Promeses que mai vam voler complir
Disclaimer: Aquesta història no em pertany. És del gran mestre Akira Toriyama i de tots aquells que en tinguin drets com la companyia japonesa Toei Animation. Jo només jugo amb els personatges que em van marcar la infància, i introdueixo una mica més (només una mica) d'univers femení en un món que era tot d'homes i d'unes poques, però valentes, dones.
Nota: Aquesta és una història amb OC. La història de tres ànimes valentes que van lluitar per salvar el món. "Pots enamorar-te de dos homes tan diferents?". A partir d'aquesta pregunta ens endinsarem en la vida de la Nasu, però també aprofitarem per conèixer més a fons els protagonistes que ens han acompanyat televisivament durant tants i tants anys.
No he estat mai gaire partidària de la relació que s'estableix entre la Xixi i en Son Goku. És veritat. Però vull que sabeu que aquesta història, i també la Nasu, guarden un gran respecte cap a la filla d'Ox Satan.
Epígraf. Un fil vermell invisible connecta a aquells que estan destinats a trobar-se, sense importar temps, lloc o circumstàncies. El fil es pot estirar o contraure, però mai trencar –Proverbi xinés.
Pròleg
Màgia. Aquell planeta era ple de màgia, encara que els seus habitants no ho sabessin. Era veritat que ell, un namekià, havia portat al planeta Terra la màgia insigne i increïble de les Boles de Drac, però tot i així hi havia molta més màgia allà de la que semblava a primer cop d'ull.
No era un do que tinguessin molts dels humans, ni tampoc un valor que es veiés a simple vista en aquell planeta blau i ple de vides fràgils de la via làctia.
Ell, que havia arribat a la Terra en estranyes circumstàncies. Ell, que s'havia dividit en dos; i que portava desenes, centenars, d'anys en aquell palau a tocar del cel terrícola que regnava: havia aprés què era l'amor. I aquell aprenentatge havia tingut forces dosis de màgia i moltes de la humanitat que impregnava cada racó d'aquell lloc perdut a l'univers.
Ell, namekià com era, podia estimar.
'Però no es referia, és clar, a l'amor terrenal que havia vist en els terrícoles. O potser sí. Estimava la Terra prou com per continuar vetllant per ella al llarg dels anys, estimava la Terra de manera que estava disposat a tot per protegir-la'.
I allò (ho suposava) era l'amor del que parlaven tant els homes i dones del planeta on vivia. O potser és que ell també havia acabat sent una mica terrícola, a la manera que ho eren tots ells; malgrat les circumstàncies especials que l'havien dut al cel d'aquell planeta blau, ple de meravelloses criatures, però també de maldat i corrupció.
Estimava també als terrícoles. Ell mateix havia cregut ser un d'ells, tot i que se sabia diferent a la resta.
La prova era que, malgrat no permetre's abandonar (gairebé mai) el seu Palau de Déu, havia mantingut un contacte permanent amb l'espècie humana: principalment a través del seu servent, en Popo, a qui apreciava discreta, però fervorosament. En Popo era un gran amic. Un atent criat. Un humà tan estrany com estrany es considerava ell mateix.
.
En realitat, però, havia interactuat amb humans abans: amb terrestres normals, dels que rondaven habitualment el planeta. Havia estat segles enrere, quan ser protector de la Terra era només una esperança, just després de dividir el seu cos i la seva ànima en dos, d'expulsar el mal del seu interior.
Era estrany, pensar-ho ara. Però aquella havia estat una de les experiències més estranyes de la seva llarga vida.
Poc podria sorprendre-li, després d'allò, la presència d'éssers tan estranys al planeta com en Mixet Murri i la bruixa Baba. Res et sorprenia, quan la màgia de la Terra t'havia atrapat tocant-te amb les puntes dels seus propis dits.
'Aquella havia estat, de fet, una simple trobada. Recordava aquell moment. Recordava l'instant com si hagués passat tot just abans d'ahir: la petició desesperada d'un home moribund ple de saviesa'.
Era aquell contacte, oblidat ja en la memòria dels temps, el que, d'alguna manera, l'havia canviat. Ell sempre havia estat bondadós, però d'aquell moment n'havia aprés coses, coses que l'havien ajudat a ser el Totpoderós just, pacient i savi que era ara.
Havia absorbit els poders mentals d'aquell home estrafolari – si és que ell podia anomenar així a algú – , havia millorat així les seves habilitats, ja enormes per la seva sola condició de namekià i, de passada, havia ampliat (de manera exponencial) el seu coneixement sobre aquell planeta on havia crescut sol. 'Prou sol com per desconèixer-ne, encara llavors, tantes i tantes coses'.
.
I tot havia estat casualitat. Pura i absurda serendípia. Un efímer episodi vital, perdut en una llarga i prolífica vida dedicada a la protecció terrenal.
'Màgia que ell mateix desconeixia'.
– El que més em molesta és que moriré i amb mi es perdran moltes històries d'aquest planeta –. Havia dit l'home a qui el després Totpoderós havia ajudat; just quan l'ancià terrícola era atacat per animals salvatges a les muntanyes.
L'encara jove namekià havia acompanyat el desconegut en les seves darreres hores de vida:
– Si amb una mirada, o un gest, pogués passar-te totes aquestes vivències; si pogués viure una mica més perquè tot el que sé, i el que fins ara no he volgut desvetllar per egoisme, pervisqués...
Escoltar tanta desesperació va trasbalsar-lo.
Tot en aquelles paraules li deien al namekià, que aquella era una petició desesperada. Que l'home vivia amb aquella agonia els darrers minuts de la seva existència.
.
I en Totpoderós, com per instint, havia deixat caure la mà sobre el pit de l'ancià desconegut. L'humà llavors li havia atrapat el canell amb força, com si no pensés desempallegar-se'n mai més.
.
Una energia l'havia envoltat, quasi bé com si els estigués absorbint a un dels dos, i el namekià tenia la sensació - quan intentava recordar-ho - que després ja no hi havia hagut res més que el silenci i la foscor d'una llarga nit sense lluna.
Havia caigut inconscient, i havia despertat amb la sensació de no ser el mateix, i amb la certesa que aquell home que havia salvat (que tan sincer havia estat en morir) ja no era allà, però a la vegada (d'alguna manera) hi continuava sent.
Era massa jove per adonar-se de l'extraordinarietat d'un succés que, d'alguna manera, deuria haver vist produir-se abans al seu planeta d'origen. D'un procés que havia imitat per instint, i que llavors no li deia tant, com si ho faria en el futur.
'Perquè en aquella època encara es considerava un terrícola, desconeixent, com desconeixia, la història del planeta Nàmek'. Però ara sabia que aquella fusió (o el que realment fos allò) amb un humà, havia estat arriscada i irresponsable de tant inconscient com era.
'O havia estat l'humà qui havia aconseguit fusionar-se amb ell d'alguna manera?'. Existia alguna màgia així al planeta terra? Bé, podia haver-hi bruixots d'aquell tipus en aquell planeta.
Possiblement mai sabés del tot la veritat. Al cap i a la fi al planeta Nàmek mai havien aconseguit fusionar-se espontàniament amb altres essers que no fossin de la seva pròpia espècie.
Feia segles, és clar. 'No tenia sentit pensar-hi: Però podria no haver-se'n recuperat en bones condicions'.
Podria haver estat una trampa. Podria haver adquirit de nou la maldat que havia perdut en desfer-se del seu altre jo.
Però res de tot allò havia passat.
No havia viscut cap desastre que ara pogués lamentar. Ans al contrari.
En aquest punt de la seva història, tant temps després, tot allò ho veia gairebé com una veritable benedicció. Una benedicció a la que fins ara no havia trobat un sentit complet. 'Màgia o potser simple casualitat i bones dosis d'atzar'.
Tot just ara, aquell episodi llunyà prenia un nou sentit.
'Vist així, tot era com hauria d'haver estat sempre'. ...
Per això ara que en Cor Petit s'havia fusionat a ell, que ell era només una part insignificant dins l'ànima d'un súper namekià, intentava llançar-li aquell missatge en somnis: 'Era mentida, s'enganyava, i s'autoconvencia d'una completa mentida. Ells dos eren namekians, ara ho sabien. Però junts, en Cor Petit també era una mica més humà'.
I era just allò el que en Cor Petit necessitava saber.
– Al cap i a la fi, l'ull de l'home savi es cega quan el seu destí truca a la porta. – En Totpoderós dins del cos i l'ànima d'en Cor Petit va somriure en escoltar la frase d'en Popo. Era precisament allò el que ell intentava dir-li feia ja massa temps.
– Au va... – va respondre inconforme el que una vegada s'havia considerat fill de Satanàs – Calla, Popo. Calleu els dos –. Va remugar sabent que el seu interior es mostrava en rebel·lia amb ell mateix.
El ja heroi namekià va tancar els ulls i va continuar meditant. 'Batallant amb els seus propis fantasmes, amb els seus diversos jo'.
.
.
En una altra línia temporal. Pocs dies després d'aquell any 767, si era un Trunks recent tornat del passat qui ho pensava, i en canvi, tants i tants anys endavant.
– I això és tot... – El noi, de mirada estranyament coneguda, va acabar l'explicació amb un deix de tristesa. També amb molta seguretat. Duia els cabells llargs i liles, i subjectava una espasa amb determinació.
Una dona, no tan jove, de cabells foscos i encrespats se'l mirava amb sorpresa i preocupació. Ambdós s'acabaven de conèixer i, no obstant, ja els unia una estranya familiaritat.
El jove Trunks transmetia al seu interlocutor, amb les paraules justes i els gestos segurs, una estranya i còmoda serenitat.
Malgrat tot, alguna cosa li deia a ella, en mirar-lo als ulls blaus, que no sempre havia estat així.
Que hi havia timidesa, i també melancolia, en el fons de la seva ànima. 'En el fons d'aquell jove desconegut i ben plantat de cabells liles'.
S'acabaven d'encendre els llums d'aquell carrer, perdut en la ciutat d'un estrany planeta. Van creuar mirades, però cap dels dos va saber com calia continuar.
El noi, no obstant, va mirar-la un moment més. 'Ella era exactament com l'havia conegut en aquell passat que ja no era el seu'. Elles – la que havia conegut llavors i la que tenia davant – eren la mateixa dona. Però, no obstant, haurien viscut vides amb finals molt diferents.
'Aquell era el present que els tocava viure'. N'estava ara dolorosament segur. Però existia, en el misteri dels temps, un futur diferent. 'Un futur on, fins i tot, els seus pares, podrien estar junts'.
Era estrany. Però alhora meravellós.
Havien creat un futur diferent. 'Sense la petjada que allà, al seu temps, encara perdurava de la guerra i els maleïts androides, per molt que ja fossin morts'.
Era una història que acabava d'explicar, després d'un llarg viatge, a aquella quasi desconeguda, però en canvi tan familiar, dona de cabells foscos i rostre (ara) turmentat.
– Així... – va continuar ella amb dubte – en Vegeta... ell és mort. Tots ho són – va raonar, prement els punys, però amb renovada i fingida serenitat.
El noi va assentir amb el rostre tranquil.
– I la teva mare? – va mirar-lo amb esperança. Aquella terrícola tossuda era capaç de sobreviure a la mateixa fi del món. Per això ell l'havia escollit. Perquè era forta, a la seva manera, i també perquè probablement era la fèmina més peculiar que en Vegeta havia conegut mai.
'La jove terrícola de cabellera blava que havia aconseguit conèixer-lo millor que ella: millor que algú que pertanyia a la mateixa estirp guerrera del príncep saiyan. Una raça marcada pels crims del seu passat'.
Va sospirar.
Lamentava ara, una vintena d'anys després, haver marxat d'aquella manera del planeta Terra. Sense un adéu.
Però no ploraria.
No ho faria encara que en tingués unes ganes horribles i la gola li cremés amb estúpida amargor. No li ho permetia l'orgull, però tampoc el record del seu germà. 'Plorar no era digne d'ell. No era el que ell hagués esperat d'algú que duia la seva sang'.
Una vegada, molts anys enrere, havia admirat el príncep dels guerrers amb fe absoluta. Era la fe que ara tenia en la mare del jove que tenia davant: l'estranyíssima terrícola que el destí, o la casualitat, havia posat al camí del príncep dels guerrers.
'És clar que era viva'. La resposta del noi no va decebre-la en absolut. Gairebé va somriure. 'Al cap i a la fi, potser no era fe en la Bulma el que sentia'. Sempre havia confiat en el criteri d'en Vegeta. Aquell germà gran que, no obstant, mai havia exercit com a tal.
'Massa orgullós, massa distant, massa guerrer per reconèixer cap tipus de vincle amb ningú, encara que s'haguessin criat en el mateix palau; en el mateix món, que una vegada (quan només eren dues criatures) havia estat destruït'.
L'únic criteri que havia seguit ell, - en un passat ja llunyà- , era el de deixar-la (a ella) tirada enmig de l'espai.
Ella, la dona que en Trunks havia buscat per mitja galàxia, va fixar la vista en un dels estels més brillants d'aquell cel verdós, mentre el noi decidia com acabar d'explicar-li aquella història. Era asseguda en una roca del planeta on s'havia criat. Hi havia ciutats a l'univers sense asfalt ni rastre d'avançada tecnologia.
Era el remot indret en què s'havia refugiat, univers enllà, després d'haver abandonat la Terra amb un enorme forat a la boca de l'estomac. No semblava haver envellit amb el pas dels anys, però una vegada, vint anys enrere, s'havia sentit molt més jove que ara.
'Mai abans una mort l'havia trasbalsat així'. Veure un home com aquell morir al llit, amb la impotència marcada al rostre, l'havia canviat. 'Una malaltia no podia haver vençut l'home que s'havia enfrontat amb èxit al major tirà de l'univers'.
No havia pogut acceptar una mort com aquella. 'No si aquell home que ja no despertaria era en Kakarot'.
Vint anys després, les notícies de més morts com aquella, però farcides ara d'irònica violència, acabaven de destrossar-la.
– Els androides ja no són una amenaça. Després del meu viatge al passat, he aconseguit vèncer-los. Ara la meva mare i jo ajudarem a tothom, per a què entre tots puguem reconstruir el planeta. – El futur semblava albirar-se nou i brillant pel jove Trunks, i no obstant així, ella tenia la necessitat de parlar-li d'aquella foscor de la que semblava acabat de sortir.
– Mai em vàreu buscar? Et podria haver ajudat... – El noi va somriure amb un punt agredolç, com si acabés de recordar alguna cosa.
– És un home especial en Son Goku. La mare diu que va ser per això que te'n vas anar.– Va fer una pausa, assegurant-se que ella no se sentís incòmode. Examinant-ne la reacció. – Només el pare, en Vegeta, sabia quin era el planeta on havies crescut; mai en va parlar amb la mare. No teníem on buscar-te, fins que vas ser tu mateixa la què em va demanar que ho fes.
– Jo mateixa? – I llavors va adonar-se que tota aquella història anava d'un viatge al passat. Un passat en què probablement les coses havien canviat radicalment.– No me'n vaig arribar a anar mai allà?
– En Son Goku no hi va morir d'un atac de cor – el noi va mirar-la, reconeixent-hi ara un gest familiar.– Ens va acabar deixant igualment. Em consta, però, que vas decidir quedar-t'hi. Aquesta vegada vas comprendre que la Terra era ara el teu planeta.
En Trunks va somriure. Les ninetes d'ella eren plenes de preguntes. S'assemblaven a les seves d'una manera estranya. Ell sempre havia tingut la mirada del seu pare i el color d'ulls de la seva mare; i ella era del tot una saiyan: el seu color d'ulls era inevitablement el negre. Allò no tenia gaire res a veure amb aquell innegable lligam genètic.
I no obstant mirar-la als ulls era veure, en aquella mirada, allò que tant poques vegades havia vist en el seu pare: transparent familiaritat.
– M'hi vaig quedar... finalment, m'hi vaig quedar... – va repetir ella com si comencés a estar encantada amb aquella idea, encara amb tebior.
– Sé que altres coses t'hi retenen ara. – va revelar en Trunks amb un somriure. En aquell passat tot havia canviat tant que ara hi hauria un futur on tots podrien viure en pau. Complir somnis i descobrir nous reptes.
Ella no va saber ben bé a què es referia. Però una idea va fer que rigués. Era inevitable riure en pensar-ho.
De sobte l'ambient gèlid del principi havia desaparegut.
– I en Vegeta encara no m'ha matat?
– No ho farà. I sé que sona estrany, però tinc el convenciment que es quedarà amb nosaltres.
– Estrany? – va preguntar ella – Al contrari, mai res ha tingut tanta lògica. Ho farà a la seva manera, és clar. A la manera d'en Vegeta. Conec el meu germà.
Va callar decebuda per com sonava allò. 'No era del tot veritat'.
Va continuar: – No és el meu germà, però. No el d'aquest temps. És el germà de l'encara jove Nasu d'aquell temps. Però sé que ella n'estarà feliç. Sempre havia volgut que ell enterrés, d'alguna manera, els seus maleïts fantasmes.
Els dos, en Trunks i la Nasu, van somriure en aquell futur que els tocava viure.
'En l'altre línia temporal, la dels androides i en cèl·lula perfecte, els seus amics (i ells mateixos) vivien ara també en pau, però res seria fàcil, és clar'. Com no ho havia estat en el passat...
Un passat que, no obstant, ja no era ben bé el seu.
'O potser sí', va pensar aquella Nasu convençuda. Al cap i a la fi tot hi havia començat de la mateixa manera. Tant ella, la d'aquella línia temporal, com la Nasu d'aquell altre futur – el passat que en Trunks havia visitat – havien lluitat per les mateixes coses.
Ambdues havien perseguit la mateixa venjança. I, d'alguna manera, havien comés els mateixos errors.
Una i l'altra havien admirat (i, probablement, estimat) el mateix home.
I les dues havien descobert un món nou en aquell planeta anomenat Terra.
.
.
En un altre món, ni aquí ni allà. Al costat d'en Kaito, en Goku estava convençut d'haver pres la decisió correcta.
'Sense ell cap més monstre interrompria la vida dels seus amics'. La Bulma li ho havia dit una vegada.
I al cap i a la fi tots tenien ara alguna cosa per la què tirar endavant.
– A partir d'ara m'entrenaré de valent! – va exclamar davant la mirada del Déu Kaito, que gairebé va somriure amb ironia.
– No és el que has fet sempre?
– Sí. Però sense mi a la terra ja no tindran de què preocupar-se. No hi haurà cap monstre que vagi allà a buscar-me.
– Ets un paio ben especial, noi – va sospirar. – Ben especial...
En Son Goku va somriure. Mentre en Gohan tingués cura de la seva mare, els seus amics visquessin, per fi, en pau; i en Cor Petit complís aquella promesa que encara ara ressonava als seus timpans. Tot aniria bé.
Tots serien feliços. I ella també ho seria.