Aquesta historia va sorgir abans de que s'acabes la saga de Punk Hazard així que té spoilers lleus de tota la serie en general fins a aquesta saga. Així mateix es probable que en un futur sorgeixin mencions de relacions entre nois, més o menys explicites, esteu avisats.
Per últims els personatges no em pertanyen a mi sinó a Oda.
0. PRÒLEG
El degoteig constant ressonava en la silenciosa habitació. Podia sentir com les gotes li recorrien el torç i els braços abans de penjar uns breus instants del seu colze o de l'os punxegut del seu maluc abans de caure al terra amb un soroll estrident. Una vegada rere l'altre. Probablement hauria de fer algun esforç per aturar el constant martelleig i evitar tornar-se boig del tot. No es va moure, ni tan sols va obrir els ulls. No hi hauria hagut cap diferencia encara que ho hagués fet, l'obscuritat al seu voltant era massa densa per entreveure res, ni tan sols desprès de tant temps adequant-se. Desprès de tota una vida.
Si li haguessin preguntat que era el primer que podia recordar la seva resposta hauria sigut "Foscor" i en segon terme "Dolor". No s'estava queixant. Mai es queixava, era dolorós queixar-se. Tota la seva vida, o almenys fins on li arribava la memòria, es trobava entre aquelles llises, brutes i obscures parets. Entre les taques de sang seca, pols i excrements de petits animals. Entre la pudor a podridura, el gust a sang als llavis i una estranya boira endormiscant-li la ment. Les cames sota seu li pessigollejaven per la mala posició en la que es trobava però moure-les hauria implicat esforç i una possible estrebada de les cadenes entortolligades al seu voltant. Feixugues cadenes que ancoraven les seves cames a la paret i que recorrien tota la seva longitud, des dels turmells fins gairebé a l'entrecuix.
Va sentir soroll de petites passes ràpides i de dents esmolades esmicolant alguna cosa i va saber que de nou hauria de lluitar per protegir el poc aliment de que disposava de les rates i els insectes. L'estómac feia dies que havia deixat de queixar-se inútilment i d'alguna manera sabia en aquell estat no podria retenir gaire temps a l'interior el dur rosegó de pa que estava sent devorat a un metre d'ell. Tampoc valia la pena l'esforç que implicava haver-se d'arrossegar pel terra i estirar-se fins que les cadenes li tallessin la circulació de les cames fins al punt de necessitar desprès dos hores per recuperar-ne la sensibilitat. Ho sabia, ja ho havia intentat abans.
Una part d'ell li reclamava pel menjar perdut però la resta no es sentia amb forces per moure el seu feixuc cos. S'havia anat sentint més i més cansat amb el temps. Més i més dèbil amb cada àpat negat i amb cada "excursió" fora de l'habitació. Cada "excursió" cap a la Llum. Es va encongir lleument al pensar-hi, gemegant quan el pesat collar se li va clavar en el coll. La Llum era dolenta. Preferia molt més l'obscuritat de la seva petita sala. L'habitació on gairebé no és podia respirar, on estirant els braços tocava paret amb paret, on no hi havia espai ni per estirar-se al terra per dormir i on les cadenes, i ocasionalment el collar en el coll, el retenien sense pietat. On la Llum no podia ferir-lo. L'obscuritat era segura, l'obscuritat era on pertanyia, on sempre ho havia fet i on sempre ho faria.
La Llum era cremor als ulls i la pell, era mans rugoses, aspres, grans, peludes, petites, fines o calloses tocant-lo. Tocant-lo a llocs incòmodes i dolorosos. Era posicions complicades, mordasses a la boca, estibades dels cabells, ordres obscenes, riures estrafolaris i dolor. Era descarregues elèctriques, fuetades, cops, objectes clavant-se en la seva pell i les seves entranyes i amenaces de més, molt més, el pròxim cop, en la següent oportunitat. Era càstigs si feia el mínim so de protesta, si es movia indegudament o no es movia quan li exigien, si s'ennuegava o mossegava en llocs delicats, si mostrava el mínim indici de resistència, de rebel·lió. Era el seu cos movent-se sol com un ninot a les mans d'un titellaire, ferint a dones, nens i animals sense el seu consentiment o responent a perversions no desitjades. Era llàgrimes ofegades, crits arrencats i ferides sagnants. La Llum era dolor.
Una punxada li va recórrer l'esquena i el tors quan el cap li va relliscar de la paret, fent-li perdre l'únic punt de suport de que disposava i en conseqüència fent-lo acabar a terra en una massa compacta i ensangonada. Va tremolar prement les dents amb força en part pel dolor i en part pel fred que recentment no l'abandonava. Va arraulir-se sobre ell mateix lentament, encongint-se i intentant reprimir les fuetades i punxades que recorrien els seus músculs cada cop que es movia un centímetre. Va inspirar profunda i lentament. Almenys en aquella nova posició ja no sentia les cames endormiscades però gairebé ho preferia a les punxades doloroses que començava a sentir en aquella zona.
El dolor va anar disminuint d'intensitat fins a estar en un punt tolerable de nou, amb sobtades ones doloroses de tant en tant. Els ulls se li tancaven sols, el cos pesant cada cop més. No era conscient del pas del temps en aquella habitació. Ni tan sols els bols de menjar que li donaven de tant en tant semblaven seguir un patró, a vegades molt distants entre si i d'altres agradablement propers. Tenia un vague record d'haver intentar sortir d'aquella habitació en algun moment però no recordava per què ni ho podia entendre. Fora hi havia la Llum, fora era dolorós. Dins era foscor i tranquil·litat, era seguretat. Per què hauria mai volgut sortir?
Va tancar els ulls i va sucumbir al cansament
Va ser vagament conscient d'algú sacsejant-lo, d'una mà aferrant-lo dolorosament dels cabells i d'una veu greu dient alguna cosa que no era capaç de discernir entre la boira que tapava les seves orelles. Va entreobrir els ulls i un gran dolor li va fer tancar-los de nou. Llum. La Llum li cremava els ulls. On es trobava? Com havia pogut la Llum arribar fins ell?
Va gemegar quan va rebre una tirada forta que gairebé el va deixar sense cabellera i que el va fer caure de bocaterrosa al mig de la petita habitació. Llavors la mà que encara l'aferrava el va deixar anar de cop i ell es va incorporar com va poder i es va arrossegar pel terra fugint del contacte i la cremor de la Llum. Tenia que amagar-se d'ella, tenia que fugir-ne i no deixar que el tornès a trobar. Amb els ulls tancats i en la seva desesperació i desorientació no va ser conscient de la paret que tenia davant seu fins que no hi va xocar amb el cap tan fort que va quedar atordit uns instants. Tot i això va poder ser conscient d'un soroll que odiava i era constant en les seves sortides a la Llum. Riures. Un riure en concret, agut, estrany i esfereïdor que usualment venia seguit de cops de punys o de descarregues elèctriques sacsejant el seu cos, torturant els seus músculs i els seus nervis. Es va encongir encara més sobre si mateix esperant la descarrega i intentant mitigar els efectes. Peró res va succeir. El riure es va acabar de cop amb un so ofegat al mateix temps que es sentia un soroll suau que no havia sentit mai, quasi harmònic, semblant al vent entrant per les escletxes de la seva minúscula porta. Tot seguit es va sentir un crit agònic i el so de liquid esquitxant el terra juntament amb el d'alguna cosa feixuga caient a plom.
Va gosar obrir una mica els ulls de nou i aquest cop la Llum no el va ferir. Va alçar la vista i va veure una silueta obscura tapant la Llum, protegint-lo, mantenint-se ferm entre la Llum i ell. Semblava ser un home alt, d'esquena ample, cames i braços musculosos, i a les mans hi duia aferrats una especie de ganivets llargs i prims que gotejaven gotes del que estava segur que era sang. Als seus peus es podia distingir una massa deforme i sagnant, movent-se amb espasmes i gemegant. La figura va girar lleugerament el rostre cap a ell i va poder entreveure un ull clar brillant en la foscor de manera demoníaca. Va tancar els ulls de nou i va deixar caure el cap pesadament a terra. Es va adonar en uns instants de que, contràriament al que es podria esperar, aquella mirada assassina no l'espantava sinó que el feia sentir-se segur. Només un dimoni podria protegir-lo de la Llum.
Va notar com el cansament tornava a apoderar-se d'ell i va deixar de resistir-se. El soroll de passos lents i feixucs i de les cadenes de les seves cames caient a bocins van estar a punt de fer-lo tornar a la consciència però finalment es va limitar a sospirar quan unes mans el van tocar de nou però aquest cop gentilment. Aquesta vegada no es va apartar i va sucumbir a l'obscuritat al mateix temps que algú l'alçava lentament del terra.