CAPÍTOL II
El Niu de la Hedwig un diumenge al matí no és el que Draco ha vist mentre la grip ha postrat al llit a la majoria dels seus habitants. Plou i tota la canalla es reparteix entre la sala de jocs i la sala d'estar. Corredisses, xiscles, pilotes descontrolades, petites baralles...
—Merlí diví!
Tot just sortir de la xemeneia en Draco ha hagut d'esquivar un cop de pilota. Els nens que corren per la sala d'estar el saluden amb alegria i després es barallen per veure qui va a avisar Harry. Finalment entre tots porten Draco fins el primer pis, on es troben en Harry enfilat a una escala, canviant la bombeta d'un dels llums del sostre del passadís. Porta uns texans vells i un jersei que ha conegut millors temps. Entremig, un ventre pla i fibrat, amb un camí de pèl negre sobre la pell blanca que baixa des del llombrígol i es perd dins els pantalons. En Draco saliveja. Quan s'adona de la seva presència —qualsevol no ho fa amb la cridòria que els ha precedit— en Potter sembla molt content de veure'l i en Draco no es pot sentir més satisfet. Encara que no ho demostra.
—Reparacions domèstiques —s'excusa el jove baixant de l'escala—. Disculpa'm, no sabia que fos tan tard.
Ara sembla una mica avergonyit de la seva vestimenta.
—Si t'esperes un moment, em dutxo i em canvio de roba —diu.
—Molt bé, però no cal que corris. M'esperaré a baix, a la sala.
En Harry plega l'escala i recull la caixa d'eines. Deixa les dues coses recolzades a la paret.
—Que ningú toqui això —adverteix els nens—. Acompanyeu el sanador Malfoy a la sala d'estar, au, va.
En Draco no sap què li fa més il·lusió, que si Potter tingui tanta pressa per anar a empolainar-se o que li hagi donat el títol de sanador. Potser les dues coses.
Mitja hora després en Harry baixa fent olor de xampú infantil, cosa que a Draco li fa prou gràcia, i l'acompanya fins a la cuina, on es troba el seu petit pacient. Enfilat sobre un tamboret, l'Eddie ajuda la Molly a pelar pèsols, molt enfurrunyat perquè no el deixen jugar amb els altres. També hi ha l'Arthur Weasley i l'Andròmeda. Tots tres saluden a Draco amb amabilitat.
—Tenia por que un cop de pilota li obrís la ferida —explica en Harry—. Però l'Eddie no ho vol entendre això, oi, Eddie?
El nen arronsa encara més l'entrecella, fent morros. En Harry l'agafa, baixant-lo del tamboret on està enfilat per poder arribar a la taula. Se l'asseu a la falda i l'agafa fort, perquè l'Eddie no para de moure's intentant desfer-se'n.
En Draco observa la petita guerra entre l'adult i el nen, divertit. A Potter li costa mantenir-lo quiet a la falda. I l'Eddie sembla determinat a baixar, sigui com sigui.
—Si no t'estàs quiet, avui no hi haurà postres —l'amenaça finalment en Harry—. I sé que la Molly ha fet natilles de xocolata.
L'Eddie esbufega. No seria la primera vegada que es queda sense unes postres que li agraden per no haver-se portat bé. Així que, a contra cor, atura la bellugadissa.
—Vegem com està això... —en Draco destapa la ferida i l'examina minuciosament. Més del necessari, de fet. A primer cop d'ull ja es veu que el trau ha tancat bé i amb prou feines està inflamat. No més del que li pertoca després de vint-i-quatre hores—. Quantes vegades has hagut de donar-li les gotes? —pregunta.
—Quan vam arribar a casa i abans d'anar a dormir —respon en Harry. Després somriu—. Avui està enfadat, però no s'ha queixat que li fes mal...
En Draco torna a tapar la ferida.
—Apa, si avui fas bondat, demà la destaparem i ja podràs jugar a pilota.
No gaire convençut, l'Eddie baixa de la falda d'en Harry d'un salt.
—Però no vull pelar pèsols! —es queixa.
—Doncs vine aquí i t'explicaré una cosa —diu l'Arthur Weasley—. No saps el conte de la nena que vivia dins d'una beina de pèsols i gairebé la tiren a l'olla?
L'Eddie s'hi acosta, interessat, i s'asseu al costat de l'Arthur.
—Bé, solucionat —diu en Harry content. Després es mira en Draco amb un somriure maliciós—. I a tu com se't dóna això de pelar pèsols?
Quan per fi comencen a dinar, en Draco no es pot creure tot el que li han fet fer. I el pitjor de tot és que ho ha fet més de gust del que es pensava. Ha pelat pèsols, ha ajudat a parar taula, ha perseguit nens per mitja casa fins aconseguir que es rentessin les mans i després els ha dut al menjador... La Susan, en Dennis i la Davis avui lliuren.
—Tens un estrany concepte del que és convidar a dinar a la gent —li diu a Potter, un cop asseguts a taula.
El somriure d'en Harry és radiant.
Que un diumenge de cada tres en Draco estigui convidat a dinar, comença a ser cosa habitual al Niu de la Hedwig. És normal que a esquenes d'en Harry, els altres comencin a parlar. Tots aprecien el seu cap. La Susan i en Dennis el coneixen des de l'escola. Van formar part de l'Exèrcit d'en Dumbledore i li van fer costat durant la guerra, encara que a en Dennis, per la seva edat, no el van deixar lluitar. El seu germà Colin va morir durant la batalla final, després de desobeir la Professora McGonagall, que li havia prohibit anar-hi. La Tracy, pel fet de ser una Slytherin, no va ser molt propera a Harry durant la seva estada a Hogwarts. Però, particularment, no tenia res en contra d'ell. És més, secretament, desitjava que el Nen que Va Viure li fotés un bon joc d'Avades al cara de serp. Que en Harry l'hagi acceptat al Niu de la Hedwig ha significat molt per a ella. Pel que fa a l'Arthur i la Molly, en Harry és el seu vuitè fill. L'estimen, es preocupen i desitgen el millor per a ell. Com l'Andròmeda, que ha après a estimar i a confiar en el padrí del seu nét. Entén molt bé per què en Remus i la seva filla el van fer padrí d'en Teddy. Però, de tots, potser és l'única que sap veure una mica més enllà d'en Harry; del seu tarannà amable i el seu rostre somrient. Va passar molt de temps amb ell després de la guerra, consolant-se mútuament de les pèrdues. Per tanta gent que ja no hi era. El noi estava boig per en Teddy: l'amanyagava, el petonejava, li donava el biberó, el feia dormir... En Harry té una desesperada necessitat d'estimar amagada sota el seu paper de padrí preocupat i atent. I una necessitat encara més apressant de ser estimat. L'Andròmeda creu que en Harry ni n'és conscient d'això. Però només s'ha de veure com es bolca en els nens, orfes com ell. Com li preocupa que no pateixin, que no se sentin sols, que se sàpiguen estimats. Salta a la vista que tracta d'envoltar-los de tot el que ell no ha tingut. I que tots els petons i les abraçades que els petits li fan recompensen amb escreix totes les que ell no va rebre a la seva pròpia infantesa. Malgrat tot, l'Andròmeda és conscient que hi ha petons i abraçades que en Harry també necessita i que cap nen no li pot donar.
Els seus íntims saben, perquè ell no se n'ha amagat, que a Harry li agraden els homes. Però no recorden que hi hagi hagut ningú important en la seva vida, sentimentalment parlant. Com pot haver-hi algú si mai surt! Ara els preocupa la continua presència de Malfoy a l'orfenat. No han vist Harry somriure a ningú de la manera que somriu al sanador. I com que no saben realment quines són les intencions d'en Malfoy ni de quin peu coixeja, pateixen. El jove és atractiu, d'això no hi ha cap mena de dubte. I poden entendre que Harry se n'hagi penjat una mica, malgrat el passat. A més, el sanador ha pres el camí més directe per estovar el cor del director de l'orfenat: ser afectuós amb la seva canalla. Però, i si en Harry acaba enamoriscant-se'n? I si decideix donar el pas que no ha donat fins ara amb la persona equivocada? És realment en Malfoy la persona equivocada? Tantes preguntes, tants dubtes... Però ni el matrimoni Weasley, ni la Susan, en Dennis o la Tracy s'atreveixen a plantejar-les a Harry. Saben que les interferències a la seva vida privada, l'heroi no se les ha pres mai gaire bé. I després de cada conversa, totes les mirades acaben caient sobre l'Andròmeda. Però ella no està gaire decidida a intervenir-hi, encara.
—Paciència —diu una mica per treure-se'ls de sobre—. No crec que sigui dolent que en Harry hagi trobat algú de la seva edat amb qui compartir temps i conversa.
No obstant això, observa atentament el seu nebot cada cop que ve a l'orfenat.
Aquest dissabte a la nit, en Draco espera a Harry al Gnom Golafre, un nou restaurant que han obert a Hogsmeade. Fa dies que intenta fer-lo sortir de l'orfenat. No està tan cec com per no veure les mirades dels altres. Avui vol tenir en Harry només per a ell, lluny d'ulls acusadors. Vol sentir-se lliure per intentar avançar una mica en aquesta mena de relació que tenen. Nota que en Harry està receptiu, que també en té ganes, però que el seu entorn el reprimeix de donar cap passa en aquest sentit.
En Harry arriba cinc minuts passades les vuit, amb un somriure nerviós. El cambrer que l'acompanya fins a la taula es veu tot cofoi del client que porta. Els de les altres taules també se'l miren, xiuxiuejant, i en Draco comprèn perquè en Harry no és gaire aficionat a mostrar-se en públic. Que s'hi vagin acostumant, pensa en Draco, malgrat tot, optimista. S'aixeca educadament i li dóna la mà. Després tots dos s'asseuen. El cambrer els porta les cartes i els deixa uns minuts per a decidir.
—No havia vingut mai —diu en Harry mirant al seu voltant—. És agradable, oi?
—I si ens deixessin de mirar, encara ho seria més... —ironitza en Draco.
En Harry somriu.
—T'ho vaig advertir...
En Draco arronsa les espatlles.
—Ja se'n cansaran.
I ben aviat tots dos s'obliden de l'entorn i es concentren en ells. Xerren una mica de tot: dels nens, dels problemes de finançament que té l'orfenat, de l'hospital, dels exàmens que Draco ha de presentar en un parell de mesos per ser un sanador de totes, totes... Quan arriben a les postres, quan el vi ja ha fet el seu efecte i ha deslligat les llengües, entren en qüestions més íntimes, a les quals mai han pogut arribar quan Draco va a dinar a l'orfenat. Ara se senten còmodes i distesos, propers, ansiosos de saber el que l'altre mai no ha explicat d'ell mateix. És en Draco qui trenca el gel; el que lentament, buscant cada paraula, mesurant cadascun dels seus gestos, li fa saber a l'altre l'interès que li ha despertat. En Harry es confessa alleugerit que hagi estat Draco qui ha donat el primer pas, perquè ell no hauria sabut pas com fer-ho. No té gaire experiència en això del flirteig, a demostrar aquest tipus d'afeccions cap una altra persona. Quan en Draco li agafa la mà sobre la taula, fins i tot s'enrojola una mica. El sanador té la sensació que ha d'anar a poc a poc amb Harry; que li ha d'anar descobrint les coses de mica en mica, donant-li temps per assimilar-les. De fet, en Draco no té cap pressa. Vol assaborir aquest procés. Vol enamorar-lo poc a poc; vol enamorar-se de Harry de la mateixa manera, sense precipitar-se.
Draco i Harry allarguen la vetllada prenent unes copes al mateix restaurant, on estan encantats de tenir l'heroi del món màgic en el seu establiment. L'amo ja s'ha preocupat bé prou que ningú no els molesti; que estiguin tranquils i còmodes, de manera que Harry Potter desitgi tornar un altre dia. És una publicitat impagable per al seu negoci.
Quan els joves s'acomiaden, en Draco deixa un petó suau i dolç als llavis de Harry, que no pretén resposta.
En Harry pensa en el petó de Draco durant molts dies. Ha estat amb prou feines un frec, però els llavis li formiguegen quan hi pensa. Té moltes ganes de tornar a veure al seu excompany d'escola. Encara no es pot creure que el jove sigui afí als seus gustos. Que li pugui agradar a Draco com el sanador li ha començat a agradar a ell. No sap que cada vegada que gira l'esquena els seus companys fan safareig. Tots han notat el canvi. En Harry està content, rialler, d'un humor envejable. I no és que Harry no rigui o no estigui content habitualment. La diferencia és, potser, que ara se'l veu il·lusionat.
—I així, com va anar el sopar? —pregunta finalment l'Andròmeda, empesa per tots els altres.
—Genial! —respon Harry— S'hi menja prou bé en el Gnom Golafre.
—I després devíeu fer una copeta, oi? —diu com si res la bruixa— Com que vas tornar una mica tard...
En Harry deixa anar una riallada.
—Que m'esperaves?
—És clar que no! —s'apressa a assegurar l'Andròmeda—. És que l'Amy es va despertar i et cridava, i llavors vaig veure que no hi eres...
L'Andròmeda se sufoca una mica amb la mentida. Però en Harry no se n'adona.
—Sí, vam prendre una copa després de sopar —li explica ell—, tot xerrant. Va ser molt agradable.
Ella guarda silenci una estona. No sap com fer-li la pregunta sense que sembli que s'està ficant on no la demanen.
—Harry...
—Digues.
—El meu nebot t'agrada, oi?
Ell aixeca el cap i la mira fixament, amb el seus ulls verds molt brillants, abans de dir:
—Sí, m'agrada. M'agrada molt.
En Draco es mor de ganes de veure en Harry. Però només falta un mes i mig per als exàmens de final de carrera. A més de complir els seus torns a l'hospital, passa totes les hores que pot estudiant. El que no pot evitar és distreure's més estones de les que voldria pensant en ell. Fins i tot a casa s'han adonat d'aquests moments d'embadaliment.
—Així que vas sopar amb en Potter, l'altra nit...
—Sí, pare. Vam anar al Gnom Golafre.
En Lucius arrufa una mica el nas.
—No el porta aquell brètol d'en Bob Ogden, el germà d'en Tiberius Ogden?
—El que és membre del Wizengamot? —intervé la Narcisa.
En Lucius assenteix.
—Sembla ser que el van fer fora del Departament d'Aplicació de la Llei Màgica —segueix explicant—. I en Tiberius l'ha ajudat a muntar aquesta mena de restaurant —acaba amb una mica de menyspreu.
—Doncs s'hi menja bé —diu en Draco—. A en Harry i a mi ens va agradar molt.
Aquest cop, la mirada d'en Lucius és de preocupació.
—Vols dir que no t'estàs precipitant, fill? —en Draco alça els ulls— En Potter no és qualsevol, Draco. Si la pífies, podem tenir problemes. Si això vostre no surt bé...
—No t'amoïnis, pare. En Harry i jo només sopem i xerrem —somriu—. El temps dirà.
Després d'un no parar d'òlibes volant amunt i avall, en Draco i en Harry tornen a sopar al Gnom Golafre. En Bob Ogden no pot estar més content. Els ha preparat una taula encara més discreta i reservada que l'altre cop, perquè els dos joves tinguin intimitat. No és que Ogden sigui un romàntic empedreït o un acèrrim protector de la privacitat dels altres. És un home de negocis. I Harry Potter un altre cop en el seu restaurant, bé, d'ell i el seu germà, és la millor publicitat que hauria imaginat mai.
Aliens als pensaments d'Ogden, en Harry i en Draco se senten feliços de poder parlar cara a cara i no mitjançant òlibes o de la xemeneia. De poder tocar-se. Avui no es donen la mà, com feien abans. En Draco li fa un petó a Harry, com aquell de comiat de l'última vegada. La diferència és que aquest cop en Harry el respon i li sembla massa curt, es queda amb ganes. Vol tenir-ne més abans d'acabar la nit, de petons.
No tenen gaire cosa nova per explicar-se després de tot el que ja s'han escrit aquestes tres últimes setmanes. Però els falten ulls per mirar-se. Les mans sobre la taula no paren quietes. Quan arriba el primer plat, seria difícil dir qui dels dos deixar anar l'altre amb menys ganes. En Harry té la sensació de tenir les galtes permanentment enceses sota la mirada d'en Draco. Mai ningú no l'havia fet sentir així. Molta gent se'l mira amb admiració, amb idolatria, fins i tot li han fet ullets oferint-se pel que ell volgués. La mirada de Draco és diferent. El fa sentir calent, desitjat, com si fos l'Adonis que Harry té molt clar que no és ni serà mai. És una sensació que li agrada. Potser perquè aquest cop té ganes de sentir-la, de gaudir-la amb la persona més inesperada del món. Després dels mocs i les esbatussades que s'han fotut l'un a l'altre durant els anys d'escola, ara és molt excitant veure en Draco sota aquesta nova perspectiva. Ha descobert en ell una persona que mai de la vida s'hauria imaginat. Des que s'han retrobat després de tants anys, ha copsat la persona que ha estat amagada dins Draco durant tot aquest temps.
Per la seva banda, en Draco se sent encisat per la verdor dels ulls de Harry. És com si no els hagués vist mai, abans. I la manera que té de somriure-li? El fa bavejar. Fa que l'estómac se li ompli de papallones i tingui ganes de saltironejar com un nen. En Harry li desperta un sentiment de tendresa que mai hagués pensat que el pogués emplenar de la manera que ara ho fa. Ha descobert en ell tantes coses que el seu orgull de sang pura no l'havia deixat veure quan anaven a l'escola! En Harry és una persona senzilla, que va de cara, poc avesada en els subterfugis entre els que ell està tan acostumat a moure's. Té una mena d'innocència que ni la crueltat d'una guerra li ha pogut arrabassar. Hi ha una part d'en Harry que encara és per estrenar; una que no ha volgut o no ha tingut oportunitat de deixar conèixer a ningú. I no compten els enamoriscaments d'adolescència, com aquella Ravenclaw de la qual no recorda el nom, o la Weasley. En Draco està segur que en Harry llavors anava a la deriva, sense saber realment què buscava. I ara que ho sap, en Draco l'ha trobat sol, beneïda sigui la seva sort! També sap que el cor d'en Harry és ple de gent: els nens, els seus amics, els Weasley, que són la seva família... Però ell no l'ha donat a ningú. Encara.
—Et ve de gust que anem a fer una copa, ara? —pregunta en Draco quan acaben de sopar.
—A on? No conec massa llocs, a part de Les Tres Escombres o la Marmita Foradada a Londres...
En Draco s'aguanta el riure. Cap dels dos locals és adequat pel que està pensant.
—Sí, anirem a Londres —li diu—. Conec un local que està prou be.
És divertit veure com en Harry "al·lucina en colors", tal com ell mateix expressa. Confessa que sabia que aquests llocs existien, però que mai no hi havia anat a cap. Se'l veu prou entusiasmat. Bon coneixedor del terreny, en Draco se l'emporta fins a una zona més recollida, des d'on poden observar tot el bullici sense formar-ne part.
—Per què no fem una volta? —diu en Harry— M'agradaria veure-ho tot...
En Draco somriu.
—Perquè vull un lloc tranquil on et pugui menjar la boca sense que res em distregui.
En Harry es deixa caure al sofà, de repent, sense gaires ganes d'esbrinar que hi pot haver més enllà de la tauleta on han deixat les begudes.
—I què esperes, doncs?
Quan en Harry torna a l'orfenat camina sobre núvols de cotó. Són les tres de la matinada. Li sembla estrany, fins i tot anguniós, el silenci que envolta la casa a aquestes hores, acostumat als crits i al soroll que l'omplen durant tot el dia. Va a la cuina per a preparar-se un te. No té son. Està tan excitat encara pels petons i les carícies d'en Draco que no sap si podrà dormir. És com un nen amb joguina nova que no vol parar de jugar. Mai no hauria pensat que pogués sentir-se tan còmode amb ningú. Draco es perfila en els seus pensaments com l'home que pot ocupar el buit que li queda per omplir. En Harry sempre ha estat impetuós i llançat en qualsevol situació que no impliqui sentiments. En el passat, ha estat capaç de llançar un Crucio sense contemplacions, però no d'enfrontar-se, aterrit, a les exigències afectives de la Cho o de la Ginny, per exemple. I després, un cop va haver acceptat el que realment li agradava, tampoc s'ha vist amb cor d'entrar en el joc del flirteig. No en sap. Potser en el seu subconscient segueix sobrevivint la vella idea inculcada a força de cops i de menyspreus pels seus oncles: que és un fenomen que ningú pot estimar. En aquest cor en el qual Draco pensa que ja hi ha prou gent i també s'hi vol fer un lloc, en Harry ha estat capaç d'assimilar amistat, companyonia, afecte cap a la canalla que cuida o cap a la família adoptiva que l'ha cuidat a ell, els Weasley. Però algú que el vulgui, deixant de banda el seu glamurós títol d'heroi, a ell sencer, amb els seus cabells de pena, els seus genolls nuosos, les seves mans aspres, el seu metre seixanta-sis de cos prim i sense gràcia... No sap que si en Draco hagués pogut llegir-li els pensaments en aquest moment, li hauria preguntat quan temps feia que no es mira al mirall.
Des que Harry va obrir l'orfenat hi ha hagut poques adopcions. En quatre anys, un parell de nens. I d'un d'ells eren uns tiets que vivien a Romania i no s'havien assabentat de la mort dels seus parents perquè hi tenien poca relació. Ara, en poc més de tres setmanes, han rebut cinc peticions. L'Andròmeda pensa que això indica una plena recuperació en el món màgic; que la guerra ha quedat definitivament enrere i la gent torna a tenir mitjans per pensar en un futur a llarg termini. Està contenta. En Harry, no. Se sent desbordat. S'oposa a exhibir les criatures com en un mercat de carn perquè las famílies triïn. I no vol de cap manera que els que no siguin adoptats se sentin rebutjats i ho passin malament.
Quan en Draco arriba avui a l'orfenat, aprofitant l'hora que té per dinar i fer-ho amb en Harry, no el troba en el lloc habitual a aquestes hores: empaitant nens a rentar-se les mans o organitzant el menjador. La canalla ja està acostumada a la seva presència i no li fan massa cas. I ell, que ja se sent una mica com a casa seva, dirigeix les passes cap a la cuina. Tampoc allí s'estranya ningú de veure'l.
—En Harry tot el matí que està tancat al despatx, amb en Dennis —li respon l'Andròmeda quan pregunta—. Més val que no el molestis.
En Draco prem els llavis. El to de la seva tia sempre és una mica esquerp. Li parla poc, però, i tampoc sembla que hagi intentat posar pals a las rodes a la seva relació amb Harry. Però això s'empassa aquests petits pinyols que ella li llança de tant en tant.
—Hi ha algun problema? —pregunta.
—Has vingut a dinar, suposo —diu ella—. Doncs ja te'n faré cinc cèntims mentre ho fem. I ara, fes alguna cosa i ajuda a portar nens a taula —el to és autoritari—, que avui ens en falten quatre mans.
En Draco es mossega la llengua i gira cua cap al menjador, a la caça i captura de nens entremaliats i esmunyedissos. Entre la Susan i ell aconsegueixen asseure'ls a tots a taula en un quart d'hora, mentre la Molly i l'Andròmeda van amunt i avall levitant safates plenes de menjar i gerres d'aigua i suc de carabassa.
Els primers minuts l'Andròmeda no li dirigeix la paraula, massa ocupada que les coses no s'esvalotin al seu voltant. En Teddy, el seu nét i fillol d'en Harry, està assegut al seu costat, molt quietó i formal. En Draco se'l mira amb curiositat. Avui porta el cabell blau. Des que visita l'orfenat ja li ha vist de tots colors. I sap que el fet que el color sigui viu i vistós vol dir que en Teddy està content i de bon humor. Quan està tristoi o enfadat el color acostuma a ser fosc.
—Com està la teva mare?
A Draco una mica més i li cau la cullera de la mà. Es mira la seva tia procurant esvair l'expressió de sorpresa del seu rostre. L'Andròmeda mai li havia preguntat per la seva germana fins ara.
—La mare està bé, gràcies —respon.
L'Andròmeda guarda silenci uns moments. En Draco espera impacient a que enceti de nou la conversa. Vol saber per quins set sous en Harry està tancat en el despatx amb en Dennis.
—Li diré que has preguntat per ella —diu, malgrat tot.
L'Andròmeda sembla repensar-s'ho, no gaire convençuda.
—No, no cal —diu finalment—. T'agrairia que no ho fessis.
I comença a renyar l'Eddie, que es dedica a tirar trossets de pa a en Freddie i en Kevin, asseguts davant d'ell. En Draco s'acaba la sopa sense saber què pensar. Després, també sense saber com, es troba amb l'Amy a la falda, i l'ha de consolar perquè en Justin li ha pres la nina i la pobra joguina ha acabat plena de sopa fins a la punta dels seus cabells de vinil.
—Tens mà amb els nens —li diu l'Andròmeda, sorprenent-lo altre cop.
Ell s'arronsa d'espatlles.
—Bé, no ho sé...
—Podries dedicar-te a la pediatria...
—M'he especialitzat en enverinaments provocats per pocions i plantes, de fet —diu ell.
—Doncs, has perdut el temps...
En Draco deixa anar una rialla totalment espontània.
—Vaja! —exclama— I jo que pensava que hi tenia futur després d'un any d'especialització...
—És el que penso —diu la seva tia, molt seriosa—. I ara et faré una pregunta i més et val que siguis sincer —es mira el seu nebot fixament i li deixa anar:— Quines intencions tens amb en Harry?
En Draco està segur que si en aquest moment el punxen, no li treuen sang.
—Perdona?
—M'has entès perfectament, no em facis repetir-ho.
Ara sí que la seva tia s'ha passat tres pobles, pensa Draco. Ell també es posa seriós.
—Disculpa'm, però no crec que sigui de la teva incumbència. En tot cas, és cosa meva i d'en Harry.
—Doncs em sembla que t'equivoques —li diu ella una mica enrederada—. Me l'estimo molt aquest noi, jo. A més, és el padrí del meu nét. És quasi com ser família.
L'Amy, que està molt calladeta a la falda d'en Draco, es mira els dos adults una mica espantada pel to que utilitzen; sospita que les coses que diuen no són gaire maques. Però només té tres anys i no les entén. Així que s'arrauleix en Draco i somica:
—Vull que vingui en Harry...
—Ara no pot, maca. Sembla ser que té feina —en Draco es mira la seva tia i diu, mordaç:— Però encara no m'han explicat quina.
L'Andròmeda prem els llavis d'una manera bastant semblant a com ho fa el seu nebot.
—Vine, Amy, deixa el sanador Malfoy menjar tranquil —diu, fent intenció d'agafar la nena.
—L'Amy està molt bé on està —l'atura ell secament—. No em molesta.
No tornen a parlar. Després de dinar, Draco se'n va cap el despatx, sense fer cas de la mirada contrariada de la seva tia. Que la bombin, pensa. Truca a la porta i entra sense esperar contestació. En Harry i en Dennis estan amb una parella de mitjana edat. Tots quatre es giren cap a ell, sorpresos.
—Perdoneu —es disculpa Draco, una mica tallat—. No sabia que teníeu visites...
Però en Harry sembla content de veure'l i s'aixeca per sortir amb ell del despatx.
—No sabia que havies vingut —besa Draco amb ganes—. Ho sento, però avui tinc feina.
—No t'amoïnis —diu el sanador—. Ja ens veurem demà...
—Tinc entrevistes tota la setmana... Per què no vens el vespre que et vagi bé?
—Per què són les entrevistes? —pregunta Draco, encuriosit.
—Adopcions —respon Harry sense gaire entusiasme—. Ja t'explicaré.
Draco assenteix.
—Sopem divendres al vespre? —proposa.
—D'acord...
Amb un darrer petó, en Harry torna a entrar al despatx i en Draco se'n va cap a la sala d'estar per fer servir la xemeneia i tornar a l'hospital, molt més content del que estava fins aquell moment.
Quan arriba el divendres al vespre en Harry té els nervis desfets. Ni ell mateix esperava prendre's tan a la tremenda tot això. I se sent malament amb ell mateix perquè, ¿no era la seva fita aconseguir una llar per a tots aquests nens que no en tenen? Però ara té la sensació que li volen prendre alguna cosa seva i no es resigna que li arrabassin. Fins i tot ha discutit amb Dennis, cosa que no havia fet mai. A partir d'aquí, els altres han decidit que el millor és deixar-lo escampar la boira i han procurat no ficar-se-li pel davant. No estan acostumats a veure en Harry traient foc pels queixals.
A les vuit i deu del vespre en Draco es presenta a l'orfenat. Havien quedat amb Harry a dos quarts de vuit i ja fa quaranta minuts que l'ha deixat plantat.
—Vaja! Un altre que fa cara de pomes agres... —mormola la Susan en veure entrar Draco al menjador.
Tots estan sopant, però no es veu en Harry per enlloc.
—On és? —pregunta el sanador.
—A la cuina, fent petar alguna cosa, crec —li respon la Tracy amb ironia.
Serrant les dents, en Draco gira cua i se'n va cap allà. Més li val a Harry tenir una bona excusa...
Tothom és capaç de sentir "l'afectuosa" salutació del jove sanador.
—A la vida m'han fet esperar quaranta minuts, Potter!
No escolten el que respon Harry, però sí la enfurismada exclamació de Draco.
—Com que te n'has oblidat?
Després, silenci.
—No l'haurà desintegrat o alguna cosa així, oi? —diu la Susan, una mica preocupada.
La Tracy se la mira com si hagués perdut el seny.
—El més probable és que s'estiguin morrejant com dos desesperats —ironitza.
—Doncs si la morrejada serveix perquè en Harry es calmi, què vols que et digui... —remuga en Dennis, que encara està amoïnat per les quatre paraules pujades de to que ha tingut amb ell, aquest matí.
Inesperadament, en Harry apareix a l'entrada del menjador, amb el rostre una mica enrojolat, i en un to mansoi els diu:
—Bé, marxo. En Draco i jo anem a sopar...
I se'n va.
—Mira tu per on! —exclama la Tracy— Encara li haurem d'estar agraïts a aquest fotut Malfoy!
L'Andròmeda se la mira malament...
En Harry s'ha disculpat tantes vegades que Draco ja n'ha perdut el compte. Ara, mentre mengen uns espaguetis a la bolonyesa, el sanador intenta fer-li comprendre que no s'ha d'agafar les coses així, tan a pit.
—Ja ho sé que cuides i estimes tots aquest nens com si fossin teus. Però, Harry, tenen dret a tenir una família, oi? No és el que tu volies, també? —en Harry fa que sí amb el cap, enrotllant i desenrotllant la forquilla en els espaguetis— T'adones que no estàs sent gaire racional, oi? —en Harry torna a fer que sí— Bé, doncs, demà et disculpes amb en Dennis i ja està. Segur que ho entén.
—Segur...
En Harry deixa anar un sospir i diu:
—Els Ferguson volen adoptar l'Amy...
Vet aquí..., pensa en Draco.
—L'Amy és especial, oi? —en Harry assenteix— Doncs, els dius que no pot ser.
En Harry sospira de nou.
—Els Ferguson estan ben situats —explica—, tenen diners. Van tornar a Anglaterra ara farà un parell d'anys. Li donarien tot el que necessita...
—Ah... —diu en Draco, deixant la copa de vi sobre la taula—... és que tu no li dones?
—Què vols dir? És clar que sí! —en Harry sembla una mica picat ara— Però se suposa que haig de ser racional, no és això?
En Draco somriu.
—Que siguis racional no vol dir que no puguis ser també una mica egoista...
En Harry se'l queda mirant, sense entendre-ho gaire. Senyor, quina paciència!, pensa Draco.
—Redéu! Adopta-la tu! —exclama.
—Però... però... això no estaria bé —en Harry parpelleja com si patís d'un tic nerviós—. Què dirien els altres, pobrets!
En Draco arronsa les espatlles.
—Doncs ja els adoptaran altres famílies. Jo també penso que el moment és bo. La gent ja ha sortit de les penúries de la guerra.
—Potser sí...
En Harry es queda pensatiu. En Draco li agafa la mà de sobre la taula i la hi prem amb afecte.
—Ningú no et pot retreure que vulguis la teva pròpia família, Harry. Aquesta nena no podria estar amb ningú millor al món.
En Harry somriu.
—M'ho pensaré.
Segueixen sopant en silenci, cadascun immers en els seus propis pensaments. De sobte, en Harry aixeca els ulls del seu plat i diu:
—Vols venir a casa aquest vespre? Demà no treballes...
—Teniu whisky a l'orfenat? —pregunta amb humor en Draco, creient que l'està convidant a fer la copa allà.
—Bé, jo pensava si et voldries quedar a dormir, de fet.
En Draco tracta de no ennuegar-se amb els espaguetis que s'està empassant.
—És clar! Sí, que vull. N'estàs segur?
En Harry esclafeix a riure.
—Respira, Draco. Que et farà mal el sopar...
En Draco no havia estat mai a l'habitació d'en Harry. I ara espera no haver-la de deixar mai. Té en Harry sota seu. El penetra sense presses, sense perdre's cap de les seves ganyotes d'incomoditat primer, de sorpresa després, de plaer finalment. Escolta la seva respiració lleugera, cada cop més ràpida. Els suaus gemecs que se li escapen dels llavis entreoberts. Es perd en els ulls que el miren, tan verds, tan ansiosos i esforçats a fer-li saber el que no diu amb paraules. En Draco li omple la cara de petons mentre gaudeix de les mans que s'aferren a les seves natges amb força, possessives, apressants, empenyent-lo a anar encara més endins. I aleshores, ho diu. Perquè les paraules li cremen a la boca i les ha de deixar anar, sí o sí, encara que no siguin les més romàntiques.
—Jo també... vull que m'adoptis...
La resposta és el cos d'en Harry estremint-se sota seu, regant-li el ventre d'essència calenta, omplint-li la boca de gemecs que es barregen amb paraules que s'hi afoguen, dins. I en Draco es corre fort, potent, buidant-se amb un crit que li surt del fons de l'estómac i li puja per la gola fins esclatar i sufocar qualsevol altre soroll de l'habitació. En Harry se li arrapa amb braços i cames, reclamant-li els llavis, i en Draco sent com si el besés amb tot el cos. Després, exhaust i feliç, rodola fins quedar-se d'esquenes sobre el matalàs, emportant-se Harry amb ell.
—Com ha anat això? —li pregunta traient-li el serrell dels ulls, acaronant-li les galtes.
En Harry somriu.
—No tinc paraules.
S'arrauleixen l'un en braços de l'altre i respiren un silenci agraït, ple de gestos i carícies.
—I bé, què dius? M'adoptaries? —li xiuxiueja Draco a Harry a cau d'orella— Sempre em rento les mans abans de dinar i sé vestir-me solet als matins...
En Harry ofega la rialla en el pit de Draco i, de passada, l'omple de petons. Després aixeca el cap per mirar-lo i diu:
—Només si sóc jo qui et desvesteix als vespres...
El nas de Draco recorre el coll del seu company, ensumant la seva pell calenta, respirant la seva olor.
—I, on s'ha de signar...? —pregunta.
L'altre s'enrojola una mica quan li respon:
—Ja ho has fet...
Continuará...