Disclaimer: els personatges de supernatural no em pertanyen, són propietat exclusiva de Eric Kirpke i CW

Capítol 2

—Hey, you, bitch! —va dir una veu greu de noi apareguda del no-res.

Tots tres es van girar cap on venia la veu. Darrere seua hi havia dos nois, el que havia parlat que tindria uns trenta anys i l'altre, bastant més alt, un poc més jove i amb els cabells més obscurs i més llargs. El dimoni va soltar Cassandra i es va acostar cap a ells però abans de poder fer res, el noi alt li va tirar sal per a despistar-lo, va anar cap a ell i el va agafar per l'esquena immobilitzant-lo mentre l'altre acabava l'exorcisme: "omnis congregatio et secta diabolica. Te rogamos, audi nos".

Tan bon punt va acabar de dir aquelles paraules, un fum negre va eixir de la boca del noi enlairant-se cap al cel i desapareixent en un forat que s'hi havia creat. Les dues noies s'estaven a terra amb la boca oberta assimilant tot el que estava passant. Es miraven ara a elles ara als nois. Finalment, el noi més alt es va acostar i els va estendre la mà per ajudar-les a alçar-se.

—Esteu bé? —preguntà en un anglès amb un fort accent americà.

—…

Totes dues estaven massa sorpreses com per a contestar, simplement se'ls miraven amb la boca molt oberta. Finalment, Cassandra va ser capaç d'articular algunes paraules en anglès:

—Tu… Vosaltres… O siga… El dimoni… És real…?

—Eeeem… Sabem que és un poc difícil de creure, però sí, ho és. Mireu, jo sóc…

—SAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAM! —va cridar de sobte Cassandra sense deixar acabar la frase al noi— Oh Déu Meu, Ari! Són Sam i Dean! SAM I DEAN! Saps què vol dir açò?! —començà a cridar la noia mentre agafava les mans de la seua amiga i començaven a saltar totes dues molt emocionades.

—És real, Cas! És real! Totes les temporades, inclòs el capítol "The French Mistake! Ai mare, ai mare!

—Crec que aquestes dues són seguidores de Supernatural —digué Dean amb un sospir.

—D'acord, anem a veure, només per a comprovar… Vosaltres sou Sam i Dean Winchester, no? —preguntà finalment Ariadna amb el seu anglès tan americà.

—Sí, i vosaltres sou…? —respongué Dean.

—Jo sóc Cassandra, Cas per als amics, i ella és Ariadna, o Ari, el que preferiu —contestà aquesta vegada Cassandra amb el seu accent britànic que tant li agradava.

—I digueu-nos, com heu arribat a aquesta dimensió? Ha estat Baltasar una altra vegada? O heu estat vosaltres? O …

—Espereu, espereu, com sabeu que ja hem estat aquí? I com sabeu que va ser Balta… Ah, sí, la sèrie… Però es pot saber què cony li vegeu a aquesta sèrie? La nostra vida és merda pura!

—Dean, para, per favor… Aquesta vegada no ha estat Baltasar, sinó Castiel, que suposo que també coneixeu. A més, ha estat de forma més organitzada que l'anterior: sabem com i quan hem de tornar, tenim dues setmanes per enllestir la feina.

—Quina feina? Té alguna cosa a veure amb el dimoni aquest, no? —preguntà aquest cop Ari.

—Exactament. Resulta que fa uns dies uns dimonis van aconseguir invocar a Mefisto, un dels prínceps de l'infern i encarregat d'aconseguir ànimes humanes. Aquest dimoni venia amb una idea a la ment: dominar aquesta dimensió. És una dimensió sense àngels ni Déu ni caçadors i, per tant, era perfecta per a dominar-la. És per això que va venir junt amb quatre sequaços més.

—Un moment, Sam… —digué Cas que s'havia quedat pensativa— segons tinc entès pel capítol on vau venir a aquesta dimensió, aquí no hi ha màgia, per tant, els dimonis no tenen cap poder i els exorcismes no funcionen, tan imbècil és Mefisto com per a voler dominar-nos sense màgia?

—Em cau bé, aquesta noia. —començà Dean— No només van venir, sinó que, a més a més, van fer un encanteri per no perdre els poders, és a dir, per a poder fer màgia en aquesta dimensió, però és temporal. L'encanteri definitiu el faran d'aquí a dues setmanes i nosaltres hem d'impedir-ho i enviar-los altra vegada cap a la nostra dimensió.

—Ho has sentit, Ari? Li caic bé a Dean! Eh, eh, eh, eh! Nosaltres vos podem ajudar!

—Val, ara no em cau tan bé. A veure, com dir-ho per no sonar maleducat… No.

—Dean… —intervingué Sam.

—Ei, va, no digues que no tan ràpidament! Podem ser de molta ajuda per diverses raons: primera, portem uns quants anys vivint aquí i coneixem bastant bé Barcelona, cosa que vosaltres no perquè sou americans i no hi heu estat mai, a més a més, coneixem la llengua, perquè si vos les heu d'apanyar amb el vostre castellà… segon, ens coneixem la sèrie de memòria, sabem com fer exorcismes, com protegir-nos de dimonis i fantasmes, com matar un vampir i molt més. Tercer, sabem com funcionen les coses per ací, quart, el nostre anglès és preciós i no tindreu problemes de comunicació amb nosaltres i cinquè, perquè tinc casa i vos puc acollir i no haureu d'anar amb targetes de crèdit falses a un hostal de mala mort.

—Crec que hauríem d'escoltar-la.

—Què? No! Ni pensar-ho! T'has tornat boig o què, Sam?

—Ens disculpeu un moment? —digué Sam mentre s'enduia Dean un poc lluny.

—Dean, a veure, tenen raó, no estem als Estats Units, no sabem com funcionen aquí les coses, no coneixem l'idioma, no tenim diners... A més a més, són fans de la sèrie i saben tot sobre nosaltres, que no has vist que quasi han exorcitzat elles soles el dimoni?

—No tenen experiència en combat i són uns marrecs.

—Perdona, però a qui dius tu marrecs, eh?!

—Cas, Cas, tranquil·la, vine, va. No li feu cas, és un poc susceptible.

—Ni susceptible ni hòsties! Quina edat tens tu, eh? 30? —cridà Cassandra enfadada.

—Sí...

—Val, doncs jo en tinc 22, o siga, només 8 anyets de diferència!

—A la teua edat jo havia caçat més coses de les que tu no pots ni imaginar —respongué Dean secament.

—A la meua edat parle sis llengües, tinc un contracte amb una cadena de televisió com a guionista i sé molt més de dimonis, conjurs, exorcismes i déus pagans que tu!

—Tu? Saber més que jo? Sí, ja, és clar, no em vinguis amb tonteries!

—Per l'amor de Déu! Si no necessito ni que m'expliqueu ni buscar qui és Mefistòtil, o Mefisto o Mefistòtiles, depenent de quin llibre agafes, per saber-ho tot d'ell! Dimoni provinent del folklore alemany la primera aparició del qual és a l'obra de Goethe… —continuà la morena.

—Normalment és tan temperamental, la teua amiga?

—Per desgràcia sí... a més de competitiva... Sembla que tingui cinc anys...

—Sé com et sents…

Ari i Sam es van mirar i van esclafir a riure. Les dues parelles eren més paregudes del que es pensaven en un principi. Després de discutir un poc més, van acceptar l'oferta de Cassandra i van anar tots quatre cap al seu pis.

—Bé, anem cap als Ferros que quan abans l'agafem, abans arribarem.

—No farà falta.

—I com esperes que hi anem, Dean, a peu?

—No, amb la meua preciositat —digué senyalant l'Impala 68 que tenien davant d'ells.

—Però...

—Ja us hem dit que aquesta vegada hem vingut més preparats, a més, jo em nego a anar en transport públic, és horrible i va en contra dels meus principis.

Els nois van pujar davant mentre les dues noies s'asseien als darrere emocionades i sense acabar-se de creure que estaven al famós Impala del mateix Dean Winchester. Després de diverses voltes i d'unes quantes males indicacions, van aconseguir aparcar i anar al pis de la jove.

—A veure, vosaltres dos dormireu a la meua habitació, que és on hi ha el llit doble. Ari, a la de convidats amb el llit individual i jo al sofà.

—Però no visqueu juntes? —preguntà Sam a Ariadna.

—Oh no, jo visc amb els pares encara.

—I no es preocuparan?

—Ooooh... Has vist que mono que és Sam? Si es preocupa i tot! Cap problema, no és la primera vegada que em passo uns dies a casa de Cas, els diré que estem fent un treball molt important per al màster.

Cassandra els va indicar on estaven les habitacions i mentre Dean deixava les coses, Sam començava a traure llibres i portàtils; en un obrir i tancar d'ulls el menjador s'havia convertit en un set de la sèrie ple de llibres antics sobre dimonis, papers i llibretes.

—Que ens pots dir la contrasenya de la wi-fi?

—Sí, és clar, Destielforever77— digué Cas ficant-se roja mentre Sam es petava de riure.

—Doncs jo no li veig la gràcia… —respongué Dean des de l'habitació.

Mentre els dos nois es dedicaven a buscar informació als periòdics i als llibres que havien portat, les dues amigues es dedicaven a fer de fangirls amb el diari de John Winchester i flipant amb tot el que hi havia escrit allà.

—Mira! La pàgina que parla sobre els Wendigos! Recordes aquell primer capítol, que bonic que era tot, encara no sabien res sobre Azazel i el seu pare encara era viu…

—Oh! I mira, Cas! Aquí parla dels genis! Recordes que trist que va ser aquell capítol en què Dean estava en una altra vida amb sa mare viva i casat… Per què no poden ser mai feliços, aquests dos?

—Ei, vosaltres dues, xst! Que nosaltres ens n'anem a investigar.

—Ei, ei, ei, espereu, Dean, què vols dir amb investigar?

—Doncs… Cas? Sí, doncs això, investigar.

—Ja, i com penseu fer-ho? On penseu anar? I a aquestes hores… A qui penseu preguntar? I no pensareu anar d'agents de l'FBI, no? —interrogà la propietària del pis.

—I per què no?

—Perquè a Espanya no hi ha FBI ni hi tenen jurisprudència, llest?

En Dean es va quedar callat mirant-se-la amb odi perquè la noia tenia raó i ell no tenia cap argument per rebatre-li.

—… Llesta tu!

—… … … … M'he de sentir ofesa?

—Maleïda fi…

—Dean! Ja! Para! Pareu, tots dos! A veure, Cas té raó, no podem anar com a policies americans i si ens fem passar per policies d'aquí no ens creurà ni Déu —digué Sam intentant posar pau pel mig.

—I què proposes que fem? Amb les poques notícies que hi ha per ara és impossible saber ni tan sols quin recipient ha triat aquest malparit! I només tenim dues setmanes, Sam!

—Jo proposo que sopem… —tots tres es van girar per mirar a Ariadna— què passa? Tinc gana…

—Vaig a cuinar alguna cosa. Ahir vaig comprar pa i hamburgueses, les faré en un moment. Arrimeu tot el que hi ha sobre la taula perquè puguem sopar.

Cassandra es va estar una bona estona preparant unes hamburgueses ben completes mentre Ariadna ajudava els seus dos nous amics a ordenar el menjador i a parar taula.

—Ja era hora! —Digué Dean veient que finalment eixia la noia de la cuina amb els plats. —tan difícil és fer una simple hamburguesa?

—Tan difícil és comportar-se com un adult i agrair-me que m'he esforçat? —respongué ella ficant-li un plat al davant de mala lluna.

—Ni que fóra per a… —el noi no va acabar la frase quan va veure aquella hamburguesa amb enciam, tomaca, ceba fregida i bacon.

—Vols quetxup? —digué la noia amb un somriure de superioritat en veure com Dean es menjava el plat amb els ulls.