D'acord. L'assumpte era senzill. Entrava a l'apartament, buscava lo que era seu i deixava la clau a la tauleta d'estar. Ell no hauria de saber que havia tornat per agafar lo que li pertanyia. Després del estat catastròfic amb el que havien deixat la relació, era millor mantenir el cap baix fins que deixessin de volar casseroles. O... bé, en el cas de que, amb tota probabilitat, ja no hi hagués relació en absolut, doncs lo millor seria desaparèixer callada i intel·ligentment, sense donar excuses ni buscar explicacions.
Clar que, sempre quedava el gust amarg del desfici entre els llavis, però... diguem que a vegades un arriba a espantar-se del que pot estar ja bé es dit: el que no et mata, et fa més fort.
Només que això no impedia la tremolor de els seves mans al ficar la clau al pany i girar el pom de la porta.
Va entrar a l'habitació. Sense saber exactament per què, tot i que l'apartament estava buit, es va dirigir silenciosament cap a la porta del dormitori al fons del passadís. Va girar el pom de la porta.
Merda.
Estava tancada amb clau.
- Alohomora – va murmurar apuntant el pom de la porta amb la vareta. Va somriure quan la porta es va obrir amb un suau clic.
- podria acusar-te de aplanament de morada en aquests instants, Weasley – va dir fredament una veu arrossegant les paraules a les seves esquenes, fent-la sobresaltar.
- Malfoy!? – va exclamar enutjada al girar-se i reconèixer al seu interlocutor – que dimonis fas aquí?
- aquesta és la meva casa, idiota. – va replicar i va aclucar els ulls. Es veia realment còmic vestit amb aquell suèter de llana gris i uns texans descolorits plens de pintura, tan diferent al Draco Malfoy que va conèixer a Hogwarts, i, en efecte, seguia sent el mateix – i sóc jo qui hauria de fer-te aquesta pregunta. Que se suposa que hi fas aquí? – la va mirar de dalt a baix maliciosament. Si vens a suplicar-li a Ian una segona oportunitat fas tard. Ha acabat d'empaquetar les seves maletes avui pel matí i ha agafat el primer tranportador cap a Alemanya. Per la forma en que es va acomiadar, qualsevol hauria pensat que fugia. – va afegir amb un somriure maliciós que amagava "de tu, pot ser?"
- Qui sap? A lo millor va ser massa per ell el despertar cada matí i descobrir que encara estàs viu. – va contraatacar ella, acalorada – si hi ha alguna cosa que mai vaig entendre, ha sigut com dimonis s'ho feia per conviure amb tu i no haver estat enviat a Azkaban per homicidi a les vint-i-quatre hores del primer intent. Ets una veritable merda, Malfoy.
- Compartim opinions similars en aquest cas, Weasley. - va creuar els braços en el seu pit i es va recolzar a la paret – però la eterna diferència entre tu i jo es que la gent es capaç de reconèixer i apreciar el meu intel·lecte, mentre que tu... – va tornar a inspeccionar-la cínicament i va somriure: - bé, crec que els fets parlen per si sols. La gent sempre va intentant superar-se, i el ambient que et rodeja juga un paper molt important en aquests casos. Hi ha una gran diferència, Weasley, entre conviure amb una ment brillant com la meva i la simplicitat sufocant que tu representes.
- Ah, sí? Molt interessant – va alçar una cella, i llavors va ser ella qui el va mirar descaradament del capa als peus i va dir: - llavors ja estic començant a comprendre perquè vam acabar.
El somriure maliciós del rostre del Draco es va borrar gairebé immediatament.
- Ei! No sóc gay – es va defensar d'una indirecta no formulada.
- no he dic que ho fossis – va contestar ella perversament, mentre travessava la porta del dormitori. Ell la va seguir.
- què tan estúpid es pot ser, Weasley? – va dir fredament – ni tan sols va ser alguna cosa que he dit.
- Pel que sembla no lo suficient, Malfoy – va dir mentre rebuscava als calaixos – o d'una altra forma la teva estupidesa no aconseguiria sorprendre'm d'aquesta manera. I et recordo – es va dirigir cap a l'armari – que jo tampoc he dit res.
- Però ho has insinuat – va al·legar inconforme – jo NO sóc gay. Ho entens, bombó?
- i una merda – va contestar, però no va aclarar si a lo haver insinuat o creure que era gay. – i no em diguis bombó.
- Doncs en sembles un – va dir sincer, entrellaçant les mans darrere la nuca. – encara que dolgui a l'orgull admetre-ho.
- diga'm Malfoy – el va mirar atentament als ulls – que tan cabró ser pot ser? I que tan mesurablement cap buit? Només ha sigut un comentari: una gran cosa!. Segueix només amb la teva vida! I ja de pas, deixa'm de fotre enlaire la meva, vols? – dit això, es va dirigir cap a la sala amb el Dracod arrera.
- Mira qui parla – va defensar-se – només t'he dit que ets un bombó. Es tan greu això?
- no molt – va concedir ella buscant entre els llibres – almenys no més que el que implica – per fi es va aturar, amb les mans buides – mira, no he vingut aquí a abarallar-me amb tu. Només he vingut a buscar una cosa, la trobo i marxo.
Era lo més que podia retrocedir davant d'ell.
- perfecte. No vull trobar-me cap peça de roba interior teva ne el sofà, quin fàstic! – va respondre pervers, fent una ganyota al evocar la visió.
- és un llibre, imbècil – li va fulminar la mirada. – i vaja si ets cabró. Fa només tres minuts m'has dit que sóc un bombó, i ara et dono fàstic.
- pensava que no t'agradava. Ets massa ingenua, petita Ginny. Podria dir que és un bombó a qualsevol.
- bé per tu, petit Draco. És una llàstima que jo no vagi dient Gay al primer tio que se'm posi davant.
- d'acord Weasley, tu ho has demanat – va dir ell de sobte apropant-se i encerclant-la al sofà de sobte– prova o disculpa.
- deixa'm anar, idiota! – va forcejar inútilment intentant ampliar la distància entre ells – que fas? De que parles?
- O et dono una prova – de que definitivament NO sóc gay – o et disculpes per haver-me cridat així.
- i una merda – va repetir – no em disculparé del que no he dit. T'adverteixo, Malfoy, si no em deixes anar... – va aclucar els ulls. Podia sentir l'aroma de pintura i trementina impregnat en les seves robes.
- llavors suposo que agafes la proba. Et prens la poció? (N/A: Versió màgica de la pildora) – va apropar la seva cara a la d'ella.
- Ah, no ho sé – va fingir que pensava – crec que... VOLS QUE ET CASTRI, IMBÈCIL? – va rugir amb els ulls molt oberts.
- Oh, creu-me, no tindràs cor per fer-ho. No després d'haver-te convençut.
- Que penses violar-me!?
Ell va riure obertament.
- no serà necessari, Weasley. Espera i veuràs.
- ves-te'n a l'infern, Ma-
les seves paraules van ser ofegades per un petó que el Draco va posar fortament als seus llavis. Va sentir el repentí pes del seu cos enfonsant-se sobre el seu i dificultar la seva respiració. Quan la mà d'ell va començar a passejar-se per llocs on mai havia estat abans, va ser quan va saber que anava ens erio. Així que ella va recorre amb la mà la seva esquena, fins arribar a la nuca, entrellaçant els dits en el seu cabell ros platí i...
- AAAAAHHHHGGG!!!!! – En Draco va deixar anar un crit i es va separar immediatament de la dona que sostenia en un puny diverses metxes del cabell platí entre els dits – que intentes matar-me!?
- és lo que hauria d'haver fet – va contestar posant-se de peu i agafant el seu bolso. – però si me toques una altra vegada, Malfoy, et juro que no viuràs per contar-ho.
- qui et creus que ets, Weasley? – va dir mentre es tocava la zona adolorida.
- afortunadament no sóc tu, Malfoy. Si fos així ja m'hauria penjat d'un poste ja fa anys – es va dirigir cap a la porta – ets una veritable escòria.
I va sortir donant un cop de porta.
En Draco va somriure a la porta tancada. Vaja, doncs, resultava que la gateta sabia defensar-se, i quina forma de defensar-se, va pensar, amb la mà encara a la nuca. Lo que només li hauria costat a ella dir "ho sento" li hagués costat bona part de la seva melena.
I una porra, va pensar, encaminant-se a l'habitació que tenia com a taller. Tneia que acabar la seva pintura i fer alguna cosa per menjar. Era més de les dos de la tarda i no havia dinat. Tot per culpa de la Weasley, es va dira si mateix. Clar que no per haver arribat tan repentinament a fer volar els objectes que tenia, sinó per mantenir-lo ensimismat en tan amena lectura. Va agafar el llibre que havia estat llegint i se'l va enportar a la sala, mentre treia un bocata de sospitosa identitat de la cuina (N/A: pobres els mags que no tenen refrigerador) i es desplaçava al sofà a acabar amb la lectura.
Durant bona estona, el silenci en la soledat de l'apartament només va ser trencat per uns riures histèrics.
Ding... , Ding..., Ding...
Humhp... ,,
Ding... , Ding... , Ding...
Grrrrrrrr... , !
Ara sí! El malait que trucava a la seva porta a les – va mirar el seu rellotge de la tauleta de nit – vuit del matí d'un diumenge les pagaira molt, molt, molt molt cares! Es va calçar amb les espardenyes de dormir lo millor que va poder i es va ficar un xal a les espatlles. Totalment despentinada, en pijama i amb la vareta a mà es va dirigir a la porta.
- TU!? – Va exclamar, apuntant-lo amb la vareta.
- bon dia, Weasley. Has dormit bé aquesta nit? – li va preguntar esbossant un somriure descarat.
- Res que t'importi, Malfoy – va dir tractant de tancar la porta, però ell es va mantenir al mig i li va mostrar un llibre de coberta de pell i pàgines blanques.
- pensava que estaves interessada en això – va comentar arrossegant les paraules.
- el meu diari! – li va treure de les mans – on...? un moment, no l'hauràs llegit, o sí? – va preguntar amb les orelles cremant-li.
Ell es va limitar a esbossar un somriure. – potser.
De la punta de la vareta d'ella van brotar xispes roges.
- ei, vigila, Weasley. Encara em deus dos disculpes. No voldràs disculpar-te una tercera vegada, oi?
- seràs...! – va començar, però s'ho va pensar millor – no sé de que em parles, jo no et dec res, idiota, i ara marxa, estic intentant dormir.
- et disculparàs, Weasley – va dir repenjant-se al marc de la porta i empenyent-la per mantenir-la oberta – per haver-me dit que sóc allò i per haver-me intentat matar ahir. O no me'n aniré-
- t'ho tenies merescut – va aclucar els ulls – i hauries d'agrair-me que no t'hagués deixat estèril de pas.
- és una insinuació per acceptar la prova? – va preguntar divertit.
- Oh, ves-te'n.
- encara no, Weasley. No fins que no em tornis les claus i et disculpis com es degut.
S'havia de ser neci! Que es això tan important que significava el que ella es disculpés amb ell? Va deixar la porta feta una fera i es va dirigir cpaa l'habitació. Quan va tornar a la sala, el va trobar a la cuina, bullint aigua. Al fogó.
- se pot saber que se suposa estàs fent?
- cafè – va respondre com si res.
Això va ser massa. Es va dirigir cap a ell ràpidament, va col·locar la clau al palmell de la mà i li va indicar la direcció.
- Clau. Porta. F-O-R-A. – Va rugir.
- ets una ingrata, Weasley – va contestar ell fent cas omís al seu enuig – després de tornar-te le diari, podria almenys prendre una tassa de cafè, no?
- D'acord – va concedir ella per fi – prente el teu cafè i marxa, jo me'n vaig a dormir.
Ell no va contestar. Només va seguir revisant els calaixos de la cuina.
Clar que la idea de tenir a en Draco Malfoy rondant per la cuina era un assumpte de treure-li el son a qualsevol. Amb una sensació terrible, es va dirigir cap al lavabo a rentar-se.
La escena queava veure al sortir pulcrament vestida de la seva habitació la va deixar amb la boca oberta.
En Draco seguia allí, la tassa de cafè buida i fullejava una revista que va reconèixer com una seva.
- per què continues estan aquí? – va preguntar intentant no perdre la calma.
- t'ho he dit: no me'n aniré almenys que et disculpis.
Que en Merlí em doni forces!
- estàs dement.
- mira qui parla, la llunàtica que gairebé m'assassina ahir.
- només van ser uns pèls! Ningú es mor perquè els hi arranquin uns cabells!
- però em va doldre a morir.
- i per què no et vas morir llavors? – va preguntar entre dents.
- perquè encara em deus disculpes – va somriure ell.
- Mai ho oblidaràs, eh que no?
- Yep – va contestar ell jovialment.
- Doncs fes-te fotre. Ja ho he dit: no em disculparé del que no he dit. A més, tu m'has dit bombó!
- això es diferent.
- Jo ho veig igual d'insultant.
- I l'intent d'homicidi?
- Tu has llegit el meu diari!
- Jo no ho he dit.
- Però ho has insinuat.
La Ginny va somriure triunfant. Estaven a mà.
- el teu cafè es dolentissim, Weasley.
- és lo millor que se't acudeix dir? – va preguntar desepcionada.
- Ara mateix se'm acudeixen un munt de coses – va negar ell aixecant-se i ficant-se l'abric – com prendre un cafè decent, per exemple – llavors va agregar com de passada – vens?
- M'estàs invitant a una cita, Malfoy? – ella va arquejar una cella divertida.
- Jo no he dit això.
- Però ho has insinuat – va repetir aquesta vegada somrient maliciosament.
- Si no vols no vinguis – va contestar ell donant-li l'esquena per evitar que el veiés cohibit.
- estàs boig? Refusar un cafè gratis a aquestes hores del matí i en plena tardor? Crec que t'ha afectat la trementina – va anar a pel seu abric. – per cert, em vendries uns quants quadres? Aquestes parets buides m'espanten.
- ets un cas perdut, Weasley. Primer cors pel cafè gratis i després gastar els teus diners en la meva obra.
- No són un fàstic, és tot el que vull dir. – es va defensar ella.
- Insinues que ho sóc jo?
- Jo no ho he dit...
Fi
Extra bonus
Algun temps després...
bon dia, Weasley.
Mmmph...
t'hauries d'aixecar ja, són les nou del matí.
Hmho.... QUÈ? – es va incorporar d'immediat – faré tard a... – va mirar el seu rellotge – maledicció Malfoy! Que no saps mirar l'hora? Només són les se... – ell va apagar les seves paraules besant-li els llavis.
T'engrossiràs si segueixes dormint tant – va comentar, sabent que no l'importava.
Ves-te'n a la merda, Malfoy – va contestar malhumorada.
per què no m'hi portes tu? – li va incitar ell.
perquè no sé el camí – va riure ella divertida.
Ah... en aquest cas... ... hi anem junts?
A la merda? – va riure ella.
Aham... – va contestar el Draco apropant el seu nas cap al d'ella
hi anem....? – va preguntar amb un sospir.
Però no hi va haver resposta.
The end
Reviews!