Capítol 1: Intentant tornar a començar.

Ja feia un mes de l'última vegada que en Ganta havia lluitat contra la Shiro i en Toto. Havia estat un mes tranquil, on s'havia oblidat per complet de tot el que va passar a DW i la lluita final que l'esperava contra la Shiro. Ella era la única en que havia pensat, ja que la idea de matar-la li era molt dolorosa. Es recordava de la seva cara alegre, i tot i haver passat situacions difícils d'explicar, continuava endavant.

Després d'una setmana de recuperació, en Ganta va tornar a l'escola. Ell havia pres una decisió difícil: va tornar a l'escola on havien succeït els fets que sempre tenia al cap. Era l'hora de superar-ho, i de començar de nou.

El dia que va arribar va ser el més difícil de superar. Una vegada va entrar al pati, la gent va començar a parlar de què hi feia ell allà, i alguns van apartar-se d'ell perquè l'havien vist a la televisió. La notícia es va expandir per tota l'escola en un moment, i al final ningú el parlava. Els seus antics amics d'altres classes que coneixia i abans hi parlava molt sovint, ara s'apartaven d'ell. Aquella sensació de soledat li va ser familiar. Era la mateixa sensació de quan estava enmig del judici i tothom li anava en contra. Era la mateixa sensació del dia que es va despertar després de l'últim Carnaval de Cadàvers emès per televisió. Tot i sentir-se fatal, no va coixejar i va continuar el seu camí, amb una expressió serena i seriosa.

Una vegada va entrar a dins l'edifici, es va dirigir directament al despatx del director. Una vegada dins, el director el va mirar amb una cara d'espant i llavors va progressar:

"Benvingut, Ganta. L'estava esperant. Ja em deu conèixer, no?"

"Sí, director. La veritat és que ha estat difícil tornar en aquest institut. Però els traumes s'han de superar des de l'arrel."

"Tens tota la raó. Ara,, com que has estat fora l'últim any, hauràs de repetir curs."

"Ja suposava que passaria, i la veritat és que estic força nerviós de com m'acceptaran els meus nous companys. Només arribar aquí, ja he vist que seria difícil. Bé, a quina classe haig d'anar?"

"Com ja deu suposar, la classe en què va passar l'accident està tancada i barrada, així que li hem assignat la classe número 2. Ja deu saber on és."

"Sí, hi vaig de seguida."

Després de la formal conversa, en Ganta es va aixecar i va sortir de l'habitació. Abans d'anar a la classe, va decidir mirar per sobre el lloc dels fets. Tot i estar net, els vidres i les parets estaven destrossades. Amb el cor ferit, va continuar el camí cap a la seva nova classe.

Va trocar la porta i al cap d'una estona una noia jove d'uns 25 anys va obrir la porta. Al primer moment, a l'interior de la classe s'hi va fer un silenci profund, però uns segons més tard tots els alumnes van començar a parlar entre ells. En Ganta, nerviós, va poder escoltar alguns dels comentaris dels seus nous companys de classe:

"El Deadman!" va dir un.

"No sé com l'han deixat sortir, és un monstre" va dir un altre.

"Sí, tens raó. Vas veure les destrosses que va fer en aquell concurs? Està boig!"

Els comentaris van continuar i el to de la classe va augmentar fins al punt en que la mestra va fer un crit i tots van callar de cop.

"Com ja deveu saber, aquest és en Ganta. Després de passar un temps a la presó, l'han declarat innocent, ho sigui que ell no ha comès cap crim. Si us plau, tracteu-lo com a qualsevol altre company i penseu en els horrors que ha hagut de viure en aquelles instal·lacions en contra dels drets humans ".

Després del petit discurs, la mestra va assenyalar un pupitre buit al centre de la classe i en Ganta, sense dir ni piu, s'hi va seure. Era el centre de totes les mirades i converses i, tot i que ja li agradava que parlessin d'ell, totes les paraules i mirades contenien un cert odi.

Després de les primeres hores del matí, va arribar el dinar. Era estrany, allò. Podia elegir el menjar que més li vingués de gust i sense haver d'arriscar la vida. Una vegada va arribar al menjador, es va dirigir al taulell i va demanar dos onigiris amb una salsa que sempre demanava i un pa de meló. Aquell pa de meló, tan rodonet i amb aquella olor característica, li va fer recordar els vells temps. Els temps quan ell era realment feliç, amb la Mimi i en Yamakatsu. Recordava la última vegada que els havia vist somriure, a l'hora de dinar, i parlaven de la sortida a DW.

Quan es va dirigir a la sortida, va pensar on podia anar. Abans, sempre menjava amb els seus millors amics i parlaven de moltes coses diferents. Però ara, no tenia a ningú. Cada vegada que volia parlar amb algú, aquest s'espantava i marxava ignorant-lo. Quan passava això, un dolor insuportable l'inundava el cor ja adolorit, i el deixava encara més fet pols. Realment s'havia convertit en un monstre? Les coses mai tornarien a ser com abans?

A la següent hora va arribar Educació Física. Quan va arribar al vestidor, una altre vegada aquell silenci insuportable va inundar l'estança. En Ganta, intentant ser fort, va avançar i es va treure la camisa. Un altre silenci. La pell d'en Ganta estava plena de cicatrius i a la part central del pit hi tenia el cristall vermell, i a tota la part del seu voltant hi havia una cicatriu molt gran que li arribava ben be a mig cos. Es va posar la samarreta com més ràpid millor i va ser el primer en sortir. Darrere seu el van seguir en Takashi i la seva colla. Eren els més problemàtics de la seva classe i sempre es posaven amb tothom. I ara, li tocava a ell.

"Ei tu, el monstre!"

En Ganta no en va fer cas i va continuar el seu camí.

"Tu, imbècil. No m'ignoris."

Sense cap més remei, en Ganta va girar el cap i els va mirar.

"Què voleu?" va dir malhumorat.

"Què són aquests fums? Que et penses que per ser un deadman ets millor? Doncs, no, monstre! Tu i la teva colla hauríeu de ser engarjolats i degollats un per un. No te'n recordes de el que els hi vas fet als nostres companys? Morts! Tots morts! I ara, diuen que ets innocent, però ets un assassí! Podreix-te a l'infern!"

En Ganta va tornar-se a girar i va continuar el camí. Tot i que no ho semblava, aquelles paraules l'havien afectat molt. Na persona, que abans hi tenia una bona relació, ara l'insultava i el maleïa fins la mort. Ja n'estava tip. Es pensava que podria aguantar tots els insults i l'odi dels seus companys. Però això ja era passar-se!

Després de calmar-se, va tornar a ser ell i va fer com si res. Era difícil aguantar-se de no fer servir les seves branques del pecat. Però si ho feia, només complicaria les coses. Posaria en perill la seva vida i la de tots els altres deadmans, així que es va aguantar i va fer la classe amb normalitat.

Les dues hores següents van ser més o menys normals. La única cosa a destacar va ser en la classe de matemàtiques. Com que aquell era el seu primer dia, no havia portat la llibreta de l'assignatura, així que li va preguntar al seu veí, en Kotou, que li deixés un full. Normalment, aquell era un noi molt simpàtic i divertit, amable i disposat a ajudar. Però en aquell moment no va dir res més que "no deixo coses als monstres, ho sento".

Els dies següent van continuar sent molt difícils, i ni una sola vegada va haver d'utilitzar les branques del pecat.

Un dia, quan estava a punt de sortir cap a l'escola, van ensenyar una notícia que tornaria a fer les coses difícils. El presentador, explicava que un deadman havia assassinat unes 10 persones convocades per una reunió d'alta importància al Centre de Recerca. El testimoni havia vist un dona de cabells blancs i vestida amb un vestit d'una peça també blanc amb signes vermells. Era na Shiro. No, era la Wretched Egg. Llavors havia decidit que a partir d'ara l'anomenaria així.

El dia va començar tal i com pensava. El grup d'en Takashi se'l va emportar a darrera de l'escola i el van estomacar. Ja havia passat diverses vegades i ja no es molestava a defensar-se, ni tampoc se li passava pel cap utilitzar les branques del pecat. Quan van acabar, el van deixar a terra fet pols i van tornar a les classes. De fet, allò no era gaire dur per en Ganta perquè havia patit mil vegades coses pitjors, així que es recuperava amb un tres i no res.

Una vegada va entrar a classe amb la cara plena de blaus, tothom el va començar a insultar i a cridar. Quan el professor va arribar, no va fer res per aturar els insults i al cap d'una estona les coses es van calmar. Llavors, van trucar a la porta. El professor, encara adormit i sense ganes de fer res, va obrir la porta. Una dona d'uns 40 anys va entrar a l'habitació i en Ganta al mateix moment va saber qui era: era la Makina.