Per descomptat, res del món d'HP em pertany. Pertany a J. K. Rowling. La història és meva, però... Bé, no del tot! Només les parts que no formen part del 5 llibre!
No hi ha spoilers de HBP. És una mena de AU del 5 llibre. Espero que us agradi!
Accra.
Una Nova Profecia
PRÒLEG
En Dumbledore es va repenjar sobre la seva butaca, pensatiu. Estirant els seus vells óssos, va mirar cap a la finestra del seu despatx, per on entraven les rialles i els crits dels nois que havien sortit a divertir-se aquella solejada tarda de principis d'estiu; innocents, incapaços de témer el futur incert que s'acostava. Però per això ja existien els adults, va pensar sentint una punxada d'enveja en les seves entranyes. En moments com aquell desitjava poder fer recular el temps, corregir els errors passats, fins i tot intentar evitar que en Tod es convertís en Voldemort... Potser només es conformaria en poder aturar-lo unes horetes per descansar, feia tant que no dormia...
Lentament, en Dumbledore es va aixecar de la butaca i va acostar-se a la finestra. En Fawkes observava, encuriosit, els moviments cansats del seu amo. Per una vegada en la seva vida, en Dumbledore semblava notar tot el pes dels seus anys.
-Ai, Fawkes,- es va queixar l'home, portant-se les mans a la ronyonada i somrient al fènix. -Saps? Ja sabia que en Voldemort ressorgiria, però esperava que ho fes en una època de l'any que la meva artritis no patís tant! Aquest home sempre ha tingut el do de la inoportunitat...
Uns forts cops a la porta van ofegar la resta de la frase. En Dumbledore va mirar la porta i després va tornar a girar-se cap en Fawkes sospirant. No havia tingut ni uns pocs instants de descans des de que en Harry Potter havia aparegut al mig del laberint amb el cos d'en Cèdric Diggory al seu costat. Semblava impossible que només hagués passat un dia des d'aquella desgràcia i, encara que només feia unes hores que havia acompanyat els pares del desafortunat noi al carruatge, a en Dumbledore li semblava que havien passat anys.
-Endavant,- va dir resignat, preparant-se per un nou problema que segur que apareixeria quan s'obrís la porta.
La porta es va obrir d'una revolada i una dona despentinada va entrar gairebé sense alè. El xal que acostumava a portar sobre les espatlles queia ara torçat sobre els seus braços i les grans ulleres havien relliscat fins a aconseguir un equilibri força inestable en la punta del seu nas.
-Professor Dumbledore,- va cridar ella amb veu tremolosa només veure'l.- És cert el que m'han dit! En Cèdric Diggory és mort!
En Dumbledore va tancar els ulls amb dolor i va fer que sí lentament amb el cap.
-Em sap greu dir-ho, Sybill, però és cert.
La professora Trelawney va portar-se una ma al pit i va deixar anar un soroll a mig camí entre un gemec i un sanglot. En Dumbledore la va observar ofegant un lleuger somriure; si les circumstàncies haguessin estat unes altres, la situació s'hagués pogut considerar graciosa. No deixava de ser curiós que la professora de Futurologia fos sempre l'última a saber què passava al seu voltant.
-Segui, sisplau, Sybill,- va afegir ell senyalant una de les butaques i acomodant el seu adolorit cos en l'altra.- Puc oferir-li una tassa de té?
Mentre deia això i amb un simple moviment de vareta, un joc de té i un platet amb pastes van aparèixer sobre el seu escriptori.
La professora Trelawney va dubtar uns segons abans de acceptar l'oferiment. Encara commocionada per la notícia, va acceptar una tassa de té amb mans tremoloses.
-Pobre noi,- va sospirar començant a recuperar la compostura.- Però jo ja sabia que tindria una vida curta i una mort violenta... A vegades el meu do m'espanta a mi i tot, sobretot quan dona males notícies com aquesta...
En Dumbledore va fer que sí amb el cap, ara amb la seva atenció fixada en la seva pròpia tassa. La veu de la Trelawney ressonava en la sala, parlant sobre visions i sobre el retorn de l'Innominable però ell no parava atenció. De tant en tant feia que sí o que no amb el cap; tenia tanta pràctica a fer veure que l'escoltava que no hi havia perill d'equivocar-se amb les seves respostes, el seu cos ja reaccionava en el moment just i sense errors.
Sabia que ja havia fet tot el possible, ara només podia esperar. Havia avisat a tots els membres de l'Orde del Fènix i havia donat els passos més urgents. Encara que tot ho havia fet en menys d'una hora després del retorn d'en Voldemort, en Dumbledore sabia que cada segon perdut els podia avocar al fracàs, sobretot després de la miop postura d'en Fudge.
CRACK!
Un fort soroll de trencadissa va sobresaltar-lo. En Dumbledore va aixecar la seva mirada cap a la professora Trelawney. La dona havia callat de sobte, deixant la seva boca lleugerament oberta. Els seus ulls giraven dins les seves conques, el seu cos estava rígid i les seves mans, que un moment abans havien sostingut la tassa, tremolaven ara sense control sobre la seva falta.
-Sybill,- va preguntar ell, de sobte amoïnat, aixecant-se de la seva butaca. - Es troba bé?
La professora Trelawney no va semblar sentir-lo. En Dumbledore va fer un gest d'acostar-se a ella, però abans no podés fer un moviment, la professora Trelawney va parlar. La seva veu va sortir aspre, estranya.
-Ja ha començat. El lleó s'enfrontarà a la serp i només un sortirà victoriós. Però entre les tenebres, una Ombra s'amaga armant-se per la lluita. Quan un dels grans caigui, quan el rugit de la batalla emmudeixi, l'Ombra escamparà la seva foscor sobre vencedors i vençuts, sumint el mon en unes tenebres mai vistes abans. Només el que pot veure en la foscor, la veritable cara de l'Obscuritat, tindrà en les seves mans el destí del mon humà.