Meitantei Conan i els seus personatges són propietat d'Aoyama Gosho.

Gènere: romanç, humor.
Ràting: +13
Personatges: Takagi Wataru, Sato Miwako, Miyamoto Yumi, OC.
Paraules: 1297.

01.- Bruixa

—Li dic, senyor inspector, que funcionarà, confiï en mi.

En Takagi va mirar-se la dona amb incredulitat. Per què coi li havia fet cas a la Yumi? No n'aprendria mai.

—Jo no hi crec en aquestes coses.

—Tan és perquè la màgia sí creu en vostè.

No va riure, malgrat voler fer-ho. La botiga era mig a les fosques i ben atapeïda d'andròmines estranyes pertot, li feia venir esgarrifances pensar en estar-hi gaire estona.

—Aquest amulet —va fer tot mostrant-li un penjoll petit de color vermell—, és infal·lible per atraure l'amor. Si se'l penja les dones no podran resistir-se a vostè.

Només hi havia una dona a la que volia atreure, la resta tan se li'n feien.

—De veritat que no...

—Li ho deixaré a meitat de preu i si falla li tornaré els diners —va continuar la dona fent-li una llambregada tan profunda que, en Takagi, va desitjat sortir corrents i cridant—. No té pas res a perdre, què me'n diu senyor inspector?

Va empassar saliva, nerviós i una mica espantat.

—D'acord, però que quedi clar que jo no hi crec en aquestes coses.

La dona va fer un somrís satisfet i va cobrar-li la meitat del preu com havien quedat. En Takagi va sortir al carrer d'una revolada, sentint que començava a faltar-li l'aire, va mirar-se aquell penjoll vermell que li havia obligat a comprar, què estúpid, perquè no s'hi havia negat?

—Com sabia que sóc inspector? —va preguntar al carrer buit, ell no li havia pas dit que era policia, una esgarrifança va recórrer el seu cos.

º º º

La dona de la botiga va treure's la perruca que duia posada i va agafar el telèfon, va cercar un nom a la seva agenda. El mòbil va fer un to, després un altre i un més.

—¿Digui? Sóc la Miyamoto.

—Yumi, sóc la Mako.

—Ah, Mako! Com ha anat? Ha caigut al parany?

La Mako va sospirar i va mirar-se les ungles pintades de negre amb desinterès.

—És clar, però Yumi, aquest pobre home estava cagat de por, què coi li has dit?

La Yumi va riure a cor que vols.

—Que eres una bruixa de les de veritat i que més li valia no fer-te enfadar o se'n recordaria per la resta de la seva vida.

—Au, ves. Saps que jo no hi entenc res d'aquestes coses —va remugar—. Qui entenia era la meva àvia. Per cert, Yumi, aquella rampoina no val pas per res, ho saps, oi?

—Tranquil·la, jo m'encarrego de la resta.

º º º

En Takagi va arribar a comissaria amb aquella andròmina a la butxaca de l'americana, no sabia per què no l'havia llençat. Va sospirar.

—Inspector Takagi, bon dia —va saludar una de les noies del departament de trànsit, no recordava haver-hi parlat mai.

—Bo-bon dia.

Se la va mirar mentre la noia passava de llarg i es reunia amb la seva companya de patrulla, va arronsar les espatlles i va anar cap a l'ascensor tot passant a la vora de les agents. Van mormolar, en Takagi va parar la orella:

—Què guapo que està avui, oi? —va fer qui l'havia saludat.

—I tan! Creus que deu sortir amb algú? —va replicar l'altra.

Es va enrojolar fins a les orelles saltant a dins de l'ascensor tan bon punt van obrir-se les portes.

El seu trajecte fins a arribar al seu destí va estar ple de trobades com aquella, noies saludant-lo i xiuxiuejant coses. I si funcionava? I si l'andròmina que li havia donat la bruixa sí que funcionava? Va somriure seient al seu lloc cercant la Sato amb la mirada, però no la va trobar, bé, encara era d'hora, quedava molt dia per trobar-se-la.

º º º

Quan la Sato va entrar a la comissaria va sentir un fotimer de xiuxiuejos, es va preguntar què passava, si tenia la cara bruta o si potser anava despentinada o feia mala olor.

Va avençar fins als ascensors disposada a tancar-se al lavabo de la seva planta per comprovar quin problema hi havia. Dues noies conversaven tot esperant, rient con un parell de ximpletes.

—Si t'he de ser sincera, no calia que em paguessin per dir-li a l'inspector Takagi-san que és guapo.

—A mi tampoc! Però uns calers extres mai sobren —va replicar l'altra noia.

Parlaven d'en Takagi? De veritat? Dir que no n'era de guapo era faltar a la realitat, però no sabia que les noies de trànsit s'hi fixessin, encara menys que hi hagués algú pagant per a que li ho diguessin.

—Es por saber de què parleu?

Les dues noies van mirar-se la Sato amb els ulls esbatanats.

—Inspectora Sato!

—Què dèieu sobre uns pagaments?

Les noies van empal·lidir notablement.

—Res, ens deu haver entès malament.

La Sato sabia que no les havia pas entès malament. Les portes de l'ascensor van obrir-se amb un dring, la inspectora va entrar, però les dues noies de trànsit no.

—A-acabo de recordar que he d'anar a buscar un informe.

—T'acompanyo!

Era una excusa, una de dolenta, però no va dir res. Va prémer el botó de la seva planta. Què coi estava passant? Va aprofitar que pujava sola per mirar-se al mirall, no anava bruta i no en feia de mala olor, llavors què coi li miraven?

Va abaixar-se molesta i va recórrer el passadís solitari en absolut silenci, la porta de la sala va grinyolar com sempre feia. Va veure a en Takagi a la seva taula amb un somrís ximplet a la cara, la Sato va enarcar una cella tot mirant-se'l.

—Ah, Sato-san! —va fer en veure-la.

—Bona tarda.

—D'això, Sato-san. —La Miwako va seure al seu lloc—. No m'has de dir pas res?

—No, crec que no —va contestar treien paper i llapis per agarbuixar el que posaria a l'informe—. Per què?

—A-ah no... no res, no res.

Va arreglar-se l'americana amb cara de pomes agres, pensant en per què amb ella no havia funcionat com ho havia fet amb la resta de noies de la comissaria.

—Que potser és nova l'americana?

—No... tan és.

Semblava decebut, massa i tot, potser esperava alguna floreta com les que havia rebut de les noies de trànsit. Va fer una suau rialla amb les galtes pintades de vermell.

—Trobo que et queda bé, Takagi-kun.

La cara d'ell va tornar-se d'un encès to roig.

—Grà-gràcies!

A la Sato va semblar-li massa feliç per tan poca cosa, aquell burro...

º º º

—Yumi.

L'agent de trànsit va quedar-se rígida, feia dies que l'esquivava a la Miwako, des que les seves companyes havien confessat que les havia enxampat parlant a la porta de l'ascensor.

—No tens res per confessar?

—Sí, ahir vaig al karaoke sense tu, em sap greu.

La va fulminar amb l'esguard.

—Està bé! Només era una broma —va fer posant les mans als malucs, entretancant els ulls—. En Takagi-kun necessita una mica d'autoestima, dona, tu mai li tires cap floreta.

—Ets una idiota —va remugar, a qui cony se li acudia fer una bestiesa així.

La Sato va fer mitja volta, traient fum pels queixals, avançant pel passadís. Les seves passes ressonaven amb mala llet.

—Miwako! Espera'm!

—No.

La Sato no va aturar-se.

—Miwako! Et dic que m'esperis, coi!

—T'he dit que no.

—Va dona, no siguis així.

La Sato va frenar en sec clavant-li la mirada a la Yumi.

—Només era una broma.

—És cruel —va contestar la Sato.

La Yumi va quedar-se allà plantada, la seva intenció era aplanar-li el camí a la Miwako, que pogués dir-li a en Takagi que era guapo, que tingués una excusa per fer-ho, per això havia pagat a la meitat de les noies de la comissaria per a que es passessin el dia tirant-li floretes a en Takagi.

—Burra, que m'he deixat mig sou per vosaltres...

Fi