Hola! Aquesta és una traducció de la història "The Heart in the Whole" escrita per VerityBurns. La traducció està feta sota el seu consentiment perquè pogui arribar a més lectors. Així doncs, gaudiu de la història.
N.A. Aquesta història es situa just després de El Gran Joc i no està connectada amb l'altra història de l'autora El camí menys fressat.
WARNING: Per TBI o traumatisme craneoencefàlic. Si no significa res per a tu, suposo que no t'has de preocupar.
Capítol 1: Conseqüències
Dos trets.
Havien estat dos trets.
Rebobina…
Esperant, esquena tensada contra el costat de l'emprovador, cames tensades i llestes.
Esperant, la força enroscant-se al seu cos, la seva mirada aclucant-se, concentrada en l'arma, a la mà d'en Sherlock, i el dit d'en Sherlock que començava a prémer el gallet.
Esperant, fins al punt en què hi havia les mateixes possibilitats de que en Sherlock canviés d'idea o s'aturés, fins que el moment del tret va ser inevitable.
Només llavors s'havia mogut, alliberant tota aquella energia en un esclat d'acceleració que va enviar-lo volant a través del terra enrajolat directament cap a en Sherlock, braços estesos per envoltar-lo contra ell, el cos retorçant-se per maximitzar el seu impuls mentre tots dos es capbussàven a la piscina amb la bola de foc de l'armilla de bombes esclatant per sobre dels seus caps, la força de l'explosió enviant-los més al fons de la piscina.
Soroll, llum, pressió, falta d'aire, totes les sensacions flotant per la seva ment, però cap d'elles tocant l'horror subjacent mentre el seu cervell es connectava amb les seves orelles. La impassibilitat d'en Sherlock, el record del seu cos sacsejant-se de cop mentre en John l'agafava i l'aclaparadora i petrificant consciència de que havia sentit dos trets.
Dos trets, quan només hauria d'haver estat un.
En John va despertar sacsejant-se, engarrotat i incòmode a la cadira de l'hospital, la seva mirada anant immediatament cap a la quieta figura sobre el llit, després cap al text de les pantalles de les màquines situades a les bandes.
Cap canvi.
Va mirar avall, a la mà que estava embolicada en la seva. La forta i capaç mà que normalment es movia amb increïble precisió i propòsit. Els llargs dits que podien dominar un violí lliurant les més exquisites notes. Ara eren tan fràgils, tan quietes, les venes blaves massa evidents a través de la pàl·lida, pàl·lida pell.
Gairebé va somriure, pensant en la reacció d'en Sherlock si obrís els ulls i veiés en John agafant la seva mà. La cella se li elevaria davant tal imposició, ho sabia.
Va moure la seva mirada, com si per mirar fixament les celles d'en Sherlock les animés a moure's, però no hi va haver res. Els seus ulls van recórrer els marcats ossos de les galtes, la seva llarga mandíbula, els seus sorprenents llavis carnosos. La persona més viva, més conscient de tot, la més dinàmica que en John mai havia conegut – on havia anat?
Darrere d'ell, la porta va obrir-se, però en John no va girar-se. El personal havia intentat fer-lo fora al principi, insistint en què ell no era família, no tenia connexió ni drets, però en John va baixar el cap i, tossut, va rebutjar cedir. En Mycroft va entrar abans que se li acostessin massa per desallotjar-lo.
Ells havien tingut un pacient i tot gràcies a en John, va remarcar en Mycroft, amb un somriure aprovatiu que en John amb prou feines va notar. Havia estat ell el que havia agafat i girat en Sherlock de manera que la bala, que hauria d'haver entrat pel darrere del seu cap, només l'havia fregat.
Hi havia hagut una discussió, però en John no havia escoltat res més. Ell ja tenia prou experiència amb els germans Holmes com per saber qui guanyaria.
"Cap canvi?" Era l'Anthea, fent el seu control de bon matí per favor d'en Mycroft.
En John va dir que no amb el cap. No volia l'Anthea en aquella habitació. Ella no estava preocupada per en Sherlock. No li importava si la figura sobre el llit encara contenia el seu esperit o si tan sols era una closca, una casa buida. Per ella no importava, en Sherlock només era un punt a la seva agenda, no li importava.
Va donar-li un cop d'ull. No tenia embenatges esclafant-li el cap. Cap agulla als seus braços. Cap ventilador que la mantingués respirant. Ulls oberts, conscients, desperts... No va poder mirar-la per més temps. Per què havia de ser el cos d'en Sherlock el que estava estirat al llit? Tantes persones, cap d'elles tan viva com en Sherlock, cap d'elles tan única, cap d'elles tan important.
Com a metge, en John sabia que estava malament pensar d'aquella manera, i tant que ho sabia. El ressentir-se de tothom perquè ells caminàven i parlàven quan en Sherlock no podia estava malament.
Com a home, no li importava. Millor si hagués estat qualsevol altre, millor si hagués estat l'Anthea, millor si hagués estat en John mateix, millor si hagués sigut qualsevol altre que en Sherlock Holmes, qui deixaria un gran buit al món. Quan va enrecordar-se de mirar al voltant, ella ja no hi era.
Havien estat sis dies i set nits des de l'explosió.
La primera nit de pànic, d'horror, una imatge borrosa de moviment i color a la memòria d'en John.
El viatge a l'ambulància, la sang, els crits, l'activitat frenètica amb una total quietud com a centre. Cap resposta per part d'en Sherlock, cap reacció. Encara viu, però d'alguna manera, ja absent.
Gent burxant en John, llums als seus ulls. "Shock" deien. "Estàs en shock" seient en un cantó, esquena contra la paret, mirant fixament a l'home que no era allà. Inútil.
L'hospital. Van endur-se en Sherlock, operació d'emergència per alleujar la pressió al seu cervell. Reparant el dany produit per la trajectòria de la bala que havia anat directa al darrere del seu crani. El desig desesperat de que sobrevisqués.
Assegut a la sala d'espera, totes dues mans tremolant, gent parlant però que només era soroll, sense sentit. Paraules al seu cap donant voltes i voltes... Tan sols viu després de l'operació Sherlock, tan sols no moris. Donant voltes i voltes. No moris Sherlock, només no moris. Voltes i voltes fins que va pensar que es tornaria boig.
Després el primer dia pel seu compte, sense timó, perdut.
Un dia de cafè sense beure i preguntes de la policia que no volien dir res, no tenien sentit, irrellevants – no podien veure que no importava? Què era el que importava?
Un dia esperant que en Sherlock es despertés. Que despertés i respongués les preguntes i demanés que el traguéssin d'allà per poder anar a casa – no savien que tenia un munt d'experiments en un estat crític?
Un dia llarg, un dia sense final, un dia que continuava sense parar mentre en Sherlock no es despertava, no saltava fora del llit per córrer darrere del maleït d'en Moriarty, no cridava a en John per ser avorrit i predictible i un idiota, i no es despertava, ell tan sols no es despertava.
Una nit tranquila. Els xiulets dels monitors, el xiuxiueig del ventilador, desapareixent en un fons de soroll.
Tranquil.
'A vegades, no parlo durant dies,' en Sherlock l'havia advertit. 'Això et molestaria?'
En John no havia respost a la pregunta llavors, però la seva resposta hauria estat 'No' si hagués dit alguna cosa. Ara el molestava. No diria 'no' mai més.
El segon dia van portar més experts. Per primer cop, en John va desitjar no ser metge, que no pogués entendre el significat de l'escala de coma Glasgow, que no fos familiar amb el diagnòstic per traumatisme craneoencefàlic (TBI), que no sapigués de quina manera les possibilitats d'en Sherlock havien caigut un cop el punt de les 24 hores havia passat.
En Mycroft era allà, estava parlant amb els metges, preguntant, demanant informació que en John sabia que no podien donar-li. Cap mena de poder o influència pot deduïr els misteris del cervell humà. No hi havia manera de saber quan, o si en Sherlock es despertaria, o com n'estaria d'afectat.
Els especialistes parlaven amb en Mycroft. En John va poder sentir-los mencionar possibles problemes amb la memòria, la parla, la visió, l'equilibri. En Sherlock podria patir canvis en l'humor; la seva personalitat podria veure's completament alterada. Els problemes més importants serien amb les habilitats cognitives – atenció, concentració, processat d'informació, totes aquelles coses que eren més valorades per en Sherlock en ell mateix podrien desaparèixer.
Ho sabria? En John es preguntava. Si es despertés un home diferent, un home corrent, un home com tots els altres, sabria ell el que havia perdut? Alguns cops la gent no ho sabia – sortirien del coma en negació, incapaços de comparar el seu comportament després de la lesió amb les seves habilitats abans d'aquesta, no entenent o acceptant que havien canviat. Això seria el millor, va pensar en John. Per en Sherlock, això seria el millor. Quan es despertés ho veurien. Quan es despertés.
Els dies passant, barrejant-se amb les nits, observant, esperant a que en Sherlock tornés. Gent anant i venint mentre en John es quedava, gairebé tan quiet com el seu amic, parlant-li tota l'estona. Parlant-li sobre els seus casos, sobre la gent que coneixien, fins i tot sobre el maleït sistema solar. Marxant només durant poc temps i quan era totalment necessari, quan en Mycroft venia per ocupar el seu lloc mentre ell es dutxava, menjava, mentre feia el mínim per mantenir-se ell mateix en funcionament.
En Mycroft parlant, i per ell, en John intentava fer un esforç. Pel germà d'en Sherlock ho intentava, concentrant-se en les paraules, pensant en què dir, empenyent a través de la boira de negació dins el seu cap. La boira que deia que allò no estava passant, que li deia 'Seràs despertat pel violí a les quatre de la matinada', la que li deia que tot era un malson, el pitjor malson que has tingut mai, un assumpte horrible sense cap mena de dubte, però no pot ser real.
En Mycroft va rendir-se després d'una estona, mirant en John amb comprensió als ulls, tot i que era el seu germà el que estava al llit, la seva familia que potser mai recuperaria, tot i així va somriure a en John i va donar un parell de copets a la seva espatlla.
Ell havia llegit els informes, havia dit, vist la declaració que en John amb prou feines podia recordar fer, interrogat el franctirador responsable del tiroteig. Ell sabia el que en Moriarty havia fet, el que en John havia intentat fer, fins a quin punt en John havia volgut sacrificar-se per salvar el seu germà. Ell ho sabia. Ell ho sabia tot.
Sis dies i set nits. Un dia més fins que en John hagués de tornar a casa. Tornar a casa i acceptar que en Sherlock probablement havia marxat, que el cos al llit era tan sols allò, un cos. No en Sherlock altra vegada. No en Sherlock mai més.
Set dies s'havia donat a si mateix. Set dies per esperar i pregar a un Déu que ell no sabia que estava escoltant, insegur si creia en ell, però pregant de totes maneres.
Després de set dies el 10% de possibilitats de recuperació baixava a un 3%. Un 10% estava bé. Un 10% no estava fora de les possibilitats. Podia esperar, amb un 10% podies esperar, i podies continuar creient que en Sherlock obriria els ulls.
Obrir els ulls i veure en John assegut allà, agafant la seva mà tot i que en Sherlock ho hagués odiat, ho ressentiria, no voldria les emocions d'en John i els sentiments sobre ell caient com gotes.
Apartaria la seva mà i li donaria la seva mirada més arrogant tan aviat com obrís els seus ulls. Aviat obriria els ulls. Obriria els ulls i veuria en John, tal i com ell esperava. Esperava que el seu món tornés.
Obscuritat. Dolor. Confussió. Estava flotant, perdut en el buit. Records desunits, ho eren? Eren records o visions? Imatges apareixent a través de la seva ment. Impressions de sorolls, de llum, de braços tancant-se al seu voltant. El buit aixecant-se per empassar-se'l altre cop. Negror.
Una presència. Una veu. Paraules que no tenen sentit, només sons, sense sentit, però familiars. Sonàven càlides, sonàven segures. Sonàven com si fos a casa. Esvaint-se.
Tacte. Alguna cosa el tocava. Algú. Una mà més càlida que l'altra. Disparitat. Què era allò? Qui l'estava tocant? Arribant...
En John va mirar amb atenció cap avall a la mà que sostenia, boca oberta, ulls ben oberts.
S'ho havia imaginat? Havien portat un miracle les seves pregàries o el seu anhel havia produit una il·lusió?
No, n'estava gairebé segur. La mà d'en Sherlock s'havia mogut. Va esperar, indecís, espantat; l'esperança era una emoció tan perillosa.
No va passar un altre cop fins hores després, quan els dits d'en Sherlock van estrenyér-se definitivament. En John va donar un cop d'ull a l'altra mà – també s'estava plegant.
Va agafar el timbre, prement el botó que portaria la multitud, que permetria a en Mycroft saber que el seu germà podia estar tornant, intentant desesperadament mantenir baixa la perillosa esperança, recordant-se a si mateix que el progrés cap al nivell II no garanteix un avançament cap al nivell VIII i que en Sherlock podia quedar-se estancat a qualsevol punt de l'escala i quedar-se allà, perdut al seu cap, durant mesos o fins i tot anys.
Al vespre, en Sherlock era molt més sensible, movent-se al voltant del llit, estirant dels embenatges i donant cops si se'l tocava. Ja no duia el ventilador, respirant per si mateix i parlant però les seves paraules eren aleatòries, incoherents. Els seus ulls estaven oberts però no mirava a ningú, la seva mirada vaga, desenfocada.
"Confús i agitat," va dir l'especialista a en Mycroft. "Nivell IV de l'escala Rancho. Això és excel·lent." L'home semblava encantat.
En John va permetre que l'esperança creixés una mica al seu pit, deixant-la desplegar-se només una mica, un optimisme tentador però prudent, encara abraçat per la desil·lusió, però fent-se més fort.
"El nivell III és el punt de fixació," l'expert va continuar. "Si ha aconseguit arribar fins aquí, el més segur és que progressi encara més."
En Mycroft va murmurar alguna cosa i en John va sentir com el metge feia un so de desaprobació . "No, no, em sap greu dir que això només passa a la televisió. La gent no només es desperta del coma; el cervell no és un interruptor, necessita temps per reorientar-se ell mateix."
Més murmurs; en John va desconnectar-se, els ulls fixats en la figura del seu millor amic. S'estava fixant en cada detall, no deixant-se res. Observant cada moviment fet per la persona més important de la seva vida, que encara havia de reconeixer-lo però que estava de tornada.
Aquella nit, en John va dormir en un llit per primera vegada en una setmana. Sens dubte, el llit estava en una de les habitacions per a visitants de l'hospital, en realitat no havia marxat de l'edifici, però en Mycroft estava assegut amb el seu germà aquella nit i en John no confiava tant en si mateix com per no agafar la mà d'en Sherlock sense pensar, com tant s'havia acostumat a fer. No volia augmentar l'agitació d'en Sherlock; era normal en pacients amb dany cerebral que no els agradés que els toquéssin, especialment al principi, a vegades qualsevol contacte físic s'interpretava com a dolor.
Era massa aviat per jutjar quant de la persona que estava tornant seria el Sherlock que coneixien. Certament estava fent un progrés ràpid – naturalment, sent en Sherlock, tindria pressa. El somriure gairebé va arribar a la cara d'en John aquest cop i va dormir profundament, exhaust de la seva vigilia, per una vegada no somniat en explosions o trets, sinó en els ulls d'en Sherlock i aquella mirada penetrant que el recorria i sabia tots els seus secrets – havia d'anar amb compte amb aquella mirada, va ser l'últim pensament d'en John mentre s'escorria en el son, havia de tenir la seva guàrdia alta al matí o en Sherlock veuria... en Sherlock sabria... en John va adormir-se.
En Sherlock va despertar-se el matí següent sabent qui era. Va escoltar els xiulets de les màquines i va sentir la remor d'algú creuant les cames en una cadira al seu costat. Podia sentir una agulla al seu braç i el seu cap feia mal. L'hospital, llavors. Va obrir els ulls; de nit.
Més remor, després una veu. En Mycroft, però deia coses sense sentit – cap canvi allà, doncs. En Sherlock va somriure per si mateix.
Va sentir la porta, passos. Ningú pensava encendre els llums?
Algú s'estava acostant, els passos coneguts i sonant com a casa. "John?"
La veu d'en John va respondre des de la seva esquerra però les paraules sonaven malament. En Sherlock va girar el cap.
En John no caminaria a les fosques, oi? Estava el seu cap embenat? Va aixecar la mà per comprovar-ho. Hi havia benes però la seva cara estava descoberta.
En Sherlock va allargar la mà, que va ser ràpidament agafada d'una forma familiar.
"John, per què no puc veure't?"