Secrets del passat
Relats amb fons musical sobre la vida de Lily Evans i Severus Snape
Disclaimer: Tots els personatges, excepte la Johanna, pertanyen a la bruixa anglesa J.K. Rowling… Si fossin meus, en Severus Snape no hagués mort… Obvi, no?!.
Cap.1: Sempre hi haurà un trosset de tu
La soledat que ara em rodeja, em fa adonar del temps que hem perdut...
Els ulls verds es van trobar amb els negres, però desprès d'un segon, alguna cosa va semblar desaparèixer en la seva pròpia foscor, deixant-los fixos, en blanc i buits. La mà que agafava en Harry va fer un fort espetec en caure al terra. En Severus Snape ja no es mouria mai més.
Intentant resoldre allò que és impossible, som diferents ja ho deies tu...
'Sang de fang, sang de fang...'
En Severus Snape va tancar la porta de la seva habitació d'Slytherin abans de posar-se a cridar, i sense adonar-se'n una tèbia gota va descendir per les seves galtes, ara més blanques que mai. Havia viscut tantes coses al seu costat, havia fet tants esforços per encaixar al seu món... De sobte, va recordar aquell matí infantil en uns gronxadors, quan ella va descobrir-lo darrere d'uns arbustos i ell va reunir força suficient per mirar-la als ulls i dir-li, per fi, que els seus destins estaven lligats a la màgia. Temps enrere, havia assajat aquell moment davant del mirall de la seva habitació. Cada paraula, cada gest amb els quals podria parlar a aquella criatura que havia estat espiant; l'hipnotitzant nena pèl-roja dels grans ulls verds.
Arran d'aquell dia s'havien fet amics, els millors amics del món. Havia aconseguit que ella hi confiés i junts havien estat espiant a la seva germana gran, la Petúnia, rient-se'n innocentment... Evidentment, també havien tingut algunes diferències, però quan aquells ulls verds demanaven perdó o el miraven, era impossible no cedir.
Amb el temps, va arribar la somiada carta de la felicitat, i el moment de marxar a Hogwarts, on podrien passar més temps junts. Ella sempre li preguntava coses que desconeixia i a en Severus li entusiasmava respondre-li amb mil i un detalls, admirant aquells ulls verds i intentant no perdre'ls de vista ni un sol segon.
La il·lusió per ella el feia tirar endavant, el seu cor només responia davant d'ella i ja no s'imaginava la vida lluny d'aquella noia. En principi, el fet que no hagués anat a Slytherin va caure-li com una galleda d'aigua freda i una profunda pena el va envair durant els primers mesos de la seva estància al castell, però ella li sabia compensar. L'acompanyava sempre a la biblioteca i feien junts tots aquells deures de l'escola, posant especial devoció a les tasques de Pocions, assignatura que encantava als dos.
Eren inseparables, encara que ella, la Lily, sentia cert rebuig cap als seus companys a la casa de les serps i no eren poques les vegades que havien acabat discutint sobre el tema. Malgrat tot, en Severus sempre acabava convencent-la que ell mai seria com aquella gent i que ella ja el coneixia prou com per no dubtar-ne.
I, de sobte, va arribar aquell dia. Maleït Potter... l'havia posat en ridícul amb el seu propi encanteri. Ja feia setmanes, que a les hores d'esmorzar, dinar i sopar, en Severus observava com la Lily compartia distretes converses amb aquella colla d'en Potter. Tots ells, creguts Gryffindors que reien cegament de les bromes dels dos imbècils més grans de l'escola, en James Potter i en Sirius Black. Com li hagués agradat esclafar-los amb les seves pròpies mans i allunyar-los d'ella. Ell no era conscient d'haver-los provocat mai, però en canvi sempre rebia insults i burles de part seva, des del primer dia...des del mateix moment en què tots quatre van coincidir en aquell compartiment del Hogwarts Express.
Serà que tot ha acabat, però amb els anys veuré que el què havia de ser ja està. Mai ho he vist tant clar...
Però perquè havia insultat a la persona que més estimava? Per un moment, l'havia vist com una part més del grup assetjador, li havia semblat veure un tímid somriure als seus llavis, mentre tothom observava de quin color eren els seus calçotets. No podia negar la veritat. Per un moment havia pensat en la seva mare, en les pallisses que aquesta, i també ell, rebien habitualment del seu pare muggle... Per un moment, en veure aquell tímid somriure en els llavis de la persona estimada, s'havia sentit enganyat i tot l'odi que guardava al fons de la seva ment cap als muggles, l'havia exterioritzat en ella, que no deixava de ser-ne filla, per molt que ell l'estimés més que a la seva vida.
Però hi hauria esperança? Faria gala ella, una vegada més, de la seva benevolència habitual i el tornaria a perdonar?. Havia de comprovar-ho, plorant en aquelles masmorres no ho sabria mai. I mentre s'eixugava les llàgrimes i pujava pels passadissos solitaris cap a la Torre de Gryffindor s'acovardia per moments. I si ella ja no el perdonava?¿
Jo sé que tot el que hem viscut, mai morirà, mai es fondrà
No l'havia perdonat. Ella havia fugit a l'interior de la torre, deixant-lo allà davant del gran quadre de l'entrada. Novament, li havia recriminat la seva 'amistat' amb en Avery i en Malfoy. Certament, ells somiaven en convertir-se en cavallers de la mort, però com podia estar ella segura que allò era realment tan terrible?
'Sang de fang, sang de fang'
La sang bombejava al seu cervell d'una forma alarmant, es veia incapaç de contenir-se durant molt més temps. No entenia que li passava, però en ell s'havien despertat noves sensacions que martellejaven els seus sentits. Sentia els músculs endurir-se i la seva agitada respiració com si anés a perdre la cordura d'una vegada per totes. Podria marxar però… sense pensar-s'ho dos cops, va aprofitar que sortien dos estudiants de quart any de Gryffindor, els va apartar amb virulència, fent que el retrat de la senyora Grassa comencés a cridar i a saltar d'un quadre a altre, i va començar a pujar els esgraons que conduïen cap al dormitori femení.
Va obrir la porta amb ímpetu i va descobrir que una plorosa Lily l'observava sola, asseguda sobre el seu llit. Llavors, va dirigir-se a ella traspassant-la amb la mirada, amb tota la profunditat d'aquells ulls negres. Per un moment, va semblar-li que el color de les galtes d'ella mudava cap a un to encara més roig i que un calfred la feia aixecar tremolosa.
-No te'n has adonat encara? –va cridar-li, mentre l'agafava del braç dret i la col·locava just davant seu, tan a prop que podia sentir el seu tebi alè, recorrent-li les faccions de la cara.
-Severus jo...això ha estat una bogeria. No pots entrar aquí, t'expulsaran! Que fas? –va al·legar tímidament la noia, mentre intentava allunyar-se'n en va, mirant-lo com si fos la primera vegada que es trobessin.
-Que faig? Que faig, dius? –va dir-li ell mentre amb un somriure amarg buscava la mirada de la noia i afluixava la pressió al voltant del seu braç, com si s'acabés d'adonar que li podia fer mal.
-Ho sento molt, però ja no et puc perdonar. Tu has agafat un camí i jo un altre. – va repetir-li la jove Gryffindor, com havia fet moments abans davant aquell noble retrat.
-És que no vull el teu perdó, macaguntot. T'estimo. Ho entens?. T'he estimat sempre, des de la primera vegada que em vaig fixar en els teus ulls, Lily Evans. T'estimo com mai he estimat a ningú, com ni tan sols he pogut estimar a la meva família!
Desprès d'aquells crits, va semblar que el silenci s'apoderava de la solitària estància i l'eco de les seves paraules va inundar l'oïda a en Severus, que va creure escoltar els batecs del seu propi cor, desbocant-se i mil papallones que li recorrien nervioses l'estómac. De cop i volta, va fixar els seus ulls en els llavis d'ella. Eren tan perfectes, se'ls imaginava tan dolços... la raó li va fugir sobtadament, i com si fos un somni, va acostar-hi la seva boca amb cert temor. Amb una mà va acariciar-los tendrament, mentre sentia que els cops de les papallones del seu estómac el farien morir en qualsevol moment...
Aprofitant l'actitud titubejant de la noia, va obrir la seva boca a poc a poc, saborejant cada instant d'aquell esperat moment, recorrent amb la seva llengua cada part de la d'ella. Com si la Lily s'hagués de trencar en qualsevol moment, va deixar anar la mà amb què li subjectava el braç, i va posar-lo sobre l'espatlla, a prop de la nuca, intentant acostar-la més, si és que això era possible.
Llavors, la noia va enllaçar els seus braços tímidament a la seva cintura i ell va començar a acariciar-li el cabell amb la mà esquerra. No s'ho podia creure, tenia por d'obrir els ulls, fins i tot... s'estava fent un petó amb la Lily Evans, l'ésser que estimava bojament, que l'obsessionava.
Quedarà un record, quedaran mil imatges...
Tots dos junts, com si una força els atrapés van intentar avançar cap a la comoditat del llit, però ella es va entrebancar i en Severus va caure damunt seu, al terra. Es van continuar petonejant en la penombra de l'habitació, com si fossin dos amants que tenen prohibit mirar-se.
A mesura que passaven els minuts, començaven a fer-se els petons amb desesperació. Ell va poder sentir els batecs incontrolats al cor de la seva estimada tan a prop com estaven un de l'altre, un sobre l'altre, a tocar del seu pit. Les seves mans van començar a recórrer la seva espatlla, els seus dits es van enroscar definitivament en el cabell espurnejant d'ella, aquell cabell que representava el seu cel i el seu infern.
Sols en la foscor, amb l'únic acompanyament dels seus sospirs i el so dels seus petons fugaços, es van declarar l'amor al que sempre havien estat destinats des del mateix instant en què ell la va conèixer i ella es va convertir en la temàtica de tots els seus somnis i malsons.
Sempre hi haurà un trosset de tu...
En aquella habitació, va començar a despullar-la lentament, gaudint de cada carícia que encenia el seu cor, el d'ella, que es deixava fer, presonera d'aquell sentiment incommensurable que l'havia embogit fins a l'oblit.
Cada sospir inevitable, cada gemec que ella ofegava fent-li petons al coll, i ell al pit d'ella, encara mig tapat per la roba interior. Cada carícia suau, i provocadora arrossegant-se per tots els racons del seu cos pigat.
Finalment, en un acte reflex, sense ni tan sols pensar-ho, en Severus va descordar-li el botó de la faldilla i, tot seguit, va baixar-li la cremallera, mentre la mirava amb aquella mirada tan freda. A continuació, els seus llavis van dibuixar un somriure irònic, va baixar lentament aquella faldilla groc-i-vermella, mentre li petonejava les cames i apropant-se al seu ventre va fer-li un petó gairebé imperceptible, sentint com ella s'estremia als seus braços.
Fins aquell moment, ella només s'havia deixat fer, no havia dit ni fet res, i només havia respost als petons desesperats d'ell. De sobte, però, va agafar-lo suaument per la barbeta, mentre el feia ascendir lentament pel seu cos, fins que els seus fronts es van tocar.
No es podia creure el que estava fent, qualsevol diria que estava sota d'una maledicció Imperius, però per primera vegada a la seva vida va escoltar el seu cor i els seus instints, es va apropar més al tors d'ell, va treure-li el cinturó, va desbotonar-li els botons de la camisa i va mirar-lo fixament al fons dels seus ulls negres, com si s'hi hagués d'ofegar.
En aquell moment, els dos van saber que arribarien fins al final, que el camí que havien emprès minuts abans no tenia cap altra tornada possible.
Segons desprès, un cop desposseïts de les poques peces de roba que encara duien damunt, ell entrava suaument dins d'ella, fusionant-se així en una sola persona. Llavors, el gest de dolor d'ella, va omplir-lo de satisfacció. Ell era el primer... en Potter no l'havia tocat o, si més no, no havia arribat a fer-li l'amor, a penetrar aquell temple sagrat que l'havia estat esperant només a ell, a en Severus Snape.
Moments més tard, ambdós iniciaven un moviment rítmic, però pausat, que s'anava accelerant en cada gota de suor que queia dels seus fronts fins arribar a ser salvatge, en cada embestida que feia ell, buscant tocar el cel nerviosament. I, quan per fi, van arribar al punt màxim de la seva bogeria, entre convulsions i explosions candents, van sentir amb ells el sentiment més perfecte del món, havien arribat al paradís.
En Severus sabent que quan allò s'acabés, la reacció de la Lily podria ser d'espant en adonar-se dels seus actes, va abraçar-la, però no va fer cap moviment per sortir de dintre seu. Fins que es va adonar que no ho podia allargar més i va caure exhaust al seu costat.
Els dos es van abraçar, i mentre ell acariciava aquella melena pèl-roja que el tornava boig, el silenci va tornar a apoderar-se de les seves ànimes, i així van romandre durant hores, mig adormits, fins que es va començar a sentir soroll a la sala comú dels lleons.
Se que el meu cor no ho sent així, però el que no puc és canviar el destí...
La seva pell era pàl·lida però càlida, tenia un cos esvelt, uns ulls electritzants d'un verd intens, el seu cabell era del mateix color roig que la sang; Tenia un caràcter fort, malgrat tot, fes el que fes, sempre estava acompanyada d'una estranya aura de dignitat i tendresa. El seu sentit de la justícia sempre havia estat molt més desenvolupat que la de qualsevol altre adolescent, fos de la casa que fos. Sempre havia estat més madura, del que li exigia la seva edat. Era bona estudiant, la millor en pocions, astronomia, i aritmància . No li agradava volar en escombra, però si gaudir dels partits de Quidditch com a espectadora. Sens dubte, els professors no dubtaven que un dia o altre seria prefecta i que arribaria a aconseguir ser premi anual.
Ell destacava pel contrast entre la blancor de la seva pell i els seus cabells negres, a vegades massa greixosos, que li penjaven fins a l'espatlla. Sempre vestia de negre. També era un dels millors en pocions, i destacava en Defensa Contra les Forces del Mal. De fet, sempre havia sentit certa curiositat per la màgia negra i es podia passar tardes senceres llegint-ne llibres a la Secció Prohibida de la Biblioteca, intentant passar desapercebut.
Ambdós havien escoltat els crits i riures que provenien de la sala comú, en Severus es va reincorporar sobresaltat, es va vestir ràpidament i la va mirar.
-Te'n has d'anar – va contestar ella, com intentant assimilar el que havia passat.
-Per on? Si surto em veuran. No voldràs pas que em trobi amb en Potter i companyia, oi?
-Per aquí...-va fer un gest amb el cap i li va assenyalar l'escombra que romania sota la finestra, encara tancada.
-Però...però ja saps que tinc pànic a volar...
-Siusplau, Sev...Severus... –va pregar-li ella, visiblement confosa.
No s'hi podia negar, mai ho hauria pogut fer quan el miraven aquells ulls verds. Va acostar-se a l'escombra, va obrir la finestra i quan es disposava a muntar-la, va semblar-li que la Lily el tornava a cridar.
-Oblida'm, oblida-ho tot.... – va pronunciar ella, mentre els ulls se li humitejaven visiblement.
En Severus es disposava a contestar-li, a dir-li que allò que li demanava no ho podria fer mai, i menys ara que se la sentia tan seva, però la porta es va començar a obrir i va haver de empènyer l'escombra a l'exterior fins que va desaparèixer.
És que l'amor m'ha ensenyat a no poder viure al teu costat...
Abans que la porta s'acabés d'obrir, la Lily va ser prou ràpida com per tibar d'un dels llençols del seu llit i embolicar-s'hi. No entenia que li havia passat, ella que sempre ho controlava tot, ella que fins llavors s'hauria definit com una persona sensata... En Severus havia estat el seu millor amic durant molts anys, i ella se l'havia estimat fins al punt que la seva ment adolescent havia dibuixat aquella escena desenes de vegades... Malgrat tot, allò no podia ser, en Sev... en Sev havia escollit el mal camí... Tothom estava convençut que acabaria a les files d'aquell poderós mag, que segons deien les males llengües estava reunint adeptes per eliminar la sang impura del món dels mags...i ella...ella era filla de muggles... no només ella ho era, la persona que acabava d'obrir la porta, la seva amiga inseparable, Mary McDonald també ho era...
Una jove morena, d'aspecte hindú, se la mirava atentament des de la porta...
-Lily, reina... que no et trobes bé?. La professora McGonnagall m'ha demanat per tu... tu mai faltes a cap reunió escolar, i aquesta era per explicar-nos que ens espera el curs vinent – va explicar-li preocupada.
La Lily, però, no va saber que havia de contestar... va estar-se en silenci uns segons i just quan anava a inventar-se que no es trobava gens bé, que havia agafat una forta grip, la Mary va interrompre-la.
-No deus estar pas deprimida per les paraules de l'imbècil de l'Snape, oi?- i sense deixar-la expressar-se, va continuar tot fent una ganyota- Si ho arribo a saber no et dic que t'estava esperant davant del quadre i el deixo que s'hi quedi eternament, si així ho volia...
-Jo... jo... He parlat amb ell i li he dit que no el perdonaria.
-Ben fet, no el necessites per res...ja sé que abans éreu molt amics, però... que caram...tu aviat tindràs xicot i no necessitaràs persones que et portin problemes – va comentar la morena amb un gran somriure.
-Xicot? –La Lily estava tan confosa que no sabia a què es referia la seva amiga.
-Clar, dona... en James t'ha demanat per sortir mil i una vegades... És tan guapo...tu també ho penses, he vist com el mires últimament.
Sentiments que em trenquen ara i per sempre...
Aquelles paraules van tocar-la al pit, com si es tractés d'una maledicció. Era veritat, els últims dies s'havia fixat més que mai en l'atractiu d'en James Potter... Havia arribat a pensar que no estaria tan malament sortir-hi... Al cap i a la fi, ell sempre li havia mostrat el seu interès insistentment... Obsessivament, cada dia li recordava com li brillaven els ulls, les qualitats del seu somriure o qualsevol altre cosa afalagadora que li vingués al cap en aquell moment... La jove Evans sempre havia pensat que era un imbècil, que es pensava que havia d'agradar a tothom, i que no podia entendre com ella se li resistia, ja que totes les altres alumnes de Hogwarts, fins i tot alguna Slytherin, haguessin pagat milers de galions d'or per ser el centre de la seva atenció.
Si... en James era el noi que li convenia, no ho dubtava,... però el seu cor no bategava amb la mateixa força que quan qui tenia al costat era en Severus. Ell havia estat el primer que li havia parlat de màgia i ara també havia estat el primer que havia recorregut el seu cos, sense límits, sense vergonya.
-Lily, estàs bé? T'estic parlant....-la Mary intentava cridar l'atenció de la seva amiga, que semblava trobar-se en una dimensió paral·lela, amb els ulls perduts a la paret.
La Lily, ara si, la va mirar, però no va saber que dir...ni tan sols va saber dibuixar-li un somriure...
-Definitivament no et trobes bé, eh?. T'estava dient que he vist l'Alice i en Frank Longbottom al jardí fent-se un petó... no m'estranya que ella ja mai vingui amb nosaltres. Tan debò jo també trobés el meu príncep blau.
Aquell cop, la Lily si que l'havia escoltat. Sabia perfectament que el príncep blau de la Mary tenia nom i cognoms, Sirius Black... però també sabia que no podia desitjar-li que tingués sort, perquè ella no era la única persona propera que perdia els sentits en veure'l.
-Mary... disculpa'm... no em trobo gens bé, necessito dormir – va assegurar la Lily amb un aire sincer.
-Si ja veig que estaves a punt d'anar a somiar amb els angelets, però podries posar-te el pijama no?... no fa pas tanta calor – la Mary la mirava de dalt a baix, ja que el llençol li transparentava algunes parts del seu cos, en especial la forma i el color dels seus pits.
En veure-ho, la Lily va envermellir i es va ficar ràpidament sota la flassada del seu llit. La Mary, sense dir res més, ja que s'havia convençut que la seva companya no es trobava gens bé, va dirigir-se a la finestra. De sobte, va sentir-se un crit.
-Que passa ara? – va dir la Lily de mala gana, tot i que en realitat no podia tancar els ulls sense que hi aparegués una mirada negra i un somriure irònic.
-L'escombra...l'escombra de la Johanna... per Merlí! Demà hi ha partit, ella és la caçadora de Hufflepuff i m'havia confiat la seva escombra.
-Upps, tran...tranquil·la Mary... jo sé on és – va aconseguir dir la Lily tartamudejant de l'ensurt- Demà a primera hora li donaré.
-Però, que n'has fet?-la Mary ja no va obtenir resposta, perquè la Lily s'havia dormit, aparentment...
No cal pensar en el futur, no cal pensar en el que vindrà... No cal dir que hi ha algú que ens espera, algú que no som ni jo ni tu...
Aquella nit cap dels dos va dormir. Cada vegada que un d'ells aconseguia conciliar el son, cadascú al seu respectiu dormitori, es despertava minuts desprès enmig d'algun malson protagonitzat per l'altre.
La Lily va obrir els ulls molt d'hora, només eren les set del matí, faltaven ben bé tres hores per l'hora del partit... però sabia que allò que havia de fer no seria fàcil. Només esperava no haver de romandre gaire estona a les masmorres, vigilant fins que ell sortís de la sala de les serps. No li va caldre esperar.
Ell recollia les coses silenciosament, netejant-ho tot amb la vareta de forma instantània... es trobava a la classe de pocions, a tocar de la sala comú dels Slytherin. Només se sentien alguns murmuris o petits cops que provenien del passadís, cada vegada que un alumne entrava o sortia de la sala. Per sort, era molt d'hora i eren pocs els que tenien prou força de voluntat per llevar-se a aquella hora en un dia en què no hi havia classe. Va mirar el seu braç detingudament, la poció li havia curat la ferida. Una ferida que s'havia fet gairebé expressament, trencant el vidre de la seva habitació amb tota aquella ràbia continguda per aquelles últimes paraules: Oblida-ho tot...
-Severus.
Només una persona encara l'anomenava pel nom. Va contenir l'emoció i no va atrevir a girar-se, per si s'equivocava...i si allò era una altra broma d'en Potter i els seus amics?.
-Severus, hem de parlar.
- Lilian – va dir tumbant-se lleugerament.
La noia va agafar aire, meditant com dir allò.
-Tens l'escombra de la Johanna...
En Severus Snape la va mirar fixament.
-Ho sé. L'he deixada aquí, darrere la porta...pots agafar-la...
-Sev...
Però abans que ella pogués mencionar una sola paraula més, l'Snape va subjectar-li el braç dret i va tornar a traspassar-la amb els ulls. Ella el va mirar suplicant, intentant transmetre-li amb la mirada el que pensava 'Sev, siuspau, no comencis... deixem-ho estar', i es va fixar en la màniga de la túnica, arremangada, que deixava veure la cicatriu d'un tall bastant net al llarg de tot el braç.
-Deixa'm veure això.
-Està curada.
-No dubto de la teva eficàcia en pocions, però deixa'm veure-ho.
L'Snape va estendre el braç, deixant que la Lily passés el seu dit índex pel tall i palpés el seu braç, murmurant alguna cosa entre dents, per comprovar que no tenia res trencat. Estava acostumat a que li subjectés el braç, no era la primera vegada que ajudava a curar-li una ferida, però aquesta vegada era diferent... el contacte amb la seva pell havia estat massa proper com per oblidar-ho en una nit.
-Com t'ho has fet?
-Això no importa ara – va dir apretant el llavi.
La Lily no va fer cap més comentari. Va fixar els seus ulls verds en els seus i, en part per por, en Severus va apartar la mirada i va afanyar-se a deixar la seva ment en blanc. Immediatament va recordar que, per desgràcia, la Lilian no necessitava la legimància per saber certes coses. De sobte, va abraçar-lo. Ell es va quedar quiet mentre notava la respiració d'ella enganxada a la seva túnica i un sospir amb el que intentava contenir el plor. No era la primera vegada que l'abraçava, però es va sentir incòmode. En aquell moment, en Severus va pensar que no podia insistir en estimar-la, perquè ella es mereixia algú millor... potser era veritat que els seus destins eren tan diferents com la nit i el dia. Va aixecar la mà, sense saber si acariciar-li el cabell per calmar-la o apartar-la suaument. Llavors, ella va aconseguir separar-se, mirant el terra, lleugerament avergonyida .
-Ho sento – va xiuxiuejar amb un fil de veu i va emprendre una cursa fins a la porta, agafant l'escombra i desapareixent.