El Nadal Menys Fressat

traducció autoritzada de "The less Travelled Christmas" de Verityburns


JOHN P.O.V.

"Tu odies els tatuatges," va dir en Sherlock, asseient-se sobre els talons davant meu. Sonava el més xocat del que l'havia sentit mai.

Va mirar amunt, i jo vaig assentir. La seva mirada va tornar al meu maluc, la seva gran mà encara corbada damunt meu allà on havia aguantat mentre em treia l'embenatge.

"Vas dir que eren antihigiènics. Una desfiguració innecessària." Sempre m'havia meravellat com podia citar paraula per paraula comentaris que jo havia fet, a vegades mesos enrere. Tenint en compte la seva actitud en vers a informació externa, suposo que era afalagador que mai semblés esborrar res que tingués a veure amb mi... tot i que jo ho trobés molest a vegades.

Quan no vaig respondre, va mirar amunt, i jo vaig assentir de nou.

Els seus ulls van baixar immediatament cap al tatuatge, semblava gairebé paralitzat per ell. Vaig alçar la seva mà esquerre com si anés a tocar-lo, però va aturar el moviment abans de fer contacte, buscant la meva mirada de nou. "Puc?" va preguntar.

"Clar," em vaig encongir d'espatlles. "És el teu regal."

Es va quedar glaçat uns instants, llavors va començar a delinear les lletres amb la punta dels dits, el polze de la seva mà dreta aguantant els calçotets apartats, per a que no tornessin al seu lloc i tapessin les seves inicials.

"Tu ja tens ferides," va murmurar, gairebé per ell mateix. "ferides de guerra. Marques al cos que signifiquen alguna cosa; sacrificis fets, riscos presos..." S'estava avocant sobre meu cada cop més a prop, d'un moment a l'altre trauria la lupa.

"Però això..." va afegir. Devia haver decidit prendrem la paraula pel que fa a pertinença, perquè de sobte es tornà a alçar sobre els genolls, s'inclinà endavant i besà la marca, llavors vaig notar la punta de la seva llegua passar-hi per sobre, sens dubte capaç de notar els marges elevats del seu nom, ara permanentment gravat a la meva pell.

Jo em vaig enretirar – allò era una mica massa agradable, i no estava a punt per agafar aquell camí amb ell encara.

Ell va alçar el cap obedientment, però no em va deixar anar. "Això, ho has fet per mi," va dir, amb un nou somriure; una barreja d' orgull, pertinença i desig, però aviat va desaparèixer.

"Ho has fet per que a mi 'no em va el Nadal'," va dir ell, a poc a poc. "Però a tu sí, oi, John?" El seu cervell corria endavant, com sempre, però tenia tendència a córrer en cercles quan es tractava de temes emocionals. Ell en sabia el que havia de saber – podia identificar cent maneres en que l'amor podia portar a algú a matar, però quan es tractava a coses així, sovint titubejava, i si els seus propis sentiments hi estaven involucrats encara forcejava més.

"Volies tenir un Nadal com cal, i jo no et deixava comprar-me un regal; Vaig ridiculitzar totalment la idea." Es mirava la meva cara ara, buscant pistes, però no crec que estigués aconseguint massa res; podia notar que la meva expressió estava en blanc. Jo encara estava bastant gelat dels pensaments que havien estat corrent pel meu cervell, sobretot des de que en Mycroft havia entrat a la sala de dibuix i m'havia adonat que en Sherlock m'havia amagat expressament el fet que hi havia una altra porta, i que havien seguit en una ràpida successió des d'aquell moment però que s'havien estat generant durant mesos.

La seva mirada havia canviat de nou cap al meu maluc. "Així que has fet això," va dir, la seva veu encara amb traces de gran sorpresa. "Tot i que odies els tatuatges."

Es va asseure de nou sobre els seus talons, i va mirar amunt cap a mi. "Què vols saber?"

Jo vaig alçar les celles. "Què no se?" Va fer una ganyota; cul de sac.

"Mira, crec que hem de parlar," vaig dir jo, tot i que seria molt difícil expressar les meves preocupacions de manera que ell les entengués. "Deixa només que em vesteixi."

La seva mà es va aferrar immediatament, els llargs dits enterrant-se al meu maluc, abans de relaxar-los deliberadament. Semblava estar a punt de suggerir que només em posés el jersei, però intel·ligentment es va refrenar, acaronant amb el polze el tatuatge una última vegada abans d'alçar-se i fer una passa endarrere, tot i que va seguir mirant fins que em vaig haver posat bé els calçotets i cordat els pantalons.

Una part de mi es preguntava si havia de provocar aquella discussió just el Dia de Nadal, havent acabat de saber lo del seu trauma - i era un trauma, ho admetés ell o no; No feia broma quan deia que a vegades jo entenia els seus sentiments millor que ell. Però llavors vaig pensar en totes les vegades que havia intentat fer sortir el tema i el mateix nombre de vegades que havia fracassat completament en fer-ho. Hauria d'esperar que sortís bé i no afegir un altre tronc en el seu foc de 'Odio el Nadal'.

Vaig mirar al voltant, preguntant-me on seria millor fer allò i ell es va estirar, unint la punta dels nostres dits. "John?" va dir, i allà hi havia una nova nota en la seva veu que va fer girar el meu cap de cop per mirar-me'l. "És un codi?" va preguntar, els seus ulls escanejant el meu rostre, intensament. "No en se d'aquestes coses, però he llegit que 'Hem de parlar' és un codi; que vol dir una altra cosa." Estava molt tens. "Ho és?"

Jo me'l vaig mirar. "Quan deixaràs de llegir aquestes estúpides pàgines web? " Vaig demandar, començant a sentir-me una mica millor davant la seva evident ansietat, i llavors preguntant-me si allò em feia una malla persona.

"Per sort teva, jo no parlo en 'adolescent'," Li vaig explicar. "Per sort teva, quan jo dic 'hem de parlar', això és exactament el que vull dir." Vaig pensar en allò uns instants. "Bé," vaig afegir, "Com a mínim, jonecessito parlar, i necessito que tu m'escoltis."

Ell encara semblava preocupat, però va alçar les celles una mica al dir jo allò. "Recordes el que li vas dir a en Lestrade aquella vegada sobre veure i observar?" Li vaig preguntar, i ell va assentir. "Això és el que vull dir," em vaig explicar. "Sé que m'escoltes, però no sempre sents el que estic dient."

Semblava confús. "Has dit 'si', John," va començar. "Has dit 'Si hem de tirar endavant aquesta relació'."

Jo vaig fer memòria. "Suposo que sí," vaig admetre. "Però el meu èmfasis estava en el tirar endavant, no en el si. Volia dir, 'Millorarem la nostra relació o la deixarem tal com està?' no pas 'Seguirem en absolut?'."

Ell em mirava de prop. "Així que no estàs pensant en deixar-me?" va comprovar, els seus dits prement la meva mà.

Jo vaig fer que no amb el cap, i vaig obrir la boca per parlar, però l'alè va sortir-ne disparat quan ell sobtadament em va embolcallar amb els seus braços i em va estrènyer fort, enterrant la cara al meu coll. "M'has espantat," va murmurar i vaig poder notar-li el cor bategant més ràpid del normal contra el meu pit.

Era tant estrany en ell admetre cap mena de vulnerabilitat, jo estava força sorprès, i automàticament vaig començar a fregar-li l'esquena, fins que l'abraçada es va relaxar una mica. Quan vaig recuperar l'alè, ho vaig intentar de nou. "Definitivament hem de parlar."

Ell es va enretirar una mica per mirar-me, llavors va mirar el llit. "Pot ser una conversa horitzontal?" va preguntar.

Jo vaig arrufar les celles, fent una passa enrere fins que estava a mitja distància de mi, i ell va fer que no amb el cap. "No vull dir res d'això," va negar. "Només volia dir... si hem de parlar, fem-ho en una posició còmoda?"

Vaig considerar les seves paraules, llavors les vaig descartar i en comptes em vaig mirar el seu llenguatge corporal. Encara estava preocupat, realment l'havia espantat. Independentment del problemes que jo tingués, sabia prou bé que perdre'm a mi era probablement l'única cosa que l'espantava de veritat. De cap de les maneres el podria deixar mai – creia que allò era prou evident pel tatuatge, però, com sovint abans havia pensat, Jo semblava ser l'únic cas en el que ell tendia a dubtar de les proves. Semblava ser que, emocions i deduccions no sempre feien bona parella.

Agafant-lo de la mà, el vaig guiar fins el llit, on ens vàrem acomodar damunt les mantes, un cara a l'altre, la seva mà dreta encara lligada a la meva esquerra, però no tant a prop com per no poder-nos concentrar. Ja estava començant a sentir les familiars papallones a l'estómac, les mateixes que sentia bategar cada vegada que considerava encetar aquesta discussió, però aquesta vegada no permetria que s'aixequés i m'ofegués.

"El que ha passat abans, quan la Virginia ha assenyalat que sabia coses de tu que jo no, entens perquè m'ha disgustat?" vaig començar.

Semblava dividit. "Resposta immediata i honesta, Sherlock," vaig demanar-li, sabent que entendria la referència a la conversa que havíem tingut quan havíem tornat a estar junts després d'aquelles horroroses setmanes apartats, i esperant que allò el col·locaria en l'estat d'ànim correcte.

Els seus dits van estrènyer-me una mica, però va assentir d'acord amb mi. "No del tot," va admetre. "Et diré el que sigui que vulguis saber, però no veig què hi té a veure amb la nostra relació ara el fer tornar coses que van passar en el passat. Segur que coses tant trivials són irrellevants per la nostra vida en comú?"

Jo el vaig observar amb compte. No semblava trobar ni remotament estrany el referir-se a ser abandonat per un dels seus pares com a fet un 'trivial'. "Així que no me n'havies dit res abans perquè ho consideraves irrellevant?" Vaig preguntar-li. Allò no semblava lligar amb com m'havia distret.

La seva expressió es va ennuvolar una mica, inclús quan ell va assentir i jo vaig esperar a que considerés la meva pregunta. "No, jo..." sonava sorprès pel que ell mateix estava dient. "Sí que penso que en gran part la meva història és irrellevant, però no, jo no volia que tu en sabessis res d'això." Va fer una pausa. "Ho sento, John," va afegir.

Ho vaig deixar córrer. Havent per fi aconseguit començar aquella conversa amb ell, la última cosa que volia era enredar-nos en una discussió sobre el seu pare. Pensant-hi una mica més, probablement podria treure'n igualment una mica més.

Hi ha d'haver una manera correcta de començar una d'aquestes converses, de treure el tema de les preocupacions que s'han anat acumulant al llarg del curs d'una relació, però jo no la coneixia... em vaig agafar de la seva mà i hi vaig saltar de ple.

"No m'agrada quan m'alces," vaig dir.

Semblava sorprès. "Ja ho se," va admetre, "Però jo..." va arronsar l'espatlla, "M'agraden els grunys." La seva expressió era clarament vergonyosa, però llavors la seva mirada es va afilar. "Però no sempre em mossegues... a vegades sembles gaudir-ne?"

"D'acord, sí," vaig estar-hi d'acord. "En ocasions, quan és un d'aquells moments d'urgència i desesperació en els que no podem arribar l'un a l'altre prou ràpid, llavors pot ser bastant... excitant," Vaig admetre. "Però preferiria que no passés a sentir-me com una joguina." Li vaig dir honestament.

"Ets molt dominat, Sherlock," vaig destacar. "I no m'importa, de veritat, estic content en el meu paper, però a vegades simplement passes per sobre meu com una piconadora, com abans quan m'has empès damunt la taula en comptes de deixar que m'aguantés tot sol – em fa sentir menor, com si només m'aclaparessis i jo no hi tingués res a dir." M'estava acostant al meu problema principal.

"Si dic 'No', o 'Ara no', no vull dir 'convèncer-me'." Li vaig dir. "Saps llegir el meu cos, la meva cara tant bé que tendeixes a ignorar el que de fet estic dient. És insultant." El vaig mirar fixament, volent que veiés com de seriós era allò per mi. Els seus ulls centrats en el meu rostre, ocasionalment baixant al meu cos, sens dubte comprovant totes les senyals que usava per la seva aparent lectura del pensament.

"Se que a vegades la informació és contradictòria, com a la sala de dibuix, evidentment podies veure que el meu cos et volia, que jo et volia," vaig deixar anar els seus dits i vaig començar a acaronar el seu braç per calmar-lo, sabent que probablement allò el disgustaria. "I no nego ni per un instant que tenies raó. Jo et desitjava. Et desitjo. Sempre" Vaig deixar anar una exhalació profunda. "Però 'No' vol dir 'No', Sherlock," li vaig dir. "Si dic 'Para', llavors tu hauries de parar - necessito que paris més atenció al que et dic, que em sentis, de cap altra manera," em vaig arronsar d'espatlles, "és com si jo no tingués veu."

La seva cara va empal·lidir. "Vols dir 'opció', no?" va preguntar. "És com si no tinguessis opció... T'he forçat, John?"

Vaig sospirar. Allò era el perquè havia evitat dir res durant tant temps. Per molt fred i racional que en Sherlock fos, era sempre dramàtic. "No, per descomptat que no m'has forçat. Com si de fet poguessis!" Me'n vaig mofar, fet que va suscitar un petit somriure. "Et podria prendre perfectament."

Ell va posar una mà a la meva cintura, mirant-me a la cara per comprovar que estava bé. "Quan vulguis, John," va dir ell, deliberadament fent servir aquell to ronc que semblava desplaçar-se avall per la meva espina dorsal, "Em pots prendre quan vulguis."

Vaig alçar les celles cap a ell. "Això és l'altra," vaig dir. "Manipulació. Usar deliberadament aquest to de veu, distreure'm, enganyar-me... has tancat la porta de la sala de dibuix per donar-me la falsa impressió que estàvem raonablement en privat, però sabies prou bé que hi havia una altra porta al racó." Vaig recordar el xoc que havia tingut al veure entrar en Mycroft.

"No em tractes com a un igual. Ja se que no ho som en molts aspectes. Déu sap, que estàs un milió de milles enllà de mi en intel·lecte, intel·ligència, tot això." Vaig moure el braç per indicar la seva superioritat. "Però en això," vaig posar la mà al seu cor. "En això, hauríem d'estar igualats." El vaig mirar. "Se que em desitges," vaig dir, "I em crec de veritat que em necessites, fins i tot que ningú altre et serviria..." vaig perdre el fil i vaig mirar lluny d'ell. "Però crec que jo t'estimo més," li vaig dir.

"John!" La seva veu era de sorpresa. "John, tu... tu ho ets tot." La seva mà es fa aferrar a mi, i em vaig adonar que havia baixat de la meva cintura i tornava a reposar damunt el meu maluc. "Em sap greu, no me n'havia adonat..." es va aturar un moment. "Se que sóc possessiu amb tu."

"Ho ets, i està bé," li vaig dir, honestament. "No m'importa en serio, sempre que no siguis innecessàriament mal educat amb els altres. Si m'importés, mai m'hauria fet això." Vaig senyalar el meu maluc, fet que el va distreure immediatament.

"Però és també d'un sol sentit... tu vols tenir-ho tot de mi, però només comparteixes amb mi una part de tu mateix. Deliberadament et guardes coses de mi, tant si és una part important de la teva història, com si hi ha una altra porta al racó, però et ressents quan vaig a la consulta."

Començava a semblar estar de mal humor, ara que la preocupació s'estava diluint. "Et penses que no et vull mai quan estàs en mig d'un cas?" Li vaig demanar. "Et penses que no et trobo a faltar al nostre llit quan treballes, o que no m'abstinc d'acostar-me a tu quan estàs concentrat en alguna cosa, preocupat per si t'enfadaràs amb mi per distreure't?"

"Abans, has dit que no em canviaries," vaig recordar. "Probablement era només un dir, però m'ha fet pensar..." Ell va espolsar el cap a la part del 'només un dir', però jo tenia els meus dubtes.

"Tu no has necessitat canviar-me, perquè jo m'he canviat a mi mateix. M'he adaptat al que tu volies, encaixant amb el que necessitaves," li vaig dir. El seu polze acaronava just damunt el tatuatge, em preguntava si era conscient del que feia o si simplement es convertiria en una espècie de manteta com la dels nens petits per confortar-los.

"Crec que em sento una mica intimidat per tu, per ser honest," vaig admetre. "Per la teva genialitat, la teva importància." Vaig arronsar-me d'espatlles. "És com si tu fossis l'estrella principal i jo només el taloner. Ets més important que jo, per tant jo sóc el que s'ha d'adaptar."

Ell va obrir la boca per objectar, però jo li vaig posar un dit als llavis. "Ja gairebé estic," vaig dir. "Puc treure'm això de dins? S'ha estat coent per un temps ara i em sento millor només pel fet de dir-ho." Ell va assentir i es va calmar, però es va col·locar més a prop meu al llit, finalment abandonant el meu maluc per començar a acaronar-me l'esquena amunt i avall amb la mà.

"No importava tant quan només érem amics," vaig continuar, "perquè tenia altres àrees de la meva vida on jo era qui estava al càrrec, i encara tinc la consulta, per descomptat, això encara hi és." Vaig pensar per un moment. "Però crec, que en termes d'autoestima, em començo a perdre a mi mateix una mica i crec que a vegades em molesto amb tu per això, encara que sigui culpa meva per consentir-ho i no dir res."

Va alçar les celles, preguntant en silenci si ja podia parlar ara i jo vaig assentir. "Quan fa que et sents així, John?" va preguntar. "I per què no havies dit res abans?"

Em vaig arronsar d'espatlles, sentint-me avergonyit. "S'ha anat acumulant gradualment i he intentat però..." Per què era tant difícil?

"Aquesta és la primera vegada que tinc una relació que no te cap dona," em vaig adonar. "Normalment elles solen ser millors en els temes de comunicació; Mai abans havia hagut d'instigar-ho jo." Vaig pensar en les converses passades. "És més difícil del que sembla. Tindré més respecte per elles la propera vegada que..." vaig perdre el fil. Ell em mirava enfadat.

"La propera vegada que què, John?" va preguntar, fredament.

Vaig pensar ràpid, tot i que estava clar que era una pèrdua de temps ja que ell podia veure les rodes girant. "La propera vegada que parli amb la Harry," vaig acabar, de forma poc convincent.

Ell em va mirar, llavors la seva mirada va baixar. "El puc tornar a veure," va dir.

Van passar quinze minuts abans en Mycroft no va trucar a la porta, que vam passar bàsicament besant-nos, majorment amb la mà del Sherlock sota els meus pantalons, tot i que no pel motiu habitual.

Ell no havia respost realment al que li havia dit, però de fet, tampoc esperava que ho fes – en Sherlock no era dels que parlen d'emocions, amb prou feines admetia tenir-ne alguna, a part de que m'estimava, fet que anunciava amb força freqüència – donada la nostra història, podria haver pensat que tenia algun tipus d'horari o pla preparat, però sovint semblava bastant sorprès quan ho deia, com si no estigués del tot segur d'on sortien aquelles paraules o què es pensaven que feien sorgint de sobte d'una persona tant lògica com ell.

Sabia que m'havia sentit. Sabia que les meves preocupacions s'estarien infiltrant d'alguna manera en el seu cervell, i només haver donat veu a les preocupacions que m'havien estat oprimint el pit durant mesos, ja era un gran alleujament. Em sentia més feliç i més relaxat del que m'havia sentit en molt de temps.

No hi havia hagut cap ultimàtum en les meves paraules, i mai n'hi hauria cap. La Virginia es podia quedar amb les seves 'situacions del bany' i les seves crítiques; En Sherlock i jo estàvem junts, i això era tot.

Quan van sonar els cops a la porta, en Sherlock va tirar el cap enrere, lentament, "A punt per marxar a casa?" va preguntar.

Jo vaig assentir, i de sobte hi havia una lluïssor als seus ulls, llavors va lliscar pel llit avall fins que va estar mirant de front el meu tatuatge – bé, el seu tatuatge suposo. Vaig sentir un suau click però no vaig parar-hi massa atenció, ja que ell estava passant la llengua sobre la marca de nou, llavors la va besar, va apujar els meus calçotets i va cordar-me els pantalons per mi.

"Per més que m'agradaria presumir d'això," va dir. "Ningú més et veurà així."

Va anar a contestar la porta mentre jo acabava de posar les nostres coses a la bossa que ell havia preparat per nosaltres. Com sempre, la seva proporció de lubricant en front a la de roba interior era ridículament alta. Vaig tancar la bossa i em vaig girar cap als dos germans, els quals estaven els dos mirant-me.

L'expressió d'en Mycroft va semblar relaxar-se infinitesimalment al veure'm la cara – havia descobert que ara el podia interpretar molt millor, al haver après Sherlock. Certament tenien més coses en comú de les que el meu xicot admetria mai.

Ell es va girar cap al seu germà. "M'ho prendré com que t'ha agradat el regal?" en Sherlock el va mirar enfadat i jo vaig fer rodar els ulls – hauria d'haver sabut no podria amagar un secret als dos germans Holmes. El fet d'haver-ho aconseguit amb un no era menys que un miracle.

El viatge a casa va començar prou normal. Érem en una de les limusines negres d'en Mycroft com sempre, asseguts de costat mentre en Mycroft seia davant nostre, repassant uns papers. En Sherlock no havia deixat anar la meva mà des de que havíem deixat la seva habitació, però aviat els seus dits van començar a moure's, el seu polze traçant cercles contra la meva palma. Passada una estona, era difícil concentrar-se en res més.

Em vaig regirar una mica en el meu seient, i ell va girar el cap per mirar-me. Jo el vaig mirar, la meva mirada entretenint-se en la seva cara, els ulls força separats, la pell pàl·lida, els increïbles pòmuls. I em vaig trobar concentrant-me en la seva boca i els seus llavis que es van obrir, la seva respiració semblava més pesada. Vaig mirar-li els ulls de nou. Tenien gana.

S'estava incrementant el nivell de tensió dins el cotxe i em va agafar per sorpresa, ja que els petons que havíem compartit a la seva habitació havien estat més afectius que apassionats, destinats a confortar més que a inflamar. Els seus ulls estaven tenint un estrany efecte hipnòtic en mi; semblava gairebé que estiguessin fent-se grans... em vaig adonar que m'estava inclinant cap a ell; o ell cap a mi? No ho sabria dir.

Una remor de papers va captar la meva atenció i vaig mirar al meu voltant just a temps per atrapar l'expressió satisfeta d'en Mycroft mentre abaixava el cap. Una estrebada a la meva mà va tornar la meva concentració de nou a en Sherlock, qui em va deixar anar per poder passar el braç en diagonal al voltant meu, tirant-me una mica endavant per poder passar amb dificultat la mà entre la meva esquena i el seient, per acabar, indubtablement, descansant al meu maluc de nou.

Jo em vaig tirar cap a ell, sentint la calor del seu cos al llarg de tota la cuixa i el braç dret. No era suficient. Vaig tirar el braç endavant, apartant-lo del mig, posant la mà a la seva cama, i llavors em vaig acostar una mica més.

La seva mà es va col·lar dins l'entrada de la butxaca dels texans, com de costum, però els seus dits no es van aturar i em vaig sorprendre de notar-los de sobte contra la meva pell nua, passant per sota la goma dels calçotets per tornar a la seva posició habitual. Com ho havia fet allò? Vaig mirar avall, però no vaig poder notar cap diferència, els meus pantalons encara estaven cordats, semblaven exactament normals.

Vaig girar el cap per mirar-me'l a ell i ell va alçar una cella cap a mi. Vaig recordar el click que havia sentit just abans que em cordés els pantalons i em vaig adonat que havia estat la seva navalla; devia haver-la fet lliscar per la costura de la butxaca. Els seus dits es movien ara, acaronant les seves inicials i va ajupir el cap per murmurar-me a l'orella. "Vols que pari?"

No el podia recordar preguntant-me allò mai abans. Vaig negar amb el cap i em vaig preguntar quan temps passaria abans no fos perillós guardar res a la butxaca esquerra de cap dels meus pantalons.