Cap.2: El temps que vam passar juntes
Em fa una mica de vergonya, però les ales m'agrada desplegar. Potser són una mica diferents, però són meves i no les vull canviar...
El sol brillava a l'estadi de Quidditch, aquell dia s'enfrontaven a la final del campionat els dos primers classificats, Gryffindor contra Hufflepuff, que ja feia tres anys consecutius que s'alçava amb la copa. Gryffindor era històricament la casa on anaven a parar les grans estrelles del Quidditch, allà hi jugava el mateix James Potter com a buscador i tothom coincidia en què aquell equip tenia talent, però Hufflepuff comptava amb una caçadora invencible. Una jove bruixa filla de muggles, que embogia a gairebé tots els nois de l'escola.
La seva pell blanca i pigada, els seus intensos ulls blaus i la mitja melena daurada fins a tocar-li l'espatlla, encisaven a aquells alumnes que es creuaven amb ella. Però, si una cosa, els atreia a tots, sense excepció, era el seu caràcter. Simpàtica, justa, lleial, sempre tenia la paraula adequada per cada ocasió. Aquell dia, però, estava més impacient que mai... havia deixat l'escombra a una noia de Gryffindor, i ara la tenia davant sense l'artefacte volador, mentre li explicava que en breus moments, la Lily apareixeria duent-la.
Llavors, quan només faltaven cinc minuts per començar el partit, va aparèixer ella, visiblement trastornada... com si acabés de trobar-se un exèrcit d'ínfers...
-Lily, reina que et passa?.
-Tranquil·la Johanna ahir ja no es trobava bé –va aclarir-li la Mary amb un somriure.
-Preparada per perdre, Evans? –Una veu sonava divertida i arrogant al darrere de les noies.
Dues d'elles van girar-se a la vegada, una havia reconegut aquella veu a l'instant i es disposava a contestar-li, l'altre només havia sentit Evans i ella era una Evans, la Lily Evans... però no era l'Evans a qui es referia en James Potter.
-Com estan les meves bessones preferides? –va dir mentre els picava l'ullet.
Però ha passat temps i ara sóc molt més gran, d´allò ja fa molts anys...
En efecte, la Lily Evans tenia una germana bessona... Les dues havien nascut el 30 de gener de l'any 1960, però no eren idèntiques del tot, com havien somiat els seus pares durant l'embaràs...
Des de ben petita, els ulls verds i els cabells rojos de la Lily atreien totes les mirades allà on es trobessin, mentre que la Johanna, amb la mirada blau cel i els cabells rossos com l'or, passava més desapercebuda entre les multituds, però seguia impressionant en les distàncies curtes. Al cap i a la fi, el color dels ulls i dels cabells era la única cosa que les havia diferenciat sempre. Elles dues havien estat les primeres en fer màgia a la família Evans, però de maneres molt diferents. La Lily ja feia volar fulles i formava petits remolins d'aire des de ben petita, en canvi a la Johanna mai ningú l'havia vist fer res de tot allò. De fet, la Johanna sempre havia estat una nena malaltissa i delicada, que havia passat moltes èpoques de la seva infància ingressada en un hospital o reclosa a la seva habitació. Els pares l'havien dut a molts metges, però cap havia pogut trobar les raons per les quals agafava sovint febres altes i patia calfreds intensos.
Als set o vuit anys, la família ja s'havia acostumat a tenir molta cura d'ella, i ella havia de passar llargues temporades a casa dels seus avis, que vivien al bell mig de Londres, per poder seguir amb constància els tractaments que li recomanaven en aquell hospital muggle del centre, on havia de visitar-se tot sovint. Pels pares i també per la Lily havia estat molt difícil acceptar que la Hanna, com li deien carinyosament, no podia viure amb ells, però vivint amb els avis estava a prop de l'hospital de dia, on havia d'anar moltes tardes, i evitava així saltar-se més classes de les necessàries. La família de la Lily vivia bé, sense problemes econòmics, però no es podia permetre un canvi de domicili.
Precisament, per aquest motiu, el matí que la Lily i la Petúnia havien conegut l'Snape, la Johanna no les acompanyava i ell no l'havia vista mai abans. No va ser fins un parell de setmanes després, que l'Snape en acostar-se a casa els Evans, per observar la seva llaminera obsessió i comprovar si era prudent apropar-s'hi, va veure que la Lily corria pel jardí amb la seva alegria característica, mentre un reflex ros idèntic a ella la mirava amb un blau apagat des de la finestra de l'habitació. Més tard, la Lily li havia explicat els problemes de la Johanna i ell ho havia vist clar... no era el primer cas en la història de la màgia, però tampoc era del tot habitual.
Hi havia mags, fills de muggles, o als quals se'ls havia amagat la seva veritable naturalesa, que acceptaven allò que els passava com una cosa natural, com una anècdota divertida o lleugerament interessant, tal com li havia passat a Lily. En canvi, una minoria es resistia a acceptar-se, perquè el seu poder els espantava més que cap altre cosa del món. Aquests infants màgics reprimien el seu veritable poder, i emmalaltien perquè el poder lluitava per sortir a l'exterior, amb la mateixa força que ells lluitaven per retenir-lo al seu interior. L'Eileen, la mare de l'Snape, li havia explicat que, normalment, quan això passava era perquè aquells mags havien nascut amb un poder lleugerament superior al que podia entendre un infant i al que era d'esperar en edats tan primerenques.
Aquesta part, però, l'Snape havia preferit no explicar-li a la Lily, amb ell li semblava que no era possible que la Johanna pogués tenir més poder que la seva germana, tan plena de màgia com estava. Fos com fos, la Hanna va deixar d'emmalaltir-se quan la seva bessona va començar a parlar-li de la màgia amb naturalitat i a explicar-li tot el que l'Snape li detallava cada tarda, vora el riu. Per això, els pares d'ambdues no havien dubtat en acceptar de bon grat que la Johanna també anés a Hogwarts, tot i que temorosos pel delicat estat de salut que li suposaven. Només s'havien tranquil·litzat en saber que a Hogwarts hi havia una infermeria centenària, i que al món màgic hi tenien els seus propis metges.
Malgrat tot, aquella preocupació inicial va resultar del tot innecessària, perquè la Johanna no s'havia emmalaltit mai més, ni tan sols solia encostipar-se als hiverns com els seus companys. I, tot i que preferia passar les tardes passejant pels grans jardins de Hogwarts o entrenant-se al Quidditch –des de segon competia a l'equip de la seva casa-, en comptes d'estudiar les diferents matèries màgiques, sempre se'n sortia fàcilment als exàmens.
Però avui em sento feliç, recordant que de molt més enllà, d'on van les meves mans, faig volar el que penso i ho envio cel enllà...
Era l'hora. El partit de Quidditch estava a punt de començar.
-Bé, disculpeu-me... ara t'empassaràs les teves paraules Potter –va ser l'únic que va pronunciar la imponent rossa, mentre s'apropava a la resta del seu equip.
En James Potter va riure visiblement entusiasmat amb la reacció de la Johanna. Va apropar-se a la Lily i, de sobte, va agafar-la per la cintura, mentre se la mirava amb els ulls plens d'admiració.
-Teniu el mateix mal caràcter princesa, però m'agrades més tu, petita Gryffindor.
En adonar-se que en James l'estava agafant per la cintura, la Lily va sobresaltar-se i va apartar-se sobtadament del noi. No tenia ànims, per llançar-li un dels seus habituals exabruptes, però va mirar-lo fixament, per fer-li entendre que aquell gest, justament llavors, no era benvingut.
El partit va començar, i va allargar-se durant quatre llargues hores en què els dos equips van estar molt igualats. Finalment, els espectadors van veure com la Johanna s'acostava radiant amb un reflex daurat a la ma. Tan daurat com els seus cabells, havia aconseguit atrapar l'snitch i la grada de Huflepuff era un immens mar de bufandes negres i grogues. En James s'ho mirava des del terra amb aire resignat. I dos nois més s'havien acostat per donar-li ànims i felicitar-lo pel seu bon paper, malgrat la derrota. En Remus Llopin i en Sirius Black eren amb ell, i una mica més apartat com encantat observant les grades, hi havia un tercer adolescent, en Peter Pettigrew.
Ara vull recordar, vull retrobar, el temps que juntes vam passar, rient, jugant, de tant en tant plorant, i ara em sembla un sol instant.
-Merda Lily, merda... la teva germana és massa bona ... ja li podries haver dit que ens deixés guanyar- va lamentar la Mary, mentre donava tímids cops de colze a la seva amiga.
La Lily no havia vist el partit, només s'havia adonat dels crits incessants dels seus companys de tant en tant, com en un somni. La seva vista no s'havia separat de les grades d'Slytherin, pendent de la seva aparició, del moment en què ell s'assegués al costat dels seus desagradables companys i la busqués amb la mirada. Però ell no va aparèixer. Sabia que allò no estava bé, era la primera que li havia exigit que ho oblidés tot, però ella mateixa no se'l podia treure del cap. Mentre pensava això, va sentir que la mà de la Mary la conduïa en ziga-zagues fins a peu de gespa.
-Germaneta, heu tornat a perdre. Em sap greu – va fingir lamentar la Johanna, interpretant el paper d'un animal ferit.
-Oh! Hanna, Hanna... felicitats –va deixar anar en James, amb veu molesta.
Però, en aquell moment, ja no només la Lily havia deixat d'escoltar el que passava al seu voltant. La Hanna s'havia fixat en qui acompanyava en Potter, i se'l mirava pensativa.
- Ei, Johanna, t'han dit mai que la fundadora de Hufflepuff acollia a la seva casa, aquells alumnes que no volien en cap altre – La veu burlesca d'en Sirius havia trencat el silenci, en veure que la Hanna l'observava des de la distància.
La al·ludida el va seguir mirant, però aquest cop, el va clissar de tal manera, que gairebé podia agrair al cel el fet de seguir respirant.
-També diuen que no n'acollia cap que no fos lleial i treballador – va respondre-li taxativa
-Tu treballadora? Però si encara no conec ningú que t'hagi vist preparant un exàmen.
-Potser no m'hi veieu, però t'asseguro que m'esforço en prendre atenció a classe, ni que sigui per no haver d'estudiar tan desprès... no com altres –va contestar-li de manera provocativa.
- No m'estimes gens, eh? És una desgràcia... i jo que volia tenir fills amb tu...
-Si els tens amb en Potter, segur que ni es queixa!
Però en James s'havia enfonsat en els seus pensaments. Havia començat a comptar quantes pigues tenia la Lily Evans en la part de l'espatlla que deixava veure el jersei que duia.
-Cornamenta, per si encara no te'n has adonat, ens acaba de dir que som homosexuals –va començar en Sirius amb veu maternal, i va afegir cridant-. Encara que si traguessis el teu nas de l'escot de l'altra Evans, potser ja ho sabries.
En James va girar-se immediatament. Va pestanyejar un parell de cops, va mirar els seus amics, desprès a la Lily, va continuar amb la Mary, i per acabar va girar-se cap allà on eren en Sirius i la Johanna.
-Ei, no estava mirant el seu escot, només el seu coll.
-Ui, si James això sona molt més normal – va cridar-li la Hanna, enriolada.
No va contestar ningú. Un silenci incòmode va envair el moment, en què tots es miraven els uns als altres. Només la Lily semblava immersa en els seus pensaments.
Finalment, però, va semblar que la noia despertava del seu somni, i va decidir acabar amb la sobtada mudesa de tothom.
-Potter.
-Si, Lily?
-No t'oblidis que demà ens trobem a la sala de Transformacions per fer-li aquell favor a la professora McGonnagall.
-Com podia haver-ho oblidat? Ho té apuntat en tres-cents paperets per tota l'habitació per no descuidar-se'n. Ni que fos el dia del seu casament –va dir en Sirius aparentant serietat.
-Ahmmm... d'acord... anem? – va preguntar la Lily dirigint-se a les dues noies.
-Si... anem –totes es van girar i es van allunyar en direcció a l'escola.
Però recordant aquells dies, s'accelera el meu cor,... em guarda un tresor perquè és ple d'amor, gràcies per tot.
-En Sirius Black em posa a mil – va repetir la Mary per enèsima vegada.
- I a qui no... –va contestar la Johanna amb un palpable to irònic.
La Lily va posar els ulls en blanc, i va optar per tornar als seus pensaments. Que havia de fer, a partir d'ara?
-Crec que marxaré a la meva sala comú, quan la gent es posa a elevar a en Sirius a la categoria de Déu no ho suporto. És un egocèntric, com tots els seus amics – va afegir la Johanna molt molesta.
-Però és que amb ell, cada petó és una bogeria.
Des de que en Sirius Black i la Mary McDonnald s'havien fet un petó durant la festa de Halloween aquella admiració havia empitjorat. Un petó, només un. Això havia estat suficient perquè la Mary es convertís en una màquina hormonal constant.
La Lily va veure com la seva germana bufava. Ella sabia que la Johanna sentia alguna cosa més pel Sirius del que aparentava, així li havia confessat l'estiu passat, però la insistència d'ell en sortir amb una noia diferent cada setmana, l'havia fet desistir.
No només s'assemblaven físicament, l'orgull de les germanes Evans no consentia humiliacions. Quan va acabar de pensar això, es va estremir...
Sang de fang, Sang de fang...
Aquelles paraules li van tornar a venir al cap... al cap i a la fi, ella no havia tingut la mateixa força de voluntat que la Hanna... clar que la seva bessona només sentia certa atracció per en Sirius, mai li havia dit que n'estigués enamorada...i ella ... No, no podia pensar allò, però ho sentia... El sentiment que l'unia amb en Severus era molt més fort que una simple atracció, però també molt més venenós.
