Capítol 1

-T'agrada el Sírius Black?

Aquelles paraules distragueren Elisa. Li estava parlant la seva amiga. Però no recordava de què. Sense arribar a adonar-s'hi, havia estat tota l'estona mirant-se al Sírius fixament. L'Elisa es girà vers Katrina, la seva millor amiga.

-Què dius?

-Que si t'agrada el Sírius.

-No –contestà ella automáticament.

-Elisa. Ja fa sis anis que ens ambeixem. Ens veiem cada dia i anem sempre juntes a toets parts. Estic completament segura de que t'agrada aquest noi.

-Doncs estàs equivocada. Només som amics. És possible que... fins i tot sigui el meu millor amic, però no hi ha res més.

-És clar –assentí Katrina incrédula. Ja arribaria el dia que confessés.

Quan acabà la classe, la professora McGonagall els donà una bona bronca per haver estat xerrant gairebé tota l'hora. Al sortir, Elisa veié que el Sírius l'esperava, després d'haver-se acomiadat dels seus amics –que no se n'havien anat sense burlar-se'n una mica-. Katrina fingí haver vist a algú i els deixà sols.

-Doncs si que tenia pressa la teva amiga... –digué Sírius al veure-la anar-se'n corrents-. No em tindrà por?

Elisa arrufà les celles

-Oh, ja saps com corren els rumors al col.legi. Tindria por d'ésser seduïda pel noi més guapíssim del col.legi –digué l'Elisa sarcàstica.

Sírius no pogué evitar fer un somriure de satisfacció.

-Sí, bé, ja ho sé. Saps que de vegades no són del tot falços els rumors? Després de tot, es basen en fets reals.

-El teu, per exemple, és l'excepció que confirma la regla, no?

-Molt graciosa.

Aleshores fou Elisa la que somrigué.

-Bé, què volies?

-Tinc problemes amb astronomia. M'ajudes?

-Què em pagaràs a canvi?

-T'invito a una brenar a Hogsmeade.

-Mmm... no sona malament.

-Aleshores, m'ajudaràs?

-Està bé.

-No et passis, eh? Per a l'any vinent m'agradaria tenir la meva pròpia casa i he d'estalviar –li advirtí el Sírius a l'Elisa, quan ja hagueren agafat taula a la cafeteria per prendre alguna cosa.

-En què quedem, m'invites tu o ara t'he d'invitar jo per a que puguis estalviar?

-Invito jo, però demana poc, per favor.

-Què vols que demani? Un got d'aigua, potser? –digué ella amb ironia.

-Això no estaria malament.

-On estan els teus modals, Sírius? –li preguntà la veu de James Potter, que acabava d'entrar juntament a la resta dels seus amics.

Sírius mirà amb enuig al seu amic.

-No et fiquis on no et demanen. Fixa-t'hi, per allí va la Lily.

-On? –digué James, alarmat, tractant de fer alguna cosa amb el seu desordenat cavell.

-Fora –l'informà Remus Lupin, que estava darrera seu.

James sortí corrents. Cridà a Lily i ella l'ignorà. Anà fins on era ella, la subjectà d'un braç per a retenir-la i ella li propinà un sonora galtada.

-Guau. Això fa mal –comentà Sírius, amb un somriure als llavis.

-No et burlis del teu amic –el sermonejà Elisa somrient també.

-No entenc per què després de tant de temps, no es rendeix ja d'una. Hi ha moltes altres noies a part de la Lily...

-Així és l'amor –sospirà Elisa, fent un somriure enigmàtic.