Meitantei Conan i tots els seus personatges són propietat de n'Aoyama Gosho.

もし君に一つだけ願いが叶うとしたら
今君は何を願うのそっと聞かせて
もし君がこの恋を永遠と呼べなくても
今だけは嘘をついて淡い言葉で信じさせてみて

Si poguessis der realitat un desig
Quin seria? Explica-m'ho a poc a poc.
Encara que no puguis dir que aquest amor serà etern,
Per ara, menteix-me amb paraules buides
Prova de fer que et cregui.

~Ai no uta / Cançó d'amor~

La Kazuha va sospirar asseguda a la freda escala de pedra, li estava quedant el cul glaçat però aquell era l'únic lloc a on podia seure. Els carrers eren plens a vessar per la fira, la gent anava i venia, cares felices aquí i allà, converses animades entre amics... i ella allà, sola. Va ventar un sospir a mig camí entre amargada i frustrada, com s'ho manegava per acabar sempre igual? Sempre esperant, sempre sola.

—Heiji, idiota —va escapar dels seus llavis amb un nuvolet de vapor.

El rellotge es menjava els minuts que quedaven de l'any, torturant-la, arrencant-li bocinets de cor i trepitjant-los sense pietat. L'any moria juntament amb la seva esperança que ell acomplís el que li havia promès.

"Tornaré abans no acabi l'any, ja ho veuràs, ens trobarem aquí mateix".

I ella se l'havia cregut. Havia cregut a ulls clucs en aquella promesa, perquè ell mai li havia mentit, perquè estar sense en Heiji més d'un dia era com perdre la meitat de la seva vida.

Va tancar-se el coll de la jaqueta i va encongir-se una mica més provant d'allunyar el fred del seu cos. Per sort s'havia posat uns texans en comptes de la faldilla que havia preparat. Va mirar el seu rellotge de polsera, faltaven quinze minuts per a que acabés l'any, ella feia tres hores que hi era allà.

Va pensar en la seva amiga Ran, en el temps que feia que esperava que tornés en Shinichi, en la fe cega que li tenia. Va pensar que li feia una mica d'enveja perquè ella no era pacient, per a ella el temps pesava com una llosa cada cop més grossa.

Un cop més va sospirar.

Va devorar el que quedava de la crep de xocolata i nata, ara tan gelada com ella, que havia comprat a una de les paradetes que habitaven la plaça més per fer quelcom que per fam.

Altre cop va mirar les parelles que passejaven amelades preguntant-se si en Heiji i ella ho farien alguna vegada. De fet na Kazuha en tenia prou amb la meitat d'allò. Va dibuixar un somrís, què estava pensant? Era una bogeria. En Heiji mai donaria peu a fer allò, no era aquest tipus de persona.

El cel nocturn pintat de gris pels núvols que amenaçaven amb descarregar el seu contingut damunt de totes aquelles cares felices. La meteoròloga havia dit res de pluja o neu? No ho recordava, però no duia paraigües així que esperava que els núvols fessin bondat, ja tenia prou fred estan seca.

Van encendre's els llums que decoraven la plaça. Potents canons de llum que provaven, sense èxit, perforar l'espessor del núvols negres i arribar fins als estels.

«Que veus també els llums, Heiji?» va preguntar-se observant la dansa dels focus al ritme de la música que començava a omplir-ho tot.

El murmuri va anar creixent, els més atrevits començaven a moure's al ritme de la música mentre que els més tímids els observaven amb ganyotes divertides. Na Kazuha estava cansada de romandre immòbil, els seus ossos gelats llençant fiblades de protesta per les tres hores de tortura gèlida.

Va plantejar-se la idea de barrejar-se amb la gent i ballar una mica per a desentumir-se el cos, però va descartar-ho ràpidament, què hi fotia ella sola ballant amb una pila de desconeguts? Se sentiria massa ridícula. Preferiria poder practicar una mica d'aikido, res com l'esport per entrar en calor i reactivar-se.

Els núvols grisos van deixar caure prims flocs de neu damunt la gent, damunt d'ella. En unes altres circumstàncies acomiadar l'any amb neu li hauria resultat agradable.

Tremolava de fred. Va mirar el rellotge altre cop. A aquell any només li quedaven cinc minuts. Ara la pantalla gegant projectava un vídeo commemorant el final d'any i l'inici del nou. Imatges insultantment brillants, de colors vius.

Na Kazuha va apartar la mirada d'aquelles instantànies i va dibuixar un somrís amb les llàgrimes negant-li els ulls. No vindria. Va posar-se dempeus i va penjar-se la bossa a l'espatlla tot subjectant amb força la nansa. Les seves articulacions va queixar-se i els seus dits entumits va enviar-li una sensació freda d'encoixinat.

«Hora de tornar a casa.»

La sobtosa calidesa i l'aroma peculiar que van envair la seva esquena van deixar-la immòbil entre els flocs blancs i freds que inundaven la nit.

—Mira que fots coses estúpides, idiota —va mormolar a la seva oïda aquella veu tan familiar—. Que potser vols congelar-te?

—I... qui et penses que en té la culpa, idiota? —va replicar amb mal geni girant-se per encarar-lo mentre ell li posava la jaqueta a les espatlles—. Vas dir que ens trobaríem aquí mateix.

—Burra, em referia a Osaka.

Na Kazuha va ofegar un sospir i va transformar-lo en una mirada desafiant.

—La propera vegada sigues més clar —va tallar arraulint-se a la jaqueta d'ell—. Com has sabut que era aquí?

En Heiji va somriure i va calar-se la seva inseparable gorra, aquell gest que na Kazuha adorava.

—He de recordar-te amb qui estàs parlant?

—T'ho han dit els meus pares —va afirmar llegint la resposta als seus ulls i ell no ho va negar.

Per un moment va oblidar-se de les tres hores d'espera, dels mesos d'absència i de la manca de trucades i missatges d'aquell idiota somrient. Per un moment només va pensar en que estaven connectats, des que eren uns nens, estaven units per un llaç invisible. Va pensar en els eslavons de la cadena de les manilles (dins dels amulets que havia fet ella mateixa) que els havien obligat a estar junts més estona de la que havien estat disposat a suportar en circumstàncies normals.

El pes de l'absència va abandonar les seves espatlles i amb allò l'enrabiada va rebrotar.

—On has estat? Ni tan sols m'has trucat! —va exclamar clavant-li els seus ulls espurnejants.

—Treballant en un cas, ja t'ho vaig dir.

La primera campanada va ressonar entre els prims flocs de neus, els llums il·luminant-ho tot i ells, l'un al costat de l'altra, amb els dits petits enllaçats. Units. Enredats en aquella relació incerta seva. Però junts, al cap i a la fi.

Fi

Notes de l'autora:
Hola! M'estreno per aquí amb una col·lecció de shots tipus abecedari però amb cançons. Havia de ser un únic shot però em van començar a venir més idees al cap i ja se sap que s'ha d'aprofitar. Es força curtet, el proper serà més llarg.
Bon any nou a tothom!
He escollit "Ai no uta" de la Koda Kumi, es una de les meves cançons preferides i ella com a cantant m'encanta (deixant de banda que és una bocamolla i força idiota), té una veu preciosa. No és una idol, la seva carrera musical se l'ha fet ella mateixa. Podeu sentir la cançó aquí (traient els espais):

www. youtube watch? v=KVWHOtRpMBE
Deixo la lletra traduïda:
Si poguessis fer realitat un desig / Quin seria? Explica'm-ho a poc a poc. / Encara que no puguis dir que aquest amor serà etern, / per ara, menteix-me amb paraules buides / prova de fer que et cregui.
Si ressonés aquesta cançó d'amor, / brillaria una llum al cel gris de la nit. / I cada llum es connectaria amb un altre, / així que tant se val com siguis de lluny, t'arribarà.

Si pogués fer realitat un únic desig, / desitjaria veure't, encara que només fos un somni. / Si aquest amor s'hagués d'acabar / es trencaria com el vidre, jo no tornaria a ser la mateixa, / i encara que no poguéssim tornar enrere et seguiria estimant.
Tant me fa si la nostra relació és incerta, / si us plau, sigues amable com ho ets sempre / i no em diguis la veritat. / No puc acceptar la idea de no veure't mai més.
Vaig sentir que tornaries demà, com sempre / i vaig mirar al cel. / Mai diguis adéu. / Somiant altre cop aquesta nit.
Si ressonés aquesta cançó d'amor, / brillaria una llum al cel gris de la nit. / I cada llum es connectaria amb un altre, / així que tant se val com siguis de lluny, t'arribarà.