Disclaimer: els personatges de la sèrie de doctor who no em pertanyen, són propietat de la BBC, l'únic personatge meu és Sara.

Capítol 3

Jo tornava cap a l'estació de Torchwood de fer la compra. Feia fred i el cel estava completament ennuvolat. Era més bé un dia trist. Recorde que durant tot el dia m'havia sentit decaiguda sense cap motiu, potser era un pressentiment. Estava encara lluny del Wales Millenium Centre i allà el vaig veure, en una cantonada, mirant-me directament. El cor em va donar un salt. Quan ja era prop seu em vaig adonar que estava molt seriós.

—Doctor…— vaig dir amb un fil de veu.

—Hola…

—Estàs a punt de regenerar-te, no?

—Sí.

—Llavors supose que serà l'última vegada que veig aquesta cara.

—Sí —va repetir sense canviar l'expressió de la seua cara.

Ens trobàvem en un carreró just davant de la TARDIS. Els dos estàvem tristos i no sabíem ben bé què dir. Vaig deixar les bosses amb la compra al terra.

—Has vingut a acomiadar-te de mi? —vaig preguntar amb un somriure trist. Ell va assentir amb el cap—Gràcies… —les llàgrimes van començar a arribar. Tot de sentiments se m'amuntonaven a dins: tristesa perquè estava revivint un dels moments que més m'havien afectat de la sèrie; gratitud perquè havia pensat en mi; desesperació per tot el que havia de passar. Estava vivint un dels capítols que més m'havien entristit i no sabia com reaccionar. Després d'una estona mirant-nos em va decidir a parlar, aquesta podria ser l'última vegada que podria dir-li tot el que sempre havia volgut dir-li—Puc fer-te una pregunta personal, doctor?

—Endavant.

—Rose… —vaig començar, però vaig callar, no sabia com seguir. Vaig veure el dolor reflectit a la seua cara tot i que va intentar dissimular-ho desviant la mirada—Després que tornàreu la Terra al seu lloc… Sé que vas haver de tornar-la a l'univers de Pete, sé que vau haver de dir-vos adéu per sempre una segona vegada —en aquest punt les llàgrimes ja em queien per les galtes i veia que a ell se li començaven a humitejar els ulls—sé que va haver de prendre una decisió i sé què li vas dir… La meua pregunta és, l'estimes? Era això el que no li vas poder dir l'altra vegada?

—Cal, realment, dir-ho? No és prou evident?

—No em vingues amb aquestes! —vaig dir frustrada i amb la cara completament humida—Ja em vaig enfadar quan ho vaig veure per primera vegada, li ho hauries d'haver dit! Respon-me com toca!

—Sí —va respondre amb la mirada trista. Tots dos ens vam estar callats mirant el terra una bona estona fins que jo vaig tornar a parlar. Hi havia tantes coses que volia dir-li però no sabia com. Les llàgrimes seguien caient i em sentia impotent.

— Em podries fer un favor?— vaig dir finalment.

—El que vulgues.

—No m'oblides, no m'oblides ni a mi ni a Rose ni a Jack ni a Martha ni a Donna ni a Mickey ni a ningú. Per favor, no ens oblides.

—Per què ho hauria de fer? —em va respondre estranyat.

—Diguem que la teua pròxima regeneració tendeix a oblidar…

—Com? No t'entenc—insistí ell.

—No vull dir-ho—vaig començar intentant no mirar-lo—No vull… He vist suficient les teues aventures com per a saber que si dius alguna cosa que saps sobre el futur, llavors queda establert i potser… només potser, si no ho dic, no passarà i podré canviar aquesta xicoteta part del futur, només aquesta part…

—Olívia… —Ara sí que el vaig mirar i, com sempre, no li va fer falta dir res més perquè jo m'adonara que el futur és el futur i que, per molt que no m'agradara, allò anava a passar.

—No… No els tornaràs a veure. No els nomenaràs mai ni parlaràs de la gent que has conegut amb aquesta cara. Et trobaràs amb moltes persones que t'estimaràs però no en faràs cap menció. Serà com si les dues últimes regeneracions mai no hagueren existit. Fins i tot et trobaràs amb UNIT i no preguntaràs per Martha… I això és el que més em va doldre de la teua pròxima regeneració: que s'oblida, a propòsit…— ens vam estar una altra estona en silenci. Aquesta vegada va ser ell qui va començar a parlar.

—I a tu? Et tornaré a veure a tu?

—Això sí que no ho sé… jo no eixia a la sèrie, no sé com he afectat a tot el desenvolupament de la història ni si el fet de què jo existisca en aquest món canviarà el futur. Pensava que no et veuria més però ací estàs. Però estic feliç, sé que tot i que ara tanques un capítol de la teua vida, en el pròxim, coneixeràs gent meravellosa a qui canviaràs la vida per sempre.

Vam estar una altra estona callats. Jo havia deixat de plorar i no volia dir-li adéu. No volia.

—Vas a dir adéu a Rose ara, veritat?

—Sí…

— Aniràs pocs dies abans del vostre primer encontre, no?

—Sí…

—Ella no et coneixerà, ho saps, no?

—És clar —em va dir amb un somriure trist.

—I com et sents?

—No gaire bé…

—Supose que aquesta és la meua oportunitat per a dir-te que… tu has estat, eres i sempre seràs el meu doctor. Per mi, el doctor, el que el doctor representa, eres tu ara mateixa: els teus valors, la teua forma de ser, el teu sentit de l'humor. Tu. Vaig trobar molt a faltar aquesta regeneració i et trobaré a faltar molt, sobretot perquè sé que no tornaràs mai a ser tu… I ara, ja que és l'última oportunitat que tindré mai, supose que és el moment de fer una cosa que sempre he volgut fer. Vaig a besar-te, t'informe perquè ho sàpigues. No cal que em tornes el bes, de fet, sé que no ho faràs. És clar que a Madame de Pompadou sí que li'l vas tornar… Bé, prou de tonteries.

Li vaig agafar la cara amb les mans, vaig tancar els ulls i el vaig besar. I, per a sorpresa meua, ell em va passar les mans per la cintura i em va seguir el bes. No va ser un bes llarg, ni apassionat, ni ple d'amor. Va ser un simple bes tendre i curt. Ens vam separar, ens vam mirar i ens vam somriure.

—Recorda, noi llest, no deixes mai de somriure.

Ell va entrar a la TARDIS i jo vaig tornar cap a Torchwood. Allà estava Jack i li vaig explicar que m'havia trobat amb el doctor. Que havia vingut a dir adéu i poc més. Tots dos estàvem tristos, sabíem que no el veuríem més, almenys amb aquella forma.

Jack i jo feia uns mesos que estàvem més o menys junts. Dic més o menys perquè mai no vam establir clarament quin tipus de relació teníem. Simplement estàvem bé tenint-nos prop. Ell s'havia convertit en una gran ajuda per mi i, com ja podeu imaginar, no havíem trobat cap forma de fer que jo tornara al meu món, de fet, ja havia perdut completament l'esperança. Ara allò era el meu dia a dia i, pel que pareixia, ho seria per sempre. Havia aconseguit sentir-me feliç, tot i que sempre tenia la por de llevar-me i que alguna espècie alienígena ens haguera conquerit o descobrir que durant la nit els dalek ens havien tornat a atacar. Però llevat d'això, la resta ens anava bé. Fèiem vida normal, bé, tan normal com pot ser treballar a Torchwood, és clar.

Si vos pregunteu si vaig tornar a veure el doctor, sí que ho vaig fer, però van haver de passar uns quants anys. Jo ja havia complerts els quaranta, em començaven a aparèixer algunes arrugues i ja tenia les primeres canes. Jack també havia envellit al mateix temps que jo, però no sabíem, bé, ell no ho sabia, com acabaria tot. Continuàvem treballant a Torchwood tot i que cada vegada deixàvem més el treball de camp als més joves. Noves generacions havien vingut a ajudar-nos. Jo ja no esperava trobar-me el doctor, pensava que aquella havia estat l'adéu final, però encara no era l'hora.

Recorde bastant bé aquell dia, com tots els dies que vaig veure el doctor, que els puc comptar als dits d'una mà. Era estiu i feia sol. Jo m'estava asseguda en un banc d'un parc llegint i descansant quan, de sobte, vaig sentir una veu que vaig reconèixer de seguida.

—Hola, Olívia—tenia davant meu l'onzè doctor somrient-me. Es va asseure al meu costat mentre jo me'l mirava sorpresa.

—Doctor! No espera veure't més. Mira't que jove estàs i jo que no deixe d'envellir—vaig bromejar.

—Jo et veig igual que l'última vegada—em va dir amb un somriure.

—Veig que no has perdut el somriure.

—Em vas demanar que no ho fera —aquesta vegada vaig ser jo la que va somriure—en quin punt estàs? Vull dir, què has viscut?

—Acabe de… d'acomiadar-me de Rory i Amy—va dir amb la mirada trista que tant coneixia.

—Ho sent molt… —vaig dir compungida. Sabia que el doctor estava passant-ho molt malament en aquell moment. No era només acomiadar-se dels seus companys, sinó dir-los adéu per sempre—com estàs?

—He estat prou malament, però ara he trobat alguna cosa en què centrar-me: estic buscant a la noia impossible.

—La noia impossible, hmmm, interessant… Et puc fer una pregunta?

—Per què sempre em demanes permís per a preguntar-me coses?

—Perquè no solen ser coses agradables— vaig dir sense embuts. Ell va riure i em va fer una senyal perquè continuara—Amy i Rory… sabien alguna cosa de mi? O… de Rose? O d'algú de nosaltres?

—No—digué desviant la mirada—no els en vaig parlar mai, de vosaltres. De ningú. Sabien ben poc de les últimes regeneracions. Em feia massa mal, no podia suportar-ho; només pensar-hi se'm feia una muntanya. Supose que sí que tendisc a oblidar, és més fàcil i fa menys mal—vam estar callats una estona. És curiós com moltes de les nostres converses estan plenes de silencis. Però no silencis incòmodes, ben al contrari, eren pauses en què reflexionàvem i ens sentíem més a prop l'un de l'altra.

—Et puc fer una altra pregunta?—vaig preguntar finalment.

—Dispara.

—No t'ho prengues malament però, per què te vas casar amb River Song?

—Sé en qui estàs pensant i per què ho preguntes —va respondre i va callar. Vam estar una estona en silenci i després, a poc a poc, va continuar amb la resposta— La manera d'estimar-les és diferent, a River no l'estime de la mateixa forma que a Rose, a ella…diguem que m'he acostumat a estimar-la.

—Què vols dir?

—Amb Rose, tot va sorgir de la complicitat que vam arribar a tenir, l'estimava… l'estime des del fons del meu cor — vaig veure com una ombra de tristesa travessava els seus ulls—Amb River, després de passar totes aquelles nits junts després de casar-nos, diguem que em vaig acostumar a estimar-la com a resposta al que ella sentia per mi… Això no vol dir que el que senta no és sincer, me l'estime també, i molt. Però és diferent…

Ens vam estar una bona estona callats mirant els nens que jugaven al parc. Ja no em quedaven més preguntes. Finalment va ser ell qui va trencar el silenci aquesta vegada.

—Olívia, has vist la meua mort?

—La teua mort? No. De fet, no he vist la sèrie acabar, no sé com continuarà la teua vida —vaig dir arronsant els muscles.

—Què vols dir?—va preguntar estranyat.

—Bé, ja et vaig dir que si sé tantes coses és perquè a la meua dimensió tot açò és una sèrie de televisió. Quan vaig aparèixer ací, l'última temporada no havia acabat i no tenien intenció d'acabar la sèrie prompte, o almenys això em pareixia a mi. Així que no sé com serà el final de la teua vida ni si tindrà final.

Vam tornar a callar, aquesta vegada una bona estona. Se'm feia estrany parlar amb ell però al mateix temps tot era molt familiar. Sabia que era el doctor però també sabia que no era el mateix que jo havia conegut. Però tampoc no era un desconegut perquè el coneixia gràcies a la sèrie. Tot era molt estrany en conjunt. I llavors se'm va ocórrer una cosa.

—Faràs una cosa per mi? Tornaràs a veure'm per a explicar-me totes les aventures que desconec? Tots els companys que no he vist? Totes les corregudes i tots els discursos, tots els hola i tots els adéus? —ell em va somriure tristament abans de contestar-me.

—No sé si tindré tantes aventures com tu creus. Aquesta, em tem, és la meua última regeneració. O me'n queda alguna més?

—No en tinc ni idea —vaig mentir amb un somriure que ell em va tornar més animat—Vaig a demanar-te un últim favor. Vaig a escriure't una carta i, si arriba el moment en què t'has de separar de la noia impossible, ara ja saps que la torbaràs, si aquest moment arriba i només sota aquesta circumstància, llegiràs la carta, d'acord? Em faràs aquest favor?

—No pareix molt difícil de complir.

Jo vaig somriure, vaig traure paper i bolígraf de la bossa de mà i vaig començar a escriure la carta. No em va quedar gaire llarga però li deia tot el que li volia dir. Vaig doblegar el paper i li'l vaig donar mentre li preguntava si passaria a veure Jack.

—No.

—Per què?

—Em vas dir que aquesta regeneració no tornaria a veure'l, ni a ell ni a la resta.

—Tens raó —li vaig respondre jo trista—Com te pareix que he portat això de saber el futur i no dir res? —vaig preguntar-li per canviar de tema.

—Bastant bé, bastant bé. No se t'han escapat massa coses. Per cert, parlant d'ell, com està Jack?

—Bé, està molt bé.

—Envelleix o…?

—Sí, per ara segueix el cicle d'una persona normal i aparenta l'edat que té.

—Morirà?

—Spoilers!

—Sempre que River ho deia, pensava en tu —em digué amb un somriure.

—Sí, va ser un error meu, no vaig pensar que dir-ho en aquell moment era també un spoiler —tots dos vam riure davant d'aquella reflexió. No és que fóra extremadament graciós, però supose que, simplement, necessitàvem riure.

—Ja fa molts anys que estàs en aquest món, Olívia, no trobes a faltar la teua família i la teua dimensió?

—De vegades sí i de vegades no. És estrany. Passe mesos feliç, feliç de debò, vivint en aquesta dimensió, amb Jack i Torchwood, acostumada a aquest país, als aliens i a aquesta vida; i, de sobte, un dia no sóc capaç d'alçar-me del llit i l'únic que faig és plorar i plorar i pense en els pares, que deuen pensar que fa anys que sóc morta, en el meu germà, en els meus amics i amigues, en la família, en tot allò que he deixat enrere… Però Jack sempre està allà, al meu costat, m'abraça i em sostén fort entre els seus braços fins que deixe de plorar i, fins i tot després, continua allà amb mi. Tarde el que tarde. Sap que allò és l'única cosa que necessite, tenir-lo al costat. Ja m'he fet a la idea que no podré tornar mai a casa i bé, ara dir casa ja vol dir Torchwood.

—Ell et sobreviurà.

—Ho sé —vaig dir trista i desviant la mirada.

—I ell, ho sap?

—S'ho intueix…

Vam estar una estona més callats. Ja no sabíem què dir-nos. El doctor, al final, també s'havia convertit en el meu amic, en un gran amic a pesar d'haver parlat tan poc amb ell i jo vull pensar que també em vaig convertir en una bona amiga seua.

—És hora d'anar-me'n —em digué trencant el silenci.

—Et tornaré a veure algun cop?

—No em faces passar altra vegada per aquesta conversació, la vaig tenir una vegada en una badia molt lluny d'ací i no ho vull repetir.

—Ho sent, cite la teua vida de forma inconscient —vaig dir amb un somriure trist que ell va em va tornar, també ple de tristesa.

—No crec que ens tornem a veure, tinc moltes coses per fer i…

—Tens una màquina del temps —vaig interrompre'l—podries fer-ho tot i tornar tan sols una hora després que tinguem aquesta conversa.

Ell va callar i no va dir res, però no calia que diguera res, jo sabia el per què real.

—No vindràs perquè intentes oblidar tot el que va passar ací, a Cardiff. Encara et fa massa mal. Et recorda a ella i a tots els qui has deixat enrere. No et preocupes, ho entenc. Almenys… Almenys vindràs perquè et puga dir adéu una última vegada abans que jo me'n vaja per sempre?

—Això ho puc prometre—digué amb somriure

Se'n va anar i aquella va ser l'última vegada que vaig veure el doctor. L'últim adéu. L'única promesa que em va fer i que em va trencar va ser l'última.