UNA NIT ESTRANYA
Un fanfic de l'anime "El detectiu Conan"
Escrit per en Terry Wolles
Disclaimer: Els personatges de "El detectiu Conan" pertanyen al mangaka Gosho Aoyama.
CAPÍTOL 1
— Ran, obre la porta, per l'amor de Déu!
— Deixa'm, Conan! No mereixo el teu perdó!
El petit detectiu portava uns deu minuts intentant forçar la porta del lavabo, on la seva estimada s'havia tancat amb pestell. Ell no la podia veure, però podia escoltar com plorava desconsoladament. El que no podia apreciar era com tenia les dues mans tapant-se la boca i els ulls ben oberts, aterrida pel que acabava de succeir. Ni podia ni es volia creure el que acabava de fer, era un torrent d'emocions que no era capaç de controlar. Por, ràbia, tristesa, però sobretot penediment. Volia fer marxa enrere i esborrar aquell moment de la seva vida i de la del petit Conan, que devia estar traumatitzat. El jove encongit, per la seva banda, intentava estirar el pom de la porta amb totes les seves forces, però no aconseguia moure'n ni un sol centímetre. En Conan estava nerviós, suant i amb les galtes enceses, una més que l'altra. Feia una llarga estona que intentava fer entrar en raó a la Ran, però ella no volia sentir ni una sola paraula del que ell li deia. L'única cosa que feia era cridar que era una persona horrible, que ningú podria acceptar les seves disculpes després del que acabava de fer. Qui podria haver imaginat com es torçarien les coses en tan poc temps...
Mitja hora abans...
— Ja sóc a casa!
En Conan acabava d'obrir la porta de la seva llar i, per a la seva sorpresa, no hi havia ningú. Ni en Kogoro veient algun show de la Yoko Okino a la tele, ni la Ran recollint els plats del sopar o a la cuina rentant-los. Cosa estranya, ja que els llums del pis de dalt es veien encesos des del carrer. El petit tornava a casa després de passar tot el dia al parc d'atraccions Tropical Land amb el doctor Agasa, la Haibara i tota la Lliga de Detectius Júnior. Tot i que en un principi no hi volia anar, l'Ayumi i companyia van insistir tant que no hi va haver altre remei. La raó de no voler anar a Tropical Land eren els mals records que aquell parc li portava, especialment del dia en que la seva vida va canviar per sempre. El dia en que aquells maleïts homes de negre el van obligar a prendre's una píndola que, en comptes de matar-lo com ells preveien, el va encongir fins a recuperar l'aspecte d'un nen de set anys. El dia que en Shinichi Kudo es va convertir en el petit Conan Edogawa. Des de llavors, la seva persecució no s'ha aturat, però últimament les coses estaven molt tranquil·les. Hi havia pocs casos per a en Kogoro, les pistes sobre l'Organització cada cop trigaven més en sorgir i l'ambient amb tota la gent del seu voltant era d'una calma força inusual. Potser el que es podria batejar com la calma abans de la tempesta...
Tornant a la realitat, eren passades les onze de la nit, i cap dels Mouri havia tret el cap per rebre en Conan després d'estar tot el dia a Tropical Land. Realment semblava que no hi hagués ningú en aquell pis, però de cop el petit detectiu va detectar un so provinent de l'habitació on solia dormir. De puntetes, el nen amb cervell d'adult es va aproximar a la porta de la sala, i la va obrir una mica per veure qui hi podia haver allà dins. Era el pare de la Ran, en Kogoro Mouri, parlant per telèfon.
— Ho entenc perfectament, inspector. Sí, és una situació força greu...
— Hmm... Interessant. Una trucada de l'inspector Megure a aquestes hores de la nit... Segur que n'ha passat alguna de grossa. —va pensar en Shinichi, començant a barallar diverses possibilitats.
De sobte, però, les seves teories es van veure tallades quan la porta es va obrir. En Kogoro l'havia vist espiant per l'obertura, i tenia cara de pocs amics.
— Un moment, inspector... Resulta que he trobat un petit incordi que estava espiant-nos mentre vostè i jo parlàvem...
El detectiu privat va deixar el telèfon sobre un dels prestatges i va agafar en Conan per la solapa. El nen va estar flotant durant uns quants segons, fins que el pare de la Ran el va deixar a terra un cop havien entrat a l'oficina de l'Agència de Detectius Mouri.
— Coi de marrec, no pots estar dos minuts tranquil sense ficar el nas on no et demanen? Queda't aquí fins que torni la Ran, aquella conversa és totalment privada.
— Eh? Encara no ha tornat la Ran? —va preguntar el jove investigador, encuriosit.
— Esclar que no! Va dir que avui soparia amb els seus companys de l'institut per celebrar que ja havien acabat els exàmens, no te'n recordes?
En Conan va haver de fer memòria per saber quan la noia havia mencionat tot allò. Havia estat a primera hora del matí, durant l'esmorzar, quan la Ran va anunciar que arribaria tard a casa aquella nit. Juntament amb la Sonoko, la Masumi i altres companys de classe, estarien celebrant la fi dels exàmens de l'institut. Mentre s'asseia al sofà, en Shinichi va tenir temps de recordar els seus dies a l'institut, ja s'havia perdut la tira de classes i també trobava a faltar el contacte amb els seus amics. Sí, estava força a gust amb la Lliga de Detectius Júnior, la Haibara i els nens de primària, però òbviament allò no podia durar tota la vida. Algun dia, hauria de trobar per fi aquells homes de negre, recuperar el seu cos de disset anys i fer que tot tornés a la normalitat. Ja no hauria de viure en aquell pis compartit amb la Ran i en Kogoro, tornaria a casa seva, al costat del professor Agasa. Per fi tot tornaria a ser com abans...
— Ai!
Aquell crit va treure el petit detectiu dels seus pensaments i va dirigir la seva mirada cap a la porta de l'agència. Era un so de queixa força fort, provinent de les escales de dins de l'edifici. Aquella veu era femenina, però no d'una noia qualsevol. No senyor, no podia estar gens equivocat, havia de ser ella per força. Però què li devia passar per fer un crit d'aquesta mena, amb aquest volum de veu? El noi es va acostar a la porta ràpidament, preguntant-se què li podia haver passat? Quan va obrir la porta, la imatge que va veure en Conan va ser la que menys s'esperava:
— Ra-Ran!
En efecte. Davant de l'entrada a l'edifici, al primer graó, la Ran estava estirada amb la cara a terra i el braços agafant els graons de davant seu. D'alguna manera, la noia s'havia entrebancat i havia caigut de morros contra les escales. No semblava que s'hagués fet malbé res de la roba que portava en la caiguda, un vestit blau cel que li arribava fins als genolls; però de ben segur que s'havia fet mal, sobretot a la cara. Es podia sentir com la filla d'en Kogoro emetia petits sons guturals, com de dolor, mentre intentava aixecar-se com podia. Ràpidament, en Conan va baixar les escales i va estirar la seva estimada del braç, fent el seu millor esforç per tal que recuperés la verticalitat.
— Et trobes bé, Ran? —va preguntar el noiet, amb una veueta innocent.
Un cop la noia va poder posar-se dempeus un altre cop, es va recolzar a la paret amb el braç esquerre mentre es tapava la cara amb la mà dreta. El petit detectiu va poder veure durant uns segons que la seva companya tenia el nas ben vermell.
— Més o menys... Ai, quina nata... —es va queixar la jove, mentre intentava pujar les escales d'una manera molt matussera.
— Espera, jo t'ajudo. —va dir el seu amic, que va agafar-li la mà abans de pujar junts, un per un, els graons del pis.
— Gràcies, Conan. Crec que la part final de les escales fins a casa la podré pujar sola, no et preocupis.
— No podem entrar. El teu pare m'ha fet fora perquè està parlant per telèfon amb l'inspector Megure. M'ha dit que t'esperés a l'agència, o sigui que haurem d'anar allà una estoneta. —va contestar en Conan.
— T'ha fet fora dius? Serà impresentable... —es va queixar la jove, que semblava estar una mica marejada.
— No passa res, segur que es tracta d'un cas important. —va dir el nen detectiu, mirant un altre cop la cara de la seva amiga i veient una cosa desagradable— Ran, t'està sortint sang del nas...
La noia va mirar en Conan amb curiositat i es va passar dos dits entre el nas i els llavis. Efectivament, els tenia tacats de sang. Tot i això, li va restar importància.
— Tranquil, no es molta. Deu haver estat cosa del cop i prou.
— De totes maneres aniré a buscar la farmaciola. Tu asseu-te al sofà i mantingues el cap recte, d'acord? —va explicar el petit, obrint-li la porta de l'agència.
— Està bé... Moltíssimes gràcies, Conan. —va contestar ella, amb un somriure angelical.
El petit detectiu es va posar una mica vermell abans d'entrar a l'agència de detectius darrere la Ran, llavors va tancar la porta i es va dirigir directament al lavabo. Un cop allà, en Conan es va enfilar a la pila de l'aigua i va obrir l'armari on es trobava la farmaciola. Mentre la buscava, els seus pensaments eren plens de preguntes.
— Hi ha alguna cosa que no quadra. Com s'ha pogut entrebancar al primer graó de l'escala? Amb la de vegades que ha pujat i baixat aquesta escala és poc probable que no se n'hagi adonat. A més... la Ran està molt marejada, i és impossible que sigui només per culpa del cop. Ha d'haver passat alguna cosa entre el sopar i el camí a casa que l'hagi deixat en aquest estat.
Després d'uns minuts, en Conan va agafar la farmaciola i va baixar de la pila del lavabo. Estava preocupat pel que li pogués haver passat a la Ran al sopar amb els seus companys, perquè aquella actitud no era gens normal en ella. I quan va tornar al menjador, en va trobar una pista més: la noia s'havia llençat de morros contra el sofà, i estava estirada amb la cara enterrada entre coixins. Una sabata li havia caigut a terra, i l'altra encara li penjava del peu. A més, es podia escoltar la seva respiració, forta i profunda, com si li faltés aire. No hi havia cap dubte que alguna cosa anava molt malament.
— Ran! T'havia dit que t'asseguessis al sofà, no que t'hi estiressis com si fossis un arbre caigut! —va exclamar en Conan, ajudant a la noia a reincorporar-se.
Va costar una estona, ja que la Ran no estava gaire receptiva, però al final la va poder asseure d'una forma relativament normal. Realment, semblava que la filla del detectiu Mouri no estigués en aquell sofà, ja que la seva mirada es trobava lleugerament perduda.
— Pe-perdona, Conan... Es que estic molt cansada. Hi havia un karaoke a la sala on hem sopat i la Sonoko i la Masumi m'han arrossegat per cantar una bona estona... —va respondre, amb una veu fluixeta.
— O sigui que hi havia un karaoke... Això deu voler dir que us ho heu passat molt bé, oi? —va preguntar en Conan, mentre li passava un tros de cotó fluix a la Ran per netejar-se la sang del nas.
— Sí... Exactament, es podria dir que sí, que ens ho hem passat de conya... —va dir ella, no gaire convençuda, passant-se el cotó fluix per la zona que sagnava.
En Conan no va quedar gens content amb aquella resposta. La Ran l'estava enganyant, però per què? Perquè hauria de mentir-li a ell sobre la festa? Què havia passat en aquell karaoke? Va ser llavors quan el petit detectiu es va adonar de dos detalls clau: el primer, les galtes de la seva estimada. Les tenia vermelles des de feia estona, i no tenia pinta de ser una causa de cansament o d'haver-se amorrat els coixins. El segon ja va ser definitiu, i es que quan en Conan el va notar la seva sorpresa va ser majúscula.
— Eh? Què és aquesta olor? Em sona moltíssim. No... No em diguis que... Però si és veritat... Ran... —va pensar, abans d'adreçar-se a la seva amiga— Escolta, et puc fer una pregunta, si no és molèstia?
— Hm? Esclar que sí. Digues, què vols saber?
El noiet es va quedar uns segons callat, mirant directament als ulls a la seva estimada. La seva mirada era molt seriosa, tant que la Ran es va espantar una mica. En la vida havia vist aquell nen amb aquell posat, els seus ulls blaus penetrant dins seu. En Conan va agafar aire i va pronunciar les paraules que tant temia:
— Has... has begut al sopar?
La noia de cabells castanys es va quedar amb la boca oberta. La seriositat d'en Conan amb aquella pregunta la sobrepassava. Esperava de tot cor que no se n'adonés i pogués dissimular el seu estat d'embriaguesa, però estava clar que amb aquell nen era impossible amagar les coses. A hores d'ara, explicar-li una mentida no serviria de res. De manera que l'únic que va fer va ser tancar el ulls i somriure.
— No se t'escapa ni una... Ets un nen molt observador, Conan.
— A un detectiu no se li pot escapar cap detall. A més, estant tot el dia entre casos amb el teu pare m'ajuda a desenvolupar el meu sentit de l'observació. —va contestar, picant l'ullet.
— M'ho imagino... Doncs sí, estic borratxa. No fins al punt de les turques que a vegades agafa el meu pare, però he begut força. —va dir la Ran, abans de deixar anar una alenada i olorar-la ella mateixa— Sí, l'alè em fa pudor d'alcohol... Ho sento, Conan, deu ser força desagradable per a tu.
— Però per què t'has emborratxat? Creia que fins els divuit anys no es podien prendre begudes alcohòliques... —va preguntar de nou en Conan, amb una cara lleugerament mustia.
— En teoria no podem, però uns quants nois han portat unes cerveses amagades a la roba i ens hem animat tots. Fins i tot jo... En un principi no volia, però la pressió de grup ha pogut amb mi i he begut igual que els altres. Ho sento molt, Conan, hauria d'haver estat més responsable. Segur que t'he decebut...
— Tranquil·la, entenc el que és la pressió de grup. No m'hauria ficat en tants embolics amb la Lliga de Detectius Júnior si no fos per això. —va respondre el petit detectiu, amb un somriure reconfortant.
— No, Conan... tu no ho entens... —va dir la Ran posant-se de peu i caminant poc a poc cap a la finestra, obrint-la— A més... hi ha una altra raó per la qual m'he volgut emborratxar aquesta nit.
— Quina? —va qüestionar el nen, innocentment.
— Aquell imbècil...
Glaçat. Així es va quedar en Conan després de sentir aquelles dues paraules. Evidentment, la Ran es referia a ell, en Shinichi Kudo. Però era la primera vegada que l'insultava, per moltes penúries i bromes de mal gust per les que haguessin passat. Per acabar-ho de rematar, la seva veu sonava agressiva, però alhora ferida, adolorida, trista amb ell.
— Vo-vols dir... en Shinichi...?
— Sí... —va contestar ella, amb un sospir profund— Fa gairebé un any que no el veig en persona. Quan podem parlar, només es per telèfon o per missatges de mòbil, i gairebé sempre són converses curtes. Està tot el dia ocupat amb casos, casos i més casos. Jo estic preocupada per ell, però sembla que ell no ho estigui per mi. Aquesta nit, quan han tret les cerveses, jo ja estava pensant en ell i en tot el que s'estava perdent amb nosaltres. Llavors la Sonoko m'ha animat a beure per oblidar el tema d'en Shinichi, i que m'ho passés bé amb tothom. La Masumi s'ha unit a ella i al final la resta també, i així he acabat provant una cervesa. La cosa s'ha anat animant i animant i me n'he acabat prenent unes quantes. Ha estat llavors quan la cosa s'ha torçat...
En aquell moment, unes llàgrimes van començar a omplir els seus ulls blavosos, mentre recolzava els braços al marc de la finestra. En Conan la mirava amb tristesa i prement el puny amb ràbia. Començava a sentir-se culpable per no haver estat atent a la Ran com a Shinichi durant els últims mesos.
— Què... què ha passat? —va preguntar en Conan, amb veu insegura.
— Després de cantar tres cançons al karaoke, m'ha vingut la cara d'en Shinichi al cap. L'he intentat esborrar amb una altra cervesa, però ha estat impossible perquè el trobo massa a faltar, i llavors... m'he posat a plorar com una nena petita. M'he intentat contenir, però he acabat muntant una escena per culpa d'aquell fanàtic dels detectius. La Sonoko i la Masumi m'han volgut contenir, però no ho han aconseguit. Al final, el millor que podia fer era tornar a casa i oblidar tot el que havia passat. He trigat més del compte perquè no podia caminar del tot recta, i quan he arribat aquí m'he fotut de morros contra l'escala i tu m'has trobat. Aquesta és tota la història.
En Conan va prémer tots dos punys amb frustració. Estava furiós. Però no amb la Sonoko, ni amb la Masumi, ni amb cap dels seus companys de classe que havien animat la Ran a beure. No. Estava enfadat amb sí mateix. Amb tanta tranquil·litat que hi havia hagut durant les últimes setmanes i no havia tingut la decència de parlar amb ella durant més estona. Sempre amb aquelles trucades tan curtes, aquells missatges que responia amb només una o dos paraules. Tanta relaxació li havia passat factura i havia deixat de prestar tanta atenció a la Ran com a Shinichi. La Ran s'havia emborratxat per culpa seva, i ara la frustració se'l menjava per dins. La seva estimada, recolzada sobre la finestra, va deixar caure unes quantes llàgrimes fins a terra, mentre enfonsava el cap entre els seus braços perquè en Conan no la sentís plorar. Però ell sabia perfectament que necessitava consol, necessitava una mica d'ànim, encara que fos del seu "germanet" de set anys. El petit detectiu es va acostar poc a poc, sense fer soroll, i es va abraçar a la cama de la Ran suaument. La noia es va sorprendre molt, ja que aquella actitud per part d'en Conan era poc habitual, no era un nen gaire abraçador.
— Conan...
— Tranquil·la, Ran... Conec en Shinichi. Encara que no pugui parlar amb tu, encara que gairebé no et faci cas, encara que creguis que no pensa en tu... creu-me quan et dic això: ell pensa molt en tu. El conec prou bé com per saber que ara mateix està pensant en tu. Es preocupa per tu encara que no ho sembli. És un "vull, però no puc", no sé si m'explico... Segurament la feina el manté ocupat i no pot contactar amb tu, per molt que vulgui. Però en el fons sé que ets una persona molt important per a ell.
La Ran tenia els ulls oberts com dues taronges. Les paraules del seu amic Conan eren serioses però sinceres, intentant reconfortar-la com si fos l'autèntic Shinichi. Parlava en nom d'ell, parlava en nom del noi que tant s'estimava. Realment donava gràcies que aquell nen hagués aparegut en la seva vida, perquè sinó hi fos potser hauria patit molt més amb l'absència d'en Shinichi. La jove karateka es va agenollar i, amb els ulls plens de llàgrimes i les galtes encara enceses per l'alcohol, va abraçar fortament el nen de les ulleres, com si fos un osset de peluix. En Conan es posar força nerviós en notar els pits de la Ran a la seva cara, però es va deixar endur per l'escalfor del seu cos i va completar l'abraçada acariciant suaument la seva esquena. La Ran es va deixar anar i va plorar a llàgrima viva durant uns quants minuts, amb el seu amic entre els seus braços. El petit detectiu s'estava contenint, perquè sentir-la plorar per culpa seva era dolorós. Però el seu alter ego, en Conan Edogawa, era l'única persona que podia ajudar-la a ser sincera amb sí mateixa. Després de calmar-se una mica, la Ran va trencar l'abraçada i va mirar el nen amb uns ulls tendres i sincers.
— Moltíssimes gràcies, Conan. Ets l'únic consol que tinc. Moltes vegades penso que ets el meu àngel de la guarda, la persona que més es preocupa per mi... L'única que realment m'aprecia...
En aquell moment, la seva cara va canviar dràsticament. La tendresa es va esborrar, i va aparèixer el que semblava desig, amb els seus ulls mostrant una brillantor misteriosa. Les seves galtes estaven encara més vermelles que abans, vés a saber per què, i els seus llavis estaven lleugerament oberts. Era una imatge fantasiosa, estranya, potser fins i tot lasciva, presagi del que estava a punt de passar. La karateka va agafar les dues galtes del petit detectiu amb suavitat, sense deixar de somriure'l, mentre ell no entenia què estava passant. Llavors, el temps es va aturar, la Terra va deixar de girar i l'infern es va congelar. La Ran va fer un petó a en Conan... als llavis. Era un petó senzill, normalet, sense llengua ni cap floritura, però va agafar al nen amb la guàrdia abaixada. La seva sorpresa va ser majúscula. Allò devia ser culpa de la borratxera que arrossegava, perquè quin altre motiu podria tenir una adolescent de disset anys per fer un petó a la boca a un nen de només set? D'altra banda, estava en xoc perquè era el primer petó de tots dos. L'únic que desitjava amb totes les seves forces que hagués estat en circumstàncies radicalment diferents.
La Ran va mantenir els seus llavis amorrats als d'en Conan durant un minut llarg, que per al petit es va fer etern. La ferum d'alcohol li va arribar al detectiu tant per l'alè de la noia dins la seva boca com per les fosses nasals, i el va deixar una mica grogui. Quan la filla d'en Kogoro Mouri va finalitzar el petó, el nen es va separar ràpidament i va caure de cul a terra. El seu rostre mostrava incredulitat, sorpresa, i fins i tot por. Mira que en Shinichi Kudo era una persona difícil d'espantar, però aquell comportament estava fora de tota lògica. El cor se li havia accelerat, tenia la cara més encesa que un volcà i respirava amb rapidesa i nerviosisme. Era una estampa mai vista en el petit detectiu, una imatge que va fer que la Ran canviés el xip. Se'l veia tan espantat, innocent i fràgil que la noia va tornar a la normalitat immediatament. Es va adonar de seguida del greu error que acabava de cometre. Què dimonis li havia passat pel cap? Com s'havia atrevit a trencar la innocència del petit Conan d'aquella manera? Tot per culpa de l'alcohol i l'absència d'en Shinichi, que l'estava tornant boja. Els seus ulls aterrits van començar a omplir-se un altre cop de llàgrimes i ràpidament es va tapar la boca amb les mans, atònita amb el que havia fet. La Ran també va moure el seu cos cap enrere poc a poc, fins a recolzar el cap contra la paret, tremolant de por.
— Ai Déu meu... Pe-perdona'm, Conan... No-n-no sé què m'ha passat... Ho sento moltíssim, de debò, petit Conan... —va poder vocalitzar, abans de tornar a plorar.
La sorpresa del detectiu encongit es va convertir en serietat veient la reacció de la seva estimada. Realment no sabia què estava fent, l'alcohol havia actuat per ella i havia causat aquell disbarat descomunal. Ara la veia tan trencada per dins, amb les mans a la boca de l'ensurt, que el cor se li encongia. Havia de fer alguna cosa per tal de calmar-la. El nen es va reincorporar i va fer passes petites cap a ella, pensant alguna manera de consolar-la.
— Ei... Ran...
De sobte, però, la Ran es va cobrir amb els braços, com si no volgués que se li apropés. Estava molt sorprès amb aquella actitud, aquella mena de mecanisme d'autodefensa.
— No, Conan... No te m'acostis... —va dir, amb un fil de veu.
La Ran s'estava tancant en sí mateixa. No volia veure la cara del seu amic després del que li acabava de fer, no seria capaç de suportar la culpa. En Conan, tot i això, volia insistir en tranquil·litzar la seva estimada.
— Ran, calma't sisplau, parlem-ne tranquil·lament... —deia el nen de les ulleres.
— Que no, que em deixis sola...!
— Ran, fes-me cas, escolta'm un moment! —va exclamar el nen, intentant apartar-li els braços de la seva cara.
— Prou, Conan! Deixa'm en pau!
I llavors, com si fos un acte reflex, la Ran va deixar anar la mà i va clavar una bufa terrible a en Conan, que va ressonar per tota l'agència de detectius Mouri. El noiet va caure un altre cop de cul a terra, mentre la seva companya no es podia creure el que acabava de fer. Veia la cara del seu amic, amb la boca oberta, la galta esquerra amb la seva mà marcada, els ulls encongits de l'espant i el que semblava una llàgrima caient d'un d'ells. No podia ser. No era ella. No era la Ran Mouri la que acabava de donar una bufetada a en Conan Edogawa. Era un monstre sense ànima que cap dels dos coneixia.
— No... no, sisplau... —va dir, amb la veu tremolosa i mirant-se les mans— Aquesta no sóc jo... Què he fet?
Mentre en Conan intentava recuperar l'alè després de la bufetada, va veure com la Ran sortia corrents i plorant desconsoladament. El nen es va posar dempeus i va seguir la seva amiga tan ràpid com podia fins al lavabo de l'agència, on la noia es va tancar amb pany per plorar a llàgrima viva. El petit detectiu es va trobar la porta tancada als morros, i de seguida es va posar a colpejar-la amb el puny intentant que la noia sortís del lavabo.
— Ran, per favor, obre la porta! Hem de parlar!
— No, Conan! No et puc tornar a mirar a la cara després del que t'he fet!
En Conan va seguir donant cops a la porta, mentre la Ran plorava com una magdalena i tremolava amb les imatges dels esdeveniments repetint-se una vegada i una altra en la seva ment.
— Merda! Què puc fer ara? —va pensar en Shinichi, desesperat, mentre colpejava una vegada i una altra la porta, desitjant amb tota la seva ànima que el sentit comú es fes un forat entre els pensaments torbats de la Ran.
I fins aquí la primera part d'aquesta història estranya i particular. Volia aprofundir en la relació entre en Conan i la Ran d'una manera única, ja que hi ha poques històries que facin aquesta petita passa sense excedir-se gaire. És un fanfic curt, de dos capítols, que feia un parell de mesos que em rondava pel cap, i aprofitant que la sèrie es torna a emetre pel Super3, m'ha semblat una bona manera de celebrar-ho. D'aquí a pocs dies penjaré la segona part, amb la resolució d'aquesta situació inesperada. Fins aleshores, cuideu-vos molt! :3