Disclaimer: els personatges de la sèrie de doctor who no em pertanyen, són propietat de la BBC, l'únic personatge meu és Sara/Olívia.
Capítol 2
La meua vida va canviar completament, i mai millor dit. Em van crear una nova identitat perquè era probable que hi haguera una versió de mi en aquell univers. Per sort, em van deixar triar el nom i vaig decidir que a partir d'aleshores em diria "Olívia Rose Tennant". Sí, no és el nom més bonic ni el més original, però no em van donar gaire temps per a pensar-m'ho tampoc.
Vaig començar a viure a la central de Torchwood i a assistir-los en alguns casos, tot i que moltes vegades no es tractava de cap alienígena i tampoc no era de gaire ajuda. Al principi em sentia bastant inútil, tots sabien de biologia, ciència forense i mil coses més i jo m'estava allà sabent parlar uns quants idiomes. A poc a poc, vaig agafar molta confiança amb Jack i no és d'estranyar, ell també vivia allà a sota i passàvem moltes hores junts. Es va convertir en el meu millor amic i algú en qui recolzar-me. Durant els primers mesos trobava molt a faltar la meua antiga vida i ell sempre intentava distreure'm i fer-me somriure. Va ser el millor que em podria haver passat, sempre estava al meu costat i mai no perdia l'esperança. A més a més, sempre que teníem temps, investigàvem junts alguna forma d'enviar-me altra vegada al meu món o, almenys, saber com havia arribat a parar al seu, però no hi havia manera, res no tenia sentit.
Quan ja duia un temps amb Torchwood vaig decidir que havia d'aprendre a disparar i a defensar-me perquè més d'una vegada havia suposat un impediment el fet que no poguera protegir-me per mi mateixa. Jack va estar d'acord amb la meua decisió des del primer moment i es va dedicar a ensenyar-me ell mateix. Em va costar força aprendre a disparar i encara més afinar la punteria, però tenia més paciència que un sant i no va parar fins que no va estar segur que em podria defendre davant de qualsevol amenaça.
Ben aviat, Torchwood es va convertir en una segona família i Cardiff en una segona llar. Tothom em cuidava molt i sempre estaven pendents de mi perquè era la més jove. Vaig aprendre moltíssim en tot aquell temps i em sentia realment feliç allà, però el temps passava i cada vegada estava més desesperada; necessitava trobar el Doctor ben prompte. Sabia que havia de passar però pareixia que el moment no arribava mai.
Vaig preguntar diverses vegades a Jack com podia localitzar el doctor amb la mà que va perdre quan lluitava contra els Sycorax, però mai no m'ho va explicar, només em deia que confiara en ell. I quan ja feia quasi mig any que m'estava allà, el moment va arribar. Recorde a Jack corrent per la base de Torchwood cridant-me "Olívia! Esta ací! Està a Cardiff!" Portava als braços el recipient amb la mà del doctor i jo, recordant com al capítol aquell Jack va arribar just de temps, vaig agafar l'abric i vaig arrencar a córrer.
Ja veia la cabina de lluny i veia com començava a desmaterialitzar-se, no ho podia permetre, havia de parlar amb ell. No estava segura si mai tindria una altra oportunitat de parlar amb ell.
—Doctor! No t'atrevisques a desmaterialitzar-te! Com Olívia Rose Tennant que sóc en aquesta dimensió, no permetré que te'n vages sense parlar amb mi abans! I si no ho fas per mi, fes-ho per Rose, perquè podria ser la solució que estàs buscant!
Vaig cridar amb totes les meues forces i amb més ràbia de la que volia, però va funcionar. La TARDIS va tornar a materialitzar-se i d'ella, en va sortir un doctor molt enfadat que va venir directament cap a mi, em va agafar dels muscles i em va dir:
—Qui eres? Com saps res de Rose? Què vols dir que podries ser la solució? No hi ha cap solució!
—Només parlaré amb tu en privat—vaig dir molt seriosament i mirant-lo directament als ulls mentre panteixava per tot l'esforç de la correguda.
Tan bon punt li vaig respondre, vaig donar mitja volta i em vaig encaminar cap a un dels bancs que hi havia al carrer. Ell em va seguir i va fer una senyal a Martha perquè es quedara a la TARDIS. Tos dos ens vam asseure. Ell estava molt seriós i jo, tot i que intentava aparentar tranquil·litat, estava més nerviosa del que mai ho havia estat. Tenia al meu davant el doctor, era real i era just davant meua.
—Explica't—em va dir secament. Jo vaig agafar aire i vaig començar la meua història.
—En aquest món em diuen Olívia Rose Tennant i dic en aquest món perquè vinc d'un món paral·lel. Fa mig any que vaig arribar ací i des d'aleshores he estat ajudant a Jack amb Torchwood. No sé com va passar, tot el que sé és que estava conduint cap a casa una nit d'estiu de l'any 2014, va aparèixer una llumenada blanca i quan vaig obrir els ulls estava a Cardiff a l'any 2007 sense cap rastre del meu cotxe. Sobre Rose, és un poc més estrany: tot açò, tota la teua vida, és una sèrie de ciència ficció al meu món. És per això que sé el que ha passat i el que passarà, almenys pel que fa a tu. He estat tot aquest temps esperant-te perquè si hi ha algú que em pot ajudar a tornar al meu univers, és l'últim senyor del temps.
El Doctor pareixia més calmat, havia estat escoltant-me amb atenció, assimilant tota la informació.
—No puc fer res per ajudar-te —digué mentre desviava la mirada amb un gest trist—no es pot viatjar entre mons paral·lels, almenys ara ja no es pot. L'univers s'esfondraria. Si fóra possible, ja ho hauria fet...
—Ho sé— vaig respondre provocant que ell em mirara confós—si fóra possible hauries anat a buscar Rose.
Ell primer em va mirar confós i després va fer un somriure trist i va sospirar.
—És una gran noia... — vaig començar a dir—estic segura que està buscant la manera de tornar al teu costat. Si confie en algú, és en ella —ell em va mirar estranyat en adonar-se que l'estava citant—Si et serveix d'alguna cosa, crec que ella mai no deixarà de lluitar, que mai no es donarà per vençuda. I encara menys després de tot el que has fet per ella. Quan la vas trobat, ella es creia una persona ordinària, sense res d'especial, que es passaria la vida treballant a una botiga de moda i vivint amb sa mare. Però tu li vas obrir els ulls, li vas descobrir les estrelles, els planetes i l'univers i li vas fer veure que era de tot menys ordinària que, de fet, era possiblement la persona més brillant de l'univers. O almenys això és el que jo pense—ell em va mirar agraït i, després d'una estona callats, vaig tornar a parlar—Hi ha una altra cosa que et volia preguntar: tenint en compte que jo sé coses que passaran, què hauria de fer? Ho puc dir o això seria una catàstrofe enorme? Perquè si saberes certes coses podries evitar alguna que altra tristesa…
No em va respondre simplement em va somriure i va abaixar la mirada. No em va fer falta que diguera res, ho vaig entendre de seguida.
—Les coses han de passar com han de passar... Maleïts punts fixos! — vaig cridar frustrada. Ell em va tornar a mirar estranyat però aquesta vegada també divertit—Sí, sé tot això de què hi ha punts fixos en el temps que no es poden canviar mentre que hi ha d'altres de més flexibles. Ho sé molt bé, tot això però... no vull el futur que conec, no el vull per res del món i no et desitge moltes de les coses que et passaran —els ulls se'm van començar a humitejar només de pensar per totes les tristeses i tots els adéus que encara no havia viscut. I si podia evitar-ho? Vaig callar una estona i em vaig adonar que, per molt que no volguera, les coses són com són i la vida és com és—Les coses han de passar com han de passar... —vaig repetir—No sé com pots ser tan eloqüent sense ni tan sols obrir la boca.
Ell em va somriure. Aquell somriure. Sempre m'ha agradat tant aquell somriure.
—M'encanta el teu somriure. De veritat. Sempre ho he pensat, dóna esperança a la gent que l'ha perduda, forces a qui senten que no poden més i fa somriure els qui més tristos estan. No deixes de somriure mai, per favor—ell va continuar somrient i després d'una estona sense dir res em va preguntar encuriosit:
—Et tornaré a veure?
—No ho crec, no crec que ens veiem més. No hauria d'interferir en la vostra història, no sé com tot això podria acabar.
—Llavors supose que fins mai—em va dir donant-me la mà.
—Sí, fins mai... Però abans de tot, endú-te a Jack, el necessitaràs —ell em va fer una ganyota fastiguejat.
—Per què?
—Spoilers! Només fes-me cas —li vaig respondre amb un somriure.
Ens vam alçar del banc i ens vam abraçar com a acomiadament. Va ser realment estrany, era la primera vegada que parlava amb ell però em sentia com si fóra un amic de tota la vida. Era així com es sentien tots quan coneixien el Doctor? Ell va tornar cap a la TARDIS i jo vaig parlar un moment amb Jack abans que se n'anaren.
—Abans que te'n vages t'he de dir una cosa. El doctor sabrà una cosa que un amic seu li ha dit, aquest amic eres tu, en el futur, però ell encara no ho sap. Només t'ho dic perquè quan arribe el moment, no t'oblides de dir-li-ho. Ah, i prepara't per a un any dur.
Jack em va mirar estranyat però no tenia temps per a preguntar-me res així que va pujar a la TARDIS dient-me adéu amb la mà i sense comprendre de què li parlava. Ara només em tocava esperar, perquè sabia que els següents mesos no serien fàcils. Vaig tornar amb Torchwood i els vaig dir que Jack tardaria encara un poc a tornar. Durant els mesos següents un nom va començar a fer-se famós per tota Gran Bretanya: Harold Saxon. Jo ja sabia que allò no acabaria bé però tampoc no podia fer-hi res. Estava molt espantada, sabia com anava a ser l'any governat per l'Amo: por, mort, destrucció. Intentava calmar-me dient-me a mi mateixa que no me'n recordaria de res, que aquell any seria com si no haguera existit, però no podia evitar estar espantada. I, de sobte, un dia em vaig despertar i Jack estava al meu costat. Li vaig somriure.
—Com ha anat aquest any? –li vaig preguntar.
—Com?—em va dir molt estranyat
—Sé molt bé que en realitat ha passat un any, que l'Amo ha dominat el món, que molta gent ha mort i que Martha va aconseguir vèncer-lo.
—En principi això només ho hauríem de saber els qui estàvem a la nau en aquell moment —digué ell estranyat.
—Bé, sempre teniu l'excepció de la xica del món paral·lel—vaig respondre divertida.
—Això és trampa —digué ell somrient.
—He sobreviscut?—vaig preguntar de sobte.
—Com? —va dir ell confós.
—Que si he sobreviscut aquest any?
—Sí—va dir deixant de somriure després d'uns instants de silenci.
—Com ho saps?
—M'ho va dir Martha.
—No m'enganyes?
—I per què hauria de fer-ho? —jo vaig tornar a somriure—però per què ho preguntes?
—Perquè ara sé que seria capaç de sobreviure per mi mateixa —ell va somriure amb mi.
—Espere que mai no ho hages de tornar a fer.
—Jo també. T'he trobat a faltar…
—I jo a tu…
No sé què em va passar pel cap en aquell moment però tampoc no m'ho vaig pensar gaire: li vaig agafar la cara amb les mans, vaig tancar els ulls i el vaig besar.
I així van passar dos anys més. No vam tenir cap altre contacte amb el Doctor i Torchwood va continuar amb les seues missions. Ja havia perdut quasi tota l'esperança de tornar a casa alguna vegada i m'havia acostumat a aquell món, als aliens, al Doctor i a Jack. Però, és clar, el moment en què els Dalek van transportar el planeta Terra fins a un dels confins de l'univers va arribar i jo sabia que aquell era el moment en què el doctor s'acomiadaria finalment de Rose. I sabia que no hi podia interferir, que no podia dir res de res. Que no podia dir-li que ella l'havia trobat, que no podia dir-li tot el que li passaria a Donna, que no podia fer res per a ajudar-lo. Quan els Daleks van arribar, Jack i jo vam tenir una llarga conversació i finalment vam decidir que el millor era que jo anara a un dels refugis que havien fet a Cardiff, ell deia que allà estaria més segura, però jo no n'estava convençuda del tot.
I el Doctor va tornar a salvar l'univers i una altra vegada ningú no li ho va agrair. I ningú no sabia que havia hagut de dir adéu per segona vegada a una de les persones que més li importaven, i que havia de viure sabent que no la tornaria a veure. I jo no parava de donar-li voltes. Però, evidentment, no hi havia temps per a aquestes coses i és que encara no estàvem completament segurs, ja que l'Amo tornaria a atacar. Quan l'any següent, per Nadal, vaig veure que la cara de Joshua Naismith apareixia per tot arreu sabia que aquell era l'últim Nadal del desè doctor. El que no sabia era que, després de derrotar a l'Amo i d'absorbir tota aquella radiació per a salvar a Wilfred obligant-lo a regenerar-se una altra vegada, vindria a acomiadar-se de mi.
