Meitantei Conan i els seus personatges són propietat d'en Aoyama Gosho.
Gènere: Romanç.
Ràting: T (+16)
Capítol relacionat: no.
Advertiment: cap.
Paraules: 964.
#01.- Claus
La calor començava a fer-se forta a Tokyō, el dur i llarg hivern quedava enrere per fi, com els malsons que l'assetjaven des del seu segrest. Si no fos per les seves preocupacions personals podria dir que estava al cent per cent altre cop.
—Takagi-kun, baixa dels núvols.
L'inspector va parpellejar tot mirant la seva companya, el seu pintallavis vermell contrastava amb el blanc del vestit que portava.
—Començo a pensar que hauria d'haver-li demanat a en Chiba-kun que m'acompanyés —va mussitar exasperada.
—Perdona, perdona... pensava.
—Ja ho he notat això —va replicar amb les celles arrufades.
—Miwa... Sato-san. —Ella va mirar-se'l emmurriada esperant alguna explicació coherent al seu comportament dels últims dies, perquè últimament passava massa temps submergit en els seus propis pensament, fins i tot durant la seva jornada laboral. En Wataru va tancar els ulls i va inspirar fons—. Jo...
La Miwako va posar-li la mà a la boca sorprenent-lo, va dur-se l'índex als seus llavis vermells fent-lo callar. A la vorera del davant hi havia el sospitós al que portaven tot el dia seguint, duia posada una gavardina de pana negra i gruixuda, tot i que feia massa calor com a portar-ne una.
—Anem —va xiuxiuejar-li.
Ell va seguir-la, provant de mantenir-se concentrar en el que feien, però era complicat, malgrat tot va seguir el ritme que ella li marcava fingint mirar aparadors, cercar quelcom per visitar o menjar, com si fossin dos turistes enamorats aprofitant un càlid dia de vacances. No obstant, estaven molt lluny de compartir vacances, ni tan sols n'havien parlat, tot i que sabien des de feia gairebé dos mesos que coincidirien alguns dies.
En Wataru va sospirar quan van arribar els dos agents que els rellevarien d'aquella vigilància, esgotat de tan caminar. Va observar-la desfer-se de la llarga perruca morena que s'havia posat, tornant a ser la dona a qui s'estimava.
—Vols que anem a sopar alguna cosa?
La pregunta va agafar-lo una mica per sorpresa, potser perquè creia que estaria tan cansada com ell, perquè caminar tot el dia amb aquells talons havia de ser esgotador.
—És clar —va contestar—. Soba? —Ella va somriure encantada amb la idea del soba—. Vols que condueixi jo?
—No, està bé, porto unes sabates planes al maleter.
En Wataru va dibuixar un somrís, la Miwako havia desenvolupat aquell costum de no deixar que ningú no la veiés feble a base de menyspreus, tot i que ara gaudia del respecte del tota la Metropolitana, encara mantenia la guàrdia en alt. Ell amb el pas del temps havia deixat de prendre-s'ho com quelcom personal.
Va obrir el maleter per trobar les seves sabates i va seure-hi per treure's les de talons, tenia els peus una mica inflats, però no va fer ni una petita ganyota de dolor en calçar-se les altres. Va sospirar.
—Anem a on sempre?
Ell va assentir, a ella li encantava aquell lloc, tot i que a ell la idea de trobar-se amb el detectiu Mouri o en Conan no li venia gaire de grat.
Van rodejar el cotxe per seure cadascú al seu lloc, la Miwako va ficar la clau al contacte, però no va arrencar, va recolzar el front contra el volant. Malgrat la foscor de l'aparcament va notar que estava una mica pàl·lida, el vermell dels seus llavis n'accentuava encara més la seva pal·lidesa.
—Et trobes bé?
Ella se'l va mirar sense desenganxar el front del volant.
—Sí, només necessito un minut.
»Ah, Wataru, tinc una cosa per a tu a la guantera, vols treure-la?
—A la... guantera?
Va obrir-la, al seu interior hi havia algunes xocolatines, guants, mapes i una capsa blava que no havia vist abans. Va treure-la amb cura sense atrevir-se a sacsejar-la per a intentar descobrir què hi amagava a dins.
—Què es?
—Obre-la.
En Wataru va obrir la petita capsa blava dubtant-i una mica, coneixent-la era ben capaç d'haver-hi ficat quelcom que sortit disparat per espantar-lo. Va entretancar els ulls en acabar de treure la tapa.
—Per què fas aquesta cara? —va preguntar amb curiositat redreçant-se.
—És que per un moment he pensat que... tan se val. —Va mirar a dins i va parpellejar—. Una clau?
Va treure-la i va balancejar-la amb un repic.
—Últimament passem moltes nits junts, així que he pensat que la necessitaràs. Em sap greu fer que et llevis si em truquen per un cas, és per això...
En Wataru va besar-la abans que pogués acabar de parlar.
—A què ha vingut això? —va preguntar ella entre rialles davant tanta efusió.
—És que m'has sorprès.
—Per què?
—És que... —Ella se'l mirava amb interès, esperant la resposta a la seva pregunta. Una resposta que ara començava a sonar-li ridícula—. Creia que... Bé, és que m'estava preguntant cap a on anava això nostre i, creia que, potser t'havies atipat de mi i que no sabies com dir-m'ho.
Ella va riure afermant el seu braç amb força.
—Ei, no és com per riure —va protestar en Wataru.
—Perdona. És per què no vaig voler parlar amb tu de les vacances?
—Doncs... —No va acabar la frase, va sentir-se massa idiota com per a verbalitzar-ho.
—No m'agrada gaire pensar en quelcom tan inestable i efímer com el futur —va mussitar amb sinceritat—. Ambdós som policies, a la nostra professió ens juguem la vida a diari. Muntar castells de sorra en l'aire és...
—Ho entenc —va interrompre ell, va preguntar-se si en Matsuda i ella n'haurien muntat castells de sorra en l'aire.
—M'agrada aprofitar cada dia com si demà no existís, està bé per a tu viure així?
Ell sempre havia estat els que planegen les coses, de deixar poc espai per a les sorpreses, de no llençar-se a l'aventura sense l'equipament adequat. Va somriure i va besar-la lent.
—Per mi està bé.
Fi
Notes de l'autora:
Hola! Obro aquest espai per a penjar alguns dels drabbles, shots i idees per a fics fallits sobre en Takagi i la Sato alguns tindran continuïtat, d'altes no. S'admeten suggeriments de temes per escriure altres shots. Gaire res a dir sobre aquest en concret, fa força que el tenia escrit però no l'havia publicat. Espero que us hagi agradat.
