DIA 2: LEATHER JACKET
El ressò de la pilota impactant amb força contra el terra del gimnàs i els xerrics de les sabates esportives s'havien extingit donant pas al so metàl·lic de les barres i el frec de les baietes acariciant el terra.
- Molt bé nois, ja podeu anar passant cap als vestidors. -exclama l'entrenador. – Assegureu-vos d'eixugar-vos bé, no volem baixes d'última hora, entesos?
- Sí!
- Kenma-san!
- Què vols, Lev?
- Em llençaries la pilota unes vegades més?
- Oh, jo també em voldria apuntar! -exclama Inuoka emocionat.
- No.
- Per què!? -exclamen els dos menors.
- Perquè estic cansat i vull treure'm la suor... Odio estar suat... Jo voldria continuar jugant amb la PSP. -murmura el setter abandonant el gimnàs sent seguit de prop pels altres dos.
- Però Kenma-san! Si no em llences la pilota no milloraré!
- I jo no vull deixar de ser titular! Em vaig passar mig primer a la banca i no hi vull tornar!
- Mig primer? Com és això? -pregunta el mig rus encuriosit per afegir- No vas tenir cap lesió ni res semblant, oi?
- Perquè vas arribar tu Lev... -respon Inuoka amb cert ressentiment a la veu.
- Oh...
- Ei, vosaltres dos! Deixeu al nostre cervell tranquil!
- Però Yamamoto-senpai!
- Penseu continuar amb això de la sang, cor i cervell? -murmura Kenma mentre agafa la tovallola i s'encamina cap a les dutxes.
- És clar que sí! És motivació extra! -exclama Yamamoto per després, mirar a Inuoka i a Lev per afegir- He dit que el deixeu en pau i ja està.
- No és just!
- Teniu algun problema?
- ...Jo no, me'n vaig a dutxar. -respon ràpidament Inuoka davant la mirada de busca-raons del major.
- Però... Oh, jo també.
Enmig de converses i rialles, els integrants del club de voleibol de Nekoma es van retirant a mesura que es dutxen i recullen les seves coses, acomiadant-se i desitjant-se un bon cap de setmana.
Tenint la costum de fer part del camí acompanyat per Yamamoto, Inuoka i Lev, Kenma s'asseu en un dels tamborets a esperar-los mentre encén la seva fidel PSP. Tot i això no passa gaire temps que els altres nois el criden, començant el retorn a casa.
- Algú de vosaltres sap com els hi va als nostres senpais a la universitat? -pregunta Inuoka encuriosit.
- Jo sé que Yaku-san continua sent el més baixet del seu curs!
- Lev... Després de totes puntades de peu que vas rebre, encara recalques la seva estatura? Ets masoquista? -pregunta Yamamoto incrèdul.
- Sí, és un masoquista.
Sorpresos per la nova veu, dolorosament coneguda, els tres nois alcen la mirada per reconèixer a un superior de somriure sorneguer.
- Kuroo-senpai! -exclamen els tres nois emocionats.
- Hola Kuroo... -murmura Kenma amb la mirada fixa a la consola.
- Hola, nois, espero que us estigueu deixant la pell entrenant.
- Sí!
- I què fa per aquí? -pregunta Lev amb un gran somriure.
- Vindrà algun dia a entrenar amb nosaltres? El trobem a faltar! -el segueix Inuoka.
- Com va la universitat? És tan difícil com la pinten? -finalitza Yamamoto.
- Oya, oya, oya, calma, calma. Encara m'estic acostumant a la nova dinàmica: masses tasques en poc temps són capaces de xuclar la vida a qualsevol. Sí, intentaré passar-me algun dia, i intentaré fer-ho amb Yaku i Kai. I per últim, sé que feu el camí de retorn a casa junts, però avui he vingut a buscar a Kenma.
- No sóc un nen petit...
- No, però ets l'imprescindible cervell de Nekoma.
- Per culpa teva encara segueixen amb això... -murmura Kenma arrugant les celles.
- Perquè l'ets.
- No.
- Sí.
- No.
- Sí.
- B-bé, nosaltres anem tirant cap a casa. -comenta Inuoka insegur i coneixedor que aquelles converses de "sí-no" podien durar hores.
- Ok, aneu amb compte.
- Entesos! -exclamen els tres menors allunyant-se carrer enllà.
- ...No sóc el cervell.
- Saps que podem seguir així fins l'infinit sense arribar a cap conclusió. -respon Kuroo amb un somriure mofeta. – I per cert, sí que l'ets. -murmura per, sense avís previ, ajupir-se i dipositar un petó als llavis contraris.
Sorprès per tal acció, Kenma no pot evitar encongir-se en ell mateix amagant, entre els cabells rossos, un notori envermelliment de galtes.
- ... T-tornem a c-casa... D-de fet, p-podríem haver anat amb els altres...
- Mm... No, no podem perquè anem en direcció contrària.
Estranyat i oblidant-se de la vergonya anterior, el menor alça els ulls per mirar al seu company que, amb un somriure maliciós pintat al rostre, assenyala cap a l'altra banda del carrer. Intuint que Kuroo en porta alguna, Kenma sospira i tornant la mirada a la consola, murmura:
- I ara quina una en portes entre mans?
- Em dol que desconfiïs així de mi... Però creu-me val la pena. -comenta Kuroo mentre comença a caminar passant el seu braç dret per sobre les espatlles del menor i així poder-lo guiar amb més comoditat.
- No desconfio de tu... Simplement... Sé que de vegades les nostres definicions de diversió no coincideixen. -respon el tenyit submergint-se en el combat de la consola, sabent que el seu company l'apartarà dels possibles entrebancs urbans.
I així enmig de bromes i converses amenes, els dos nois arriben a un pàrquing situat en un descampat al final del carrer. Intrigat, Kenma veu de cua d'ull com el major camina enmig dels diversos vehicles amb total confiança, fins finalment aturar-se davant d'una motocicleta d'estil Naked amb el selló negre i la cobertura del dipòsit de benzina amb una banda vermella rodejada de negre.
- Emh... Kuroo?
- T'agrada? És genial, oi?
- É-és teva?
- Síp. Des de fa una setmana, és nova de trinca.
- Però com? Pensava que la teva mare estava en contra de què tinguessis una moto... -pregunta Kenma descol·locat recordant les llargues converses amb un emocionat Kuroo de secundària fullejant revistes de motociclisme així com dels crits de la seva mare en un intent, en vistes del panorama, inútil per fer-li desistir de la idea.
- I ho està, però he aconseguit una treva.
- Això significa un pacte, no?
- Exacte.
- I què us heu promès?
- Que vagi cada diumenge a casa a dinar durant el temps que duri la carrera.
- I ja està? Em sembla prou assequible...
- Sí, bé, et sembla assequible perquè he omès la part en què em raparia a zero durant dos anys com em vegi amb la mínima esgarrinxada a causa de la moto.
- Vale, això sona més a la teva mare. M'alegro que hagueu arribat a una entesa, sé que et feia molta il·lusió i és maca. És per això que aquest estiu has agafat tants treballs a temps parcial?
- Sí, no volia que mons pares m'ajudessin i després poguessin reclamar res. Sento si t'has sentit abandonat... -murmura Kuroo mentre es passa la mà pel clatell.- Però volia que fos una sorpresa.
- Ah, no, ho sigui... Em semblava estrany però... N-no m-m'he sentit abandonat...
- M'alegro i ara, anem.
- Eh? A on?
- Vinga, Kenma, em pensava que lligaries caps.
- No penso pujar a una moto, Kuroo.
- Però no és una moto qualsevol...
- M'és igual, no penso pujar a una moto... Per què hi hauria de pujar?
- Perquè et vull portar a un lloc molt especial. Val la pena, creu-me.
- I si ens caiem?
- No passarà. No deixaré que tinguem un accident.
- Però...
- Et compraré el nou videojoc de Kingdom Hearts.
- L'edició especial?
- Què té l'edició especial?
- Porta una figureta d'en Sora.
- Vale, et compraré l'edició especial.
- ...
- Un pacte és un pacte...
- Entesos, va anem... -murmura Kenma amb les celles arrufades i sense tenir-les totes.
- Perfecte, posat això. -respon Kuroo amb un somriure satisfet mentre treu un paquet del bagul posterior.
- M'has comprat una jaqueta de cuir?
- És clar, l'aire comença a ser fred i sobre la moto encara més, així que no vull que et refredis per culpa meva. I té el casc.
Un cop preparats, Kenma puja al seient posterior per immediatament passar els braços per la cintura de Kuroo.
- Relaxat i gaudeix. -crida el major per fer-se sentir per sobre del motor i del casc.
Amb prou feines la moto avança uns metres que Kenma mantenint els ulls tancats, s'aferra amb més força, pensant que una edició especial d'un videojoc li suposa poca compensació. El terra rugós del pàrquing es transforma a un més llis, indicant que havien entrat en carrer asfaltat, motiu pel qual, Kuroo augmenta la velocitat, incrementant l'ansietat interna de Kenma.
-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-
Ignora quant de temps ha passat i dels carrers que han transcorregut però, en notar una nova fragància, amb cert regust salat, Kenma decideix obrir els ulls a poc a poc.
La panoràmica d'una brillant catifa de colors càlids, resultat dels últims rajos del sol impactant sobre la superfície calmada del mar, és el que dóna la benvinguda al menor després de llargs minuts en la foscor. Impressionat, Kenma acaba d'obrir els ulls alhora que deixa anar un sospir i s'enganxa a l'esquena del seu company, reduint qualsevol espai existent entre els dos.
Immers en el paisatge, el menor no s'adona que Kuroo comença a reduir la velocitat fins aturar-se al costat d'un mirador situat a la vora d'un penya-segat.
- És aquí on volies portar-me? -pregunta Kenma baixant de la moto i agraint poder tornar a tenir els peus a terra.
- Sí, no podrem veure la posta de sol sencera però sí la sortida de les estrelles. Deixa'm que agafi la manta per tapar-nos.
- Kuroo... –murmura Kenma mentre agafa la vora de la jaqueta de cuir negra de Kuroo.
- Sí, què passa? No et trobes bé? -pregunta el major preocupat.
- No és això... No cal que em compris el videojoc... R-realment valia la pena venir...
- M'alegro. -respon Kuroo amb un ample somriure mentre deixa un petó al front del menor.