Pròleg
Sentia la necessitat d'escriure en català. Perquè és una llengua minoritària que, com es pot veure, no té més de quatre fanfics de one piece en aquesta web. I dic només però ja és un gran què... En una web internacional com aquesta, els idiomes més parlats predominen i, qui pot, escriu en aquell que sap que més es llegirà. Bé, doncs jo no estic escrivint això per a que sigui llegit per molta gent, ni per raons polítiques ni res d'això. Escric en català perquè sé que molts fans de One Piece hem conegut aquesta sèrie en català gràcies al , i sento la necessitat de fer un fanfic en que els meus personatges puguin parlar en català, encara que sigui una història totalment inventada i que no tingui res a veure amb la trama real de l'original, més aviat només faig servir els personatges d'una manera capritxosa.
També ho faig perquè em ve de gust expressar una petita part de la meva imaginació, encara que sigui en un curt capítol, més aviat un one-shot simple i ni tan sols original, d'un romanticisme per a res donat en aquesta sèrie, que malgrat tot sé que no quedaria tant bé en español.
El títol del fanfic ve donat d'una cançó dels Amics de les Arts, un grup de música catalana, a qui espero que no importi que faci una mica de propaganda i que utilitzi una de les seves genials cançons... Amb tots vostès: Bed & Breakfast, la versió de One Piece d'aquest conte amb final feliç.
Bed & Breakfast
Això és un conte amb un final feliç... Va de dos joves que no es coneixen però acabaran al llit a la primera nit.
La Nami i en Zoro es miren fixament, com si s'acabessin de conèixer, com si no haguessin viatjant junts des de feia tant que era impossible recordar-ho del tot. Asseguts a la taula del restaurant, l'un davant de l'altre, intenten recordar com han arribat a aquells extrems, però a cap dels dos se'ls hi acudeix una resposta suficient vàlida com per no sentir-se estúpids. Tot hi això, segueixen allà, asseguts, parlant com si fossin una parella normal, com aquells que estan demanant vi a la taula del costat, que es miren amb picardia i potser amb una mica d'amor. Una mica d'amor que ells creuen no sentir. I tot hi així, tot i les ganes d'alçar-se i marxar, segueixen allà, sense moure i, fins hi tot, gaudint el moment que, per primer cop, estan compartint els dos junts... i sols. I sense discutir.
La Nami es toca els cabells gairebé sense adonar-se'n, somriu constantment i riu de tant en tant. Mou les cames sota la taula, evitant tocar les del seu company, però la taula sembla massa petita, i es toquen a vegades sense voler, i, en una d'aquestes vegades, la Nami es posa vermella i intenta dissimular els seus inexplicables nervis amb un somriure tendre i una mà inconscient que li tapa la cara.
En Zoro també riu, per primer cop en molt temps està relaxat. Es mira la dona que té al davant i olora suaument el perfum que porta. La camiseta vermella que s'ha ficat avui li queda molt bé, l'escot deixa veure allò que en Zoro mira dissimuladament i sense poder-ho evitar. Al cap i a la fi, és un home. La cambrera arriba a la taula i pregunta, ells se la miren i responen. És molt guapa, rossa, amb el cabell llarg i uns ulls verds que es claven en en Zoro des d'un primer moment. I els de la Nami és fixen en ella, i la travessa una punxada de ràbia que li borra el somriure de la cara. La cambrera somriu encantadorament i es se'n va, però ja ha deixat la seva marca en aquella taula. En Zoro calla i se la mira. Ella es gira, aparta la mirada i arruga el front enfurrunyada. Ell somriu amb picardia.
- Renoi, que bona que està la cambrera.
- L'altre dia semblaves més guapo.
Cop baix. Guanya ella. Torna a somriure i ara és en Zoro qui s'enfada, però de veritat. Potser s'ha passat. Se'l mira i recorda. L'altre día...
S'estava fent de dia al Thousand Sunny i la festa estava arribant a la seva fi, només quedaven restes de la preciosa decoració que havia preparat la Robin, o del pastís que havia fet en Sanji... De l'alcohol que havia comprat en Zoro només quedava una botella, que ell mateix mantenia a les seves mans i anava bevent, assegut. Ja gairebé no quedava ningú quan la Nami s'hi va apropar amb un somriure ebri a la boca. Havia begut massa. Aquella cervesa estava massa bona. Però al seu cap no hi arriba el concepte de "massa". Rient sense raó li pren la botella al seu company que, no gaire seré, no pot evitar-ho. Ella riu i li diu: "atrapa'm si pots". I ell cor com pot darrera d'ella... de la seva botella.
Arriben al passadís i la Nami para, cansada, es recolza a la paret, beu tot el que pot i riu. En Zoro arriba tot just quan ella esclata en una rialla forta. Se'l mira i li somriu tendrament. Ell s'apropa per recuperar el seu tresor, però ella no el deixa... "M'hauràs de pagar si la vols, no voldràs utilitzar la violència contra una dona èbria!" Li crida en un instant de lucidesa. Ell, resignat i també begut, sospira i li pregunta: "¿Què vols a canvi?" I ella somriu i li respon: "Vull que em convidis a sopar, ja em deus massa diners com per endeutar-te més. Amb un sopar en tinc prou. Tu i jo." I ell torna a pensar que s'ha confós, però afectat per l'alcohol accepta el tracte. La Nami fa el gest de tornar-li la botella, però quan ell l'està a punt d'agafar, ella l'aparta i s'hi llança al damunt, fent-li un petó als llavis. Suau i dolç. Potser una mica amarg pel gust a alcohol. Però bonic. En Zoro, sorprès, sent un impuls i l'agafa per la cintura. I es besen un i altra cop, fins que la respiració s'accelera i el cor sembla voler sortir del pit. I la botella cau al terra... Despertant-los de la il·lusió. Es separen sense dir res i ella s'aparta. Es disculpa d'alguna manera i, ja girada, volta el cap i somriu dient: "Em deus un sopar" i, mentres se'n anava, senyalava la botella que, al terra, s'anava buidant.
I allí es trobaven, complint el tracte que havien pactat d'una forma una mica peculiar.
Ella es disculpa de nou.
- M'he passat. Ho sento.
- Tranquil·la. Era una broma. No fem les coses més complicades del que són.
Complicades? Pensa ella. No ho són pas. Estem aquí per alguna raó. Però s'obliden aviat del tema realment important i tornen a conversar alegrement de temes irrellevants. Acaben de sopar i marxen de nou cap al vaixell. Ningú no els veu. No cal donar explicacions a ningú. Millor. Pensen els dos.
I un cop a allà es miren, esperant que l'altre digui alguna cosa. Però el silenci ho envolta tot i s'estimen en silenci. No cal parlar. Els ulls ho diuen tot. Aquest cop, i amb només unes poques copes de vi que no el maregen gens, és ell qui es llença a sobre seu i la besa, amb més passió que l'altra nit. I anem cap a dins, que se'ns fa tard, no cal parlar... De fons una cançó d'en Brook, que es sent des d'algun indret llunyà del vaixell. I fan l'amor... Fan l'amor i fan l'amor, un altre cop.
Però al matí següent els dos tindran aquella sensació de voler cardar el camp, però s'esperaran i l'endemà encara esmorzaran.