwood, per tant, segurament hi haurà incongruències, espere que me les perdoneu! :)

Aquesta ff és una forma de dir-li al doctor tot el que m'hauria agradat dir-li, potser no compartiu la meua opinió però espere que vos agrade :)

Capítol 1

La història que vos explicaré va tenir lloc fa molt de temps, potser hi ha detalls que se m'escapen i, de segur, em deixaré coses per explicar, disculpeu-me, però l'edat no perdona. Hi ha misteris que he aconseguit aclarir però, per desgràcia, hi ha enigmes que encara es mantenen obscurs fins i tot per a mi. Diria que era l'any 2014—almenys per mi, en aquell moment, ho era. Jo tenia tan sols 20 anys i estudiava traducció a la universitat. Tenia una vida tranquil·la, vivia en un xicotet poble de València i tenia bàsicament dues passions: el cine i les sèries. Alguns dirien que quasi eren obsessions, però que els foten.

Era estiu, crec recordar, de nit. Conduïa cap a casa com qualsevol altre dia quan, de sobte, una forta llum blanca va aparèixer davant meu. De forma instintiva vaig tancar els ulls i vaig pitjar el fre. Vaig esperar sentir un colp o una estrebada o quelcom, però no va passar res d'això. Devia haver-me adormit o m'hauria quedat inconscient, no ho puc assegurar, aquest és un dels enigmes a qui no he trobat resposta—ni crec que mai n'hi trobe. El següent que recorde és obrir els ulls i trobar-me estirada en un terra tot ple de gespa. A la vora hi havia una carretera per on passaven molts cotxes i podia veure a una distància considerable una ciutat bastant gran. Era de dia, no sabia quant de temps havia passat i no hi havia ni rastre del meu cotxe. I per si allò fóra poc, aquell paisatge no estava, ni de bon tros, prop de València. Estava perduda, sola, no sabia on era ni què havia passat. No tenia diners, només el mòbil. El mòbil! El vaig traure ràpidament de la butxaca... i no hi havia senyal, és clar que no, això hauria estat massa fàcil. Com que la ciutat em quedava encara lluny, vaig decidir anar caminant en aquella direcció i fer autoestop.

Va costar molt menys del que m'esperava que algun cotxe parara i, per sort, era una noia que m'inspirava confiança. Vaig començar a parlar-li en valencià però la conductora em va mirar estrany i em va dir amb un anglès que pareixia britànic que no m'entenia. Jo sí que no entenia res! Què feia una anglesa a prop de... a prop d'on fóra, la veritat. Vaig començar a parlar-li en anglès i com que sabia que no em creuria la història del cotxe li vaig dir que estava de tour i que l'últim cotxe m'havia deixat tirada.

—Disculpa per aquesta pregunta tan òbvia, però quina és la ciutat que tenim ací davant?

—Cardiff.

—Cardiff! És clar, és clar…

—On vols que et deixe?

—Doncs... Em podries deixar prop de la biblioteca pública més gran?

O siga, que efectivament no estava a València, però com havia arribat fins a Gal·les? I el cotxe? I per què era de dia si feia res era de nit? Tot allò semblava tret d'un capítol estrany de Doctor Who. Vaig dir d'anar a la biblioteca perquè així podria saber a quin dia estava i si havia passat alguna cosa estranya digna de mencionar als periòdics que d'alguna forma explicara el que m'havia passat. La noia em va deixar just davant de la central library i em va desitjar bona sort per al meu viatge; la veritat és que la necessitaria. Vaig entrar i vaig preguntar on podia consultar els periòdics i em van dir que directament als ordinadors ho podia fer, així que em vaig posar mans a la feina. Vaig trobar un ordinador sense utilitzar i la segona sorpresa del dia no es va fer d'esperar: estava a l'any 2007.

Allò era impossible, em vaig girar i li vaig preguntar al noi del costat per la data: "perdona, a quin dia estem hui?" "a 30 de gener" "de quin any?" "del 2007" em va respondre molt estranyat, i no era de sorprendre, no era una pregunta gaire normal. Així que l'ordinador funcionava bé, estava al 2007, havia anat enrere en el temps i havia canviat de lloc. Però com podia ser tot allò possible? Estaria somniant? Hauria tingut un accident i ara estava en coma i tot açò era creació de la meua ment? Vaig decidir continuar indagant pels periòdics i vaig veure un article d'una revista sensacionalista que parlava sobre aliens i, de sobte, se'm va ocórrer la idea més boja que mai he tingut. Vaig començar a buscar notícies de Londres des del Nadal de 2005 cap endavant i allà estava tot: els daleks, el cybermen, una nau en forma d'estel, la nau destruïda per un raig que ningú no sabia d'on venia... Estava amb els ulls més oberts que mai, allò era completament impossible. Tot allò era Doctor Who, era exactament Doctor Who. N'estava segura, estava en un coma i tot allò era creació de la meua ment. O això pensava fins que el meu veí de taula em va deixar caure una pila de llibres a la mà esquerra que em va fer cridar de dolor. No, definitivament allò era real.

"D'acord, anem a pensar les coses amb perspectiva: estic en un univers paral·lel i ací el Doctor existeix i els dalek i cybermen i weeping angels i rose i donna i martha... Però com he arribat ací? I on està el meu cotxe?" Tot d'idees em passaven pel cap i m'estava ficant cada vegada més nerviosa. Vaig començar a respirar molt ràpid i el cap em va començar a donar voltes. M'estava agafant un atac d'ansietat i em vaig intentar tranquil·litzar: d'aquella forma no anava enlloc. "Sara, va, pensa. T'has vist totes les temporades de Doctor Who i quasi la primera temporada de Torch... Torchwood! És clar, si el Doctor existeix, Jack també". Ràpidament vaig buscar com arribar al Wales Millenium Centre, gràcies a Déu que una de les meues aficions era buscar les localitzacions i saber on es gravaven les sèries. Vaig anar fins allà i vaig seguir la mateixa estratègia que Gwen al primer episodi. Vaig anar cap a la pizzeria i vaig demanar per Torchwood. Em vaig encaminar cap allà i vaig trucar a la porta. Com ja m'esperava, Ianto em va obrir.

—Vinc a veure el capità Jack Harkness— vaig dir sense dubtar.

—Ho sent però ací no hi ha cap capità Jack Harkness—va respondre ell amb veu calmada.

No em podia creure el que m'estava dient aquell noi. L'únic que em faltava era que em vingueren amb aquelles, ja havia vist prou com per a estar segura que Jack també existia en aquell univers i més encara tenint en compte que tenia davant meu a Ianto en persona. Havia de parlar amb Jack sí o sí, ell era l'únic que em podia ajudar en aquell moment.

—Mira, crec que no m'has entès, he dit que vinc a veure al capità Jack Harkness—vaig repetir començant a enfadar-me.

—Ja li he dit que ací no hi ha cap capità Jack Harkness —ja estava, no podia més.

—Mira, Ianto, no em toques la moral, no tens ni punyetera idea de per tot el que he passat en les últimes hores, sé que hi ha un capità Jack Harkness, sé que açò és Torchwood, sé el que feu, sé qui és el doctor, i t'he dit que vinc a veure a Jack! —vaig cridar fóra de mi.

Els crits devien haver-los alertat perquè just en aquell moment es va obrir la porta que tenia al meu costat i Jack Harkness va aparèixer, el mateix Jack Harkness, o John Barrowman al meu univers. Allò era massa real per a ser real. "Vine amb mi", em digué molt seriosament. Em va portar fins a les oficines subterrànies on tothom em va mirar estrany i vam continuar caminant fins a un lloc que pareixia el seu despatx. Ell es va asseure en una cadira darrere d'un escriptori mentre jo em quedava dempeus davant seu.

—Qui eres i per què ens coneixes, a mi, a Ianto, a Torchwood i al doctor —Jo estava molt nerviosa i no sabia per on començar així que vaig decidir anar al principi. Parlava molt ràpid, les paraules se m'amuntonaven i no sabia segur si ho estava entenent tot, el meu anglès tampoc no era perfecte.

—A veure, jo sóc Sara, tinc 21 anys i sóc de València, Espanya. Però no València d'aquest univers, vinc d'un altre univers. No sé com ha passat, no sé per què, l'únic que sé és que fa unes hores era a l'any 2014, a l'estiu, de nit, i tornava cap a casa amb el cotxe i va aparèixer una forta llum i de sobte era de dia i feia fred i era gener del 2007 i era a Cardiff i els aliens són reals i el Doctor és real i els dalek i cybermen i tu i Torchwood i no entenc res del que ha passat i la meua família deu estar preocupada perquè deuria d'haver arribat a casa fa hores però no puc tornar perquè és un altre univers i... no puc tornar a casa —de sobte em vaig quedar callada, mirant al no-res, fins a aquell moment no m'havia adonat de la impossibilitat de tornar a casa, ni el doctor podia viatjar entre universos— no... no puc... tornar... a casa.

Les llàgrimes van començar a caure, les cames no em van aguantar i vaig caure al terra plorant, no podia parar, ni tampoc ho intentava. I si no tornava a veure la meua família? I si no tornava mai? I els meus pares? I els amics? I tota la gent que coneixia? La meua vida, tot el que coneixia... Jack, en veure'm en aquell estat va venir de seguida al meu costat, es va posar a la meua altura i em va abraçar.

—Tranquil·la, ho solucionarem —s'havia adonat que res d'allò era idea meua, que jo en sabia tan poc com ell, de tot el que m'estava passant— Has dit que coneixes el doctor, llavors sabràs que et podrà ajudar.

—No, no pot, no pot viatjar entre dimensions, si no, ja hauria anat a per...

—A per qui?

—No t'ho puc dir —de sobte em vaig espantar, no me'n podia anar de la llengua, havia de vigilar el que deia.

—Com? Per què? —Va dir tornant a mirar-me desconfiat.

—No ho sé — vaig dir molt fluixet. En aquell moment em vaig adonar que sabia coses del seu futur i si alguna cosa havia après de Doctor Who és que una vegada lliges el futur o el dius en veu alta, passarà sí o sí; i ara per ara, més valia anar amb compte— al meu univers tot açò; tu, el doctor, Torchwood, tot, forma part d'una sèrie, una sèrie de televisió. Al meu univers no hi ha senyors del temps, ni aliens, ni daleks, ni organitzacions secretes com aquesta. Tot això forma part de la ciència-ficció. Sé tot el que ha passat amb el doctor i sé coses que passaran, però no sé com pot afectar el fet que vos ho conte. Fins que no trobe el doctor i ho parle amb ell, no pense dir absolutament res del que sé —vaig dir molt segura de mi mateixa. A poc a poc, m'havia tranquil·litzat i havia aconseguit deixar de plorar.

Jack s'estava encara al meu costat, assimilant tot el que li havia dit. Em creuria? Ens vam estar una estona en aquella posició, en silenci, fins que finalment ell va parlar.

—Et pots quedar ací.

—Com? —vaig preguntar confosa.

—No tens cap lloc on anar, no és el teu univers, no sabem ni si existeixes en aquest univers, no tens diners ni identificació: no-res. Quedat ací, a Torchwood, podem improvisar una habitació i et podem crear una identitat.

—De veritat faries això per mi?

—Mai no li puc negar ajuda a una noia maca —digué mentre em tanca l'ullet.

—No sigues estúpid —li vaig dir amb un xicotet somriure, el primer des que havia tingut l'accident amb el cotxe.

—Una pregunta... Si saps què li passarà al doctor i què li ha passat i saps sobre Torchwood... També saps què em passa a mi? Saps que no puc morir? Saps per què?

—Sí que ho sé.

—Però no m'ho diràs, oi? —digué ell amb un somriure trist.

—Ho sabràs quan arribe el moment.

—I saps alguna cosa sobre el meu futur? —continuà preguntant.

—Sé moltes coses sobre tu, però això ho hauràs de descobrir per tu mateix.

—Supose que tens raó, què és la vida sense misteri? —digué somrient una altra vegada— Bé, fica't dempeus que hem de pensar on ficar la teua nova habitació i crear-te una nova identitat.

—Et puc demanar una cosa, Jack?

—Digues —em va respondre amb un somriure.

—Puc treballar amb vosaltres?

—Com?

—Bé, després d'haver vist tota la sèrie de Doctor Who i part de Torchwood, puc dir amb bastant seguretat que sé alguna cosa sobre aliens i vos podria ser d'ajuda. Vull sentir-me útil fins que descobrim com puc tornar al meu univers.

—És una bona idea, sempre va bé tenir algú més a l'equip, vine, que te'ls presentaré.

Tots dos vam tornar a la sala on hi havia els ordinadors i ens vam trobar a tots els membres del grup parlant sobre mi.

—Bé, com que veig que teniu molt d'interès a saber més coses sobre aquesta noia amb molt de geni i un accent divertit, vos en faré quatre línies: es diu Sara, és d'un altre univers i no sabem com ha arribat fins ací, però té coneixements d'aliens i es quedarà amb nosaltres fins que aconseguim tornar-la al seu món. Sara, aquests són Gwen, Owen, Toshiko i crec que a Ianto ja el coneixes.

—Sí, disculpa'm pels crits d'abans, estava un poc nerviosa —li vaig dir amb un somriure tímid.

—I ara, si ens disculpeu, he de crear-li una identitat i buscar on ficar-li una habitació. Ah, sí, viurà ací baix, no vos preocupeu —respongué en veure la cara de sorpresa de tothom.

I així va començar l'aventura més gran, estranya i inoblidable de la meua vida.