CAPITOL 2
Un somriure quasi estúpid estava instal·lat en el seu rostre i es negava a marxar. No podia apartar els ulls del preciós ram de flors de presseguer que tenia al davant. Encara no s'ho podia creure, era pràcticament impossible. Es va alçar lentament del sofà per acostar-se a les flors i poder-ne percebre l'olor, era embriagadora, suau i hipnotitzant. Refregà suaument la seva cara contra un dels pètals, procurant no arrencar-lo del capoll. Era una carícia molt subtil i delicada, tant que gairebé no la notava. El seu somriure es va fer més ampli al recordar la nota que acompanyava el ram, la duia a la butxaca del pantaló. Es va tornar a asseure en el sofà i desplegà la nota, només eren unes poques paraules però les havia llegit tants cops que ja se les sabia de memòria i cada vegada que les rellegia el seu cor s'accelerava. Els seus dits acariciaven l'escrit, gravat amb tinta negra, sabia de sobres de qui era aquella lletra. Només hi havia una persona que escrivís els caràcters tan precisos, quasi perfectes, únicament amb una mica massa de curvatura en alguns arcs; una persona que ell coneixia molt bé. El seu somriure s'amplià. En To-ya, el seu To-ya. Semblava increïble però estava segur de que era ell qui li enviava aquesta nota; juntament amb les flors, qui més podria enviar-li precisament aquell tipus de flor? Alçà el cap i observà el ram que decorava la sala d'estar, col·locat en un gerro preciós, fet a mà i amb el dibuix d'un arbre florit sota la llum de la lluna plena. Era el seu gerro preferit, el tenia des d'abans del que podia recordar, i tot i el temps que feia que l'observava encara no havia descobert quin tipus d'arbre era; potser un presseguer. Un altre somriure vingué amb la idea, al cap i a la fi, el nom japonès de les flors del presseguer era Touya, per això aquestes eren les seves flors preferides. De la mateixa manera en que Yukito significava conill de les neus. Un riure estúpid li va pujar per la gola, semblava mentida cap a on es dirigien els seus pensaments, d'un simple dibuix passava al significat dels noms propis. Va tancar els ulls mentre reia. Començava a desvariejar.
"Yue significa lluna en xinès"
Va obrir els ulls de cop. D'on havia vingut aquell pensament? Estava segur de que no venia d'ell; segurament provenia de la seva forma verdadera. Un sospir de resignació va escapar dels seus llavis; tot antic somriure esborrat.
- Genial, ara el sento fins i tot quan estic despert.
Una expressió de fastigueig va aparèixer en la seva cara. Va abaixar la vista per observar-se, cosa que feia sempre que recordava qui era en realitat. Al fer-ho, però, va topar-se amb la nota que inicialment havia intentat rellegir. La seva expressió es va relaxar al veure l'escriptura.
- To-ya...
Va agafar el full amb compte i se'l va acostar als ulls per poder-lo llegir, per un moment intentaria no pensar en coses depriments. Si, això faria. Es limitaria a rellegir la nota i a imaginar que en To-ya realment l'estimava, tant o més a com ho feia ell.
Perdona'm per ser tant estúpid. Tu ets molt important per a mi, i no se que faria si et perdés.
Per sempre teu.
T.K.
PD: Espero que t'agradin les flors
Poques paraules però clares, així era en To-ya. La veritat era que no entenia perquè li demanava perdó però no importava, l'únic important era que li havia regalat un ram de flors amb una targeta preciosa. A ell! De totes les persones del món li havia regalat flors a ell! I a més en la nota deia que era molt important per ell. Era conscient de que tornava a tenir el somriure estúpid al rostre, però es sentia tant content i tant ple de vida! I sobretot es sentia necessitat, necessitat per en To-ya. Podria ser? Podria ser que en To-ya...? No, no devia de fer-se il·lusions, a més ja estaven molt bé com a amics, ja en tenia suficient amb la seva amistat, no necessitava arribar a més. Però... i si passés? La veritat era que no sabria com actuar si en To-ya correspongués els seus sentiments, no perquè no ho desitgés, sinó més aviat per falta d'experiència; no havia tingut una relació sentimental amb ningú i no sabria com actuar o que dir. Però, perquè no intentar-ho? Si en To-ya l'estimés podria estar sempre al seu costat i podria abraçar-lo sense por al rebuig, podria recolzar-se en ell quan estigués cansat o podria agafar-li la mà quan necessités sentir-se acompanyat. Sospirà. Tantes altres coses que podrien fer junts... només de pensar-hi notava com se li eriçava la pell. Amb una mà acaricià suaument els seus llavis, estaven freds i una mica tallats. Ells no havien sigut besats per ningú, mai s'havia permès un contacte tan íntim amb ningú, però en pensar en ell... tenia la sensació de que els seus llavis no eren tan verges com es creia. Com si ells revisquessin algun bes que ell no recordava, era estrany, tenia la sensació de que ja havia sentit el contacte amb uns altres llavis, suaus i calents; però era impossible, a no ser que se n'hagués oblidat o que... o que no fossin realment els seus llavis. Tancà els ulls i recolzà el cap en el sofà, realment era estressant això de tenir una altre personalitat convivint amb la teva en un mateix cos...
Un soroll fort provenint dels seus budells el va treure dels seus pensaments, recordant-li que ja feia més de tres hores que no menjava res. S'aixecà del sofà i es dirigí a la cuina per preparar-se algun plat ben nutritiu amb el qual apagar la seva gana. Es va endur una decepció al comprovar que gairebé no li quedaven aliments amb que calmar al seu estómac. Va mirar al rellotge, la botiga a la qual anava sempre ja feia deu minuts que havia tancat però si s'afanyava encara podria arribar a la que hi havia tres carrers més enllà. Va afanyar-se a agafar la cartera i les claus de casa i mentre es ficava la jaqueta va donar-li un últim cop d'ull al gerro amb les flors. Va sortir de casa amb un somriure.
La nit era freda i fosca, no hi havia ningú pels solitaris carrers, ni tan sols un gat. El vent gelat havia espantat a la gent que ara es refugiava en les seves cases, o en els pocs locals que encara restaven oberts. No es sentia més soroll que les veus de les persones que reien alegres refugiades del fred i de la foscor. Prop del temple Tsukimine, però, es va sentir de cop el soroll d'una gran explosió, seguit per l'esfondrament de varis arbres. Una llum vermella començava a créixer a l'interior del petit bosc que hi havia en el terreny del santuari, mentre una espiral de fum s'alçava des del lloc on s'havia produït l'explosió. La gent sortia espantada de casa seva i observava, incrèdula, com el bosc que rodejava el temple Tsukimine era devorat per les flames. De seguida es va avisar als bombers i tota la gent disposada a ajudar es va mobilitzar per a protegir del foc a aquell lloc sagrat, lluitaren per impedir que l'arbre sagrat del temple també s'encengués, es desvelarien tota la nit si fos necessari per aconseguir que aquell monument no desaparegués. Molta gent va patir cremades i altres ferides lleus, però, al final, l'esforç va valdre la pena, al cap de tres hores les flames s'havien extingit completament sense haver arribat al poble, a l'arbre sagrat o al propi temple Tsukimine. Un cop apagat el foc van començar a aparèixer les teories de com s'havia iniciat, però la veritable causa ni tan sols va passar pel cap dels experts en el tema.
Durant mitja la nit la gent va estar molt ocupada amb el foc, tant que ningú no es va adonar d'una petita silueta que observava tot el que feien els humans. Quan la lluna dominava el cel per complet i veié que la gent es retirava respirà més tranquil. Va abandonar el terrat des del qual havia estat a l'aguait, preocupat per la criatura que havia iniciat l'explosió i la raó per la qual ho havia fet. Quan la silueta arribà a un barri on no es veia a ningú al carrer ni a les finestres, es va enlairar i una llum daurada el va embolcallar durant uns segons. Al dissipar-se la lleu claror dues ales grans i majestuoses havien aparegut a la seva esquena, com si sempre hi haguessin estat. Ningú va veure la silueta volar per el cel, ningú tret d'una nena petita a la qual no van creure quan va dir que havia vist a un lleó alat volar pel cel.
Ningú va imaginar mai la veritat que amagaven les paraules de la Nana, la nena de cinc anys que, des de la seva finestra, va veure volar una figura al cel. Efectivament no va ser un lleó el que va veure volant per sobre les teulades però si algú en aparença molt semblant: el guardià solar de les cartes Sakura.
En Keroberos, o Kero pels amics, s'havia despertat al sentir com la màgia del seu company augmentava i l'aura d'aquest variava. De cop i volta l'aura clara i freda s'havia enfosquit fins obtenir una tonalitat quasi negra i s'havia incendiat, perdent tot control. Sabia que podia significar allò, i ho temia. Per aquell motiu havia despertat a "The sleep" i li havia demanat que no deixés que la Sakura es despertés fins el seu retorn i havia saltat per la finestra per anar fins on sentia la màgia del seu "germà". Al arribar es va trobar amb una colla d'humans deixant-s'hi la pell per apagar un incendi que havia aparegut misteriosament no feia ni un minut endarrere. Es va quedar observant-los per si feia falta la seva intervenció i no va ser fins que veié que els humans tenien la situació controlada que no es decidí a buscar en Yue.
Aquella vegada s'havia passat, podia haver ficat moltes vides en perill, sense contar amb la possible destrucció del temple Tsukimine, el qual existia des dels seus temps. No sabia que era el que l'havia desequilibrat tant però coneixent-lo ara estaria culpant-se a sí mateix. Propi d'en Yue, primer destrossava el seu voltant en un atac d'ira i desprès a ell mateix en un atac d'autocompassió. I si tenia en compte la dimensió de l'atac d'ira en aquells moments estaria destrossat i amagat en algun racó de la ciutat.
S'aturà en una teulada especialment alta i, allà, tancà els ulls i obrí les ales mentre invocava la seva màgia. Utilitzant el seu poder va viatjar per la ciutat localitzant fonts de màgia grans i petites i analitzant l'aura de cadascuna d'elles buscant una en concret. Es va aturar, sorprès, al notar una petita font de magia, gairebè indetectable, rodejada per una aura que coneixia molt bé; ¿que feia en Touya en un lloc com aquell a aquelles hores? Va decidir que quan acabés amb en Yue esbrinaria quina una en portava de cap el germà de la seva mestressa, alguna cosa li deia que els dos fenòmens estranys de la nit estaven relacionats entre sí. Sense perdre la concentració va seguir buscant, normalment no hauria trigat ni dos segons en identificar l'aura de l'altre guardià però aquella nit se li estava fent molt difícil. Fet que només volia dir una cosa: en Yue no volia ser trobat i per això ocultava el seu poder màgic.
En Kero aviat es va cansar de buscar i buscar sense obtenir cap resultat però estava determinat a trobar en Yue encara que només fos per refregar-li les seves "grans aptituds com a buscador de germans arrogants i egocèntrics". Superar en Yue en qualsevol acció sempre havia estat un gran incentiu per millorar i aquest cop no n'era l'excepció. Tan determinat estava en trobar-lo que, sense saber-ho, va realitzar la millor cerca de la seva vida i va aconseguir trobar una energia més petita que la d'un simple ésser humà que tenia una aura estranya però familiar, fet que en altres circumstàncies hauria passat desapercebut.
L'energia provenia d'un lloc concret: el parc d'atraccions on abans hi havia estat l'antiga mansió de Clow.
Normalment la biblioteca tancava a les nits però desde feia aproximadament un mes havia començat un programa amb l'objectiu d'ajudar als joves estudiants. Si tenies el carnet de la biblioteca podies demanar una habitació amb tancament automàtic per estudiar per les nits i un màxim de deu llibres que et deixaven en l'habitació. El sistema consistia en que havies d'arribar a l'hora acordada a l'habitació i comprovar que tinguessis tot el necessari, llavors tancaven la porta de manera que la persona que estigués a dintre pogués sortir sempre que volgués però un cop fora no pogués tornar a entrar. Tot aquest complicat procés s'havia elaborat desprès de molts intents de deixar la biblioteca oberta per la nit, però els robatoris i les destrosses del material van fer que cap dels intents funcionés gaire temps. Aquell nou sistema electrònic procurava la protecció del material de la biblioteca i oferia el servei a la gent que realment ho necessités. En l'habitació a més de una ample taula i cadires còmodes també hi havia un armari amb provisions, una màquina de cafè i, en un racó, un còmode sofà a més, es clar, d'un parell de conductes de respiració.
La majoria d'estudiants no precisaven d'aquest servei i per això era estrany veure algú en l'habitació, i més encara els divendres quan es tenia tot el cap de setmana per davant. Per això l'encarregat va quedar molt sorprès el primer cop que el jove Kinomoto li ho va demanar, va estar a punt de negar-s'hi però coneixia el jove i no creia que fes malbé res així que al final no hi va posar cap inconvenient. Des de llavors havien passat tres setmanes, i cada divendres la reservava. Esperava que el que obligués al jove a quedar-se divendres rere divendres entre aquells llibres es resolgués aviat, no creia que fos bo passar tantes hores sense dormir i menys encara entre llibres de "ciències ocultes" i "arqueologia i antiguitats de Gran Bretanya" entre d'altres.
Va dirigir una última mirada a les llums acabades d'encendre de la sala del segon pis i va entrar al seu cotxe rumb a casa seva. Fins que el jove Kinomoto no arribava ell no podia marxar, i aquella nit havia arribat especialment tard.
La seva vida no tenia cap sentit.
Semblava mentida com canviava tot en un segon, en el segon en que els va veure. En Touya l'havia enganyat. Ho havia fet quan li havia dit que treballava a les tardes, ho havia fet quan li havia dit que era un idiota i que el perdonés, ho havia fet quan li havia dit que no li interessava cap de les noies que li anaven al darrere, i per descomptat i tal com ja sospitava també ho havia fet quan li havia dit que l'estimava.
I ell sempre l'havia cregut. Sempre havia confiat en ell. Sempre esperant, desitjant que el cridés, que l'invoqués al seu mon. Sempre esperant-lo. En el fons sabia que la seva felicitat no duraria per sempre, que era impensable que en Touya el preferís abans que la seva forma falsa; que en Touya només es sentia atret per la seva màgia, al igual que ho havien fet abans la Sakura i el descendent d'en Clow. Sabia que ell no podia ser estimat.
Però tot hi així... tot i així es va permetre somiar que era possible que l'amor que ell sentia fos suficient pels dos. Es va permetre estar en els seus braços, enamorant-se més cada dia, encegant-se més cada dia. Era feliç. Amb en Touya era més feliç del que recordava haver estat mai. Però tot i això sempre tenia por de que un dia deixés de cridar-lo, d'abraçar-lo, de besar-lo, de buscar-lo, d'estimar-lo. Per això, tot i que es sentia feliç i agraït de poder estar al seu costat, sempre vivia amb l'ai al cor pregant perquè el tornés a cridar. Esperant amb anhel el moment en que en Touya i en Yukito es quedaven sols i en Touya pronunciava el seu nom. Aquella era la senyal de que tenia que apareixer, la senyal de que encara volia estar amb ell, de que no havia deixat d'estimar-lo. I ell vivia per sentir aquella senyal.
Va prémer els punys mentre que les llàgrimes li queien galtes avall. S'havia acabat. Ara ja sabia perquè estava tan estrany últimament. Ja sabia perquè el deixava plantat tants cops, o millor dit, per "qui". Una humana. Una humana que no havia vist mai i que era més jove que en Touya. Estava convençut que acabaria perdent en Touya però no volia que fos tan aviat. I menys d'aquella manera.
¿Que faria quan el veiés al dia següent? ¿Li diria que el va enxampar abraçant a una maleïda desconeguda quan sortia a comprar? Millor dit: quan en Yukito sortia a comprar. ¿I si feia veure que no ho havia vist? ¿I si es feia l'innocent i així estar ni que fos un segon més al seu costat? Més llàgrimes van caure dels seus ulls i la seva respiració cada vegada era més dificultosa.
Va abraçar les seves cames arronsant-se i abraçant-se a si mateix com un nen espantat i sol. ¿A qui volia enganyar? El seu dolor era tal que es veia incapaç de tornar-lo a veure sense llençar-se als seus peus suplicant per un amor que sabia que no li seria atorgat. O potser actuaria de manera violenta i sense control com ja li havia passat en el passat, en l'època d'en Clow. No volia. No volia tornar-lo a veure perquè sabia que cediria, tornaria a caure gustós en els seus braços per ser ferit altre cop. Per això potser seria millor acabar ara mateix amb el seu dolor. Potser seria millor marxar i no tornar mai més. Tornar a dormir en el llibre de les cartes, aquest cop per sempre.
- ¿Encara no t'has cansat de compadir-te de tu mateix?
La veu el va sobtà, ¿des de quan en Keroberos estava allà? Havia estat tan capficat en els seus problemes que no l'havia notat arribar. Va fer un esforç per deixar de plorar i recuperar la poca dignitat que li quedava, només li faltava que l'altre guardià li perdés el poc respecte que li tenia, o que ell esperava que li tingués.
- ¿Penses sortir d'aquí dins o he d'entrar a buscar-te? Parlarem, ho vulguis o no.
¿Com s'ho havia fet per trobar-lo? Estava segur que la seva càpsula havia amagat la seva màgia a la perfecció. No era la primera vegada que l'utilitzava per amagar-se d'ell i mai l'havia pogut localitzar. ¿Com s'ho havia fet per detectar-lo a través de l'escut? Va alçar la mirada i va veure la superfície màgica i blava que l'envoltava, aïllant-lo de l'exterior i, a l'altre banda, un enorme gos alat mirant-lo enfurismat i gesticulant com un nen petit. Sospirà, en Keroberos sempre seria com un nen petit. Havien passat més de cent anys junts i no havia canviat gens, excepte per alguns moments de maduresa es comportava sempre de manera absurda. Actuava d'acord al que sentia en cada moment i sense pensar en les conseqüències, justament al contrari que ell.
- Ja me n'he cansat!
Una aura daurada va envoltar al guardià mentre aquest alçava el vol i es posava en posició d'atac. De cop els seus ulls van brillar grocs i de la seva boca va sortir una columna de foc que va xocar de ple amb l'escut que embolcallava l'altre guardià. En Yue va observar impassible com la barrera màgica que ell havia alçat es trencava en mil bocins que es desfeien un per un. Les flames es van extingir al mateix moment que l'escut, sense arribar a tocar al guardià que va abaixar la mirada al terra.
En Keroberos va aterrar a la teulada davant d'en Yue i el va observar atentament ara que no hi havia res entre ells. Es va sorprendre de veure que els ulls d'en Yue estaven una mica vermells i que el seu cabell queia mort al seu voltant. Estava pitjor de com s'esperava. Hauria d'anar amb compte, en l'última crisi que va tenir el va atacar sense consideració i aquesta vegada semblava molt pitjor. No li retreia que l'ataqués, en realitat no ho volia fer, simplement estava al límit i ell no va saber com ajudar-lo. Aquest cop ho faria millor.
- Ja saps que mai m'ha agradat que t'amaguis de mi.
Va observar com en Yue alçava les espatlles i dirigia la seva mirada a terra. Semblava ser que no seria gens fàcil arrencar-li les paraules. En Yue i la seva mania de callar.
- Fins ara mai m'havies trobat.
Es va sorprendre tant de que li digués alguna cosa per voluntat pròpia que es va quedar amb la boca oberta durant uns segons. No era que en Yue no parlés mai, al contrari, quan volia era capaç de convertir al més escèptic de tots en un creient sense remei. El problema era que en Yue mai parlava d'ell mateix; no parlava del que li agradava o desagradava, dels seus somnis i anhels, ni dels seus sentiments. En Kero no ho entenia. Alguna vegada li ho havia preguntat però en Yue només li responia que no volia que el demés creguessin que era dèbil. Això seguia sense entendre-ho. Portava una eternitat intentant fer-li veure que estava equivocat, que precisament no dir les coses li podia portar problemes però en Yue simplement l'ignorava, es podia passar setmanes suportant els seus monòlegs i sentir-lo recriminat-li el seu comportament sense ni immutar-se i menys encara dir res de res. I en aquell moment en que es trobava en un conflicte sentimental, en els quals es tancava més que de costum, estava disposat a parlar. Potser era una bona senyal però potser no, en tot cas en Yue necessitava a algú. I ell estava disposat a fer el que fos per ajudar-lo.
- Suposo que tenia més ganes de trobar-te que mai. M'has espantat aquesta nit.
- ...
- ¿Ets conscient de que gairebé destrueixes el temple Tsukimine?
En Yue va alçar la mirada, sorprès. ¿El temple Tsukimine? Recordava vagament haver passat per allà per desprès fugir-ne tan ràpid com va poder, aquell lloc li recordava massa a en Touya. Els seus ulls es van apagar en recordar l'escena que havia provocat la seva fugida. Va abaixar la mirada, cada vegada que recordava aquella escena una punxada li destrossava el pit.
- ¿Que t'ha passat aquesta nit Yue?
No va rebre resposta. En realitat no l'esperava. Es va alçar i es va asseure al costat d'en Yue, mirant-lo de reüll. En Yue va alçar els ulls al cel i va contemplar la lluna durant una estona. Faltava poc perquè fos plena, potser una setmana. En Yue va obrir una mica les ales, que fins aquell moment l'havien estat envoltant, i va moure el llavis mentre arrufava el nas. Semblava ben be que intentés dir alguna cosa però que no sabés com fer-ho. En Yue va tancar els ulls i sospirà. Sense obrir els ulls va murmurar la pregunta.
- ¿Per què ens va crear així en Clow?
En Kero es va sorprendre de la immensitat de la pregunta. Sabia que en Yue tenia problemes d'autoestima des que en Clow va morir però creia que ja ho havia superat. No sabia que arribés a qüestionar-se la seva pròpia existència. En Clow els havia creat d'aquella manera perquè aquell va ser el seu desig, això ho tenia molt clar. Era cert que no eren perfectes però, sent modestos, s'hi acostaven bastant, sobretot un servidor. No entenia on era el problema, els havia creat així i així eren. ¿Per què qüestionar-se aquestes coses?
- ¿Què vols dir?
En Yue va obrir els ulls i, per primera vegada, el va mirar directament.
- Si no érem humans, si no havíem de ser mai humans ¿per què ens va donar sentiments humans?
En Kero no va saber que dir. Mai s'havia qüestionat perquè tenien sentiments, però s'alegrava de tenir-los. Si no n'hagués tingut no seria qui era ara, seria... seria com un moble o una pedra, insensibles i sense vida. Per suposat, d'allò es tractava precisament, els sentiments formaven part de la mateixa vida i eren el que la feien interessant. Era cert que havia passat mals moments, en els quals hauria desitjat no sentir res, però totes les bones sensacions que havia sentit o que sentia en l'actualitat eren suficient per compensar-los.
- És clar perquè ens els va donar! Els sentiments formen part de la vida! Quin sentit tindria la nostre existència sense sentiments? No seríem més que màquines o marionetes estúpides i sense personalitat! Realment t'agradaria no sentir res? T'agradaria no sentir afecte per ningú ni sentir l'afecte dels demés?
- A vegades si.
- Com pots desitjar una vida així?!
- No veig perquè no. Seria una vida sense dolor.
En Kero va observar el seu germà en silenci. No li agradava veure'l tan trist i deprimit. S'estimava molt més veure'l en la seva postura arrogant i autosuficient, encara que no fos com era en realitat. En Yue sempre utilitzava la seva màscara freda i distant per amagar el seu veritable caràcter, per amagar que necessitava molt l'afecte dels demés. El guardià lunar tenia una gran capacitat per fingir que res li importava i suportar tot el que li succeïa sense immutar-se però en les situacions extremes el seu equilibri intern es trencava i llavors es desplomava sense defenses. Era en aquells casos quan perdia el control tant de la seva màgia ofensiva com de la màgia de sustentació que el mantenia en vida, fet que podia provocar atacs de pànic, de violència sobtada, debilitat per manca d'energia o debilitat del seu mestre per haver absorbit massa poder. La Sakura no estava preparada per suportar una pèrdua d'energia massa sobtada, fins i tot podria arribar a morir si fos el cas. Tenia que intentar calmar en Yue però no sabia com fer-ho sense pressionar-lo. Potser aquesta era la solució, potser necessitava una mica de pressió per acabar d'escupir-ho tot; probablement empitjoraria al principi però desprès es sentiria molt millor.
- Tot això té a veure amb el germà de la Sakura, oi?
Al sentir l'afirmació, en Yue va obrir exageradament els ulls i la boca i va alçar el cap per mirar-lo fixament, els llavis i les mans li tremolaven i en Kero juraria que s'havia tornat més pàl·lid del que ja era per naturalesa. El llavis del guardià lunar es van moure però cap so no en va sortir, no va ser capaç de donar cap resposta. En realitat ja no en feia falta cap, fins i tot algú tant despistat com el guardià solar es va adonar de la resposta de la pregunta només veient la seva reacció. Era clar que tenia a veure amb el jove Kinomoto. Al final el seu pressentiment s'havia complert. Va sospirar i va recolzar el seu cap en les potes davanteres mirant al terra. Per què en Yue sempre tenia problemes amorosos? I per què tenia que ser sempre ell qui hagués de parlar amb ell? No en tenia ni idea de relacions amoroses ni dels problemes que comporten, encara menys com solucionar-los. Però estava clar que alguna cosa s'havia de fer.
- Que hi ha exactament entre vosaltres dos?
En Yue no va contestar de seguida, no estava segur de voler explicar-ho ni tan sols a en Keroberos. Parlar de la relació que tenia amb ell comportava afirmar que tenia sentiments especials envers en Touya, i allò comportava exposar-se. La inseguretat i la por a que el ferissin era el que el feia dubtar, de fet mai expressava els seus sentiments ni desitjos pel mateix motiu. La por. Por a dependre d'algú, por a no poder valer-se per si mateix, por al dolor del rebuig i por al dolor de la pèrdua. En realitat era molt més senzill fingir que no tenia sentiments i que no li importava el que pensessin els demès que enfrontar els seus terrors i arriscar-se a ser ferit. Era més senzill però a la vegada més dolorós. Com podia ser dolorós un acte que es cometia per por al dolor?
- Si no m'expliques no et podré ajudar, Yue. Confia en mi per una vegada a la vida i deixa de fingir!
Un somriure trist va aparèixer en el seu rostre. Amb tot en Keroberos el coneixia millor del que es pensava. En part era lògic, desprès de més de un segle junts era normal que el conegués, amb màscara o sense. A més no sempre havia sigut així, en la seva infantesa havia tingut un caràcter semblant al seu germà: impulsiu, alegre i descerebrat. Per una serie d'experiències doloroses el seu caràcter es va anar modificant, tornant-se més reservat i prudent. La mort del seu amo no va fer si no empitjorar el seu estat. A vegades enyorava aquell Yue confiat, alegre i innocent que va ser algun dia i sentia que aquest no havia desaparegut del tot, que estava amagat en el fons del seu cor desitjant tornar a sortir. Potser en Yukito no era més que un reflex d'aquell petit Yue que s'havia perdut en algun punt del camí. Ja no era capaç de confiar cegament en algú perquè la por a que el ferissin sempre li ho impedia. Així era abans de conèixer en Touya, abans d'enamorar-se d'ell.
- Fa cosa de tres mesos en Touya se'm va declarar.
- Que vols dir amb declarar?
- Em... em va dir que m'estimava
- I tu que li vas respondre?
- ...
- Per què li vas respondre, no?
- Al principi no. Li... li vaig dir que s'equivocava, que ell no m'estimava a mi si no a en Tsukishiro, que estava confós.
- I no se't va ocórrer pensar que potser era de tu de qui s'havia enamorat?!
- No m'ho creia, no n'era capaç encara que això fos el que jo més desit...
Era cert que en aquell moment... en el moment que li va confessar que l'estimava, mirant-lo amb aquells ulls brillants i esperançats, es va sentir joiós. En aquell moment va sentir desitjos de llançar-se als seus braços i confessar-li que també l'estimava, que l'havia estimat des de molt abans que es veiessin cara a cara, que es va enamorar d'ell a través dels ulls d'en Yukito. Es va sentir... feliç. Plenament feliç com no ho havia estat des de feia molt de temps. Sentia que per fi podria tornar a ser ell mateix, el petit i feliç Yue que un cop va ser. Però altre cop el temor va tancar-li la porta i el va submergir en el pessimisme. La felicitat momentània va desaparèixer mentre que el seu cap s'omplia de dubtes, "I si està confos i en realitat només s'estima en Yukito?" "I si m'utilitza?" "I si m'enamora per desprès abandonar -me?". Mirant endarrere tots aquests arguments li semblaven un xic estúpids però en el seu moment li van semblar suficients com per desconfiar. Potser hauria sigut millor seguir desconfiant, si no l'hagués acceptat potser en aquells moments no estaria patint d'aquella manera. No va acceptar els seus sentiments en aquell moment per por. Però en Touya era tan tossut! I ell desitjava tant poder creure en ell! Per allò va acceptar estar amb ell, però en cap moment va confessar-li els seus sentiments; no s'atrevia. Per molt que desitgés correspondre'l com es mereixia sempre hi havia alguna cosa a l'últim moment que l'aturava. Per molt que s'omplís de valor, a l'hora de la veritat se li formava un nus a la boca de l'estómac, el seu cos quedava congelat i les paraules morien abans de sortir de la seva boca. Però a en Touya mai va semblar que li molestés la seva manca d'expressivitat, com si l'entengués a la perfecció, com si sabés en cada moment el que pensava i els dilemes que tenia. Per aquell motiu poc a poc havia deixat de forçar-se, i poc a poc es sentia més relaxat i segur al seu costat i, sense adonar-se'n, havia començat a poder trencar a poc a poc la màscara d'indiferència que l'embolcallava. Sentia que mentre estigués al seu costat seria capaç de, tard o d'hora, tornar a ser ell mateix. I esperava estar amb ell per sempre.
- Llavors no va arribar a haver-hi res més entre vosaltres?
- Al final vaig acceptar.
- De debò? Però no has dit que...?
- Diguem que en Touya pot ser molt tossut a vegades. No va parar fins que li vaig dir que si.
- A si? I com s'ho va fer?
El guardià solar va observar astorat com en Yue desviava la vista al terra mentre que la pell del seu rostre adquiria un to rosat. En Yue s'estava posant vermell? Seria possible tal miracle?
- No n'has de fer res de com s'ho va fer per convèncer-me!
Arribats a aquell punt en Keroberos no es va poder aguantar el riure, la cara vermella d'en Yue era un espectacle únic i, segurament, irrepetible. Aviat, però, va deixar de riure i va observar el seu germà, en el seus ulls es veia una alegria distant, nostàlgica, com el record d'una felicitat perduda. Realment devia de sentir quelcom intens pel germà de la Sakura si va permetre que el conquistés. Tot i que, com s'ho va fer? Amb regals? I si va ser així, amb quins regals? No es podia imaginar en Yue amb un ram de flors a les mans. Encara que tampoc es podria haver imaginat mai a un Yue tan comunicatiu amb ell. Tant l'havia canviat en Kinomoto? Tan efecte havia exercit en ell en només tres mesos? Ara que hi pensava, últimament havia vist a en Yue una mica més... relaxat, per dir-ho d'alguna manera. Aparentment estava igual però no estava tant a la defensiva com usualment ho feia. Recordava que es va alegrar de notar aquest comportament, tot i no entendre'n l'origen. Ara que sabia de la seva relació amb el germà de la Sakura potser si que entenia d'on li venia. Però llavors per què en Yue es trobava en aquest estat tant deplorable? Perquè encara estava igual de torbat, semblava que s'havia calmat una mica però els seus ulls seguien veient-se tristos i sense vida, així com el seu cabell. Potser seria millor no forçar les coses ara que s'havia tranquil·litzat i estava disposat a parlar. Si no s'equivocava aviat ho acabaria escopint ell solet, sense necessitat de pressions innecessàries. I no s'equivocava.
- Per què redimonis ho va tenir que espatllar?! Estàvem bé nosaltres sols! Per què va tenir que acudir a tercers? Per què... per què m'ha abandonat?
En Yue va deixar caure el cos endavant, recolzant les mans a la teulada i deixant que les ales el cobrissin parcialment. Els cabells despentinats li van caure parcialment per sobre les espatlles, formant un curiós arc amb la cinta del cabell retenint-ne la punta sobre la seva esquena i l'arrel dels mateixos com a altre extrem. I enmig dels cabells platejats el seu rostre es contreia del dolor i la pena. Els seus ulls tornaven a desprendre salades llàgrimes que queien en la teulada on es trobaven i corrien avall per la pendent, quedant penjant durant uns segons al marge per caure desprès de l'alta torre. Tot el cos d'en Yue tremolava mentre plorava, sense que ell pogués fer res per evitar-ho; tampoc no ho intentava, ja no intentava fingir que no li passava res.
En Keroberos l'observava amb els ulls cristal·lins, no suportava veure el seu germà en tal estat. Es va alçar lentament i es va anar acostant a un desconsolat Yue. No sabia que dir així que no va dir res. Encara que li fes mal sabia que les llàgrimes li anirien bé a en Yue, reprimir-les durant molt de temps podia provocar una angoixa interior molt dolorosa.
- Estàvem tant bé junts! Em sentia tan feliç amb ell! ¿Llavors per què... per què es va tenir que acabar? Per què sempre m'equivoco? Per què sempre entrego el meu cor a qui no hauria?
En Keroberos va acostar-se més a en Yue, seient al seu costat. Si sabés que fer per reconfortar-lo! Va tocar suaument els seus cabells amb el morro en un intent frustrat d'ajudar-lo i es va sorprendre quan en Yue va alçar la vista plorosa envers ell. Amb un gest brusc en Yue es va llençar sobre en Keroberos, abraçant-se al seu coll com si li en depengués la vida, buscant consol al seu dolor. En Kero, passat el moment de sorpresa, va posar suaument una de les seves potes davanteres en la seva esquena, intentant no fer-li mal amb les urpes. Sentia com en Yue plorava i gemia de dolor prop de la seva orella, com els seus braços s'aferraven al seu coll cada vegada amb més força i com les seves llàgrimes li mullaven el pelatge. Estava destrossat, en Yue estava destrossat i això el feia patir a ell també. Fins i tot les ales d'en Yue, normalment grans i majestuoses es veien petites i insuficients. En Keroberos era conscient que l'aspecte físic tant del cabell d'en Yue com de les seves ales depenien del seu estat d'ànim i per això precisament el va preocupar que aquestes últimes fossin tan petites i insignificants. Va desplegar tot el que va poder les seves ales i els va embolcallar a ambdós amb elles.
Quan en Yue estigués millor aniria a demanar explicacions al principal responsable del seu estat d'ànim, i depenent de l'explicació que li donés seria més o menys brusc amb ell. Ningú feia patir tant el seu estimat germà sense presentar-li una bona raó. I ni tan sols el germà de la seva estimada mestressa n'era una excepció.
