Una alumna nova, com qualsevol altra que hagi començat per cinquè. Una alumna brillant, agradable i sociable, gens disposada a acceptar les restriccions de les residències. Però el seu passat té una taca fosca, un secret molt ben guardat, tan que ni ella mateixa coneix; però que un cop revelat, li farà la vida impossible.

Començo la meva primera història, no és especialment bona, i estic segura que un piló de gent ha fet un fanfic d'algun alumne nou de Hogwarts. Però tot i això, res no és el que sembla, i aquesta història ho demostra, amb un gir brusc d'una història sense cap mena d'originalitat, a una història que espero que no us hagueu imaginat.

BUeno, millor paro d'escriure, perquè dubto que ningú ho llegeixi i em sento tonta "parlant" sola.

Els persontges pertànyen tots a la J. K. Rowling, menys els que m'he inventat jo.

Va obrir els ulls amb mandra i va mirar el rellotge de la tauleta de nit. Eren les 10:15.

Massa aviat per a ella, des que havia començat l'estiu havia renunciat a aixecar-se abans de les 12. Així que es va apartar els cabells despentinats de la cara mentre es tapava amb els llençols un altre cop.

Però l'òliba va tornar a colpejar la finestra impacient.

-Mama deixa'm, vull dormir.

L'òliba va seguir instint fins que per fi l'Helena es va aixecar. Aleshores al mirar per la finestra es va adonar que el soroll que li impedia dormir no tenia res a veure amb la seva mare, era una òliba negra que la mirava fixaments amb uns ulls taronges oberts com plats.

Mai havia sigut el tipus de noia que li feien por els animals o els ocells, però en aquell moment no va poder reprimir un crit. Es va apartar espantada d'aquella òliba que li dirigia una mirada plena d'odi.

Va agafar un penjador de l'armari i la va amenaçar, paro només va aconseguir un altre cop al vidre per part d'aquell estrany animal. Aleshores va obrir la finestra encara amb el penjador com a arma defensiva i l'òliba com a resposta li va mostrar la pota, d'on penjava un pergamí enrotllat segellat amb cera vermella.

A poc a poc es va acostar a l'ocell i li va deslligar el pergamí de la pota. Just en aquell moment l'òliba va aixecar el vol i va desaparèixer cel enllà.

Va treure el segell amb compte perquè no es trenqués, i va llegir el primer full.

ESCOLA DE BRUIXERIA HOGWARTS

Director: Albus Dumbledore

(Ordre de Merlí de Primera classe, Cavaller de Warlock, Membre d'Honor de la Confederació internacional de Bruixots)

Benvolguda senyora Medina:

Em plau informar-vos que heu estat admèsa a l'Escola de Bruixeria Hogwarts. Aprofito l'avinentesa per fer-vos arribar la llista dels llibres i el material que necessitareu per seguir les classes.

El curs comença l'1 de setembre. Espero el vostre mussol abans del 31 de juliol.

Afectuosament,

Minerva McGonagall
Directora adjunta

Després hi havia tota una llista del material que necessitaria, la que va decidir ignorar fins a arribar a la ronda d'Alla.

Doncs al final no era una òliba, sinó un mussol… Va dir-se a ella mateixa. Y com si de cop hagués explotat alguna cosa, va arrencar a córrer fins a les lleixes i va agafar el primer llibre de Harry Potter. Va començar a passar les pàgines fins que es va trobar una carta idèntica a la seva dirigida al senyor Potter a la pàgina 54.

Sense casi poder respirar, es va dirigir corrents a la cuina buscant als seus pares. Els va trobar esmorzant torrades amb formatge i el seu típic cafè americà amb dos terrossos de sucre.

Va deixa'ls-hi la carta sobre la taula mentre observava el segell de cera que acabava de caure al terra. Va anar repassant els animals de les quatre residències mentre recordava les qualitats de cadascuna.

Gryffindor, fortalesa i coratge; Hufflepuff, justícia i lleialtat; Ravenclaw, intel·ligència; Slytherin, astúcia y disposició a qualsevol cosa para aconseguir els seus fins.

Helena dubtava sobre quin seria el seu lloc, sempre havia sigut forta i havia tingut molt de valor, però també era lleial y estava disposada a treballar molt. A més era molt llesta, segons el psicopedagog del seu institut era superdotada, encara que ella no s'hi considerava; però també tenia una cara fosca, y era molt dura amb les venjances i estava disposada a moltes coses per aconseguir el què volia. Però de tota manera era poc venjativa, només de vegades era molt protectora amb la gent que estimava i no perdonava a qui els hi feia mal.

Tenia una mica de cada residència, així que segurament amb una mica de xerradeta amb el barret podria anar a Gryffindor o a Ravenclaw. O això pensava ella.

Va dirigir la seva mirada cap als seus pares, les cares dels quals mostraven perplexitat, sabien que a la seva filla li agradava Harry Potter, però mai havien pensat que estigués tan obsessionada per inventar-se que anava a estudiar a allà.

-Helena, saps que Hogwarts no existeix, ¿veritat?

-¿Penseu que l'he fet jo?- va respondre dirigint els ulls al pergamí.

-Filla, no et preocupis, ja sabem que és difícil avançar un curs, però es pel teu bé. No podies seguir avorrint-te tant a classe, ni treballant tan poc, ni xerrant tant amb les teves amigues.

-Mama, acaba de venir un mussol a la meva finestra y me l'ha donat, si no em vols creure no em creguis. Però és molt difícil ensinistrar un mussol per que es comporti com s'ha comportat abans, i dubto molt que ningú ho hagi fet només per fer una broma pesada.

-I com és que començaràs als quinze anys? No es comença als onze?

No era estrany que la seva mare sabés casi tant com ella de Harry Potter, ja que les dues tenien una memòria prodigiosa, y es sabien de memòria casi qualsevol cosa que haguessin llegit. Y la passió per la lectura de l'Helena havia sorgit dels llibres que li llegia la seva mare de petita, com Harry Potter o La Penya dels Tigres.

-No ho sé- va admetre l'Helena.

- I com pot ser que t'enviïn la carta amb català si són anglesos?

-Segurament, han suposat que no entendria l'anglès.

-Només deixa-ho, d'acord, ja sabem que no t'agrada el teu institut, però hi has d'anar, i inventant-te excuses com aquesta no te n'escaquejaràs.- va intervenir el seu pare.

L'Helena va tornar a la seva habitació, desesperada, alguna cosa li deia que no s'equivocava que aniria a Hogwarts, però la lògica que li deia que era impossible, o més ben dit, altament improbable.

A més, no només hi havia problemes amb l'edat, sinó també amb la llengua.

Per si fos poc, no podia tenir gaires poders, ja que ella mai havia fet res estrany, mai havia utilitzat la magia sense saber-ho. No havia parlat amb cap serp, no havia fet créixer els seus cabells; ni com a mínim havia fet volar algun objecte.

Es va anar a dutxar, per provar d'aclarir les idees abans de tornar a parlar amb els seus pares.

Quan va sortir envoltada amb una tovallola, disposada a dir que havia sigut una broma, va sentir una veu estranya al menjador.

Alguna cosa li deia que abans d'anar a comprovar el què passava s'hauria d'anar a vestir, segurament el sentit comú, però la seva curiositat el va guanyar i es va encaminar cap al menjador.

La bruixa que hi havia al menjador era la Minerva McGonagall, una dona d'uns setanta i tants anys, amb el cabell negre recollit en un elegant monyo amagat sota un barret verd. Portava unes ulleres quadrades, que li conferien un aspecte sever.

-He vingut a informar-los que la seva filla ha sigut admesa a l'escola de màgia i bruixeria Hogwarts. El seu cas és una mica especial, perquè fins queno va venir a Londres aquest estiu ningú va detectar els seus poders, ja que com deveu suposar no hi ha cap escola de màgia a la península.
Si els hi sembla bé, començarà directament pel cinquè curs, que és on hauria d'anar per l'edat que té. Tenint en compte les seves capacitats creiem que en faria prou llegint els llibres dels cursos anteriors per assolir el nivell necessari. Tot el que podeu necessitar està a la ronda d'Alla – va explicar allargant un paper amb una direcció de Londres – pregunteu al taverner.
Ah, i suposo que l'Helena no té el nivell necessari d'anglès, per aquest motiu he portat això –va dir mentre es treia una proveta amb un líquid blau elèctric amb taques grogues de sota la capa – si s'ho pren dominarà l'anglès com si fos la seva llengua materna.

Els pares de l'Helena encara estaven bastant confosos, però van acceptar el paperet i la proveta fingint comprensió i tranquil·litat.

Mentre s'aixecava disposada a marxar, els va informar que per anar a l'escola havia d'anar a l'andana 9 i ¾ de l'estació de King's Cross a les 11 el dia u de setembre, y que un cop a Hogwarts, hauria de seguir als de primer.

L'Helena encara estava en estat de shock, parada davant de la porta amb només la tovallola, sense poder creure's el que acabava de sentir. Quan la McGonagall s'hi va acostar ella li va cedir el pas amb educació, y va rebre un càlid somriure encoratjador a canvi, que va respondre casi inconscientment.