La parella de casats avançava amb pas ferm cap al seu destí. La noia, amb els cabells roses i una mirada distreta, observava tot el que hi havia al seu voltant. De fet, tot allò era nou per ella, i si tot anava com havia d'anar, s'hi hauria d'estar durant un temps en aquell món desconegut. El noi, amb els cabells negres i una mirada distant, només observava la dona que tenia al seu costat. Les expressions, les mirades amb afecte, els riures... Amb tot això, ell era molt feliç. Caminaven per un carrer de la ciutat de Tokyo. Un carrer interminable, desèrtic i fred. Tot i això, el noi s'hi sentia com a casa. Ho havia trobat molt a faltar, tot allò. Va fer un somriure càlid, i la seva dona ho va notar de seguida:
—Es nota que ho trobaves a faltar, tot això. Fas una cara de felicitat... – Va dir la Louise.
—Vols dir? Jo estic com sempre! – Va fer broma en Saito.
Tots dos sabien que el que havien de fer a continuació no seria pas fàcil. En els casos normals, una parella avisa els seus pares abans de casar-se. Però, en aquest cas, encara havien de donar la notícia als pares d'en Saito, i ells dos ja s'havien casat. A més, el noi no sabia si els seus pares ho acceptarien, ja que ell només tenia 17 anys, i encara no era major d'edat.
El pas de la parella es va aturar quan la Louise va veure passar un cotxe vermell davant seu. Es va quedar atònita. El seu marit, ja li ho havia explicat tot això, però per a ella era difícil d'assumir. Com podia una cosa no viva poder moure's sense utilitzar màgia? La veritat, es que ella no sabia perquè estava tan sorpresa, ja que ja havia vist fer servir l'avió d'en Saito, i allò era el mateix.
De sobte, el cotxe es va aturar uns quants metres més enllà, i d'ell en va sortir un noi ros amb els cabells molt curts. Portava una roba que la Louise va deduir que era d'una escola, ja que d'això en Saito també n'hi havia parlat. Aquesta persona, es va posar a córrer cap a ells i la Louise, per costum, va treure la seva vareta. Immediatament en Saito li va dir que la guardés i també es va dirigir cap a aquell estrany noi.
—Saito? – va dir quasi cridant.
—Reyki! –va respondre en Saito exaltat.
Els dos nois es van abraçar emotivament. Havien estat millors amics des de que tenien consciència, i s'havien trobat a faltar molt. En Reyki, es va posar a plorar, i en Saito es va posar realment content quan va veure que no havia canviat gens ni mica amb tots els anys que havia estat fora. Quan s'havien tranquil·litzat es van separar.
—On collons havies estat tio? Aquí les coses han anat molt malament. La teva família està molt preocupada i mai t'han deixat de buscar. Han mogut cel iterra per intentar trobar-te, i va i ara apareixes com si res. Què has fet durant aquest temps.
—Bé, és difícil d'explicar... Però ara tinc pressa, ho sento. Encara no he anat a casa. Ja parlarem un altre dia. Té trobat a faltar molt, en serio.
Quan en Saito es disposava a marxar, en Reyki el va aturar.
—Vols que et portem fins allà amb el cotxe? Hi ha la meva mare a dins del cotxe, no li farà res portar-te. Ja saps, que tu sempre has estat com un membre més de la nostra família!
—D'acord, però si no us fa res, hauríeu de portar també aquella noia que hi ha allà.
—Qui és?
—Ja t'ho explicaré tot més tard, si us plau. Ara m'agradaria no dir res.
En Saito va fer un gest amb la mà a la Louise perquè s'hi acostés, i amb una mirada desconfiada, s'hi va dirigir. Quan en Saito li va dir que hauria de pujar a aquell cotxe, es va posar molt nerviosa, però realment tenia ganes de provar aquell trasto.
Van fer el viatge en silenci. En Reiky i la seva mare no s'ho podien creure. En Saito havia tornat d'un lloc desconegut i, a més, amb una dona que s'emblava estrangera, ja que els cabells i la seva pell blanca eren molt diferenciats. La Louise, va estar tota l'estona mirant per la finestra, agafant ven fort la mà d'en Saito, ja que ell sabia que estava realment nerviosa.
Van arribar a casa seva uns minuts més tard. Quan es va aturar el cotxe, en Saito va mirar aquella casa que havia trobat tant a faltar. Era casa seva, on havia viscut durant tots els anys de la seva infància. Va fer un somriure i va sortir del cotxe. La Louise ho va fer darrera seu, i els dos es van posar davant de la porta. En Reyki, exaltat, va sortir del cotxe i va cridar:
—En Saito és aquí! Es Saito ha arribat!
Uns segons més tard, una dona d'una 50 anys, amb els cabells negres i amb llàgrimes als ulls va sortir de la casa.
—Sa-Saito! –va cridar la mare mentre corria cap al seu fill plorant com una nena petita.
—Mare! Ets tu! – va exclamar en Saito, plorant i abraçant-la tan fort com podia.
Per a la Louise, aquell moment va ser molt especial. Mai no havia vist plorar així al seu marit, i no va evitar posar-se a plora de l'emoció. La mare d'en Saito cridava d'alegria, i a continuació un home de cabells blancs i mirada enyorada va anar corrents cap al seu fill. En el mateix moment que el va veure, en Saito s'hi va tirar a sobre i el va abraçar amb totes les seves forces. Aquelles persones, eren les més importants de la seva vida, i durant tot el temps que havia estat fora, no havia evitat plorar algunes vegades per ells, i sempre tenia ganes de veure'ls.
Després d'una estona, les coses es van calmar, i en Saito va aixecar el cap. La Louise es va sorprendre del somriure que tenia a la cara. Ja l'havia vist algunes vegades, però el temps es va aturar aquell instant. Quan en Saito va veure la Louise plorar, va anar cap a ella i la va abraçar. Els seus pares i el seu amic es van quedar parats. Uns instants després, el pare va preguntar:
—Saito, qui és aquesta noia? És la teva novia?
—Es diu Louise, i és... – va fer una pausa per agafar aire – És la meva dona!
Tots es van quedar estupefactes. Les cares que van fer eren realment un poema, així que la Louise, amb la cara tota vermella, no va poder evitar fent un petit somriure.
Després de la pausa i sense dir res, en Saito la va agafar i van entrar a dins de la casa. Una vegada dins, la Louise es va sorprendre per la seva calidesa. Era la primera vegada que hi entrava, però era com si hi hagués viscut tota la vida. Va imitar el seu marit i es va treure les sabates, i van anar fins a la sala d'estar. Ella es fixava amb cada detall d'aquella habitació. Hi havia moltes fotografies. Estava ple de fotos del seu marit: des de fotos on només era un nen amb bolquers, fins a una foto de la seva graduació de l'escola primària. Estava fascinada del munt de coses que no sabia d'ell i se les va mirar durant una estona, fins que els pares van tornar. S'havien acomiadat d'en Reyki i la seva mare, així que dins la casa només hi eren ells quatre.
En Saito li va dir a la Louise que s'assentés al sofà, al seu costat, i això va fer. Una vegada tots estaven còmodes, el pare va prosseguir:
—Ara, suposo que ens explicaràs on has estat durant aquests anys, què has fet, i que ens expliquis perquè dius que aquesta joveneta es la teva dona.
En Saito va posar-se seriós i els hi va explicar tot el que li havia passat, des del primer dia a l'últim. Els hi va explicar que havia estat en un altre món on hi existeix la màgia i que la noia l'havia invocat per ser el seu familiar. Els hi va explicar totes les aventures que havien tingut i tot el que van haver de lluitar. Els hi va explicar que era el familiar del buit llegendari i els hi va ensenyar les lletres de seu palmell de la mà...
Quan va acabar l'explicació, en Saito va agafar aire i va esperar la resposta del seu pare. Ell, amb una cara seriosa, va esbufegar i va dir:
—I ara, et penses que et creurem tot el que ens has dit, no? – va dir enfadat – Creus que acceptarem que existeix un món amb màgia, no? Això és absurd i, per dir aquestes excuses, no calia que tornessis, la veritat.
En Saito i la Louise es van mirar, i el noi va assentir. Llavors, la Louise es va aixecar, va treure la seva vareta, i va començar a dir l'encanteri del portal. Quan va acabar, una gran porta ovalada, de color blau lluminós, va aparèixer del no res i va il·luminar la sala. Els pares, es van quedar bocabadats.
—Ara em creureu, o necessiteu travessar el portal? Jo de vosaltres no ho faria.
El pare, després d'assumir la informació, es va aixecar i, sense dir res va anar a la seva habitació. Ja era negre nit, així que van sobreentendre que la discussió s'havia acabat. A continuació, la mare, en estat de xoc, es va posar a plorar una altre vegada. Ella no sabia ven bé perquè ho feia, però era la única cosa que li havia sortit de dins. Llavors, en Saito es va aixecar i va dir:
Podem anar a dormir, ara? Els viatges entre mons són força cansats i necessitem dormir. Avui ha estat un dia força dur.
La mare va assentir, i els dos, agafats de les mans, van anar cap a l'habitació d'en Saito. En entrar-hi, ella va notar que tota l'estança estava impregnada de l'olor del seu marit. Era una olor suau i dolça.
—On dormiré jo ara? No deus pas voler que dormim en aquest llit tan petit tots dos!
—Per què no? –va dir en Saito, mentre s'acostava a ella i la besava – Estem casats, no?
En Saito va continuar besant la seva esposa i la va portar al llit. Abans de que pogués fer res, la Louis va fer no amb el cap i en Saito va assentir. Amb només gestos, en Saito va saber que havia volgut dir. No era von moment fer-ho llavors, ja que faria incomodar més els seus pares. Així que en Saito es va posar un antic pijama i ella una bata de dormir, i van tancar els llums. Abans d'adormir-se, en Saito va besar-la i va dir:
—Bona nit, amor meu. Demà et portaré a veure un munt de coses de Tokyo.
—D'acord – va dir la Louise, amb només un xiuxiueig – Bona nit.