PORTA DE LA MORT, EL FINAL D'UN MÓN
Van trencar el món.
Et pensaries que hauria estat quelcom ràpid i terrible,
com un infern de flames o una gran explosió,
però no fou així,
fou lent i agònic i imparable.
La llum i l'escalfor s'extinguiren, dia a dia,
primer foren les plantes i, després, els animals.
Nosaltres, les races, intentarem aguantar tant com varem poder
però no fou suficiens, mai és suficient.
I, així, primer foren els elfs, es marciren sense el sol,
i tal i com la terra s'esquerdava i s'assecava, així feren els humans,
els nans aguantaren una mica més que molts, però al final
sucumbiren al fred que ho atrapava tot.
I em vaig quedar sol.
Crec que vaig morir, encara que el meu cos no ho feu,
perquè després d'aquest moment sentí el meu cor i la meva ment esmicolar-se
i desaparèixer poquet a poquet, peça a peça,
fins que no quedà res, i jo era tan buit
com l'espai on la nostra casa, el nostre món, havia estat.
Van trencar el món,
i en aquest univers fantasma, nascut de les seves ruines,
només jo recordo...
Aquella preciosa joia blava
brillant en la profunditat de l'Univers,
la nostra estimada mare,
Terra.