Ala, i ara a llegir, que no cal pagar XD
Autor/a: Undomiel
Love me you?
Capítol 1:temptejant terreny
- que faries si et demano que siguis la meva novia?
Sento com l'aroma del seu perfum inunda els meus sentits i la seva respiració pessigolleja en el meu coll, veig passar els seus braços per damunt de les meves espatlles i recolza les seves mans en el pergamí que escrivia, respiro dues vegades perquè no s'hagi corregut una línia dels deures de pocions.
- vomitaria, Black – responc casi de immediat.
Sento com es retira i rodeja la taula en la que estic asseguda, s'assenta just davant meu i em mira somrient amb els seus grans ulls blaus.
- per això em casaré amb tu Sue – somriu encara més.
Intento ignorar-lo, però se'm fa casi impossible quan una altra ombra no em deixa escriure.
- i jo seré el teu padrí de bodes – la inconfusible veu de darrera meu sona seria.
- tu series el seu padrí de bodes encara que es casés amb l'Snape – el meu comentari a set agre, però més que malament no em deixen acabar els beneits deures de pocions.
- això és cert – somriu el meu company d'estudis arribant carregat d'uns quants llibres més.
- no entenc com es que et suportem – agrega Black novament, fent-se l'ofès.
- és molt simple estimat amic meu – responc alterada – jo tinc cervell, tu NO!.
- vinga, no us poseu així – va tractar de clamar els ànims James, pel que semblava s'havia donat conte que durant l'ultima setmana no anava amb molt bon humor.
- em calmaria – vaig començar novament – si us en aneu de la biblioteca i em deixeu acabar els deures de pocions! – vaig cridar alterada.
Portava una setmana intentant fer els deures de pocions, que havia de lliurar en una hora, UNA SETMANA. I tot per culpa de fer-la amb el Llopin. No es que no m'agradi el noi, al contrari era molt simpàtic i tot, lo dolent era que sempre tenia que estar amb la meravella d'en James i en Sirius.
Ells es van mirar ecètics, generalment el meu mal humor el descarrego amb el Black, el meu temperament es dòcil, a vegades... aquest dia era un dels tants en que hi havia una excepció.
- vinga nois . - el bo Llopin va sortir al rescat de la situació, donant-se conte que tota la biblioteca ens està mirant – aneu a la sala comú, més bé vosaltres ja heu acabat el treball, nosaltres no volem reprovar pocions.
Aquells dos van sortit d'immediat de la biblioteca.... sé que va ser per la influència de Remus, però també sé que aquells dos em coneixen millor que ningú..
Mentre vaig fer els meus deures vaig recordar breument el perquè coneixia a aquell parell d'imbècils.. que millor explicació que ser amiga de la infància? Perquè això era encara que em costés admetre-ho, a aquells dos els coneixia des de que tenia ús de la raó... més explicacions? Les nostres mares van sortir de Hogwarts en la mateixa generació.. i per al meu pesar no es van deixar de veure amb el pas dels anys... sóc tota una desgraciada.
Miro al meu voltant, uns quants em miren de reüll; i es que fins a quin punt tenen raó, no es veu tots els dies, a una dona, cridant als dos nois més populars (i desitjats) del col·legi...
Mai vaig saber com dimonis vam acabar la feina a temps.
Crec que això va calmar els meus ànims, ja que ni tan sols vaig insultà a Sirius quan "sense voler" va tombar el suc de carbassa en la meva túnica preferida... solament el vaig tractar de deficient mental, lo que per a ell està lluny de ser un insult, clar està, ell ÉS un deficient mental.
Entro al gran saló i el primer que veig és una cabellera platejada parant-se davant meu, em maleïa interiorment, allò no m'ho esperava, no vaig d'humor per trobar-me amb la persona més indesitjable de Hogwarts.
- Susan, estimada meva – Vaig sentí com el to embafador em donava ganes de vomitar.
- Lucius – el meu to certament deixava MOLT de banda lo embafador – series tan amable de sortir del meu camí en aquest moment? Desitjo fer coses agradables.
- nosaltres podríem tenir una "xerrada" agradable.
Sento com la seva mà acaricia lentament el meu rostre i acomoda una metxa dels meus cabells rossos rere de la meva orella. Solament tanco els ulls i continc la respiració, no és per emoció, és per intentar contenir-me de donar-li una hòstia a aquell estúpid, sento que la pressió dels meus punys crispats estan en estat crític, però també sento dos presencies familiars al meu costat.
- treu-li les mans del damunt! – la potent veu del James deixa que solti la respiració i obri els ulls, expressant tota la repulsió que aquell ros em provocava.
- qui m'ho—
No diu més, l'únic que sóc conscient es que el meu puny està formigejant degut al cop en la mandíbula que li e enviat. La seva boca sangra lleugerament, està tirat al terra, mig col·legi ens està observant, i a mi no m'importa! De fet, em sorprenc somrient davant la escena que se'm presenta.
- que passa Malfoy? Pego massa fort per ser la teva novia?
Francament, no sé que dimonis em passava, deuen ser els anys convivint amb dos energúmens com el James i el Sirius.
De sobte miro on estic, observo a Black a la meva dreta somrient complagut; Potter en les mateixes condicions. Malfoy, també somrient? Els alumnes del saló, he d'agrair que no ni havia molts, ens miren entre curiosos i sorpresos. Miro recelosament la taula dels professors, i la meva alegria és infinita al no veure'n cap.
En Malfoy es para netejant-se amb el seu polze el tall del llavi, per després mirar-lo i netejar-ho amb un mocador. Em mira divertit, es que aquell tipus era tan estrany?
- vinga, "amor" – aquell mateix to embafador que detesto – no tens que guardar les aparences quan els teus "amics" apareixen, saps que no m'enfadaré davant d'ells.
- Malfoy – escolto a Sirius començar a parlar, la meva vista s'està emboirant, lo dolent és que Dumbledore i McGonagall ja han entrat al saló – mai – remarca aquesta paraula a sobremanera - li parlis així a la meva novia.
Em giro sobresaltada, allò que acabava de dir el idiota del Black ho ha escoltat tota l'escola.
Miro directament en els seus ulls blaus i comprenc, després de tants anys de coneixe'l em tenien que servir per alguna cosa, i això era, poder llegir la ment dels dos nyicris (es com els i solia dir) el que se'ls i passava pel cap.
Vaig somriure obertament, estic conscient que les tres quatres parts del col·legi estan al gran saló, i sé que m'estic posant en un embolic terrible al declarar-me novia d'aquell inútil, però, que hi farem?, en Black també somriu, em rodeja amb els seus braços la meva cintura i jo recolzo la meva esquena en el seu pit, així ningú pot negar que no sóm "sols amics"
-ja ho has escoltat Malfoy – la meva veu és baixa, com qui està amenaçant. El ros em mira enfadat, i es retira del gran saló.
Crec que en aquell moment em vaig donar compte que m'havia ficat en el l'embolic més gran de la meva vida...totes les noies del col·legi Hogwarts de màgia em miraven amb el odi més gran de tot el planeta
Continuarà.....