Aquest fic és un traducció d'un fic de Pavati Blossom (dulce oscuridad ) le traudit al català xk mira, m smebla k és un fik bonisim k val la pena k stigui en un munt didiomes...
speru k al meva traducció estigui a l'alçada del fik...
aps, x cert es eprsonategs nu son meus, sinu seria rica... i aki ia Slash (relacio home/home) de manera k sinu tagrada surt ara mateix...xD
salut!!!
(encara k sigui uan traducció dexeu reviews...)
Les llàgrimes baixaven, sense cap limitació, pel seu rostre demacrat. Els seus ulls estaven buits després de tant patiment tanta agonia. Quelcom dins seu s'havia trencat, per tornar-se irrecuperable. No hi havia cap manera de que el món tornés a semblar-li habitable. La pau que pocs cops havia existit se n'havia anat per no tornar mai més. Aquest pensament li va provocar un calfred. Tantes esperances fetes pols, tants somnis sense complir, tants malsons reflectits a la realitat...
Tantes animes que van poder ser però no van ser. Tants cossos desplomats al seu voltant, morts. Tants somriures per no res. Tantes llàgrimes solitàries en un espai d'infinita incomprensió. Tantes ganyotes de desdeny cap al món en els seus rostres. Incomptables mirades desafiants , que van acabar sent tremoloses. Qui tenia el coratge d'enfrontar-se a una cosa així, tot i tenint alguna cosa a la que aferrar-se per fer-ho?
Ell ja no tenia res ni ningú. Tot havia estat absorbit per la Foscor. Fins i tot les seves forces per lluitar, per incorporar-se. El seu cos pesava massa. La tristor que sentia era immensa. El dolor físic del seu cos i l'espiritual del seu cor li feien impossible fer més que...
Plorar patèticament.
Reconeixia perfectament aquells cossos al seu costat. Havia agraït tants cops la lluïssor de bogeria al ulls de la Luna. Havia trobat sempre tant d'enigma darrera aquells ulls marrons d'en Neville, lluents d'estima i d'admiració cap a ell. Ells havien estat els seus amics, una part de la seva vida. I estaven allà, morts. A mans de qui ? Com si no fos prou previsible la resposta...
Plorar és de covards i inútils, Harry, de dèbils, i tu no ets dèbil.- Va dir l'assassí del seus amics amb un somriure despietat.
En Harry es va mossegar el llavi inferior, reprimint les seves ganes de cridar i maleir. De deixar-se emportar pel que sentia.
Mata'm i acaba amb això, Voldemort.- Va aixecar els seus ulls esmaragda submisos en direcció als carmesí.
Els dos havien tancat la ment al contrari, però es podien llegir clarament els pensaments observant-se als ulls fixament. L'odi era massa per a ser contingut.
És el que realment hauria de fer? – Se'n va riure l'altre assaborint el moment de plena victòria. En Harry va caure al terra de genolls, murmurant insults inaudivles.
Per què ? – Va preguntar ell, amb la gola resseca i el ulls bullint-li. La seva mirada clavada al terra.
Per què què? –
Per què no has tingut pietat amb ells i amb mi sí ? No has dubtat en matar a nens sense un gran potencial màgic, però et resignes a matar al teu pitjor enemic. Diguem que ha canviat des de la nostre última trobada. – Voldemort va somriure misteriosament, tirant la seva túnica elegant cap endarrere i ajupint-se, per estar al mateix nivell que el seu receptor.
No ets el mateix Harry Potter d'aquell cop. – Va contestar simplement.- El teu poder ha augmentat i al mateix temps, ja no ets l'ingenu dominat per les forces d'en Dumbledore. – Els ulls d'en Harry van brillar momentàniament.
Que no sigui dominat no vol dir que no estigui a favor de la seva causa. Ets l'assassí de mons i actualment, dels meus amics. Què és el que vols?
La teva lleialtat. – El rostre d'en Voldemort era indesxifrable. No hi havia cap emoció en ell. Els seus ulls en aquell moment estaven buits: no hi havia odio ni rancor. No hi havia ambició. No hi havia res tret...
Mai.- Va respondre en Harry convençut. – No ets res més que un ésser sense compassió, ple d'odi i d'avarícia. Per què t'hauria de servir jo a tu?
Perquè tinc una cosa teva. Una cosa per la qual donaries la teva vida.
El Dark Lord es va posar novament de peu i amb el mateix somriure d'abans, va senyalar en direcció a un grup de cavallers de la mort, que continuaven quiets en el seu lloc, esperant ordres del seu Amo.
En Harry es va posar de peu també, ja que des del terra li era impossible veure res. El seu cor bategava agitadament, tement-se el pitjor. I el pitjor va arribar. El seu organisme es va convulsionar de sobte quan els seus ulls verds van connectar amb els ulls ametllats de la seva millor amiga, atrapada entre els braços d'un cavaller de la mort, sense cap possibilitat de fugir. Tenia diverses ferides per tot el cos, però continuava conscient. La seva mirada serena li deia suplicant "No et rendeixis " .
Al costat de l'Hermione estava en Ron, debatent-se amb un cavaller de la mort furiosament. Instants després queia sota els efectes d'una cruciatus. La ment d'en Harry va quedar en blanc en aquell mateix moment, sentia que el seu cor patia a la vegada que el d'en Ron. Hauria començat a córrer cap al seu amic sinó fos per què el Dark Lord l'havia portat cap endarrera, agafant-lo pel braç, amb els ulls vermells resplendents pel triomf.
La impotència de sentir els crits i no poder fer res per aturar-los el penetrava agudament...
Per altre banda també estava la Ginny. Però al contrari d'en Ron i l'Hermione, s'havia desmaiat. O a cas estava...?
O t'inclines davant meu o ells cauen morts, Harry.- Va dir el Dark Lord, traient-lo dels seus pensaments.
Com puc confiar en que no els mataràs encara que accepti?
Interessant pregunta.- Va somriure en Voldemort.- Però hauràs de confiar. És l'única opció que et queda, oi? Això o la seva mort per la teva negació...
Va estirar la seva mà i va acariciar suaument la galta esquerra d'en Harry, que es va tirar cap enrera fastiguejat pel contacte. Era freda, tot i així, tenia una escalfor pròpia. Una escalfor que mai havia sentit abans...
Harry no ho facis, no te'l creguis! Ell fa servir la falsedat! – Va cridar l'Hermione, debatent-se per ser lliberada. Voldemort es va girar a veure-la amb un somriure cruel en el rostre.
És una sang-fang, oi? – Li va murmurar a en Harry de manera que te'n sols ell pogués escoltar-lo.- Podríem torturar-la, demostrar-li qui són els veritables mags per després matar-la sense pietat. Però això no passarà si t'uneixes a mi, Harry. O no donaràs la teva vida per ella?- Després d'un tens i lleugerament llarg silenci per part del jove Gryffindor, el Dark Lord li va fer una senyal al cavaller de la mort que portava l'Hermione.
La noia va caure al terra, cridant sense parar pel patiment que li colpejava el cos. EL seus ulls estaven cristal·litzats per les llàgrimes contingudes. Aquella imatge de la seva millor amiga sent torturada era insuportable... No podia aguantar allò.
Deixa-la!- Va cridar en Harry, mirant a en voldemort, suplicant. – Ella no té res a veure amb tot això!
No?- Va qüestionar en Voldemort amb certa ironia a la veu, aixecant una cella. – A cas no és la millor amiga d'en Harry Potter?- Una onada de culpabilitat el va colpejar mentre es mossegava el llavi inferior.
Deixa-la... – Va demanar sense apartar la mirada de la figura de la seva amiga.
En Voldemort el va obligar a mirar-lo als ulls, agafant-li la barbeta imperativament. El seu rostre i el del seu enemic tan sols estaven a uns quants centímetres de distància.
Em seràs fidel Harry Potter?
Crucio
En Harry va respirar fons, preparant-se pel que anava a dir. Mai hauria pensat que podria trair la seva gent. Ells no s'ho mereixien, tot i això... la vida dels seus amics era el preu que es pagava. I si passés això ell no podria suportar-ho... La culpa... La soledat... Acabaria tornant-se boig. I aleshores no hauria valgut la pena el repte davant la proposta...
Sí, lord. – Encara que el seu to no va ser disciplinat, sinó més aviat sarcàstic , va ser prou per què Voldemort tornés a somriure àmpliament.
Això espero.
I amb un ràpid moviment, el va besar imprevisiblement, apressant-lo contra ell, rodejant-lo amb els seus braços. En Harry va quedar paralitzat en el seu lloc degut a l'espant. Quan va reaccionar, va intentar resistir-se, però la força del Dark Lord va poder més que la seva pròpia. Va acabar cedint lleugerament, deixant-se dominar per la Foscor.
Al mateix temps que el besava possessivament, Voldemort el va cobrir amb la seva capa. Un moment després, havia deixat els terrenys segurs de Hogwarts per endinsar-se en un lloc completament diferent, on mai havia arribat a ser-hi: la fortalesa de l'Ordre Tenebrosa.
i fins aki arriba l priemr kapitul...
txun-txun-txun-txun!!!!
k pasara?¿?¿
aaaaaah!!!!
ja u traudire!!!xD
k vagi b!!!
reviews!