Disclaimer: La història és gairebé meva... però només gairebé... Està basada en l'estiu del quart al cinquè llibre de Harry Potter, de J. K Rowling...

Només hi ha un problema i és que el que, en realitat, és aquest two - shot és una recopilació de dos moments perduts de la meva fic Secrets del Passat.

Si no has llegit la fic, adverteixo que conté spoilers d'aquesta història... i que, en realitat, un dels protagonistes es diu Lyra i és meva peculiar Original Character (OC)... He intentat, això sí, relatar la història de manera que, si et fa mandra llegir els gairebé 50 capítols que té Secrets, puguis entendre de que va la història d'aquesta parella... Però ja posats si arribes aquí, m'encantaria que donessis un cop d'ull a la història de la qual provenen aquestes escenes addicionals (realment perdudes, perquè fins ara eren abandonades i descartades al meu ordinador).

Una abraçada a tots/es els que passeu per aquí!

.

D'històries inesperades

Cap.1: Si tu m'esperes...

"Vols deixar pares i pàtria, veure on s'acaba el món. Vols canviar la teva història i digue'm qui no... Tot el que es diu en paraules, pot semblar-te un desert. Pren el vent de matinada, com ho fa un ocell..."

Laia (Sau)

– Com vau poder? Era la meva filla... I vau... vau deixar que... – Ella, la seva mare, la dona de sang aristocràtica que sempre (en qualsevol circumstància) mantenia el tipus, estava ara tan dolguda i tan estupefacte, que ni tan sols aparentava poder pensar amb claredat. La seva veu desprenia una incomprensió tan profunda que aquelles paraules semblaven haver-se clavat al cap de la noia amb la força d'un afilat metall – Ens vau entregar la filla d'una sang de fang. Has deixat que criés a la filla d'una sang de fang!

La jove, pèl-roja i d'ulls foscos, va tancar els ulls per empassar saliva, i mantenir així la serenor al seu rostre. Acabava de trencar amb tot: una simple nota havia servit per acomiadar l'única persona de la seva vida que encara era qui semblava ser, el seu padrí. Poques hores abans havia descobert que els seus pares no eren qui ells mateixos creien ser. 'Perquè continuaven sent les persones que l'havien criat, però ella no duia la seva sang'.

– Sempre la sang... – va murmurar mentre caminava distretament pel vestíbul del ministeri de Màgia. Acaba d'aconseguir un portarreu que li permetria sortir del país. 'No fugia'. O potser sí, al cap i a la fi sabia que no havia estat tan valenta com ara pretenia fer-li veure el vell director de Hogwarts. 'Escollir entre allò que és fàcil, i allò que és correcte'. Una bonica frase, sens dubte. Una realitat complicada, en realitat.

Va desembolicar la corbata verda i platejada que encara duia, entre d'altres tantes coses que havia empaquetat amb presses, a la bossa de mà. S'havia preguntat ja que significava ser Slytherin. Just abans de resignar-se a anar contra tot allò que li havien ensenyat. 'Callar, no delatar l'Ull Foll Moody, l'hagués fet culpable... Si és que no ho era ja...'

Al cap i a la fi havia esperat prou com per no poder evitar la mort d'en Cedric Diggory... 'Prou com per permetre que el Senyor de... que l'Innominable recuperés el cos que tants anys abans havia perdut'.

Però ella no era una heroïna, ni pretenia ser-ho. No era en Harry Potter, qui semblava tenir un do especial per veure's implicat en tots i cadascun dels problemes d'aquells temps, cada vegada més foscos, que tots vivien.

Només havia volgut impedir una barbaritat. Ni tan sols havia pretès fer res que no fos avisar a l'Albus Dumbledore. Dir al vell director de l'escola que, per pura casualitat, per la tossuderia de venjar la humiliació soferta per en Draco (¿a quin professor se li acudia convertir un alumne en una fura?), havia descobert que Alastor Moody no era qui deia ser.

S'ho havia pensat massa... i quan havia intentat trobar el director, el qui en realitat era en Barty Crouch Junior l'havia trobat ella. 'Retenint-la al seu despatx, impedint-li dir res...'

'Deixant que es conformés en donar la veu d'alarma, quan en Diggory ja era mort'. N'havia escapat massa tard...

Anglaterra ja no era segura… i encara que aquest no fos el motiu perquè en marxava, no podia deixar de pensar que, en realitat, sí fugia.

Fugia de la realitat. Dels 18 anys en què havia cregut tenir uns cognoms i una família, que mai havien estat seus de debò.

'Marxava sense acomiadar-se dels seus companys de curs. Del seu millor amic, al qui no recordava si havia anomenat mai així: l'Alexander Nott quedava enrere, i ella ni tan sols s'havia molestat en donar-li una sola explicació'. Al cap i a la fi, la Lyra, - si és que podia continuar considerant que aquell era el seu nom -, estava convençuda que un gran abisme l'havia separat inexorablement d'aquells que l'havien conegut sent una nena rica, algú amb un llinatge màgic impol·lut.

'Perquè aquella no era la veritat. Acaba de descobrir que la seva mare era filla de muggles i, fins i tot ella, es veia incapaç d'assumir aquella veritat amb tota la seva plenitud'. Almenys, de moment.

Podia haver confiat en l'Albus Dumbledore. Ell podia haver-la ajudat, encara que fos a través de les poques influències que li quedaven; sobretot després d'intentar convèncer a Fudge que l'Innominable havia tornat. El vell mag perdia aliats i gent que confiés cegament amb ell, però aquest tampoc era el motiu pel qual ella no hi havia confiat.

'Simplement necessitava marxar. Oblidar'.

-Trobes divertit veure com la meva vida s'enfonsa? – La noia va tornar a asseure's a la vora del camí, amb els braços rodejant els seus genolls, i la mirada perduda. '¿Què dimonis hi feia ELL allà?'

-Vas intentar avisar a en Dumbledore, Lyra. Jo no veig que res s'enfonsi – va asseure's al seu costat. – Si no ho entenen, ells s'ho perden. Uns pares com déu mana n'estarien orgullosos...

Definitivament, necessitava fugir.

-Ei, Lyra. – En Charlie Weasley va mirar-la, adonant-se que havia dit o fet alguna cosa que encara l'havia posat pitjor.- No sé que et passa... però no estiguis així... m'agrada més que em cridis.

'Li agrada més que el cridis', va repetir-se, sortint per fi a l'exterior. Deixant la Conselleria d'Afers Màgics enrere. Va negar amb el cap, mossegant-se el llavi inferior inconscientment. '¿Perquè dimonis ell semblava aparèixer una vegada i altra a la seva vida?'

No en volia saber res ella d'en Weasley. "Un traïdor a la sang, un descastat... un maleït i tossut Gryffindor, amant dels dracs, que s'havia proposat treure-la de polleguera'.

-No em tornis a dir Malfoy – Tot just llavors va semblar que ella s'adonava que el noi es mantenia al seu costat. Va posar-se dempeus, però no va moure's en cap direcció.

-Vine, va. Hauríem de tornar al castell.

-L'únic que vull fer és marxar. Molt lluny a ser possible. – La Lyra semblava sobtadament decidida.

El noi va somriure.

-Que et semblarien unes vacances a Romania?

La Lyra del present va deixar escapar una riallada, apagada pel desànim que tot el que havia passat li produïa. 'Definitivament, en Charlie Weasley estava sonat. Només així s'entenia aquella absurda proposició'.

Ells ni tan sols es coneixien. No almenys així.

Havien coincidit, és clar. Ell l'havia descobert enmig del caos al mundial de quidditch. En l'instant en què ella havia començat a comprendre que en Lucius Malfoy, l'home a qui encara li costava no anomenar pare, no era l'home admirable, i ple de raó; que, des de petita, havia volgut imaginar.

-Crec que em puc espavilar sola. Gràcies. – Era l'únic que ella havia contestat a en Charlie Weasley abans de seguir endavant, d'ignorar aquell 'No has de ser així, et vull ajudar' que ell s'havia entossudit en repetir.

S'espavilaria sola. No era una Malfoy, però encara tenia algunes joies i pertinències amb les quals podia intentar aconseguir uns diners. 'Després trobaria feina i podria establir-se on volgués'. Només li devia una explicació al seu padrí, però ni això havia impedit que prengués aquella determinació.

París.

Sabia alguna cosa de francès. No massa. Però l'educació que havia rebut a casa, lluny de res que pogués ser muggle, havia inclòs nocions d'aquella llengua de la qual, en part, provenia el cognom Malfoy.

Va prémer el portarreu amb força, en el mateix moment que va sentir com aquest l'absorbia i la transportava centenars de quilòmetres enllà.

En un instant arribaria a aquella ciutat desconeguda. Un lloc màgic en ple continent europeu, que en canvi a ella no produïa, abans d'arribar, cap mena d'expectació addicional. Havia escollit París per les històries dels llibres... Aquelles històries que parlaven d'una àmplia població màgica amagada en carrerons estrets del centre, prop del Sena. Relats que explicaven el lloc exacte on trobar, amb un simple cop de vareta, aquell carreró comercial que res tenia a envejar a la Ronda d'Al·la en algun lloc de Montmartre.

'Parlar del luxe francès i de les ja passades visites al país, era l'enèsima manera que en Lucius i la Narcisa Malfoy tenien d'aparentar'. Aquell últim pensament va creuar la ment de la Lyra en aterrar, mentre es maleïa de l'absurditat que acabava de cometre. 'No només perquè hagués perdut l'equilibri i hagués caigut de ple a terra, sinó perquè acabava d'adonar-se que la tria de París no havia estat del tot producte de llargues hores de lectura...' Havia escoltat també parlar d'aquella ciutat quan era petita; i una vegada més s'adonava que el seu univers, el que ella era i desitjava, continuava condicionat a qui havia aprés a ser, durant 18 anys, entre les parets de Malfoy Manor.

Va aixecar-se del terra davant la mirada sorpresa d'uns vianants d'aspecte muggle. Va bufar desesperada, i dolguda física i psíquicament. 'Seria una estada llarga, més plena de records del que ella hagués volgut'.

.

Un lloc màgic, una ciutat plena de llums. El somni de milers de parelles enamorades que, en tants d'altres punts del món, s'imaginen cada dia compartint una copa en alguna petita, i acollidora, terrassa a prop del Sena.

- La nit més extraordinària del món. I el dia més bell... - . Va repetir la Lyra amb veu burleta, després de sortir d'aquella taberna, on el cambrer havia semblat disposat a fer-li de guia, o del que calgués... – Corcó insuportable... – va murmurar pensant en la proposició, impertinent i innecessària.

Tenia, de sobte, el pressentiment que havia de fer alguna cosa més que passejar-se per carrerons plens de màgia per oblidar tot el que la preocupava. 'Potser podria endinsar-se al món muggle... Al cap i a la fi desconeixia tantíssimes coses de les seves veritables arrels que no podia fer-li mal una mirada al món al qual, un dia, havia pertanyut la dona que l'havia dut al ventre'.

.

La Lyra ni tan sols va molestar-se a badallar quan va veure com el sol sortia, entre edificis, a l'horitzó. Era repenjada a la barana del balcó, a l'habitació de l'hostal on s'allotjava. Estava perfectament desperta, plena de preocupació i la sensació d'haver caminat sense rumb durant massa hores la nit anterior.

No eren unes vacances, al cap i a la fi. Tants dies de desconcert, tant dolor... Haver marxat de Londres sense plans de tornar-hi... i, haver-ho deixat així tot enrere; era no obstant la millor idea que havia tingut en molt temps. 'Es preguntava què pensaria d'ella en Draco, com hauria reaccionat l'Alexander Nott, i si la seva marxa hauria preocupat al seu padrí'.

Es preguntava si la Rachel Stood es demanaria on dimoni s'havia ficat. I també trobava a faltar, és clar, aquells que havien estat els seus pares. 'Però se suposava que era, precisament, això el que intentava oblidar'.

La Lyra va sacsejar el cap. Tenia que allunyar de la seva ment tot allò o acabaria per tornar-se boja i per fugir, definitivament, a un país encara més llunyà.

'Qualsevol lloc, per espantós que fos, li serviria'. Va repetir-se irònica.

Es va vestir i va esmorzar al restaurant del petit hostal. Volia prendre l'aire lliure, aprofitar, per fi, el bon dia. Va decidir desplaçar-se, de nou, fins a l'ille de la Cité, i conèixer, amb més calma, tot el nucli històric de París. 'Ja menjaria per allà, on fos. Mentre trobava alguna cosa amb la qual distreure's…'

Quan hi va arribar, va llançar una primera mirada apàtica a la catedral de Notre Dame. Era enorme i estava plena de muggles que es dirigien a missa. Ni tan sols va plantejar-se entrar al temple.

Va donar-hi una darrera ullada i va voltar l'edifici.

Feia una lleugera brisa, que li regirava el cabell pèl-roig cap a davant i cap enrere; l'aire agitava lleument el top blanc de gasa que la jove bruixa portava aquell matí. Malgrat tot, no tenia fred: el sol matinal s'encarregava d'escalfar prou la seva pell, blanca com de costum; i la Lyra, acostumada a la plujosa Escòcia de l'escola, no sentia la necessitat de posar-se cap jaqueta.

Mentre passejava, creuant un pont sobre el Sena amb la mirada fixa al terra, no va adonar-se que algú l'observava des de lluny. Tampoc va captar les mirades interessades de molt nois. Tenia divuit anys, i era molt maca. 'Encara que les preocupacions, haguessin enfosquit encara més la seva mirada'. Duia posada una faldilla llarga de tub, acolorida amb marrons i verds foscos, a l'estil de les túniques dels mags i bruixes que formaven part del seu món. No obstant encara que uns texans cenyits, haguessin atret encara més mirades, ni tan sols se n'hagués adonat. Estava tan acostumada a passar-se el dia entre nois, com l'Alexander, per qui desitjava i esperava el millor; o en Marcus Flint, amb qui havia tontejat en cursos anteriors, que s'havia fet força immune a un tipus de mirades a les que mai havia donat prou importància.

No hi havia enrojolaments ni vergonya. 'Ella no era així'.

–Has vingut expressament per veure com de patètica pot ser una persona que acaba de tirar-ho tot per la borda?

-No ben bé.- Ell va mantenir la mà sobre el seu braç. – Però pensava que potser voldries parlar amb algú. Em caus bé, Malfoy. No em demanis perquè.

-No em tornis a dir Malfoy – Tot just llavors va semblar que ella s'adonava que el noi es mantenia al seu costat. 'De sobte en Charlie Weasley estava molt a prop seu. Massa'.

'¿I ara perquè penses en això?, es va preguntar a si mateixa gairebé amb retret'. Tots aquells assumptes l'estaven trastocant...

.

Va recórrer, de tornada, aquell carreró comercial, que, en ple cor de Montmartre, estava ple de bruixes i bruixots, i algun que altre firaire amb aspecte d'squib venent animals; i va continuar caminant fins a arribar a un jardí proper. Sense saber per què, el seu pensament va volar de sobte fins a Londres, convençuda que hores d'ara en Lucius i la Narcisa ja l'odiaven. Estava a punt de deixar anar un sospir cansat quan va sentir que algú li tocava l'espatlla amb un simple frec.

Es va girar.

- Malfoy...

Va trigar en reaccionar. El noi de cabell ataronjat, amb el rostre ple de petites pigues, i un somriure divertit als llavis, va esperar que ella reaccionés.

Res no podria haver-la sorprès més que haver-se trobat a en Charlie Weasley en aquella ciutat, sinó fos perquè aquell ex-gryffindor 'maleït i exasperant' ja li havia demostrat abans que era capaç d'aparèixer-se-li en la circumstància més inesperada.

- T... tu... ¿Què t'has...? ¿Què dimonis...? - va arribar a dir, tot i no estar molt segura del que estava passant.

En Charlie va somriure amb seguretat. Tenia clar que volia ajudar-la. 'Per aquest motiu havia aconseguit, a través de l'oficina en què treballava el seu pare a la conselleria, esbrinar a on l'havia de portar el portarreu internacional que ella s'havia escarrassat a aconseguir. Per aquest motiu, s'havia assabentat que algú a la conselleria li havia tramitat l'estada en aquell petit establiment d'aquella banda màgica de la ciutat'.

Ella per ell significava ja, encara que semblés impossible, confiança i sentiments inexplicables. Però també temors i enigmes; i l'enigma més gran era esbrinar fins a quin punt seria capaç d'ajudar-la, fins a quin punt ella acceptaria una mà amiga en aquells moments. 'Encara que el prengués per boig, i pensés d'ell totes aquelles coses horribles que, més que probablement, havia aprés a atribuir als Weasley'.

- Ei... ¿On vas? – Ella accelerava el pas a través del jardí, davant la mal dissimulada diversió d'en Charlie.

- ¿Què... demanes on vaig? A buscar ajuda... estàs sonat Weasley... ets un assetjador sonat... – No importava que en aquell moment sí sentís la vergonya que no havia sentit mai.

Ell va deixar escapar una riallada, abans de seguir-la. La veritat és que tampoc va haver de córrer, perquè ella va disminuir el pas, uns metres enllà.

- ¡Pots estar tranquil·la! Només volia assegurar-me que no t'havies repensat la possibilitat de passar unes vacances a Romania... - En Charlie semblava pràcticament el mateix que l'última vegada que s'havien vist, dies enrere, a Hogwarts; només que ara en comptes de túnica, vestia samarreta i pantalons texans.

- Ho… ho saps... Saps que és delicte perseguir a una persona? ¿Saps que, ho hagis fet com ho hagis fet, probablement és delicte el fet de saber on és una persona que, en cap moment, ha donat permís a la conselleria perquè comuniqués on anava a ningú? - va preguntar ella..., empassant saliva, gairebé sense adonar-se.

- Evidentment – va contestar ell amb un somriure irònic, i enriolat. - ¡Però ha estat fàcil convèncer el meu pare, que saber on anaves, era només una mesura de seguretat!

En Charlie va parpellejar en notar, de sobte, una escalfor al rostre. Va endur-se la mà a la galta amb estupefacció. Ella l'acabava de bufetejar.

- Au va... – va defensar-se el noi a l'instant – Encara que el conseller no es cregui la versió d'en Harry i en Dumbledore, el meu pare si hi confia, i...

- I saber on és la... la filla d'en Lucius Malfoy és una qüestió de seguretat nacional? –va preguntar la noia amb verí acumulat a la veu. 'Ella havia anat allà per desconnectar de tot, per deixar de donar voltes a la realitat que l'havia envestit de sobte... no necessitava haver de mantenir una conversa on acabés per sortir de nou a la llum, i d'aquella manera, el seu cognom'.

Abans que en Charlie pogués respondre, la Lyra va mirar cap a un altre costat, amb una expressió afligida que va tractar d'ocultar, aquest cop, sense èxit. Sabia que continuarien considerant-la la filla d'en Lucius Malfoy; encara que ni ho fos, ni hagués demostrat ser-ho.

-T'equivoques... –va sostenir ell amb fermesa – i en tot cas, si en cap moment he considerat que era qüestió de seguretat, ha estat perquè no hauries d'estar sola enlloc després de... després del que ha passat. ¡Vas delatar a en Crouch!

- Deixa'm en pau. - va contestar ella, tractant de sonar distant.

- M'has d'escoltar... – En Charlie hauria volgut ser molt més càlid amb ella. Al cap i a la fi, fos el que fos el que ella li despertava, era prou important com per ser allà en aquell moment... sentia un estrany i desconcertant afecte per la jove pèl-roja. Va tractar de parlar amb un nou to seriós, conscient de la incomoditat de la noia – No és gran cosa... però si vinguessis a Romania, podries intentar passar pàgina... sense estar necessàriament sola. Em caus bé, ja t'ho vaig dir. Au va... només necessites no rebutjar una mà amiga.

La Lyra va bufar exasperada, apartant-se de la mà que ara li subjectava el braç.

- No siguis tossuda...

- Estaràs per aquí fins a l'eternitat, si t'engego? O ara que saps que NOMÉS vull estar sola, em deixaràs en pau? – La Lyra va apartar-se'n encara més, fent un gest de negació amb el cap – I ara, si el senyor Weasley em disculpa, me'n vaig a tancar a algun lloc de l'hostal on m'estic. Si ho pots evitar, no em segueixis!

- M'hi estaré unes hores; descansa, pensa... i pren la decisió que creguis que és la millor. No t'obligaré a acceptar l'ajuda de ningú, ni molt menys la meva – el noi va quedar-se mirant com ella assentia amb desdeny – però no seria la mort de ningú, deixar de fingir que ets tan autosuficient i que res t'importa.

Es va fer un petit silenci. Ella va girar-se, i va començar a caminar sense dir res.

- Lyra... – va voler afegir en Charlie, encara que ella no el va deixar continuar.

La Lyra va bufar, i es va tirar el cabell enrere, abans de mirar-lo un darrer cop:

- Em deixaries en pau si anéssim a sopar?. - va proposar de sobte, amb cert desdeny. – Has fet molt enrenou per una tonteria, així que suposo que abans d'engegar-te, podria mirar de fer-te entendre que no sóc cap mena d'estúpida en soledat que es passa les hores lamentant-se...

En Charlie va somriure. 'Ella no era tan arrogant com es molestava a aparentar'.

- Clar – De sobte ella havia sonat tan natural que tot semblava més fàcil. Sopar junts seria una forma de fer-li entendre que només volia ajudar-la. 'Sense dobles intencions'.

En Charlie va adonar-se que aquell pensament li era, de sobte, estrany.

'Com si ella pogués veure dobles intencions en qualsevol cosa que fes ell... En realitat ella només devia pensar que era un tossut que estava força sonat'.

- Bé, llavors et veig a les nou. Al Collège de France. Sabràs arribar-hi? - va afegir la Lyra, amb un somriure burleta. - Si et perds i desapareixes definitivament, prometo no tenir-t'ho en compte.-

La jove bruixa va fer una ganyota de nosa, abans de continuar caminant, definitivament camí al seu allotjament.

- No sóc idiota. Et veuré allà. ¡M'has de donar una molt bona raó per preferir aquesta ciutat, en comptes de les muntanyes verdes i plenes d'éssers màgics de Romania! – va respondre en Charlie cridant perquè el sentís. De nou amb un to de veu jovial.

- Fes-t'ho mirar, Weasley!

Per un moment, en Charlie va pensar en atrapar-la i fer-li un petó a la galta, o potser un petit gest de complicitat, tocant-li el braç abans d'acomiadar-se'n; però va preferir deixar-ho estar. 'Segurament era una mala idea'.

Als pocs minuts, ella havia desaparegut entre la multitud.

.

La Lyra va llançar-se al llit amb resignació. 'Era un error haver-li proposat allò. En Charlie Weasley i ella no tenien res en comú'.

- Un moment, Lyra... – va murmurar per si mateixa - ¿Qui ho diu que no teniu res en comú? ¿Qui ho diu que només per ser un Weasley,...? No, no és només perquè sigui un Weasley, és insuportable, i inoportú... i s'ha espavilat per saber on eres i venir... -

La Lyra va tapar-se el rostre amb el coixí. –Oh, Merlí. Ja parles sola...

.

En Charlie va caminar distretament per aquell carrer ple de vida. 'Sí, ella havia demostrat que era alguna cosa més que una Slytherin (o el que ell havia cregut sempre que era algú de la casa de les serps) ... però ¿i si s'hi estava implicant massa?. ¿No era exagerat haver-se presentat allà? 'Potser seria molt millor i més fàcil (almenys en teoria) mantenir les distàncies'.

'¿S'estava enamorant d'ella?'. No pretenia sortir ferit d'aquella situació. 'Les noies mai havien estat una prioritat, ni tan sols un motiu de preocupació'. I, tanmateix, no va poder evitar anar-hi. Ho desitjava amb totes les seves forces.

'Desitjava conèixer-la,... i sentir que el món al seu voltant no existia, tocar la seva pell i...'.

-Sí, home... ¿i que més? Ella té raó, Charlie. Estàs sonat. ¿Has vist en quina mena d'estupideses penses? – va xiuxiuejar molest. Començava a parlar sol.

.

Quan va arribar al punt de trobada, la sensació que no hauria d'haver anat allà es va accentuar encara més. Per molt que intentés negar-ho, cada vegada se sentia més mentider en assegurar-se a ell mateix que només volia ajudar-la. 'Que tot allò era per un interès purament filantròpic'.

.

La Lyra va caminar tan lentament com va semblar-li humanament possible. 'No tenia ganes d'arribar, perquè no volia reconèixer-se que estava farta d'empassar-se estoicament tot el que la turmentava'. No pensava reconèixer-se a ella mateixa, que la sensació d'algú, d'aquell algú, subjectant-li el braç per consolar-la, era més reconfortant del que mai hagués pogut pensar.

De cop, un nou pensament la va atrapar: des de que ell havia aparegut, la revelació que li havia canviat la vida semblava ara més llunyana, com si hagués passat feia ja massa dies.

Tanmateix, va continuar endavant. Havia estat ella qui havia proposat aquella trobada, i això era pràcticament el mateix que haver donat la seva paraula d'assistir-hi.

Va parar-se uns metres enllà. Ell era d'esquena i mirava a algun punt davant seu. '¿Com es pot tenir tanta paciència?...', amb aquell pensament positiu, que trobava estranyament reconfortant, va avançar endavant.

Duia un vestit verd de gasa i, tot i que no havia corregut en cap moment, començava a fer-li mal la nafra que se li estava formant al peu; per culpa dels talons que s'havia entossudit a posar-se.

No és que volgués aparentar res. 'És que aquella era una ciutat massa especial, per malgastar els dies concentrada en odiar el món sencer'.

'Si l'Àlex em veiés...'

L'Alexander... Si ell sabés, si tingués la més mínima idea del que ella estava a punt de fer... 'Bé, ella tampoc sabia ben bé que estava a punt de fer'.

- Bona nit.

La veu freda, tenyida de cordialitat, en una correctíssima salutació, va fer sortir en Charlie dels seus pensaments. Es va girar amb un petit somriure als llavis, però sense deixar de comprovar que no hi havia rastre de rancúnia en les faccions de la Lyra. 'Semblava increïblement disposada a enterrar la destral de guerra... i era bonica... molt bonica'.

La Lyra va limitar-se a alçar les celles en un gest d'espera, i a frunzir els llavis amb un toc divertit a la mirada.

-¿I ara...? – va preguntar, adonant-se del surrealisme de la situació. 'Ella era allà, a París... lluny de tot... i amb en Charlie Weasley davant seu'.

'En un moment en què la situació al món màgic semblava complicar-se per moments'.

Va buscar la seva vareta, amagada entre els plecs del vestit; per comprovar que aquesta seguia on ella l'havia deixat. En Charlie ho va notar, i ell també va temptejar la seva. Al cap i a la fi, tot i ser lluny d'Anglaterra, s'acostaven temps en què no s'hi valdria baixar la guàrdia.

Sense una paraula més, van començar a caminar,... però no cap a l'interior del Barri Llatí, proper a la zona, des del qual els arribava l'olor a festa i el soroll de centenars de persones; divertint-se al so de la música. Van caminar en direcció a un dels ponts del Sena, en la intimitat de la nit i acompanyats d'un silenci que semblava propici per parlar. En realitat, era el més necessari per a ambdós.

- A banda de l'incident amb en Crouch... ha passat alguna cosa amb els Malfoy que necessitis parlar amb algú?... - va mussitar finalment en Charlie.

- Vas directe al gra, eh? - va respondre amb cautela ella, i els seus ulls negres van brillar, a la llum de la lluna, en mirar-lo.

- El dia que et vam trobar tirada enmig d'aquell camí, plorant... Em vas prohibir que et digués Malfoy ... semblaves tan desesperada - no va poder evitar que el cognom li sortís en un to desdenyós. – Si ells t'han fet alguna cosa, jo...

- Ells no... Ni tan sols en tenen la culpa... No d'això... ¿Saps? – Ara que havia començat a parlar, era gairebé una necessitat continuar – Podríem dir que sóc una mena de filla adoptada...

La ironia era inevitable. La pèl-roja va continuar, després d'un petit silenci:

- La filla que ells mai haguessin adoptat, si algú no hagués enterrat el veritable nadó Malfoy; sense ni tan sols informar-los que tenia la poca delicadesa d'endossar-los-hi la nena de... – va bufar exasperada, tot allò sonava tan poc real - ... d'una filla de muggles.

- Lyra... – Sense adonar-se'n en Charlie havia contingut la respiració mentre ella s'explicava. – És... No té cap mena de sentit...

- Però és veritat... – La noia va avançar uns passos endavant, augmentant-hi la distància – Mira, m'és igual... el que no té sentit és ser aquí i donar-hi voltes, i... No n'he explicat res als meus amics, i pràcticament tampoc al meu padrí... ¿Quin sentit té explicar-t'ho a tu ara?

La Lyra va sentir-se estúpida en no poder afegir-hi res més; però, en realitat, pràcticament no coneixia l'home que ara tenia davant, i que semblava tan disposat, de manera inexplicable, a estar al seu costat en tot allò.

- ¿Com sé que puc confiar en tu? – va preguntar finalment.

- ¿No hi confies, però no tens cap mena de problema en estar tota sola amb mi en plena nit? – Ell va mirar al seu voltant, fent que ella s'adonés que s'havien acabat per apartar de qualsevol rastre de vida. Eren en un petit carreró solitari.

- Oh, em pensava que era jo l'Slytherin malvada! – va somriure. 'Si hi havia alguna cosa que li semblés absurda, era pensar en algú com en Charlie Weasley fent mal a qualsevol altre persona'.

No va fer falta que ella digués res més. En Charlie sabia perfectament que no era d'aquell tipus de confiança, del que ella parlava.

.

Van recolzar-se, una estona després de caminar en silenci, en una barana; i van observar l'aigua del riu, que es trobava en calma, reflectint milers de punts brillants del cel. L'aigua es gronxava suaument al ritme de la brisa que, en aquella nit d'estiu, llançava també els cabells de la Lyra cap enrere.

Inconscientment, en Charlie Weasley va recolzar una de les seves mans a l'esquena de la noia.

Ella va tancar els ulls en resposta. 'Allà, en aquell indret perdut d'una gran ciutat, es respirava sobtadament una estranya pau'.

El fet que ella no s'apartés, va fer guanyar confiança a en Charlie.

- Així... vindràs amb mi? – La mirada d'ella va ser resignada, probablement cansada i divertida a l'hora, però va negar amb el cap. – Tant t'és estar aquí, donant voltes... o venir i intentar deixar enrere, almenys un temps, tota aquesta història que encara no entenc,... però que, sens dubte, no et mereixes.

- Charles...

Ell ara ja no semblava tenir la intenció d'apartar la mà de la seva espatlla.

- Estaràs envoltada d'amics... i no vegis com n'estem de sonats els cuidadors de drac! Si no t'ho passes bé, prometo deixar-te fugir de mi i de tots nosaltres... i no tornaré a aparèixer...

- Weasley... – va murmurar intentant contenir el riure.

- ¿Així què...? ¿Amics? – Abans d'assentir, ella va mossegar-se el llavi en aquell gest nerviós que, tot i desconèixer, havia heretat de la Lily.

-Amics. Tu guanyes...

En aquell moment, la Lyra no va sentir-se malament; tal com li passaria desenes de nits posteriors en què tindria hores senceres per continuar donant voltes als seus problemes...

Només va ser capaç de sentir-se protegida i trista. Protegida perquè ell semblava entossudit a convertir-se en algú en qui refugiar-se. I trista perquè continuava sentint que tot el seu món s'havia convertit en una mentida que no estava segura de poder deixar enrere.

Va evitar les llàgrimes, però no va poder fer res perquè els ulls no li brillessin encara amb més intensitat. Va allargar una mà i la va posar sobre el braç del noi.

En Charlie va tancar els ulls, com ella havia fet instants abans, i va somriure. Allò era un sí: ella acceptava la seva ajuda, i l'acompanyaria a Romania encara que fos perquè no tenia enlloc més on anar. 'Perquè ella no volia tornar a Anglaterra, i ara tenia, per fi, una opció veritable d'intentar desconnectar...'

- Amics...

- Perfecte, doncs. Comença a ser hora que sopem... - va afegir el noi, sense poder evitar mirar de nou com el roig fosc del seu cabell es conjuntava estranyament bé amb el verd del vestit.

.

.

Dies després, un nus a l'estómac embargava la Lyra en aparetre enmig d'un camp de cereals.

- Benvinguda a Romania... –ell va mirar-la, adonant-se que estava més blanca que de costum.– Estàs bé?

- Marejada... crec. Potser hagués preferit continuar utilitzant la xarxa flu fins aquí... o una... –va callar un moment, negant amb el cap - Bé... no... una escombra no...

La riallada d'en Charlie va ser incontenible.

- No te'n fotis! No fa gràcia...

- Sí en fa... – va insistir, encara rient – No em vull ni imaginar que haguessis fet, si després de la darrera xemeneia, t'arribo a proposar que t'apareguessis tu soleta directament en aquesta zona. ¡Estàs blanca!

-Sóc blanca! – va respondre-li en to digne.

-En tot cas, ets pàl·lida... i relaxa't... – va prémer-li la mà - aquí tots som una família... visc amb un parell d'amics, tres milles al nord... És una casona acollidora... No té grans luxes, però la intuïció em diu que t'encantarà...

-Oh, ja... ara tens la intuïció que viure en ple bosc, amb... bé, amb aquella reserva de monstres a prop, m'encantarà...

-Tu ho has dit, és una reserva... no te'ls trobaràs en sortir per la porta de casa,...

- Ja ho veurem... – va bufar ella, mirant-lo un moment.

En aquell moment en Charlie va somriure-li, d'aquella manera tan franca i tan diferent a tot el que ella havia conegut fins llavors; i la jove bruixa simplement es va deixar portar.

La Lyra va alçar-se de puntetes, tot i que ell no era gaire més alt que ella, i de sobte, els seus llavis es van fregar amb suavitat. Ell era atractiu i absolutament oposat a qualsevol de les persones que, fins llavors, havien format part de la seva vida.

En Charlie va ser capaç de notar el sabor salat dels llavis femenins, i per un instant va voler pensar que no eren res més que dos joves despreocupats en ple flirteig. Va subjectar-la per la cintura i va apropar-la més a ell; però el gest va fer que ella reaccionés.

En separar-se, en Charlie no va voler obrir els ulls de nou. Va preferir imaginar que, en mirar-la, ella somriuria i no posaria una excusa, en un intent de protegir-se a si mateixa, pel que acabava de fer.

La Lyra va tornar a posar del tot els peus al terra.

- Ho sento. - va murmurar. – Perdona'm... ha estat... No sé en què pensava...

- Tranquil·la... – 'No podia fer res més que tornar a la realitat... Ella era complicada, però ningú li havia dit que allò fos fàcil'. – És per allà...

El segon fill dels Weasley va indicar la direcció en què havien de caminar, i va avançar-se uns passos per acabar amb la incomoditat que ara semblava embargar-ho tot.

- Weasley ... – la noia va interrompre els seus pensaments, al cap d'uns minuts – No sé que m'ha passat, de debò...

- Tranquil·la...

- Weasley, vull que quedi clar que som amics i que t'estic agraïda pel que has fet, i... – A cada síl·laba que ella deia, ell se sentia pitjor... En Charlie no es veia ara amb força de reconèixer que, allò, era alguna cosa més que un gest filantròpic... alguna cosa més que un gest d'ajuda a algú que s'ho mereixia, però que tan sols era una nova i inesperada amiga. – Weasley, ¿M'escoltes?

- Sí, és clar – va forçar-se a fer broma – Ja sé que no ha estat bona idea aparetre així... ¡El mareig t'ha trastocat!

Ella va pensar en dir alguna cosa més, però va callar. Va assentir en silenci, i el va seguir.

Resignat, en Charlie Weasley va bufar per enèsima vegada. 'Una Slytherin... De totes les dones d'aquell planeta, una Slytherin a estones impertorbable i sempre complicada s'havia creuat al seu camí. I ell, - que se suposava que tota la vida havia estat un perfecte exemple d'alumne de Gryffindor -; espontani i, moltes vegades, massa extrovertit... capaç de deixar plantada qualsevol noia que abans s'hagués creuat al seu camí, per llançar-se a viure a fons al seu món de dracs i criatures fabuloses (i perilloses),... acabava de descobrir que mai ningú havia remogut tantes coses al seu interior'.

'Un tipus lliure...', l'havia anomenat una vegada en Hagrid.

.

Nota: He de dir que en la propera, i última escena, puja una micona la temperatura d'aquests nois. Ja ho sabeu, si sou menors... millor deixeu-ho aquí jeje