Una bona sorpresa
Disclaimer: el món ambientat i els seus personatges pertanyen a J.
Era nit fosca, i l'Albus sabia que no podia estar passejant pels passadissos de Hogwarts. Però era una cosa que feia regularment. Li agradava estar tranquil, poder pensar amb claredat, passejar sense rumb i recuperar hores de son a Historia de la Magia. El professor Bins no ho notava mai. Tot seria una de les coses més normals a la vida del jove mag si no fos perquè no estava ni tranquil, ni passejava. El príncep de les serps, com així l'anomenaven, es dirigia a les cuines ràpidament per poder-se trobar amb una teixó. No hagués estat perillós si no fos perquè la noia que anava a trobar, no era ni més ni menys que la filla del professor Longbottom, padrí de l'Albus.
—Sóc aquí —xiuxiuejà la noia des de la penombra. L'Alice, una noia alta de cabell llarg i ros, estava al costat d'una columna, abrigada amb un jersei. El noi encara no sabia com s'havia atrevit a demanar-li una cita. Si bé no era la noia més guapa del castell, era la que més atreia el jove i la que el feia sentir avergonyit cada cop que el mirava.
—I bé Albus, què tens pensat?
Es va bloquejar al sentir la noia. On la portaria? Estava clar que havia posat ben bé la pota. Va tenir sort de recordar com el seu germà li havia explicat la seva primera cita amb la Bellatrix, la germana de l'Scorpius Malfoy i millor amic seu.
—És una sorpresa —va dir el noi. La rossa va riure, fent-lo enrojolar. Li va agafar la mà suaument i la va començar a conduir al setè pis.
Durant el camí, la noia li explicava com eren les classes amb el nou professor substitut de Encantaments, el qual duia molt perdudes a algunes noies per ser terriblement atractiu.
—I tu? —va xiuxiuejar el noi. —No el trobes guapo?
Davant d'aquella pregunta l'Alice es va quedar de pedra. L'Albus s'havia posat serio i mirava malament cap a un costat, encara donant-li la mà. Ella s'hi va acostar i va girar-li el cap en la seva direcció.
—Ets molt cec quan vols oi?
Ell va arrufar el nas. La noia va riure i va ajuntar-se una mica amb ell. Recordava com l'Alice era alegre i somrient però ara només podia mirar els seus ulls cafè, badant una mica la boca. I ella? Ella l'havia trobat sempre atractiu i cofoi, molt més no ho era pas el professor d'Encantaments. I davant la sorpresa del noi va ajuntar els seus llavis en un petó dolç i bonic.
El final de la cita no va resultar igual de fenomenal, quan el pare de la noia els va trobar al mig del passadís. Tot hi no evitar un bon càstig bastant sever, havia estat la millor cita que mai havia tingut l'Albus. I esperava repetir.