Cap.2: Quan el teu somriure em ve a buscar
"Descobreix-te i sentiràs que el camí és immens, prova un altre lloc per començar de nou. Construeix-te la vida al ritme que et marca el cor. Obre els ulls al món, tu decidiràs".
Descobreix-te (Gerard Quintana)
La Lyra va desfer la maleta amb desgana, massa esgotada per pensar amb claredat. La noia va tirar-se el cabell roig enrere, amb aire desesperat; mentre intentava trobar sentit al gir que havia donat, de sobte, la seva vida. 'Espargint la seva roba a sobre el llit, de manera desordenada, i deixant pel final la bufanda d'Slytherin i la part de l'uniforme escolar que havia empaquetat amb presses en marxar de Hogwarts'.
'S'estava equivocant?'
Amb el cap fred, la jove bruixa no podia evitar ara omplir-se de recança per haver evitat acomiadar-se de l'Alexander i la Rachel. Es retreia, sobretot, no haver dit adéu a l'Alexander Nott, aquell a qui empenyerien a prendre decisions en les quals ella podria haver intentat intercedir. 'No ho havia fet, massa capficada en les seves pròpies decisions, i en l'ansietat que li havia produït conèixer la veritat que, de sobte, ho havia canviat tot'.
I no obstant, més enllà de tot el que encara havia de processar, hi havia un nom que s'havia fet, sense avisar, un lloc entre totes aquelles preocupacions que, a estones, semblaven massa grans i terribles com per poder sobreposar-se'n: En Charlie Weasley s'havia convertit en un petit descans, aire fresc inesperat, en un moment en què ella només havia volgut tancar-se en si mateixa.
Encara a mig fer, la jove bruixa va sospirar cansadament; recolzant-se a la finestra de la seva habitació, en aquella cabana de fusta en el que semblava el principi d'un bosc. 'En realitat desfer l'equipatge no era una prioritat, tindria hores i dies sencers per posar-hi ordre'. Sabia que, tard o d'hora, seria inevitable tornar, però necessitava temps. Volia temps per retrobar-se amb ella mateixa, per plantejar-se quin seria el proper pas. 'Quin rumb havia de prendre ara la seva vida...'
Va escoltar riures al pis inferior, i no va poder evitar distingir amb claredat la rialla aparentment despreocupada i sincera d'en Charlie. No era la primera vegada que el so d'aquell somriure la sobre collia així, fent-li sentir un estrany i encara naixent ofec al pit.
Al cap i a la fi havia estat ella qui l'havia besat només arribar. 'Agraïment'. Aquella era la primera paraula que havia esgrimit a la desesperada, i com a excusa per a la seva pròpia ment que, des d'aquell sopar a París, semblava navegar massa sovint en idees absurdes.
'Idees vagues sobre com de desesperadament convenient semblava ara la tossuderia d'en Charlie Weasley, davant la seva pròpia obstinació a mantenir-lo a quilòmetres de distància'.
'Maleït, tossut i exasperant Weasley'
.
En Charlie, però, desconeixia que la pèl-roja havia començat a albergar aquell tipus de sentiments. Al cap i a la fi, ella mateixa els negava amb èmfasi cada vegada que pensava en perquè havia besat el noi.
'En subjectar-la contra el seu tors, en aquell primer i inesperat petó conjunt, el jove cuidador de dracs tenia la sensació que encara l'havia allunyat més d'ell'.
Després d'apartar-se'n, ella encara s'havia mantingut més distant, amb un aire pensatiu i preocupat. 'Un comportament que no podia estranyar a en Charlie; sobretot després de conèixer les primeres pinzellades d'una història en què ella era només algú que havia despertat d'una infantesa i adolescència de conte per rebotar, de sobte i amb duresa, contra la realitat'.
.
- I dius que aquesta noieta es quedarà a viure aquí? Amb nosaltres? – En Greg, un dels companys amb els que en Charlie convivia, estava encara sorprès per la inexplicable arribada del noi, a qui fins llavors sempre havien vist centrat en els dracs; amb una jove que res semblava tenir a veure amb l'espontaneïtat i simpatia de la que el jove Weasley s'envoltava en tot el que feia.
- Ella només necessita temps per adaptar-se, Greg.– En Charlie va sortir dels seus pensaments i va mirar els seus dos companys: en Greg, un noi igualment anglès que vorejava ja els 30 anys; i en Tomasz, romanès i un parell d'anys més jove que el pèl-roig. –Estic segur que ella només necessita uns dies per deixar-se anar. Poseu-li fàcil, si us plau.
En Tomasz, que no havia dit res des de que en Charlie els havia presentat la noia en entrar a casa, va fer espetegar la llengua i va somriure obertament:
-És tan extraordinari veure't enamorat, amic, que fer bona cara a qui ha aconseguit aquest miracle és més que una obligació...
- Jo no estic... – va intentar negar en Charlie, però va callar sobtadament quan el soroll de passes a les escales, va fer evident que ella havia sortit, per fi, de l'habitació.
- Weasley... – La noia va quedar-se callada com si anés a afegir alguna cosa i, després de creuar breument la seva mirada amb en Charlie, va fer un petit silenci i va murmurar un: - Bona nit a tots... Estic esgotada. - que va sonar terriblement sincer.
.
.
La Lyra portava ja unes setmanes a Romania i, desencoratjadorament, se sentia encara més ansiosa que al principi. Els primers dies els havia passat endreçant i desendreçant les seves pertinències, convertint primer la seva habitació gairebé en un camp de batalla i tornant-ho tot a lloc just després. 'En un intent per deixar de pensar, també havia donat voltes i voltes a l'exterior de la casa', sota l'atenta mirada d'en Charlie i l'estranyesa dels seus companys de casa i professió, que ja s'havien adonat que l'actitud solitària i pensativa d'ella portava també de corcó al jove Weasley, que cada vegada semblava més distret en hores de feina.
.
- Lyra! He arribat abans... ¿On...? – En Charlie Weasley buscava la jove pèl-roja pels vorals del bosc que rodejava la casa. Les tasques amb dracs solien mantenir-lo enfeinat a les muntanyes des de bon matí, quan el sol començava a apuntar a l'horitzó, fins que gairebé ja era fosc.
Durant anys havia estat normal per en Charlie fer els àpats, i passar una gran part del temps, a la reserva; prop de les coves on els dracs es refugiaven de nit i envoltat d'aquell bosc d'alta muntanya, un lloc especialment encantat per tal d'allunyar-ne els muggles.
'Solia quedar-se allà fins a l'hora de sopar. Moment en què emprenia el camí de tornada, parant-se a observar sovint, sense presses, algunes d'aquells bèsties fabuloses i inquietants'. Els entrenadors mantenien una cadena al voltant del seu coll, i les enormes besties balancejaven la cua, fent que un petit grup de cinc homes tingués feines i treballs per controlar-los'.
Però ara, tot i dedicant-hi igualment el seu major esforç, es distreia amb força facilitat; i en dies com aquell, evitava retardar la tornada. Acompanyant-la, si podia, a l'hora de sopar i donant-li conversa, sempre evitant temes espinosos i parlant-li incansablement de dracs i les seves múltiples varietats; encara que la majoria de vegades ella alcés una cella amb incredulitat, i li respongués amb fingit desdeny frases similars a :
- Algun dia t'adonaràs que aquestes besties poden acabar amb tu, Weasley.
Aquell dia, però, tot just era mitja tarda. Moment en què només la noia voltava per la casa, darrerament convençuda en què no hi havia millor manera de perdre el temps que examinar les plantes que li oferia l'entorn. 'Perquè crec que podria provar un parell de millores en algunes pocions', li havia explicat dies enrere amb l'ombra d'un somriure als llavis.
En Charlie va caminar pel llindar del bosc, buscant-la amb especial èmfasi. Des de que, de bon matí, havia trobat aquell petit fruit del que ella els havia parlat breument (gairebé traient-hi importància) un vespre; el dia se li havia fet molt llarg esperant el moment de mostrar-li la seva troballa.
Eren finals de juliol i, com cada tarda, el temps semblava entossudit en plovisquejar durant una bona estona abans de fer-se fosc. La Lyra, però, no havia perdut el costum de passejar sola i deixar-se caure cansada i pensativa en algun dels llindars del bosc.
Va veure-la repenjada en el tronc d'un arbre, amb un llibre, que encara no entenia d'on havia tret, a la falda i els ulls mig tancats, com si s'estigués esforçant en combatre la son i continuar amb la lectura.
En Charlie es va acomodar al terra, amollit per la gespa humida; just quan ella semblava haver-se deixat guanyar ja per la inconsciència de la son. Amb un somriure va invocar el seu propi llibre de quidditch, i es va disposar a fer-li una ullada, aprofitant que l'arbre semblava protegir-los amb prou traça de l'insistent plugim.
- Ei, Lyra... – va murmurar, debatent-se entre despertar-la o continuar observant-la en un moment en què, per fi, semblava veritablement relaxada. – Lyra...
En aquell moment, ella va girar-se, deixant-se caure inconscientment sobre la seva espatlla, amb els cabells espargits sobre l'espatlla d'en Charlie.
- Malfoy... – En Charlie va evitar l'impuls d'apartar-li el cabell de la cara, però no va poder evitar adonar-se en el parell de pigues que quedaven al descobert en la seva pell just al límit de l'escot de la brusa que ella portava.
En aquell moment el plec que li feia la roba, a l'alçada de l'escot, deixava al descobert més del que era habitual mostrar en ella. 'Pell que en Charlie es resistia a mirar sense el consentiment de la noia; però en la que li costava no pensar'.
Aquell aspecte relaxat conferia a la jove bruixa, a més, una aura que res tenia a veure amb el moment en què per primera vegada (tot i conèixer-la abans) en Charlie s'havia fixat veritablement en ella; l'instant en què l'havia descobert com alguna cosa més que la filla d'en Lucius Malfoy:
-Va, Malfoy. Si us plau. És perillós – havia exclamat ell just després que s'incendiés un altre arbre.- No et puc deixar aquí. Ells no et poden reconèixer ara, Malfoy. Podries prendre mal i ells ni tan sols s'adonarien que ets tu.
Les explosions van succeir-se llavors fins que en Charlie Weasley, que estava a acostumat a traginar amb pesos de tot tipus, va decidir tirar bruscament del seu braç fins aconseguir que ella corregués amb ell.
Va deixar-la anar metres enllà. Arrecerats enmig d'una zona boscosa.
Ella simplement va repenjar la seva esquena al tronc d'un pi i va lliscar-hi fins a quedar asseguda, amb el cap repenjat a la fusta de l'arbre i un aire entre perdut i confós.
-Són nens – Va repetir. A en Charlie Weasley va semblar-li que ella tremolava, encara que no en va estar segur, i va decidir acostar-s'hi. 'Mai s'hauria imaginat veure aquella nena arrogant en aquell estat. Menys per una cosa així'.
La Lyra va botar en notar una mica d'escalfor. Finalment, reaccionant:
-Que fas? Qui dimoni t'ha donat permís per abraçar-me?
Aquell darrer pensament va convèncer-lo d'evitar el gest que ja era en procés de fer: rodejar-la amb els braços i deixar que ella repengés, amb més comoditat, el cap al seu tors. 'Amb el propòsit d'observar-la dormir molta més estona; ara que, de forma sorprenent, aparentava aquella indefensió tan llunyana al fort caràcter pel que es caracteritzava, ja fos en versió arrogant o decidida'.
- Lyra... – No va fer falta insistir més perquè ella, en sentir-lo, entreobrís primer els ulls; i es redrecés d'un bot, tornant a quedar perfectament asseguda.
- Oh, Merlí... Weasley, m'has espantat... – va aconseguir dir la noia, portant-se una mà al rostre per amagar, amb cautela, un badall.
- Vés a dormir va, has d'estar esgotada. - Va recomanar-li en Charlie, sobtadament interessat en el llibre de quidditch, del que va rellegir la portada, en un intent d'evitar fixar la mirada en la jove pèl-roja.
- Estàs de broma? Però si encara no són ni les vuit del vespre... – La Lyra va clavar la mirada també en el seu llibre (el d'ella era d'Herbologia) i es va disposar a repassar lliçons que havia aprés mesos enrere a classe.
- Com vulguis... – En Charlie va fixar-se ara, de reüll, en com ella reemprenia la lectura; abans d'obrir definitivament el seu propi llibre.
Durant una estona la Lyra es va concentrar en antigues lliçons, encara que no tenia ganes de llegir i els ulls li cremaven amb insistència; i en Charlie va fer el mateix amb els primers capítols sobre l'historia del quidditch.
Per fi, després de llegir la mateixa frase cinc vegades sense poder concentrar-se per la son que l'embargava; la Lyra va aixecar-se del terra, observant com al cel havia parat de ploure, amb un moviment cansat i matusser.
- Vaig a la cuina, amb una mica de sort aquells amics teus no hauran arrasat amb tot, i podré prendre'm una xocolata calenta. – L'ex-Slytherin va caminar uns passos però, en girar-se inadvertidament, mirant-lo un instant abans de continuar, va ensopegar amb una de les pedres, ara relliscoses, que s'estenien al llarg del camí
Va estendre els braços per no fer-se mal, però va caure igualment de forma estrepitosa.
L'ensurt va fer que, a l'instant, en Charlie deixés anar el llibre de quidditch de les mans; que, voluminós com era, va colpejar sorollosament contra el terra.
- Auu... maleït sigui...!- La Lyra va intentar aixecar-se, però el seu cos cansat i el turmell aparentment blegat li ho van impedir.
- Estàs bé?- va preguntar en Charlie de sobte, evitant la riallada que gairebé li havia sortit per impuls, i apropant-s'hi amb gest preocupat.
Va agenollar-se, per subjectar-la. Però els seus propis genolls li van fallar en intentar posar-se dempeus de nou; aquell dia no havia parat d'anar amunt i avall amb els dracs i estava esgotat, així que ambdós es van quedar uns segons en aquella posició sense saber que fer.
-Ho sen... sento. M'aixecaré ara mateix... – La Lyra va notar un brot de color a les seves galtes, en sentir les mans d'en Charlie contra la seva cintura, càlides en comparació amb l'ambient fresc que els envoltava.
Ell l'agafava, per ajudar-la a aixecar-se. I la veritat era que, de cop i volta, ja no li desagradava per a res aquella sensació.
Ella va subjectar-se finalment als braços d'ell, entrenats i enfortits per la seva pròpia professió, aprofitant-los de suport per posar-se dempeus; i en Charlie, encara immers en la calidesa del moment, simplement va acompanyar-la fins que ella va aconseguir retornar de nou al costat de l'arbre, coixejant.
Els braços d'en Charlie li resultaven còmodes i plàcids. I ell, tot i haver-la acompanyat fins a repenjar-se completament en l'arbre, no semblava ara disposat a allunyar-se.
Va mirar-la, ja asseguda, encara subjecta a ell, adonant-se que tot i que l'aigua no els havia tocat directament, els seus cabells llargs i rojos estaven humits, més embolicats del que normalment els lluïa.
- Et fa mal? – va preguntar-li quan ella se'n duia les mans al turmell, acompanyant-les -hi amb les seves pròpies.
-Crec que només és el cop. Un moment més, i em podré aixecar – la noia va mirar-lo, i com ja li havia passat el dia de la seva arribada, el somriure del noi, i per tant també els seus llavis, va apoderar-se de la seva atenció.
- Au va... ja vaig jo a buscar la xocolata... – va oferir-se en Charlie – Ara torno!
Ella va reaccionar llavors.
- Ei, no tan de pressa, Weasley. – va respirar a fons i, en aquell moment, de la seva boca, va sorgir una petició que, fins i tot a ella, va sonar insòlita – Fa fred. Millor ajuda'm a arribar al sofà de la saleta.
En Charlie Weasley va somriure-li amb una diversió que no presagiava res de bo (o així ho veia la Lyra), avaluant amb la mirada el mal que podia fer-li el turmell si intentava aixecar-la de nou.
- Faré una cosa millor que ajudar-te a arrossegar-te, noia.
-Eh, no... ni se t'acudeixi! Weasley – Ella va remoure's amb disconformitat i va queixar-se a crits però, abans que pogués dir res més, el noi ja l'havia agafat en braços per dur-la dins.
.
- Weasley! Deixa'm estar ja! – la noia va intentar moure's per a caure de manera que pogués continuar caminant però, aquell cop, ell va aturar-la amb la veu.
- Tranquil·la... et prometo que et deixaré en pau quan arribem, i t'hagi mirat el ditxós turmell – ell va somriure més en veure com la jove bruixa li dirigia una mirada d'enuig però, a la fi, guardava silenci i deixava de moure's bruscament per a què la deixés a terra – Et deixaré remugar tot el que vulguis, però primer permet que et porti a la teva habitació... De la manera que se t'ha inflat, dubto que poguessis pujar cap escala després.
Ella simplement va bufar i va assentir, però ja era impossible no sentir-se còmoda repenjada contra el cos d'en Charlie, ni que fos amb falsa resignació.
Minuts d'incòmode silenci després, ell la deixava sobre el matalàs; deixant-se caure ell mateix a l'altra banda del llit, - força ampli en comparació amb el petit espai que hi havia lliure a l'habitació -, davant la incredulitat de la pròpia Lyra.
- Què se suposa que...? – Ja feia estona que la Lyra no sentia, en absolut, cap rastre de l'ambient fresc que feia a l'exterior ben entrat el vespre.
- Noia,... – ell va mirar-la des de l'altra banda del matalàs de manera divertida, i deixant escapar un esbufec teatralitzat – Estic baldat... he treballat sense parar durant tot el matí i part de la tarda, i ho creguis o no (per molt inversemblant que sembli en veure't) M'has destrossat l'esquena! Peses! –
Ella va parpellejar amb incredulitat, abans de veure com ell es disposava a somriure com si acabés de prendre-li completament el pèl.
- Ets... ets... – la noia no trobava les paraules exactes, però amb impotència va llançar-se sobre el noi, colpejant-li el tors amb els punys en senyal de protesta i deixant escapar un gairebé imperceptible queixa en moure la posició en què li havien quedat els peus, i per tant també el turmell – Impresentable, i insuportable ...
Finalment, se'n va cansar i va tornar a deixar caure l'esquena sobre l'altra banda del matalàs.
-Tu mateix, Weasley! –Tota l'arrogància que pretenia acumular en aquell moment va esfumar-se en badallar inesperadament, despertant de nou les riallades d'en Charlie – Fes el que vulguis... m'és impossible aixecar-me i fer-te fora d'aquí, així que almenys comporta't!
Ell va tornar a riure, intentant posar-se seriós, i aixecant-se lleugerament per mirar-la: estirada amb les mans creuades sobre el pit, amb el rostre girat lleugerament cap a la finestra, que quedava al que, per ell, era l'extrem oposat de l'habitació.
- Els dos som adults i totalment responsables dels nostres actes. No veig inconvenient en què estiguem així... bé, si tu no t'hi oposes, és clar... – En Charlie va parlar de la manera més madura que va poder. Ell també estava còmode, a més, ni tan sols s'estaven tocant... i hi havia molta més distància en aquell moment, del que hi havia hagut tota la tarda.
-Un Weasley que és madur? Pensava que l'Oliver Wood deixava anar, de tant en tant, per l'escola que eres com una mena de noi d'or de gryffindor, semblant a aquells dos projectes de terrorista que tens per germans!- Se'n va burlar la Lyra amb un somriure de sorna.
-Sovint les coses no són com les diuen, ni tan sols les persones. Tu n'ets l'exemple, i ho saps... – Mirant-la per enèsim cop, en Charlie ja no va voler evitar passar un braç al voltant de la Lyra, mentre que amb l'altre l'apropava a ell. - ¿Tu i jo sempre hem d'estar discutint?
Va haver-hi un moment de silenci.
-¿Què...? – Ella va intentar apartar-se, però no amb gaire convicció. Involuntàriament, va tremolar. Tot i ser estiu, la temperatura en aquell indret d'alta muntanya baixava força de nit, encara que el fred era el que menys notava ara.
-Ara mateix em fa mandra, fins i tot, treure les mantes de l'armari –va continuar bromejant, però amb un to suau ell – Així que serà millor que ens quedem així un moment, prometo aixecar-me... només un minut de descans, i me'n vaig.
Però el noi va recolzar el cap contra la seva espatlla i en cinc minuts es va quedar adormit. - Quin morro té! S'ha quedat adormit, del tot!
'La veritat és que és atractiu...'
En Charlie tenia un semblant cansat, i la Lyra, al cap i a la fi, li va perdonar que s'hagués adormit. Fins ara ell l'havia intentat ajudar, i ella no ho posava fàcil.
La Lyra va tancar els ulls només un instant, el que van semblar-li un parell de segons, però quan els va tornar a obrir uns petits raigs de claredat sortien entre la incessant pluja de fora, va agusar l'oïda i va sentir soroll al pis inferior. 'Quant de temps havia passat? S'hauria quedat adormida?'
-¡Charles! Charlie desperta! Ens hem quedat adormits, crec que fas tard. - Es va afanyar a dir la Lyra en reaccionar. Va sacsejar en Charlie Weasley i, gairebé sense pensar, li va treure els petits cabells rojos que tenia sobre la cara.
-Lyra? Tard...? A on...? Ahh!- En Charlie va fer un salt i va anar corrent fins a la finestra de la cambra, deixant la Lyra tombada al llit sense poder moure's: se li havien adormit les cames en estirar-se en aquella posició, que havia acabat per ser incòmoda.
-Lyra, quina hora és? Quines coses dic! Tens algun rellotge?- En Charlie va obrir la finestra, a fora s'hi veien les ombres d'en Greg i en Tomasz, que marxaven de casa, parlant animadament, en aquell moment.
.
-Weasley! Ajuda'm a aixecar-me tinc les cames adormides!
- Busca't la vida... ¿És el que tu diries, oi? - Va dir-li en Charlie, imitant-la amb intenció, i somrient; mentre s'hi acostava i li cedia una mà.
.
Els dos havien quedat dempeus, ell l'havia subjectat pels braços per ajudar-la a aixecar-se, i ella mantenia les mans contra el pit masculí.
- Si no t'afanyes, faràs tard – va dir a la fi ella, separant-se'n lleugerament.
- Espero de debò que Romania no t'hagi decebut... els nois i jo estem tot el dia fora i em fa l'efecte que així no et som de molta ajuda – En Charlie i la Lyra continuaven dempeus, però l'ex-Slytherin tenia ara els braços creuats i estava recolzada contra la paret.
En Charlie va posar-se davant d'ella: - T'hi sents bé, aquí?
Ella va somriure.
- Tinc moltes coses al cap, i assumptes que només podré resoldre quan torni a Anglaterra, però no he pretès mai obligar-te a fer-me de mainadera.
- Perfecte, perquè mai he estat gaire bona mainadera, almenys dels meus germans – va tornar-li el somriure – ja saps... sempre m'han agradat més els dracs i ...
Ella va interrompre'l, amb la mà sobre l'espatlla masculina: - Gràcies... – va continuar en veure l'estupefacció d'ell – Per tot. Bé, ja saps...
La Lyra va permetre's pensar en tots els problemes que l'esperaven a Anglaterra. Va baixar el cap pensativa. 'Quatre línies mal escrites havia estat l'únic que havia dedicat als Malfoy abans de marxar... havia estat molt més explícita en la nota que havia fet arribar al seu padrí, ... i tot i així dubtava: fins a quin punt trencar amb la seva família, no significava també trencar amb ell'.
En Charlie va observar-la, sabent exactament el que a ella li passava pel cap, tot i desconèixer completament l'art màgic de llegir els pensaments en els altres.
- Saps? Ahir vaig tornar abans, perquè et volia mostrar això... – En Charlie va treure's de la butxaca, el petit fruit vermell. - Vas dir que et serviria per alguna poció, oi?
Ella va assentir, amb un nus al coll. Va mirar-lo i, de nou, va ser ell qui va fer un parell de passos fins a ser a un sols mil·límetres de distància.
- Fas tard... – va murmurar ella amb els ulls fixos en els d'en Charlie.
- Faig tard... ja... – va baixar el rostre fins a tocar els seus llavis, en el mateix moment que ella sentia les seves mans a la cintura.
.
- Te n'has d'anar... – va insistir ella encara amb els llavis enganxats als seus, tot i que no va fer res per moure's.
- Deixa'm estar així un parell de minuts, si us plau. – Va subjectar-la encara més contra si, profunditzant el petó.
La Lyra aclaparada, no va saber com reaccionar, encara que va deixar que ell allargués el petó i l'atrapés encara més entre el seu cos i la paret.
- Charles... – No volia oposar-s'hi, no ara que notava el seu cos contra el seu, i que en Charlie passejava la seva mà per la seva pell nua, sota la samarreta que li havia quedat del tot arrugada durant la nit. Però els rajos de sol tocaven amb insistència el seu rostre, recordant-li que, de tots els moments que havien tingut, fins llavors, per compartir allò, aquell era el pitjor.
– Charlie, fas tard. – Els llavis del noi s'havien mogut delicadament fins al seu coll, fent que una agradable i nova sensació es col·loqués al seu estómac. No obstant ella va reunir forces per insistir un últim cop – Charles, no vull... no vull que... Merlí, Charlie...
En Charlie Weasley es va deixar anar de la Lyra suaument.
- No ho vols?
Ella va baixar el cap avergonyida:
- No vull que tinguis problemes a la feina... – va passar el dors de la mà pel braç ple de cicatrius d'en Charlie – No em malinterpretis... jo...
- Sht! – va callar-la posant el seu dit índex contra els llavis femenins – T'he entès perfectament... – Va dir en Charlie amb un petit somriure, notant com el cor se li accelerava – Me'n vaig abans que en Greg es munti la pel·lícula i s'enfadi amb mi. Avui hauríem de procurar assegurar-nos que els ous que els dracs amaguen a les coves, són en bon estat. Ens veiem al vespre...
Va jugar suaument amb el seu cabell.
- Charlie... – va murmurar de nou ella, amb els ulls tancats.
- M'esperaràs? – va demanar gairebé amb un xiuxiueig a l'oïda, abans d'apartar-se'n finalment i encarar el nou dia.
Ella no va respondre llavors.
.
.
- Tomasz,... – La veu de la Lyra gairebé va sobresaltar al noi, que no estava acostumat a què ella s'hi dirigís directament, menys en aquell to que va endevinar gairebé nerviós. – I... i en Charlie? Vull dir on són en Charlie i en Greg...?
Va mossegar-se el llavi sense adonar-se, esperant la resposta.
El sol ja feia estona que havia desaparegut a l'horitzó, però tot just llavors havia arribat un dels tres nois a casa, en Tomasz.
- Trigaran uns dies a tornar. Han hagut de traslladar una femella a les reserves de Gales, aquí causava molts problemes i allà hi ha cuidadors més experts que... – El noi va adonar-se que ella, de cop i volta, es tensava.
- És perillosa?
- Oh no, clar que no – en Tomasz va dir-ho convençut, però en veure la mirada desconfiada d'ella va decidir que seria millor matisar-ne l'afirmació. Igualment ella no semblava disposada a conformar-se amb un "clar que no", quan es tractava d'una bestia immensa: - No més que qualsevol altre de les criatures més feres amb les que, fins ara, ha tractat en Charlie. Si tinguéssim més cuidadors com ell i en Greg, podríem haver-la deixat aquí sense cap problema.
- Bé... – la Lyra va fingir un somriure, i va acomiadar-se'n amb un cop lleuger de cap – Així ja... ja tornaran...
Si no fos perquè no era, en absolut, algú amb qui tingués ja un tracte familiar, en Tomasz no hagués dubtat en bromejar-hi. 'O molt s'equivocava, o allò que li ballava al rostre era decepció'.
.
.
Dies després la Lyra era estirada al llit, amb la ment feta un garbuix. 'Ja no només era tot el que tard o d'hora caldria afrontar, també hi havia aquell petit però gran detall: en Charlie'.
Va bufar exasperada. Aquell dia, esperant-lo sense saber que en realitat no vindria, la seva ment havia donat mil voltes a tot el que havia passat, i tot el que encara esperava que passés. 'Perquè era absurd negar que el seu cos i una part de la seva ment feia setmanes que l'havien traït, i estaven més propers que mai al noi'.
Encara que fos exasperant i tot el que se suposava que havia aprés a rebutjar... 'Al cap i a la fi no podia seguir lligada a creences, que ja no tenien res a veure amb ella'. Perquè, per la mateixa regla tres, hauria de menysprear-se molt més a ella mateixa, per ser mestissa (o qui sap si ni això) i no qui havia cregut ser; i a aquella dona que no havia comés cap altre pecat que dur-la al món i perdre-la en circumstàncies, que en pensar-les, només podia trobar terribles i injustes.
Si tenia clara una cosa, és que quan tornés, volia fer el que calgués per esbrinar qui eren els seus pares. 'I si alguna vegada es retrobava amb els Malfoy... No. Es veia incapaç de saber com reaccionaria'.
- Lyra... – Estirada al llit, amb la mirada fixa al sostre, la veu coneguda d'en Charlie va desviar-li els pensaments.
Ell va tancar la porta, assegurant-la amb un encanteri que va ressonar a l'oïda de la Lyra, a la vegada que tota ella semblava notar un estrany augment de temperatura a l'aire. 'Gairebé no era capaç de percebre l'oxigen nítid que, fins llavors, li permetia respirar amb normalitat a l'habitació'.
Va tancar els ulls sense moure's, però no va poder evitar notar com en Charlie deixava caure a terra alguna cosa que, per força, havia de ser la seva pesada jaqueta. Va mirar-lo, per fi, just en el moment que ell es descordava el darrer botó de la camisa, i s'asseia al llit amb la vista clavada en ella.
- No he estat a Gales... –va dir com a única salutació, fent que ella s'incorporés al matalàs amb la pregunta escrita a la cara – Vaig demanar a en Greg que m'acompanyés, perquè no sabia si tu estaves preparada per tornar...
- Com? – De sobte no trobava cap sentit al que intentava dir-li en Charlie.
- I jo no estava preparat, en absolut, perquè tu tornessis... volia saber primer de que es tractava – ell va fer un petit silenci, veient com creixia la incredulitat al rostre de la Lyra. – En Dumbledore diu que, a partir d'ara, tot es complicarà...
- En Dumbledore? L'Albus Dumbledore? Has estat a Anglaterra?
- El pare em va enviar un mussol aquell matí. Volien que hi fóssim tots, bé en Bill i jo vull dir. La mare no les té totes, però el pare tenia raó: Ni en William ni jo hem dubtat en dir que sí... hi haurà perills, però...
- En dir que sí? – El to de la Lyra era ara més alt – En dir que si a què?
Ell va somriure. 'Si la coneixia bé, primer el tractaria de boig i, després, acabaria per cometre aquella bogeria amb ell'. No, és clar, sense donar-hi moltes voltes abans. 'I no trobava cap motiu real per retreure-li. Era un suïcidi, es mirés com es mirés'.
- M'han demanat que em quedi... que intenti convèncer altres bruixes i mags – va començar a parlar en Charlie de nou – però potser arribarà un moment en què la cosa encara es compliqui més... i llavors...
- I llavors... ? – Va intentar que ell continués parlant – Llavors ningú podrà dir que no he aprofitat la sort que tinc al màxim.
En Charlie va acabar de treure's la camisa, i va apropar-se més a la jove, abraçant-la fort de forma inesperada. 'Va subjectar la bata de la Lyra, i va deixar que rellisqués pels seus braços fins a quedar tirada sobre el llit'. Ella duia un pijama de colors clars a sota.
- Lyra... Prometo explicar-t'ho tot després, permet-me fer-te gaudir d'això ara... – va xiuxiuejar-li, apartant-li un floc vermell del rostre.
La noia va mirar-lo sense saber que dir.
- No sé què has anat a fer a Londres, però has trigat molt – Va rendir-se, a la fi, ella. Aquella era una afirmació tan sincera que només va aconseguir augmentar el desig en el Charlie.
Arribat aquell moment, en aquell instant, poc importava ja que en el passat ella l'hagués vist com un traïdor, mentre que ell mateix hagués pensat d'ella que havia estat només una criatura consentida, sang pura i Slytherin fins a l'últim extrem d'arrogància.
- Sht! – En Charlie va besar-la amb tendresa, abans d'acariciar-la amb més decisió: de forma sinuosa, deixant que les seves mans rellisquessin entre els cabells i l'esquena femenina, apropant-la encara més a ell. Va mossegar-li amb compte el llavi, per poder aprofundir encara més el petó. Van mantenir així un combat de llengües fins que ell va apartar-se uns centímetres sense aire.
Ella va deixar escapar una rialla, gairebé nerviosa, en veure'l somriure. Ell només va empènyer-la suaument per a què quedes estirada al llit, mirant-la com si no l'hagués vist mai abans. 'Com si mai s'hagués adonat, - i estava segur d'haver-ho fet ja desenes de vegades -, que ella era extraordinàriament bonica'.
La Lyra va saber aleshores que estava a punt de travessar un límit amb ell, que no havia traspassat mai amb ningú.
Amb les mans estranyament càlides, ell va permetre's recórrer la pell del seu ventre, sota el pijama, fins a traure-li la samarreta; deixant al descobert primer els seus pits, per a permetre després que les mànigues llisquessin pels seus braços.
Va acariciar-li els pits just després, gaudint de la sensació de tocar-los amb exasperada suavitat. Gaudint també del propi goig, del d'escoltar-la gemir gairebé com si, per primera vegada, ella no sabés com amagar les sensacions que l'embargaven.
'Somrient, abans de fregar amb part del rostre i després amb els llavis, aquella part del cos femení que delatava amb tanta claredat que ella desitjava allò tan com ell'.
En Charlie gairebé va estremir-se en adonar-se que ella, amb només uns pantalons de pijama, estava ara molt més exposada que ell. Va asseure's sobre seu amb cura; i ella va mirar-lo llavors amb els ulls ennuvolats per l'anticipació que, sens dubte, sentien ja els dos.
Encara que la Lyra no s'hagués adonat, aleshores, que l'excitació d'en Charlie era evident sota els seus pantalons texans; no hagués pogut amagar tampoc que començava a estar espantada de debò. Ho desitjava, probablement tan com ell; però la sensació de no poder dominar la situació, d'estar completament exposada a una altra persona, sense poder dominar ni un sol pensament racional, semblava aterrar-la.
Només les carícies que ell continuava dedicant als seus pits, feien que tot aquell pensament s'esfumés cada vegada amb més rapidesa.
- Estàs bé? – va preguntar en Charlie, encara en contacte amb la seva pell, adonant-se que ella semblava haver perdut el control de la seva, fins ara rítmica, respiració.
Ella va assentir sense paraules. Ell va somriure abans de guiar les mans d'ella al cinturó masculí, quedant solament en bòxers un moment després. El seu membre era clarament visible a través de la tela.
Va haver de repetir-li la pregunta llavors.
- Lyra, he fet alguna cosa malament?
Ella va apartar la mirada, ara avergonyida. Però va rectificar un segon després.
- No, és clar que no.
Amb un lleuger somriure, en Charlie va besar-li l'estómac, seguint el camí de petons fins a les cames, arrossegant-ne al seu pas els pantalons de pijama.
Va semblar sorprès en comprovar que, encara llavors, ella duia una petita peça de roba interior.
- No m'ho estàs posant fàcil... –va bromejar, i la naturalitat amb la que ell va dirigir-s'hi va fer que la Lyra, de sobte, recuperés la confiança en si mateixa; encara que, acostumada com estava, a guardar distància amb els altres, allò continués provocant-li un lleuger vertigen.
- No pretenies que t'esperés nua, oi? – En Charlie va ampliar el somriure. Estava convençut que veure-la recuperar aquell to era una bona senyal.
- Bé, tampoc és que tinguis gaire on triar. No sé si te n'has adonat o no, però en Tomasz es gai, i ets massa jove per en Greg.
- Massa jove? –Ara va ser ella qui va aixecar-se lleument per besar-lo – Homes sols, tot l'any envoltats de dracs... de debò penses que els meus encants són encara els d'una nena?
Ell va respondre-li amb una carícia al límit entre la pell de la cuixa i la roba interior. Llavors va inclinar-se cap a ella, per seguir aquell mateix camí,- i una mica més -, amb la boca. Ella va gemir novament, amb un somriure.
- T'agrada, oi? – va preguntar en Charlie, també sense deixar de somriure.
Ella va assentir, ja completament rendida.
- Si us plau, Charlie... – va pregar; no sabia ben bé si per demanar-li que continués o que parés. 'O potser per a què ell endevinés el que a ella, impensablement, li feia massa vergonya confessar: aquella era la seva primera vegada'.
Observant-ne les delicioses expressions facials, en Charlie va fer lliscar ara la mica de roba que encara cobria la Lyra fins els seus peus. En un moviment lent, meravellat pel que deixava al descobert. Va acariciar-li aquell indret del seu cos gairebé amb respecte, sentint-la completament entregada. Adonant-se, després de minuts de carícies, de la reacció d'ella al seu contacte, i del perquè d'aquella sobtada, i estranya, timidesa.
- Lyra... ets...
- Oh calla, Weasley. No ho espatllis.
Ell va assentir, deixant que fos ara la Lyra qui li tragués la roba interior a ell.
- Lyra, estàs segura ? – va demanar una última vegada.
- Sí, sí... encara en dubtes? – va intentar apartar qualsevol rastre de temor, a allò desconegut, de la seva expressió facial; apropant-lo, amb les mans subjectes a l'esquena masculina, perquè ell donés el darrer pas.
El jove va empènyer-se més contra la noia, notant com ella li clavava les ungles en el moment que ell la penetrava. Va envestir-la a un ritme suau, per a després canviar a un moviment ràpid, fent que ella perdés tota noció d'ella mateixa. Enfonsant-los als dos a un moment en el què l'únic que contava eren les sensacions en espiral que semblaven absorbir-los,... sentint la necessitat d'apropar-se més a l'altre, encara que físicament fos ja impossible.
- Charlie...! – va cridar, en el punt àlgid, la Lyra, desencadenant l'orgasme dels dos. Donant pas a un Charlie Weasley esgotat i satisfet que no va poder evitar abraçar-se contra el cos femení, càlid i nu.
.
La roba dels dos havia quedat espargida per tota l'habitació i ell, que havia dormit plàcidament durant hores, la mirava dormir ara a ella encara amb el xoc de saber-se el primer home de la seva vida. 'Havia imaginat que en Nott...'
Semblava, però, que s'havia equivocat.
- M'explicaràs que és el que trama l'Albus Dumbledore? – Va demanar ella de sobte, amb els ulls entre oberts.
- Un grup de resistència, Lyra. Ara que l'Innominable ha tornat, creu que hem d'estar preparats – Ell va parlar amb convicció, tot i endevinar el que diria ella.
- Aquell vell... perdó... ell, l'Albus Dumbledore... creu de debò que pot oposar-se al Senyor de les Forces del Mal amb un grup de resistència? – Ella va incorporar-se lleugerament al llit, però en adonar-se que sota els llençols estava nua, va tornar a deixar-se caure contra el matalàs – És una bogeria...
Ell va frunzir les celles, apartant-li de nou el cabell de la cara:
- El Senyor de les Forces del Mal? – va preguntar, sabent que ella s'adonaria ràpidament del seu error.
- L'Innominable... no pensis que sento cap mena de simpatia per algú així, Charlie. És simplement... – va sospirar pensant en el cos d'en Cedric Diggory – Coses d'Slytherin, suposo.
Ell va somriure, però la Lyra no va donar-se per vençuda:
- Sigui com sigui, l'anomenem de la manera que l'anomenem, ets boig si creus que això que dius no és un suïcidi.
- Ho és. Probablement. Però, digues, no creus que val la pena intentar fer-hi alguna cosa? – Ella va mirar-lo en silenci, conscient que acabaria per donar-li la raó, però resistint-se a fer-ho llavors.
- Només aspiro a aconseguir una mica de pau interior... –va confessar ella – Potser et sonaré egoista, però no corris més riscos dels necessaris, Charlie – va empassar saliva, conscient que allò podia sonar com una declaració – Si us plau.
- Molt em temo que algun dia seré jo qui t'acabarà per demanar exactament el mateix – ell va riure – Per molt que t'ho neguis, ets tan tossuda i exasperant com jo mateix.
La jove bruixa va suavitzar el gest facial:
- Charles, ets... – ella va dubtar en dir allò, insegura respecte a si havia d'exposar-se encara més a ell, tot i haver traspassat ja qualsevol barrera física, i també emocional, aquella nit.
- ... una gran persona...-.
Res del que ella pogués dir, però, podia treure ja una idea del cap d'en Charlie: Ara que havia descobert la Lyra Malfoy en tots els sentits, no pensava renunciar-hi.
- Espero, doncs, ser l'única gran persona a qui deixes gaudir d'això – amb una mirada de falsa malícia als ulls, en Charlie va deixar que la seva mà dreta llisqués per sota els llençols fins a tocar la seva pell.
Encara els quedaven hores senceres abans que es fes de dia, i un llarg camí per recórrer.
.
.
.
8 anys i mig després. –
- Com creus que s'ho prendrà la meva mare ? – Va demanar en Charlie Weasley, abraçant qui oficialment ja era la dona de la seva vida. La parella sortia de Sant Mungo, agafats de la mà i amb un somriure als llavis.
- No gaire pitjor que el meu pare, bé els meus pares: els dos... et recordo que has deixat embarassada la seva filla i no t'hi has casat abans. – La Lyra va tombar-se cap el noi per besar-li els llavis – Vivim en pecat... és terrible! – va ironitzar ella.
- Podríem posar-hi solució... – va proposar en Charlie, acariciant-li el ventre en el que encara no es distingia l'embaràs.
- I perdre'ns la cara que posaran els teus pares i els meus? – va bromejar la Lyra, tornant-li el petó – Deixa'm dir-te que el casament d'en Percy, va ser tot sospitós... Fem les coses a la nostra manera, que et sembla? – va riure.
- Com la senyoreta Malfoy, digui – La veritat és que en Charlie no hi podia estar més d'acord. 'La seva mare, fervent creient de la família tradicional i el matrimoni, posaria al crit al cel durant els primers cinc o sis dies; i en Lucius Malfoy, que ara mantenia una relació de correcte tracte amb ell, però per qui la Lyra sempre seria el seu ullet dret, li desitjaria el pitjor (encara que hagués canviat prou per no dir-ho obertament) durant uns quants mesos'. Però aquella criatura acabaria per acontentar tothom – Al cap i a la fi, el nostre fill o filla tindrà tres parells d'avis. Això no ho pot dir tothom.
- Charlie...
- Digues... – La Lyra ara tenia les mans al ventre i semblava emocionada.
- T'estimo.
- Lyra, des del primer dia, des de que vas creuar-te al meu camí aquella nit del mundial... jo sempre t'he estimat.
La bruixa pèl-roja va somriure, sense apartar les mans del seu ventre, i ell que estava segur d'estar vivint un dels millors moments de la seva vida, va besar-la amb la mateixa intensitat com ho havia fet quan la proximitat d'una guerra, ja passada, feia témer que tot es pogués truncar.
FI
.
Nota: Bé, doncs, moltíssimes gràcies als que heu arribat fins aquí: coneguéssiu o no aquesta història abans. Creieu-me si us dic que ha estat un plaer recuperar aquestes escenes de la vida d'en Charlie i la Lyra.
