N.A: Aquesta és una de les primeres histories que vaig escriure (com molta gent tinc els meus origens en CCS), així que ja deu tenir més de deu anys. També és una de les poques que tinc acabades ja d'entrada. Ja era hora de que veiés la llum suposo. Demano perdó per avançat per si algun personatge sembla fora de caràcter, com ja he dit és una historia antiga i retocar-la massa implicava perdre'n l'essència bàsica.
Els personatges i el rerefons no em pertanyen si no a les increïbles CLAMP i per descomptat no trec cap benefici econòmic d'aquesta historia.
Qualsevol queixa, reclamació o suggeriment son benvinguts!


EL DOLOR DEL SILENCI

per Chaneta

CAPITOL 1

El sol es ponia lentament, tornant-se més i més roig. Una silueta damunt d'un arbre observava fixament com l'astre s'amagava. Els seus ulls eren cada cop més tristos i apagats, un sospir sorgí de dins seu mentre baixava la mirada.

- No vindrà...

Quanta estona feia que l'esperava? Minuts... hores... o potser tota la vida? Va alçar una mà i la va col·locar en el seu pit, desitjant que amb aquest gest tot el dolor que sentia marxés. Va tancar els ulls amb força intentant controlar el tremolor de les seves mans. Estava més que clar que avui tampoc arribaria; demà es disculparia i posaria qualsevol excusa, exactament com havia fet les últimes setmanes. I ell el perdonaria. Per què ho feia? Per què seguia perdonant-lo? Per què li ho permetia? Per què el necessitava tant? No li agradava haver de dependre dels demés, mai ho havia fet, sempre havia sigut independent fins al punt de buscar la solitud per sí mateix. Però ja no. Tot havia canviat. Primer amb la mort d'en Clow, quan va entendre realment que era estar sol. Després amb en Yukito: vivint la seva vida, sentint els seus pensaments i les seves emocions, veient-lo envoltat d'amics i gent que l'apreciava, tot sense que ningú en cap moment el veies a ell realment. Desprès amb la seva nova ama, la traïció d'en Clow amb la seva interferència en el Judici Final i la oferta d'amistat de la Sakura. Amistat i no obediència. La convivència de nou amb en Keroberos i amb les cartes, la càlida rebuda d'aquestes, això juntament amb la activa vida social d'en Yukito van fer que la sensació de solitud disminuís una mica. Però tot i això no havia arribat fins a l'extrem en el que es trobava en aquell moment, arraulit sobre si mateix en un racó i esperant a algú que no arribava. Alló havia vingut després. Havia començat amb en Touya.

Al principi s'havia limitat a observar-lo des dels ulls d'en Yukito, obligat a veure'l cada dia i en part intrigat pel noi que despertava sentiments tan intensos en la seva forma falsa. Així va començar a notar petits detalls del jove que li resultaven interessants i intrigants. I llavors van començar els fenòmens estranys i la seva mestressa es va veure obligada a transformar les cartes de Clow, utilitzant gran part de la seva màgia en el proces. I deixant-lo a ell cada cop amb menys energia. En Keroberos se'n va adonar de seguida però a part d'ell ningú més semblava adonar-se'n de l'esgotament d'en Yukito, l'increment de la seva gana o inclús dels seus cada cop més i més dèbils atacs. Ni la seva mestressa, ni el descendent d'en Clow, ni la amiga de la Sakura. Però en Touya se'n va adonar. Fins i tot sense saber quina era la font del problema es va adonar de seguida del malestar d'en Yukito, de com ambdós es consumien inevitablement. I va sacrificar el seu do més preuat per tal de salvar-los sense ni tan sols dubtar un segon. Ni tan sols en Clow havia fet quelcom similar per ell, per descomptat el mag mai s'havia trobat en la necessitat ja que amb el seu immens poder en Yue no es va trobar mai en una situació com aquella. Però precisament per aquell motiu l'acció d'en Touya tenia encara més importància. I des d'aquell primer encontre el propi Touya l'havia estat buscant, apareixent convenientment quan ell era a prop o fins i tot convocant la seva presencia de tant en tant.

Si estiguessin en la època d'en Clow hauria dit que en Touya havia intentat cortejar-lo amb discreció. Fossin quines fossin les intencions de l'humà, havia funcionat. En l'actualitat ell que sempre havia sigut solitari i esquerp estava completament enamorat d'ell, del seu somriure, de la seva bondat, de la seva manera de ser i sobretot de la manera dolça en que es comportava envers ell. Havia permès que s'acostés massa a ell i ara ja no podia allunyar-se'n, no es sentia a gust si no era al seu costat, no era feliç si no era amb ell. Però, en canvi, en Touya no sentia el mateix. No sentia aquell sentiment que li destrossava l'ànima si no el veia. Ell no se l'estimava de la mateixa manera. Ho estava deixant molt clar.

Els ulls li coïen i petites gotes pugnaven per sortir de les seves parpelles. Plorava? Ell? On ho havia après? Un somriure trist es va formar als seus llavis. La resposta era senzilla, era ell qui li havia ensenyat a plorar, de la mateixa manera que li havia ensenyat a somriure. Abaixà el cap, fent que la cortina platejada caigués endavant, amagant-li la cara. Tot ell tremolava. Sentia fred, un fred intens que li congelava l'esperit i el feia gemegar. Va respirar profundament i intentà asserenar-se. Va recolzar el cos en el tronc de l'arbre i, per un moment, va imaginar que reculava en el temps i que tornava uns mesos endarrere, al principi de la seva relació, quan tot era pura felicitat. Va imaginar que ell era allà, davant seu amb un somriure sincer i els ulls brillants d'amor dient-li quant l'estimava. Va tancar els ulls i es concentrà en aquells moments passats, moments en que era completament feliç, moments que s'havien gravat dins seu i que li proporcionaven immensa alegria i tristesa a la vegada. Encara amb els ulls tancats recordà aquell dia sota el cirerer, podia sentir l'escalfor del seu cos en contacte amb el seu propi, el seu rostre aparegué davant seu amb els ulls mig tancats i les galtes lleugerament vermelles mentre s'acostava lentament al seu rostre. Juraria que notava com els seus braços l'embolcallaven, com la seva olor, tan captivant per ell, l'envoltava i fins i tot podia sentir la seva respiració colpejant lleugerament el seu rostre, en aquells moments completament enrogit. Entreobrí els ulls i s'inclinà per provar aquells llavis tan desitjats i perdre's en la seva escalfor, però en canvi d'això sentí fred. Davant seu no hi havia ningú. Estava sol. Tenia la respiració accelerada i el seu cos es negava a creure que tota aquella escalfor era una mentida. Les llàgrimes corrien per tot el seu rostre. No hi era. Mai hi havia estat en realitat. S'ho havia imaginat tot. Tant necessitat d'ell estava? Fins al punt de ser capaç de perdre la raó? Si.

S'acostà les cames al cos i les abraçà. La nit ja havia caigut al seu voltant i el fred tornava a apoderar-se del seu cos. En el cel uns núvols anunciaven tempesta. Però no es mogué. Els ulls perduts en algun punt en l'espai i el cos tremolant a causa del fred i del terrible dolor que sentia. Un murmuri s'escapà dels seus llavis.

- Touya...


- Bon dia Tsukishiro!

La suau veu el va obligar a alçar la mirada, fent-lo retornar dels seus pensaments.

- Bon dia Nuriko

- D'això... Tsukishiro...

- Si?

- Que hi ha res que et preocupi?

La pregunta el va sorprendre, podia ser que se li notés tant? Va intentar dissimular tancant els ulls i forçant un dels seus millors somriures. Com feia sempre.

- Per què ho preguntes?

- Es que som companys de classe des de fa un parell d'anys i sempre t'havia vist molt alegre però últimament t'he vist molt decaigut. A més sempre arribes a l'escola acompanyant en Kinomoto i avui has arribat sol. Què li ha passat alguna cosa?

Renoi, no hi havia cap dubte de que aquella noia era molt observadora, hauria d'actuar amb compte. Es va forçar a somriure altre cop i va tancar els ulls perquè no veiés la tristesa que reflectien. Els seus ulls sempre havien expressat el que sentia en el seu interior, deixant els seus sentiments al descobert i a la vista de qualsevol. En moments com aquell els odiava.

- No cal que et preocupis Nuriko, l'únic que passa és que últimament no he dormit gaire bé. I referent a en Touya... com que no podia dormir he vingut abans de l'hora en la que acostumem a quedar i la veritat es que no l'he volgut despertar abans només perquè jo tenia insomni.

- Ah! Menys mal, ara ja em quedo més tranquil·la. Per un moment m'havia pensat que havia ocorregut alguna cosa seriosa.

- Gràcies per preocupar-te, ja veuràs com de seguida em recupero.

- Així ho espero, doncs fins desprès Tsukishiro!

- Fins desprès!

Tan bon punt va veure que la seva companya deixava de prestar-li atenció va tornar a capbussar el cap entre els braços. La veritat era que no li havia mentit del tot. Era cert que últimament no dormia gaire però si no ho feia era perquè es passava nits senceres rumiant. Es sentia apagat i trist, gairebé melancòlic, i no sabia ben bé el perquè. Potser tenia a veure amb la seva veritable forma, en Yue, o potser tenia a veure amb que cada vegada veia menys al seu estimat To-ya. La veritat era que no el culpava, estava molt ocupat amb els entrenaments de futbol i les dues feines de mitja jornada on treballava. No entenia perquè necessitava dos treballs ara, que ell sabés l'economia de la família Kinomoto seguia tan estable com sempre i encara faltaven un parell d'anyets per la universitat aixi que no era necessari estalviar tant. No ho entenia però encara entenia menys la seva insistència en no deixar-lo treballar a ell també o ni tan sols en dir-li a on era. Li havia dit que era perquè volia que conegués a més gent a part d'ell però no sabia si creure'l, allò no havia sigut mai abans un problema sinó més aviat al contrari, solien buscar feina plegats. Entenia que volgués una mica d'espai però ell només volia estar al seu costat, al seu i al de la resta de la família Kinomoto. No entenia per que tenia aquesta dependència però l'entristia i frustrava que en To-ya no compartís el sentiment. Ni tan sols sabia per què s'havia aixecat abans, ni per què havia canviat el seu camí habitual per tal de no trobar-se'l. El que més desitjava era veure'l, però per una altre banda... no sabia ben bé perquè però sentia que tenia que allunyar-se'n, per més dolorós que això fos. Podia ser que aquests sentiments tan contradictoris provinguessin d'en Yue? Al cap i a la fi ell simplement era un ésser creat per ell.

Sospirà. Dit així sonava fatal. Encara que per molt que busqués no trobaria una manera per dir-ho que quedés bé. Al cap i a la fi només era una màscara. Màscara. Això encara sonava pitjor. Però no era res més que la veritat, ell només existia perquè la seva altre aparença pogués viure entre els humans com un més d'ells. Patètic. Això era el que era. Una estúpida i patètica màscara. Deprimia a qualsevol, no li estranyava que la Nuriko s'hagués adonat del seu estat d'ànim. Un altre sospir escapà dels seus llavis.

- Yuki?

Un calfred el recorregué al identificar la veu. Era ell. Va tancar els ulls amb força intentant controlar el seu cor. Per què bategava tan de pressa? Per ell o per en Yue? No n'estava segur. Ja no estava segur de res. Forçant als seus llavis a formar un brillant somriure i intentant que els seus ulls es veiessin més vius del que es sentia realment va girar el cap envers la veu. A en To-ya no l'enredaria tan fàcilment com a la Nuriko, i el nerviosisme que li provocava veure'l no l'ajudaria gens. Es va obligar a mirar directament als blaus que se'l miraven de dalt a baix com examinant-lo, s'hauria sentit cohibit si no fos perquè aquests brillaven d'una manera diferent a l'habitual. Era preocupació el que veia en la seva mirada? Si, però també hi havia una altre cosa... podia ser culpabilitat? Per què s'hauria de sentir culpable?

- Bon dia To-ya!

- No m'has esperat...

- És... és que... és que no podia dormir i com que estava fart de donar voltes al llit sense poder adormir-me m'he aixecat més d'hora i he anat a passejar abans de les classes.

- Em podries haver trucat.

- Es que no volia molestar...

- Ja saps que no molestes, Yuki.

- Però... es que jo... no volia despertar-te per una ximpleria com aquesta.

- Yuki...

- No et preocupis To-ya! No ha sigut res, només una mica d'insomni, ja se'm passarà!

- Es que no és això...

- A no?

- He de parlar amb tu...

- Estem parlant.

- Aquí no... vine, anem al cirerer on sempre dinem.

- Però To-ya... la classe...

- El professor no ha vingut.

- Eh? I com ho saps?

- Per això.

Va seguir amb la mirada el que assenyalava el seu amic i va poder observar com l'encarregat de la classe apuntava a la pissarra que el professor no havia vingut i els deures que els hi deixava. Es va sentir ximple. Havia estat tan capficat en els seus pensaments, i posteriorment en la conversació amb en Touya que no se n'havia ni adonat. Es va girar a veure'l de nou, avergonyit i sentint-se encara més estúpid.

- Vaja, doncs em sembla que tens raó, tenim una hora lliure.

- Anem.

- Ves tirant, jo m'apuntaré els exercicis.

- Yuki...

- No et preocupis que no et deixaré plantat.

Els ulls d'en Touya es van obrir sorpresos al sentir el to sarcàstic amb el qual havia pronunciat la darrera frase. Va callar de cop al adonar-se del que havia dit i com ho havia fet, notant com les seves galtes s'escalfaven, segurament envermellint totalment. Per sort ja gairebé no quedava ningú a la classe a part d'ells dos, hauria sigut massa vergonyós si algú l'hagués sentit. Va girar ràpidament el cap per evitar que en Touya veies com s'havia posat de nerviós, i va fer veure que copiava els exercicis. Desitjava ansiosament que en Touya no li donés importància al seu vergonyós comportament i sortís de l'aula. No suportaria ni dos segons més sentint la intensa mirada que li dedicaven els seus ulls blaus.

- Yuki...

- De seguida acabo... serà només un moment.

Un silenci incòmode es va instal·lar entre ells, fent-li desitjar poder trencar-lo d'alguna manera però sense atrevir-se a fer-ho. Com atrevir-se desprès del que li havia dit! Ni tan sols ho havia rumiat, inexplicablement la frase l'hi havia sortit sola i acompanyada d'un to sarcàstic que no sabia ni que posseïa. Una altre cosa que sumar a la, ja llarga, llista de fets estranys que li estaven succeint últimament. Un sospir trencà el silenci.

- Està bé... t'espero al peu del cirerer, d'acord?

- Cap problema!

- No triguis.

Va alçar el cap del full blanc on fingia escriure i va observar com l'alta figura desapareixia per la porta. Va tancar els ulls i va deixar escapar l'aire que els seus pulmons estaven retenint. Que li passava? Va obrir els ulls lentament, sabia des de feia temps que el que sentia envers el seu company passava de ser simple amistat, però això no li havia impedit seguir sent amic seu, conformant-se amb la seva companyia. En varis moments s'havia sentit esperançat per la confiança que en To-ya li tenia, però sempre havia sigut capaç d'aparentar que no succeïa res fora del normal en la seva "amistat". Hi havia hagut moments en que s'havia plantejat confessar-li els seus sentiments però a l'últim moment s'acovardia. No era per por al rebuig, més aviat era per què se sentia molt a gust amb la seva actual relació; no volia espatllar-la. Però últimament... es sentia molt estrany al seu costat, es posava molt nerviós al més mínim contacte, l'invadien emocions i desigs violents sempre que el veia parlant o somrient a algú que no fos ell, constantment el buscava amb la mirada per assegurar-se de que seguia a prop seu i anhelava sentir-lo sempre al seu costat, dedicant-li atenció única i exclusivament a ell. Que li passava? Ell sempre havia sigut molt tranquil i pacífic. Mai havia sigut gelós, egoista o possessiu amb ningú, ni tan sols quan l'Akitzuki no deixava en pau al seu To-ya. Un moment. Com que seu?! Ja hi tornava a ser, tenia que deixar de ser tant possessiu o acabaria malament. La veritat era que no sabia a que es devia el seu canvi, ni ell mateix s'entenia, a vegades actuava sense saber del cert que era el que estava fent. Era com si no fos ell el que actuava en aquells moments. Encara que sabent qui era no tindria que estranyar-li tant, potser la seva altre forma en tenia la culpa, potser no era ell mateix en aquells moments sinó en Yue.

Va sospirar i recolzà el cap endarrere, en el respatller de la cadira. Va alçar les seves mans pàl·lides i se les mirà. Si no sabés que no, pensaria que ell era un humà completament normal, potser més pàl·lid del que sería habitual, però un humà al cap i a la fi. Saber que no era més que una tapadora no era un sentiment gaire agradable. Ni tan sols sabia com era l'aspecte de la seva veritable aparença. Sabia que el seu nom era Yue perquè en To-ya li havia explicat alguna cosa d'ell quan li ho va demanar. Tan de bo mai li ho hagués preguntat. Un àngel. Així l'havia descrit, un àngel resplendent com la lluna. Sonava estrany, però alhora càlid ja que provenia d'en To-ya. No ho suportava.

Un vent lleuger es colà per la finestra entreoberta, refrescant-li la cara i despentinant-li els platejats cabells. Va dirigir la seva mirada a la finestra, el cel s'estava cobrint totalment de núvols negres que anunciaven tempesta. La nit seria freda. Observà al seu voltant. Una classe buida. Que hi feia encara aquí? S'havia perdut en els seus pensaments i s'havia oblidat d'on era. I també de qui l'estava esperant. Un lleuger somriure es formà en els seus llavis, no era d'alegria ni de felicitat, sinó més aviat de tristesa. No l'esperava a ell. No, en To-ya no esperava a en Yukito Tsukishiro. Esperava a l'altre part del seu ser. Ningú li ho havia dit, simplement ho sabia, com també sabia que aquest temia trobar-se'l. S'alçà de la cadira i s'acostà a la finestra. La va obrir del tot deixant que l'aire inundés la sala. Era ara. No serviria de res intentar postergar-ho. Ho odiava. Odiava no ser més que una màscara inútil, odiava haver descobert qui era. Tancà els ulls en sentir que una escalfor l'envoltava, fent-lo dormir, descansar en la inconsciència. No serviria de res intentar mantenir-se despert, ja ho havia intentat i era inútil, al cap i a la fi eren el mateix ésser. Potser era el millor. Dormir i no sentir ni recordar. Simplement dormir.


El vent movia les branques lleugerament però sense repòs, com si temés trencar-les amb la seva immensa força. Els animalons corrien a amagar-se en els seus caus, a resguard del clima fred que començava a estendre's per la ciutat, com si d'un mantell es tractés. El cel es cobria de núvols negres, amagant el sol.

- Ho sento.

Sota un majestuós cirerer es podien distingir dues siluetes altes. Una d'elles tenia la mirada fixa en l'altra, aquesta però, la tenia perduda en algun punt de l'horitzó.

- Realment ho sento.

Mirada perduda en l'espai, veient però no veient res.

- No sé que puc fer per compensar-te, però faria el que fos perquè em perdonessis.

Expressió serena i distant però amagant en les profunditats sentiments confusos i dolorosos.

- Hauria d'haver recordat que ahir tenia que fer hores extres a la cafeteria.

Aparentant indiferència quan es sentia trencar per dintre al sentir les mateixes excuses de sempre.

- La veritat és que no intento excusar-me, hauria d'haver-me escapat amb qualsevol excusa i arribar a l'hora.

Intentant evitar que els sentiments emboiressin la seva lògica i el seu sentit comú i adonant-se de que ja era massa tard per ignorar-los.

- Jo només...

Com controlar els batecs accelerats del seu cor? Com ignorar el profund dolor? Com evitar que els sentiments el dominessin? Com evitar que l'amor que sentia l'impulsés a perdonar-lo?

- Jo només vull dir-te...

Pregar a déus inexistents per un miracle, pregar perquè no formulés les paraules que el farien cedir, pregar perquè no pronunciés les paraules que més desitjava escoltar.

- Sé que sóc un complet idiota i que m'estic comportant com a tal, i que no em mereixo res, però és que jo...

Cap inclinat cap a terra, ulls tancats, oïda ben atenta, punys tancats, ales plegades sobre si mateixes i tremolor casi imperceptible. Així reaccionava el seu cos, el seus pensaments en canvi reaccionaven de manera molt diferent. Dues paraules ressonaven com campanes en el seu cap. Perdonar; tan terrible la nit anterior, tant assenyat en aquell moment. Oblidar; sentir-se viu durant un cert temps per caure en la solitud desprès, o sentir-se morir ara i superar-ho lentament. Sentiments o raó. Una batalla interna molt igualada. Tot depenent d'una frase.

- Jo només sé que t'estimo.

Les havia formulat. Les paraules que desitjava i es negava a sentir. Paraules tan temudes i anhelades. Ulls oberts, brillants i aquosos. Batecs accelerats, pressió sanguinia molt elevada. Tremolor constant. Sentiments batallant contra la raó. Voluntat flaquejant. Sensacions a flor de pell. Perdonar, reconciliar, abraçar. Paraules que obtenien una importància casi vital. Però... per què cedir ara i caure desprès a la foscor i la solitud? De que serviria? Tancà els ulls, prement les parpelles amb força, no volia cedir, no aquest cop, però la seva voluntat s'estava afeblint a cada segon que passava. Dimonis! Moriria per estar en els seus braços, sentir la seva escalfor rodejant-lo, submergir-se en l'olor tan captivant que posseïa, escoltar com li murmurava a cau d'orella que l'estimava; encara que fos una mentida, encara que fos l'últim cop. El seu cos tremolà més violentament amb aquests pensaments, gairebé exigint-li que es rendís a allò que el seu cor li ordenava. S'obligà a obrir els ulls per ser conscient del que el rodejava, no volia perdre's en una de les seves fantasies en un moment tan delicat. Darrere seu es trobava ell, una de les persones més importants en la seva vida, potser la més important, no era moment per perdre el control, no era moment de deixar entreveure els seus veritables sentiments. Fins a aquell moment havia fet, havia mantingut en secret fins a quin punt l'afectava les paraules i accions d'en Touya. I procuraria que continués de la mateixa manera, hi havia massa en joc.

Va notar com l'humà escurçava encara més la distancia que hi havia entre ells dos, ara estaven a dos passos, segurament si es girava se'l trobaria gairebé tocant-lo. Es mossegà el llavi inferior i tancà els punys quan sentí la imperiosa necessitat de girar-se, tenia que controlar-se, no deixaria que en Touya descobrís fins a quin punt la seva persona s'havia tornat necessària per ell, mai es mostraria dèbil davant de ningú i encara menys d'ell.

Cada cop podia sentir la presència de l'altre més a prop, s'anava acostant a poc a poc, com si dubtés. Podia ser que estigués tan nerviós com ell? De debò li afectava el seu comportament fred i distant? No, era impossible que realment sentís alguna cosa per ell, no era més que una distracció, tenia que deixar de pensar-hi, l'únic que aconseguia era tenir falses esperances. Una gran tristesa el va invadir casi fins al punt d'arrencar-li llàgrimes, li hauria agradat poder plorar en aquell moment i desfogar-se encara que només fos una mica. Però no podia, no amb ell tant a prop, no podia deixar que sabés fins a quin punt depenia d'ell, no podia demostrar-li com era de vulnerable en realitat. Allò només l'apartaria encara més del seu costat, si es que a aquelles hores encara era possible. Tan concentrat estava en mantenir la seva expressió distant i freda que no es va adonar de quant a prop es trobaven fins que no va sentir la seva veu gairebé a cau d'orella, notant l'alè calent que s'escapava dels seus llavis.

- No sé com et prendràs això que faré, però és que jo... necessito fer-ho.

Fer el que? Sabia que s'estava il·lusionant un altre cop, aferrant-se a una esperança inexistent. N'era ben conscient, sabia que el mes sensat seria obrir les ales i alçar el vol ben lluny però simplement no es podia moure, el seu cos el traïa obligant-lo a quedar-se on estava en contra de la seva voluntat. O potser era que en el fons no volia moure's? Segurament. No volia apartar-se del cos càlid al seu darrere, encara que allò signifiqués que el seu cor es retorçaria de dolor un altre cop. Quan patiment podia suportar el cor sense esquinçar-se? Trencar-se en mil bocins que era impossible tornar a ajuntar desprès. No ho sabia. De fet, ni tan sols sabia si ell tenia cor, al cap i a la fi no era més que una creació màgica, fàcilment reemplaçable per una altre, d'aspecte i sentiments molt més humans. Però... si no era humà per què va ser creat amb uns sentiments tant semblants als del humans? Per què el van condemnar a patir? A veure, admirar i estimar als demès sense ser capaç de ser igual a ells. Si fos humà de segur que en Touya l'estimaria de debò, no hi hauria cap impediment per ells. Ell donaria la vida per la felicitat d'en Touya, encara que a causa d'això s'enfonsés en les tenebres. Però era impossible que aquest se l'estimés de la mateixa manera perquè ell no era humà, cap humà l'estimaria de la manera que ell necessitava. Ho va aprendre amb en Clow. La pitjor lliçó de la seva vida. Si sabia tot això per què seguia torturant-se? Per què deixava que en Touya l'enganyés amb falses promeses? La resposta era fàcil. Perquè se l'estimava. L'estimava més allà de la lògica i la raó.

- Per favor Yue perdona'm, t'ho prego, no sé que faria sense tu... jo... t'estimo massa.

Dolces paraules murmurades a cau d'orella que van provocar que tota la seva pell s'ericés i un formigueig s'instal·lés en el seu estómac. Unes mans van rodejar-lo des de darrere i va sentir el pes d'un cos contra la seva esquena, just entremig de les seves ales. Quan se l'hi havia acostat tant?! La seva pell començava a cremar i la visió se li desenfocava per moments. No podia. No podia oposar-s'hi. Tant el seu cos com el seu cor li exigien que acceptés les seves disculpes, però... encara hi havia un però, el record de la nit anterior i de moltes altres començaven a despertar en el seu cervell. No volia sentir-se com la nit anterior, no volia sentir-se així mai més, el seu cor ja no ho resistiria. El cap morè d'en Touya es recolzà lleugerament en el seu, inundant-lo amb el seu perfum. En Yue va entrellucar els ulls i obrí una mica la boca. Li faltava l'aire, sentir-lo respirar gairebé tocant la seva pell i el deliciós aroma que arribava fins al seu nas l'estaven deixant sense forces, quasi en trànsit. Les ales van desaparèixer al seu darrere gairebé sense voler i el contacte dels seus cosos es va incrementar. No podia. Definitivament. El necessitava massa, s'havia tornat massa vital per ell. Ni tan sols va ser conscient de que els seus llavis es movien, murmurant una paraula.

- D'acord.

El moreno es va apartar lleugerament d'ell, fent-lo grunyir en veu baixa al perdre la seva escalfor, semblava sorprès, com si no pogués acabar-s'ho de creure. Aplicà una mica de força en la cintura de l'àngel per encarar-lo a ell, desitjava poder veure'l als ulls i assegurar-se de que deia la veritat. Tant bon punt els ulls blaus es van trobar amb els violetes va preguntar de nou amb la veu tremolosa.

- Em... em perdones?

L'àngel observà els seus ulls blaus, perdent-s'hi dins per uns instants. No pogué evitar que un lleuger to vermell s'apoderés de les seves galtes. Li encantava veure's reflectit en les pupil·les blaves. S'adonà de que aquestes semblaven preocupades i ansioses, no pogué evitar desitjar amb tota l'ànima esborrar la seva preocupació.

- Si.

Un gran somriure és va instal·lar en el rostre del més alt, i els seus ulls van començar a brillar amb més força que mai. Tot el seu rostre expressava alegria i felicitat, només per poder contemplar aquesta cara ja valia la pena haver cedit. No pogué evitar que els seus llavis s'inclinessin formant un gest semblant a un somriure, eren contades les ocasions en que manifestava els seus sentiments i aquesta era una d'elles; no podia permetre's el luxe d'aparentar feblesa. Els seus ulls es van obrir sorpresos i alhora anhelant quan veié que en Touya s'inclinava cap a ell lentament, les seves mans encara en la cintura, estrenyent-lo amb força. El seu rostre es tornà completament vermell al adonar-se de les seves intencions, però no s'apartà gens ni mica, en realitat era el que més desitjava. Els seus ulls es començaren a tancar. Tot el seu cos començava a tremolar de nou i podia notar petits batecs en els seus llavis, com si fos la manifestació del desig que sentia. Quan els llavis d'en Touya van fregar lleugerament els seus, sentí com una descàrrega elèctrica li recorria tota l'esquena, fent-lo gemegar suaument. Es va sentir desfer en els seus braços com mantega quan en Touya el besà finalment. Mentre passava els braços per el coll d'en Touya i s'enfonsava encara més en els seus braços es va adonar de que mai aconseguiria apartar-se del seu costat. Sense ell moriria. La veritat era que tot el dolor que havia passat valia la pena si, a canvi, podia sentir els seus llavis càlids en els seus freds i el seu cor bategant juntament el seu.

I així, s'enfonsà en els seus llavis i els seus braços sense pensar en res més, únicament sentint i notant com a cada segon que passava s'enamorava més d'ell.