Davant la poca oferta de fics en català (o jo almenys jo no en sé trobar), he decidit traduir la meva història esperant que us agradi.
Ja vaig pel meu tercer fic sobre Sherlock, aquest una mica més llarg que els anteriors. Com no, també es tracta d'un Sherlolly.
Sherlock torna després de dos anys i abans de contactar amb Lestrade, la Sra. Hudson, i fins i tot amb John, a qui primer demana ajuda és a Molly. No és un fic romàntic sobre aquests dos, si no sobre la seva amistat. Potser m'he pres algunes llicències amb el personatge de Sherlock i el de debò no reaccionaria així o no interactuaria així amb Molly, de fet no sé com reaccionaria, però espero estar a prop de la realitat. Tot i que tractant-se d'un fic, espero que es permetin algunes diferències.
Moltes gràcies per llegir i per deixar comentaris, tant si us agrada com si no.
Salutacions.
CAPÍTOL 1: QUÈ FAS AQUI?
No sabia com , però la tarda se li havia passat volant, havia d'acabar una autòpsia i no s'havia adonat de l'hora fins que va sentir les campanes de l'església de St. Barts .
Es va treure els guants de làtex i els va tirar a la galleda de deixalles , es va rentar i després amb el revers de la mà es va fregar els ulls , els quals li coïen pel cansament .
Gairebé sempre se li feia tard i era de les últimes a anar-se a casa, però en ser divendres, s'havia quedat treballant sola. Quan Andy, un company, li havia dit d'anar a prendre unes cerveses, ella havia declinat la invitació excusant-se en què tenia molt treball, però la veritat és que no li venia de gust sortir. Només tenia ganes d'arribar a casa, donar-se una dutxa i després posar-se el seu pijama de franel·la i arraulir-se en el sofà per veure alguna pel·lícula antiga, sabent que no acabaria de veure-la ja que abans es quedaria dormida.
Amb pas cansat se'n va anar cap als vestuaris, va obrir la porta de la seva taquilla per penjar la bata i en mirar-se en el mirall es va quedar petrificada.
En el mirall es reflectia un rostre conegut i volgut per ella, un rostre que feia dos anys que no veia, encara que esperava veure'l a cada moment. I per fi allí estava, darrere d'ella, mirant-la amb un somriure en els seus fins llavis.
Molly es va quedar quieta durant uns segons, més que res perquè no podia reaccionar, finalment les seves cames van obeir al seu cervell i es va girar.
- ¡Oh, Déu meu!.- va dir
- Nop.- va contestar l'alta i prima figura
- ¡Sherlock!
- Això si.- diguè amb un somriure.
- Que fas aquí?.- va ser l'única cosa que se li va ocórrer dir.
- Hola Molly, m'alegro de veure't.- va dir ell amb la seva veu greu i ben modulada.- Espero que no et molesti que hagi vingut sense avisar.- va dir apropant-se a la noia, la qual cosa va fer que a aquesta li tremolessin les cames.
- No cla..clar que no.- va contestar ella vacil·lant.
Llavors es va adonar que encara que intentava mantenir-se alçat i elegant, com tenia costum de fer, enfundat en el seu llarg abric fosc, la seva esquena es corbava lleugerament cap a endavant, i el seu rostre estava més prim de l'habitual, fent que els seus pòmuls semblessin més afilats del normal, els seus ulls clars i profunds estaven emmarcats per ulleres, i en el llavi inferior lluïa un lleig tall.
- Estàs bé?. -li va preguntar Molly dubitativa.- Sembles cansat, ¿que és això que tens a la cara?- va dir apropant la mà al llavi d'en Sherlock.- T'has barallat?
Shrerlock la va mirar detingudament, evaluant que explicar-li i que no.
- Puc quedar-me al teu apartament?. -va ser el que finalment li va contestar.
Molly es va quedar sorpresa.
- No prefereixes anar al teu pis?
- No, encara haig d' arreglar unes coses avanç de "tornar" oficialment.- li contestà ell.
- I no prefereixes quedar-te amb el teu germà?.- va aventurar la jove, ja que estava sorpresa que Sherlock una vegada més la triés a ella i al seu petit pis.
- Oh no per Déu, l'he vist aquesta tarda i n'he tingut més que suficient.. quedar-me amb ell... no...- va dir com si estiguessin parlant d'una malaltia contagiosa.-
- Com vulguis.-va dir Molly contenta de poder ajudar un cop més en Sherlock, i resignada a tornar a dormir al sofà.
Molly es va posar l'abric i la llarga bufanda de vius colors i se la va enrotllar al voltant del coll, disposada a enfrontar-se al fred de la nit. Sherlock es va ajustar l'abric i va seguir a Molly cap a la sortida.
Quan per fi van arribar a casa seva, un sospir involuntari va sortir dels seus llavis. Va començar a rebuscar en la bossa a la recerca de les claus, però Sherlock se li va avançar.
- Encara tinc les claus que em vas donar Molly.
- Ah si, clar.- va contestar ella amb un tímid somriure.
De forma rutinària i gairebé inconscient, va penjar l'abric i la bufanda del penjador que hi havia en el passadís i va tirar la bossa sobre una tamboret que hi havia sota el penja-robes. Sherlock la va imitar, i els dos van entrar en la petita però acollidora sala d'estar d'en Molly.
Els dos es van quedar en silenci. Molly mirava a Sherlock com si no fos real i en qualsevol moment s'hagués d'esvair fruit de la seva imaginació o de les ganes que tenia de que realment estigués allí de nou. Sherlock la mirava divertit, dempeus davant d'ella, i amb un somriure en els llavis, encantat amb l'efecte que havia fet en Molly la seva sobtada aparició.
- I bé..., m'oferiràs un te o et quedaràs tota la nit com un estaquirot mirant-me com si fos una aparició?.- li va engegar ell, fent que per fi la noia reaccionés.
- Si, si clar, perdona.- va dir apressant-se cap a la cuina, sense deixar de mirar a Sherlock.
- Tot i que si tinguessis alguna cosa per menjar tampoc estaria malament.- va dir ell.
Llavors va recordar que la nevera estava buida i que aquella nit anava a passar-se pel restaurant xinès de la cantonada.
- Et ve degust xinès?
- El que sigui.- va contestar ell.
Sherlock s'havia apropat a la barra que separava la cuina de la sala d'estar per agafar la fulla que Molly li donaba perquè escollís els plats que volia. Ella no podia evitar mirar-lo, el seu cap ple de preguntes, contenta que hagués tornat i que de nou estigués a casa seva.
- Molly si us plau, deixa-ho.- va dir ell asseient-se en un alt tamboret a l'altre costat de la barra de la cuina.
- Però si encara no he dit res.- es va queixar ella.
- Ni fa falta, sento como penses i és esgotador.
Molly el va mirar, aquests comentaris ja no l'ofenien, sabia que quan Sherlock ho considerés oportú li explicaria el que ell cregués rellevant. L'important era que ell estava allí, de nou al seu petit apartament, de nou confiant en ella .
CONTINUARÀ...