Una història en català. Perque avui m'he trobat aquesta cançó i m'ha agradat tant que no he pogut resistir la tentació de escriure una història amb ella.
L'he escrita en català per dos motius: 1. Parlo el català i m'agrada i escriure una història en català em feia moltes ganes. 2. Perque la cançó està en català i aquesta història no té molt de sentit i la llegirà poca gent.
Esper que la disfruteu els qui pogueu llegir-la i ànim!
APAREIX ESPERANÇA
La terra s'enfonsava. Els edificis estaven destruits. Tot era pols i es sentía l'olor de la tristesa i la desesperació. Aquella ciutat que en un temps havia estat màgica i plena de records ara sols era un munt de escombralles totes reunides.
Ella plorava. Las llàgrimes caien dels seus ulls com un trist record del dolor que hi havía dins del seu cor.
-Perqué?- Va demanar al cel la noia de cabells castanys i ulls de color rosa. Ella podia sentir el dolor de la pèrdua, la tristesa. La batalla que estava destruint el món, ja no quedava llum, ja no hi havia esperança?
Una altre ullada al cel. Aquesta vegada al va veure tan gris... nomes uns raigs daurats l'iluminaven i aquests venien dels ataqus d'aquells sers estranys que intentaven destruir la seva llar.
I com era que havien arribat a aquella situació? Com era que el món estava a punt de destruirse i que tot estava ja perdut?
Va caminar unes pases endavant. Sentia una tremolor incansable per tot el cos i per dins del seu cor.
-No- Va escridasar la noia. No va ser escoltada. Va començar a correr, tenia que intentar aturar aquella batalla.
-Mare, tinc por- La noia va girar el cap i va poder veure, amb dolor, com un noi petit de no més de cinc anys s'aferrava al cos inmòvil de la seva mare. -Mare, desperta vinga- Va dir el ninet, las llàgrimes caien dels seus ulls. La mare ja no despertaria, mai més.
La noia va girar el cap, i va correr més fort. Volia fugir d'aquell dolor, que tot es borres, que desapareixes. Pero això era un desig inconcedible.
-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-
Del cel gris només cau, poc dolça,
una pluja que fa olor de plor.
-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-
En aquell moment...on era aquell sentimient que encalantia el cor...on era l'esperança?
No hi era.
La noia va tancar els ulls, intentant que la imatge de la destrucció no entres més dins del seu cap.
-Per favor...que tot acabi- Va rogar a ningú. Va juntar les mans. -On ets esperança? Has de venir a fer brillar la llum...-Va dir de nou.
La esperança...sempre apareixia al derrer moment i era ell... qui sempre la portava.
Ell.
Aquell noi que des de petit havia portat l'esperança dins del cor. Que la va fer brillar als 8 anys, que la va fer brillar els 11... que la tenia que tornar a fer brillar ara...als 16. Pero..
-On ets Takeru?- Va dir la noia. -Takeru!- Crida amb la seva força. No soportava ni un segon més tenir que estar rodetjada de aquella ciutat destruida, de aquells niguls grisos, de aquells plors, de aquells monstres lluitant a poca distància d'on ella estava, de la destrucció.
El coneixía també a ell. L'havia conegut de petit en aquella aventura en aquell món tan extrany i a la vegada tan màgic. El món Digital. Ell va ser el seu companyer de viatge, el seu amic...
Amb aquells cabells daurats i els ulls tan blaus que li feien recordar al cel. Aquell somriure tan encantador que a la mínima feien que les seves galtes es tornassin de color de rosa. Aquell cos atlètic, aquella astucia... ella simplement ell. Tan genil, amable, carinyos...si el tenia que descriure no acabaria mai...ell tenia tantes qualitats.
Quan el va tornar a veure als 11 anys, tres anys després d'aquella aventura, li va pereixer tan fantàstic. Era més alt, més fort, pero seguía siguent un noi petit. Encantador simplement. I al mateix dia que el va veure van tornar a començar una nova aventura. Ella era llum i ella era esperança.
Una nova aventura que va acabar amb un final feliç gràcies a la ajuda de tots els seus amics i dels companys digimons. Màgiques aventures que per a ella ara sols era un record amagat dins algún lloc de la seva ment.
-El món Digital...no recordo que es...-Es va sentir la veu de la noia. -Els digimons...no sé el que són...-Digue mentre la seva mirada es perdia en algún punt del sòl.
Ella estava perduda enmig d'una ciutat perduda, rodetjada de foscor. Els seus amics estaven iguals de perduts que ella, pero ells...estaven molt lluny... massa lluny. Tancants en un món del qual ella no podría treure'ls mai. I ell... ell no hi era... ell havia corregut en força tan enfora... i amb ell se n'havia endut l'esperança.
Estava sola.
-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-
Sé d'un noi que és un rodamón
tendre i gentil.
-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-
La noia va aturar el seu correr. I va mirar davant seu. Va veure un gran ocell de color negre, amb uns ulls vermells i que de les seves ales de color platetjat sortien raigs daurats que destrïen el seu món.
-Maleït sigues...-Va murmurar la noia. L'ocellot va xiscar molt fort. Ella va tapar les seves orelles amb les seves mans i va intentar tancar els ulls.
El vent va bufar molt fort i va empenyer la noia dues passes enrera. Ella va intentar mantenirse forta, ho va aconseguir. Va mirar un altre cop l'ocell, aquell ocell era el qui havia portat la desgracia.
-Ves-te'n d'aqui i mai tornis- Sentencià la noia. Amb el renou del vent i les onades trancant-se a les roques la seva veu no va ser escoltada. -Ves-te'n!- Va dir de nou la noia. Va tornar a plorar. -Ves-te'n per mai tornar- Las llàgrimes caien dels seus ulls. Va desistir a la idea de seguir cridant i va optar per una altre cosa...cantar.
La melodia sonava tan triste i melancòlica. Era una vella cançó d'aquelles que cantava l'àvia. Amb suavitat la noia l'entonava amb força, amagada rere la cançó hi havia el cant d'ajuda.
-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-
La cançó, tan trista i antiga,
va sonant com ja fa tant de temps,
-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-
Una llum rosada va aparèixer davant seu. Era brillant, meravellosa...què era..o millor, qui era?
-Hikari, soc jo- Diguè una veu suau, molt suau. La noia va obrir més els ulls. De qui era aquella veu que sabia el seu nom?
-No sé qui ets...-Va dir fluixet la noia. La llum rosada va brillar amb més força i davant seu va aparèixer un àngel. Era de cabell ros però duia el cap cobert d'un casc de metall. El seu cos era de dòna i només vestía una fina tela blanca. Les seves ales eran tan blanques i pures com aquella llum que abans existía al món. Una cinta rosa volava per sobre les espatlles d'aquell àngel.
-Hikari...¿no saps qui soc?- Va preguntar-li de nou l'estrany àngel. La noia va mirar-la profundament. La llum rosada l'envoltava i brillava tenuement. La noia, de nom Hikari, va negar suaument amb el cap. -De veritat...no saps qui soc?- Diguè l'àngel afectada.
-¡No ho sé!- Cridà la Hikari. L'angel va acostar una de les seves mans a la noia. La Hikari la va tocar amb la seva, sentia una calor relaxadora. -Qui ets?- Va demanar-li.
-Soc part de tu- Diguè l'àngel. -No em recordes?- Preguntà de nou. La Hikari tornà a negar amb el cap. Li feia mal no saber qui era aquell àngel.
-Ets algú especial per mi?- Preguntà la noia. L'àngel va amollar la mà d'aquella noia i va asentir amb tristesa.
-No et recordo, ho sento- Diguè la Hikari mentre abaixava el cap. L'àngel va mirar-la amb tristesa.
-La foscor es tan dintre teu que ja no pots veure cap llum?- Demanà l'àngel un segon abans de volar amunt, direcció a aquell ocell negre.
-Què?- Demanar la Hikari. -Qui ets? Torna! Contesta!- Va cridar de nou la noia. -Qui ets...
-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-
i un record que no reconec
vaga sens rumb.
-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-
L'àngel va volar molt amunt. Va arribar fins l'altura d'aquell dimoni d'ocell.
-Què li has fet?- Va sentir la Hikari com l'angel demanava.
-Moriràs- Sols va dir l'ocell.
-Fletxa celestial!- Escridasà l'àngel mentre treia un arc i hi posava una fletxa de color blanc. La llençava amb força però aquell ocell la va rebutjar amb un cop d'ala. -Oh...-Es va sorprendre l'àngel.
-No podràs mai en mi- Diguè l'ocell. L'àngel va posar una cara d'enfat.
La Hikari havia caigut al terra. De genolls a terra havia juntat les mans en senyal de pregaria.
La mar estava tan vora seu que podía sentir el renou de les onades i també algunes gotes d'aigua contra el seu cor.
Pero això a ella...no li importava.
-Perfavor.. estrelles que ara no brilleu...-Va dir la noia. -Doneu-me força...-Va demanar.
Un somni. Volía que un somni es tornes realitat. Volia que el Sol tornes a sortir un altre cop. Volia tornar a veure somriures. Volia recordar qui era aquell àngel que ara lluitava contra la foscor.
-Vull que torni a brillar la llum...-Va dir la noia.
Un llumete rosada va començar a crèixer prop del seu pit. Això era el seu somni?
-Vull arribar ser mestre d'escola i ajudar els altres- Diguè aquesta vegada amb força. -Vull tornar a veure els meus pares i els meus amics...- Diguè juntant amb força les mans. -Si us plau...
La noia tornà a cantar. La seva veu...aquell somni.
-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-
Somni meu, vola sense por,
viu amb força per creuar el cel
-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-
-Hikari- Diguè l'àngel mentre girava el cap i veia a la seva amiga de genolls a terra, brillant suaument. -Hikari- Va somriure.
-Ella no tornarà a brillar- Diguè l'ocell amb força.
-Es clar que ho farà..ella es llum- Murmurà l'àngel.
Creure en que tot es podria solucionar. Que era això?
-Esperança...-Susurrà la Hikari. Era possible que ella estiguès tenguent esperança? Un somni...tenia un somni...això significaba que tenia esperança? -Un món en pau- Va dir.
Un món en Pau. On els somnis es cumpleixein.
La llum rosada va brillar amb força. La Hikari va mirar sorpresa davant seu, hi havia un petit aparell de color rosa. El va agafar amb la mà suaument. L'aparell va brillar amb un columna de llum.
-Somni vola alt- Va dir la Hikari mentre s'abraçava a aquell aparell.
-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-
i marxa cap a un lloc llunyà
on l'amor mai desapareix!
-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-
La Hikari va mirar l'àngel.
Un antic rècord començava a aparèixer dins la seva ment.
Un gatet de color blanc amb uns guants de color groc.
Amistat.
-Eres la meva amiga- Va dir des de el terra la Hikari. -Ets la meva amiga- Es va corregir.
El somriure d'aquella gateta.
-Gat...gato...-Va començar a dir amb dificultat. -Gatomon- Sonrié finalment. Va mirar l'àngel. -Tu no ets la gatomon però...-Va murmurà. -Tu ets un àngel...
Un somriure va aparèixer al rostre de l'angel. Ella l'havia reconegut. Finalment.
-Estàs despistada- Va dir de cop i volta l'ocell. L'angel no va poder esquivar aquell cop i va ser empesa cap enrera. -El cop de gràcia- Diguè de nou l'ocell.
-No- Va murmurà l'àngel. Però no tenía escapatòria. Aquell monstre va llançar un atac que era un raig de color negre i daurat. Aquest raig va anar directe al pit de l'angel. Aquesta va amollar un crit i va caure.
Les plomes de l'angel van volar per tot arreu i la seva llum es va debilitar.
La Hikari va mirar asustada com la seva amiga queia a terra.
I en aquell moment va recordar-la, va recordar les seves aventures... els digimons.
I va correr, es va aixecar i cridant el nom de la seva amiga va correr al seu costat.
-Angewomon- Cridava mentre veia com l'àngel queia a terra. L'àngel va tocar el terra amb un cop fort i després va brillar. Quan la brillantor va fugir la Hikari va veure un petit gosset de color blanc inconscient. -Protomon- Diguè amb llàgrimes als ulls mentre s'abraçava a aquell gosset blanquet i l'acariciava el cap. -Perdonem...-Va plorar la noia. -Mai et tornaré oblidar...ho sento tant- Diguè la noia.
-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-
Tu i jo creuarem l'oceà
cel enllà.
-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-
I en aquell moment es va veure rodetjada de foscor. Estava sola, la seva amiga estava cansada i no podia seguir, la seva llum s'apagava.
-Llesta per morir?- Va preguntar-li aquell ocellot. La Hikari se'l va mirar amb odi. Llesta per morir? Ho estava?
-Potser morir avui...però la llum sempre viurà- Diguè amb la seva darrera valentia.
-Doncs mor, adeu llumeta- Diguè la veu. I va llançar el seu atac. Aquell raig daurat i negre que havia acabat amb la seva amiga.
La Hikari va aferrar-se amb més força a la seva amiga i al seu aparell digital. Va tencar els ulls. I va somriure.
-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-
M'he enfonsat enmig de les ombres
-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-
I esperant...esperant aquella mort...aquesta no va arribar.
La Hikari va obrir els ulls i va veure una llum de color groc que la protegía.
Va perpedetjar i va poder veure la silueta d'algú davant seu, algú poderós que l'havia protegida.
-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-
i, de cop, m'ha envoltat una llum.
-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-
-Mai morirà aquesta llumeta- Cridà una veu que ella bé coneixia. -Perque jo penso protegir-la - Diguè de nou la veu.
La va sentir tan a prop seu. Va sentir el calor de l'esperança. Mai moriria.
-Hi...Hikari- Diguè un altre veu..aquesta més dèbil. La Hikari mirà abaix amb un dolç somriure.
-Estàs be? Protomon- Va demanar-li a la seva amiga.
-Sabia que em recordaries- Diguè la digimon amb un somriure.
-Mai et tornaré a oblidar...ho sento- Es disculpà la noia.
-No pasa res...ara tornem a estar juntes...guanyarem, oi que si?- Va demanar la digimon. La Hikari va aixecar-se.
-Es clar que si- Va contestar una veu...no era la seva. La Hikari va girar el cap sols per veure l'esperança somriguent. -Sempre guanyarem- Diguè de nou aquell noi de cabell daurat.
-Fas tard- Somriguè la Hikari.
-Recorda que l'esperança es sempre la darrera en mostrar-se- Somriguè el noi. -Oi Seraphimon?- Demanà al seu company. Un gran àngel amb armadura verde que s'acostava rere seu.
-Endavant- Diguè el Seraphimon. -No podem permetre que aquell estúpid ocell destrosi el món- Sentencià l'àngel verd.
-Estàs prepadara Plotomon?- Demanà la Hikari. La digimon va riure i ella, va tancar els ulls i el miracle va aparèixer. Aquesta vegada no hi havia Angewomon...sols un gran ser de color de rosa..parescut a una foca o un drac.
-Magnadramon- Diguè aquell ser mentre s'enlairava acompanyat de l'àngel verd.
-Endavant- Cridaren els dos nois.
-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-
És lluent, em mira amb amor, i sé que ets tu:
-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-
La Hikari va mirar-se al noi de cabell daurat i ulls cel.
-Takeru- El cridà. Ell va girar el cap en direcció a la noia. -Gràcies per venir a ajudar-me- Diguè amb sinceritat la noia. El Takeru somriguè suaument i després negà amb el cap.
-Tu has fet brillar la llum...jo sols he vengut a mantenir-la, per que aquesta es la funció de l'esperança- Diguè mentre agafava fort la mà de la noia. -Gràcies per creure en mi- Li diguè ella a la noia.
-Ara tot sortirà bé- Afirmà la noia. -Tot tornarà a ser com cal...- Somriguè. El noi somriguè de igual manera i la mirà amb els ulls blaus.
-Tens raó, ara el teu somni es cumplirà- Diguè. La noia asenti sonriguent amb el cap.
Els dos nois miraren la batalla. Ara era una batalla guanyada.
-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-
són els teus ulls.
-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-
Moltes gràcies per llegir-la!
Ens llegim aviat! I... res, amunt els somnis.
La cançó es diu "If you are my love" i es de Tsubasa Chornicles, pero es la traducció al català i la podeu descarregar a com la cançó de la Sakura.
Fins aviat!
ATTE: Amiga escritora KyoKo