Aquest fanfic esta dedicat al home del meu cor, és un misteri.
Si arribes a llegir-lo, t'estimo amor meu.
Els sentiments són difícils de controlar, sobretot quan sents que el teu amor per ella és interminable. Jo sempre evito mostrar-los davant de la gent, però el meu gros error és no fer-ho davant d'ella.
I no entenc el perquè, es com si alguna cosa em bloquegés quan s'ho vull dir.
Les sensacions que, gràcies a ella, he sigut capaç de conèixer, han sigut la millor cosa que mai m'hagués pogut passar.
L'estimo, molt. Mai m'arrepentiria d'haver-la conegut. Ha sigut un àngel de cel que ha vingut a treure'm d'aquest món fosc per a mi.
Sento que sense d'ella jo ja no tindria la mateixa motivació per seguir endavant. La Bulma és la energia vital que omple la meva vida, l'omple de forma completa. No es deixa cap forat. És increïble com una única persona és capaç de canviar-te la vida així de no norris.
M'encanta veure-la dormir, reposant agafada al meu braç. És tan agradable sentir-la tant aprop.
Encara que m'anés ben lluny d'ella, fins al final del temps, el confí d'aquest gloriós univers, la sentiria al meu costat. El nostre amor és incondicional. Ens estimem perquè som amants d'un de l'altre.
Som dues ànimes en un mateix cos, inseparables. Ànimes guerreres, que lluiten contra les adversitats d'aquest món, a vegades, podrit.
Tenim que ser forts, i vèncer tots els obstacles que intentaran separar-nos de nou.
La nostra separació no la porto gens bé, i tot per culpa del meu orgull i el voler venjança vers a qui en un passat m'hagi pogut humiliar durament.
El meu desig de tornar amb tu és immens, però per molt de mal que pateixi el meu cor, per ara no pot ser. Tinc que fer-me més fort! Incrementar el meu poder!
Tot això, per poder-te protegir, per saber que estaràs en un lloc segur, on ningú s'et en podrà emportar lluny del meu abast. O fins i tot matar-te, assassinar-te. Però això ultim és el que menys vull que passi.
T'estimo massa, Bulma. Ja ho he dit?
Vull dedicar-te aquestes paraules, encara que mai les arribis a escoltar-les.
Des de ben petit, mon pare, em va ensenyar a no mostrar les emocions. Siguin les que siguin, deia que un home mai plora.
Però s'equivocava. Ma mare, poc abans de morir donant a llum mon germà Tarble, em va dir que: "Mai deixis que les emocions de tristesa o de felicitat es quedin estancades dins el teu cor, les llàgrimes són el sentiment més pur."
Com la trobo a faltar a ma mare, hi ha dies en que penso en ella. La recordo sempre radiant i somrient, però també era tota una guerrera i una dona molt orgullosa.
Mon pare no la va saber apreciar massa, tampoc va saber-la estimar.
Jo no faré el mateix error.
Ara faré cas de les seves paraules, no anava pas mal encaminada.
Començaré de nou, poc a poc. Encara que em pugui portar molta feina. Ho faré per tu, Bulma. La meva dama valenta. Ets l'unica que ha aconseguit fer-me plantejar canviar la meva actitud, la meva forma de ser. El meu jo.
El primer cop que vam estar junts va ser totalment una cosa desenfrenada, petons i carícies sense parar, fins arribar al llit, despullar-te i fer-te l'amor.
Ai, com et trobo a faltar...
Després de fer-nos l'amor mútuament sempre ens quedàvem una estona parlant, prometent-nos coses que sabem que les podrem complir. Som forts, com l'amor que ens tenim.
Crec que no trigaré massa en tornar a casa.
Perquè...
Bulma.
Amor meu, t'estimo.