En Saito es va despertar a dos quarts de vuit del matí. La porta era oberta, així que va pensar que els seus pares els haurien observat dormint junts. Això li feia una mica de vergonya, però com que estaven casats, no passava res. Es va aixecar intentant no despertar a la Louise, i va baixar les escales cap a la cuina. La seva mare estava preparant l'esmorzar. Estava cuinant torrades i dos ous ferrats. Li portava molts records, ja que era l'esmorzar que sempre li preparava al matí abans d'anar a l'escola. Quan la mare el va veure, ella va fer un gran somriure:

—Bon dia, fill meu. Co heu passat la nit?

—Bé, una mica apretats, però bé. Trobava a faltar el tacte del coixí. De fet, he trobat a faltar-ho tot d'aquesta casa, però el que més, heu estat vosaltres!

—Abans no em deies aquestes coses tan maques Saito. Almenys ha tingut algo positiu el fet de que hagis marxat durant aquest temps – els dos van riure – Què fareu avui? Tens pensat anar a l'institut o us quedareu per casa?

—Suposo que aniré una estona a l'institut, ja que tinc ganes de veure algunes persones, però ahir li vaig prometre a la Louise que la portaria de visita per la ciutat. De fet, és com si fos la nostra lluna de mel, això. Ens vam casar fa 3 dies!

—Ah...

De sobte, va aparèixer la Louise per la porta. Feia cara d'adormida, però en Saito la veia tan guapa com sempre.

—Bon dia! Com has dormit?

—Bé, però... Mai de la vida havia estat tan asfixiada durant una nit. Tu ja saps que no suporto aquestes coses, i tu vas insistir per dormir junts – quan va veure la seva mare, va callar en sec – Bon dia!

—Bo-Bon dia –va dir la mare, una mica nerviosa.

—Louise, després d'esmorzar anirem a la ciutat com t'he promès, tot hi que haig de anar a un lloc amb molta gent. Vols venir amb mi o et quedaràs aquí?

—Mmmm... Has d'anar a l'escola, no? Doncs vindré amb tu, però no t'entretinguis molt que li vaig prometre a la Montmorency que l'aniríem a veure avui, així que aprofitem el temps!

Després d'esmorzar, la parella van deixar la casa i es van dirigir cap a l'escola. La Louise sempre s'havia preguntat què hi feien a les escoles de la Terra, així que estava entusiasmada. A mig camí, es van trobar amb en Reyki, que els esperava a davant de casa seva:

—Bon dia, parella! Que aneu a l'escola?

—Ei Reyki! Si, teníem pensat anar-hi una estona i, en acabat, anirem a fer un vol per la ciutat.

—Ah... I quan m'explicaràs on heu estat aquest temps? I és veritat que esteu casats?

—S'hi vols t'ho explico ara, però és una mica llarg. Però m'has de prometre que no li diràs a ningú, d'acord? Ni als teus pares.

—No li puc explicar a l'Aiko? T'ha trobat a faltar molt també...

—És veritat, no me'n recordava d'ella! Sí, a ella sí.

L'Aiko era la cosina d'en Reyki, tot i que tenien la mateixa edat. Sempre havien anat junts a l'escola, i eren molt bons amics. Mentre parlaven d'ella i dels seus records de feia anys, la Louise es va empipar:

—Que falta gaire encara? No podríem llogar una maquinota d'aquelles o, si més no, un cavall?

—Tu has vist passar cap cavall, per aquí? Ja te explicat que tot és completament diferent a l'altre món. A veure quan t'hi acostumes! – va replicar-li en Saito.

—Et recordo, que quan tu vas arribar allà et va costar força temps a assimilar les coses, idiota!

—Ja comencem! No havies dit que ja no em diries més així?

—T-tu calla, gos. A veure si hauré de treure la vareta!

—Pobre de tu!

La Louise va treure la vareta de la seva butxaca, i llavors una veu va sortir de darrere seu:

—Saito, ets tu? Saito!

—Aiko!

La noia s'hi va llençar a sobre i els dos van caure a terra. Com va veure, el cos de la noia no era gaire espectacular, més o menys com el seu i és va aguantar les ganes de tirar-li una explosió al damunt. La noia, amb moltes llàgrimes als ulls, va abraçar molt fort el seu vell amic. Era una de les persones que l'havien trobat més a faltar, i sempre havia penjat cartells per tot arreu.

Després de l'emotiva trobada, van tornar a posar-se en camí. La Louise ja començava a estar una mica cansada d'aquestes abraçades, sobretot si eren de noies com l'Aiko. Però com havia promès, va estar callada tota l'estona mentre en Saito els hi explicava tot el que lia havia passat.

—Així que eres en un altre món? És poc creïble, però ja se que tu no diries mai mentides, Saito! –va dir l'Aiko, apropant-se. La Louise es va començar a posar nerviosa.

—Ah, m'oblidava de dir-te que aquesta noia és la meva esposa. És diu Louise i...

—Louise Françoise Leblanc de la Vallière, per ser més exactes! – va tallar la Louise.

—ÉS francès, això? – va preguntar en Reyki.

—Francès? No se de què em parles, nano, però l'únic que se és que mai abans havia sentit aquesta paraula – va dir, empipada.

—Quins fums que té, aquesta teva esposa, Saito – va continuar en Reyki.

—Es pot saber què estàs dient, plebeu? Una mica de respecte, estàs parlant amb una noble!

La conversa és va tallar quan de cop van sentir sonar la campana de l'escola, i es van posar a córrer. Quan van ser dins, tothom es va fixar amb en Saito, i tota l'escola va anar a saludar-lo.

—Ja hi tornem! No podem estar ni un moment tranquils! – va cridar la Louise, molt enutjada amb en Saito. Sabia que era normal el que passava, però els seus nervis ja no podien amb ella – me'n vaig d'aquí!

En Saito no la va veure marxar, i l'únic que va anar darrer seu va ser en Reyki, que la va intentar aturar. Una vegada fora, la Louise es va seure al costat de l'entrada i va remugar.

—Per què em porta aquí, el meu gos? Tinc nàusees només de pensar qua haig de parlar amb tots aquests plebeus! Una mica de respecte!

—Em sembla que t'hauries de calmar – va dir en Reyki, mentre s'acostava a ella.

—Què vols, tu ara?

—Només et dic que et calmis una mica. Ja se que el teu altre món és molt diferent, i tot el que vulguis, però em sembla que hauries d'entendre la situació en que es troba en Saito. Feia molt de temps que no passava per aquí i hi havia gent que el feia passar per mort. No saps lo dur que va ser per nosaltres acceptar que no hi era!

—Sí, ja ho se, però...

—Vinga, entrem i tranquil·litza't. Jo ja t'entenc, però hauràs de fer un esforç.

Aquelles paraules havien despertat a la Louise. No li estranyava que aquell noi fos el millor amic del seu marit, ja que tot i les primeres impressions, li queia molt bé.

Quan van entrar, en Saito els va veure i va anar cap a ells.

—On eres, Louise? Estava preocupat que no te'n anessis enfadada.

—Doncs quasi ho fa, sort que l'he tranquil·litzada!

En Saito va mirar el seu amic. Des de sempre, ell era molt bo parlant amb la gent, i normalment aconseguia tranquil·litzar a tothom.

—Gràcies, amic. Veig que no has canviat gens!

—Tu creus? – els dos van riure i, a continuació, van entrar a l'edifici.

La Louise mai s'hauria imaginat que una escola terrestre seria així. Hi havia molta més gent que no pas a l'escola de màgia, les classes eren més petites i tot tenia quasi el mateix aspecte. Observava cada lloc per on passava. Havia vist un lloc on hi deia vestidors, i es va preguntar si s'hauria de canviar enmig de tots aquells plebeus. La veritat, és que estava una mica avergonyida, ja que ressaltaven molt de la resta d'alumnes, tan ella com en Saito, perquè no portaven l'uniforme de l'escola. A més, va observar que era la única amb els cabells roses, i es va preguntar el perquè. Quan van arribar a la classe, tots els que eren a dins van exclamar en veure en Saito, i s'hi van apropar. La Louise va pensar que el millor seria esperar-se fora, i així ho va fer. Després d'explicar-li, va sortir de l'edifici i va anar a investigar.

Va veure un edifici força més petit que el que havien anat. Hi deia gimnàs, així que li va picar la curiositat i s'hi va acostar. Quan va treure el cap per la porta, va veure que un grup de nois i noies estaven jugant a un esport que, pel que li havia explicat en Saito, semblava voleibol. Li va agradar força d'entrada: hi havia una noia que feia uns salts espectaculars i tornava la pilota imparablement. També va veure qui era realment dolent, i no podia ni tocar la pilota. Va riure.

A continuació, es va asseure en un banc que hi havia al costat de l'entrada de l'escola i va deixar passar el temps. De sobte, va veure com un grup de nois, amb pinta de pocs amics, entraven a l'escola i, en veure la noia, s'hi van acostar.

—Què hi fas aquí, bonica?

—Deixa'm en pau!

—Ei, ei, ei! Tranquil·litza't! Vols passar el dia amb nosaltres, guapa?

—He dit que em deixeu en pau! – va treure la vareta amenaçadorament.

—Què és això, una joguina? Va vina, que ens divertirem! – la va agafar per la va i la Louise no va poder contenir-se

—Explosion!

Una gran explosió va fer trontollar tot l'escola. Els nois van caure a terra, sense esma.

En Saito, en sentir aquella explosió, va sortir corrents de la classe i va anar fins al pati. El professor, va intentar aturar-lo, però no ho va aconseguir. Darrere seu, van sortir en Reyki i l'Aiko. Quan tots tres van arribar al pati, van veure que el professor d'E.F. estava parlant amb la Louise, i a continuació van començar a sentir sirenes de policia que es dirigien a l'escola per veure el que havia passat.

—Louise, marxem! – va anar corrents fins a ella i la va agafar pel braç. Ella, que no sabia ven bé què passava, el va seguir i van marxar de l'escola.

—Ei, Saito! On penseu anar? – va cridar en Reyki, que els seguia des d'aprop.

—Em sembla que haurem de tornar a l'altre món. Aquí tindrem problemes!

—Podem venir amb nosaltres? – va preguntar l'Aiko – Volem venir amb tu!

—D'acord, però no us encanteu, que ve la policia! Anem a aquell carreró i obre ràpidament el portal, Louise. Afanya't.

La Louise va assentir i va començar a conjugar l'encanteri. En mig minut, va poder aconseguir obrir el portal.

—Entreu primer vosaltres! Us portarà a casa nostra! Pot ser una mica desagradable.

En Reyki i l'Aiko van entrar-hi, i continuació ho van fer en Saito i la Louise, deixant enrere la Terra tancant el portal.