DAY 3: FAVOURITE COUPLE

- Així avui has quedat amb Hakkekkyiū, eh?

- S-senpai no em miris així!

- Així com, eh? –pregunta AA-5100 amb un mig somriure mentre fa un moviment suggerent amb les celles.

- Només hem quedat per passejar per l'orella interna!

- Diuen que a la tarda s'escolten belles melodies... –murmura NT-4201 pensativa.

- Exacte, exacte! Així que dues cèl·lules més música és igual a cita romàntica! -exclama la castanya amb un somriure.

Avergonyida, AE-3803 comença a balbucejar paraules incomprensibles fent que les altres dues eritròcits riguin per sota el nas.

No era un secret per elles, ni pels amics del neutròfil, que els dos tenien sentiments que anaven més enllà d'una simple amistat, tenien masses proves que ho corroboraven com el gran somriure d'AE-3803 en reconèixer la figura blanca del neutròfil, la preocupació que l'assalta cada cop que el veu lluitar contra un bacteri o quan el veu tacat de sang i no sap si és perquè està ferit, o també el petit somriure que U-1146 sempre dibuixa quan la veu esforçar-se en la seva feina, la completa atenció que li dedica quan AE-3803 li explica el seu dia a dia -rebent més d'un cop, una bronca dels seus companys per apagar "accidentalment" el transmissor- o les acrobàcies que realitza per ajudar-la a seguir el camí correcte sense que ella se n'adoni. Però malgrat tots aquests detalls, els dos implicats eren massa innocents i despistats com per adonar-se'n, fent que els seus amics es frustressin i comencessin a pensar que la situació s'allargaria per sempre si no els donaven una petita empenta.

- Vosaltres sereu les meves víctimes!

Espantades, les tres eritròcits miren al seu voltant per veure un Bacillus cereus flotant sobre seu.

- Correu!

Sense cap més ordre, les tres cèl·lules sanguínies arrenquen a córrer mentre esquiven els atacs del bacteri, agafant amb força els seus respectius cistells plens de nutrients. Veient que el camí es divideix en dos, AA-5100 exclama:

- A la dreta!

- Oh? Ni parlar-ne!

Estirant un dels seus tentacles, AA-5100 i NT-4201 segueixen corrent per la dreta mentre que AE-3803 es veu obligada a seguir per l'esquerra i poc després, perseguida pel bacteri.

- Per què sempre m'he de creuar en el camí dels bacteris!? –exclama l'eritròcit espantada, esquivant amb salts i tombarelles les estocades del microorganisme.

Sense fixar-se gaire en el camí, AE-3803 continua corrents fins creuar una porta metàl·lica oberta, en l'interior de la qual hi ha una cinta transportadora llarguíssima flanquejada per màquines acabades en pinces.

- Això és... un dels glomèruls renals de reserva...

- On ets, eritròcit? Què vols jugar a fet i amagar, pot ser?

Ajupida a sota d'una cinta, AE-3803 comença a arrastrar-se sigil·losament cap a la sortida, intentant despistar al bacteri que es dedica a trencar les cintes i a volar d'un extrem a l'altre de la sala.

- Una mica més...

Ja podia veure la senyal lluminosa de sortida quan xuta una clau anglesa abandonada al terra.

- Aquí estàs!

El flagel blanc trenca la cinta que protegia AE-3803 que aconsegueix apartar-se just a temps, quedant al descobert.

- Mira, ho podem fer per les bones: tu em dones els nutrients i jo et deixo marxar, què hi dius?

- N-no...

- Perdona?

- Que no t'ho donaré! Això és per una cèl·lula no per un bacteri!

- Què t'has cregut!?

Furiós, el bacil estira un dels flagels per lligar-lo al voltant del coll d'AE-3803, alçant-la del terra. La cèl·lula sanguínia lluita per alliberar-se, amb esgarrapades i cops de peu, però sense deixar anar el cistell, decidida a complir la seva funció fins a les últimes conseqüències. Estrenyent el seu coll amb més força, AE-3803 comença a boquejar en busca d'un aire que no li entra, notant com la seva consciència s'emboirina i els seus moviments van perdent força. El riure cruel del Bacillus ressona en les seves orelles, i amb els ulls humits, xiuxiueja:

- Hak...ke...ky...ū...sa

- Aquí estàs! Mor bacteri!

Caient de cul a terra i amb el coll lliure, AE-3803 s'abraça al cistell mentre tus i respira forçadament, aliena a la lluita que es desenvolupa al seu davant. Al cap de pocs minuts, el silenci s'apodera de la sala sent interromput per unes ràpides passes que s'aturen al davant de l'eritròcit.

- Sekkekkyū, estàs bé? Estàs ferida?

- E-estic bé, no pateixis. Gràcies per ajudar-me.

- Gràcies a la cèl·lula mare que estàs bé... -murmura U-1146 abraçant a AE-3803, agafant-la per sorpresa.

- Hakkekyū-san?

- Quan t'he vist quieta, m'he espantat molt... He pensat que havia fet tard, que ja no...

- Hakkekyū-san! Estic bé, has arribat a temps! Veus? Mira'm, estic bé, mira'm. –ordena la cèl·lula vermella, mentre ajunta les dues fronts i acaricia les galtes blanques del contrari.

- Sí... Estàs bé...

- Estic bé, perquè tu sempre m'ajudes.

- Però i si...?

- Mai passarà, jo sé que sempre arribaràs. –interromp AE-3803 amb un somriure, notant com els braços ferms del contrari la rodegen amb cura i afecte.

- Entesos. Sekkekyū?

- Sí?

- P-podem quedar-nos una estona així? -pregunta U-1146 amb un curiós to vermell a les galtes.

- És clar, tot el temps què vulguis.

Pot ser, el dia en què els dos protagonistes corresponguin els seus sentiments no és tan llunyà com els altres volen creure.