DAY 3: SAFETY

Estava en una habitació d'altes prestatgeries plenes de llibres que franquejaven un pesant escriptori de fusta, cobert per papers i una llauna d'alumini amb dos bolígrafs. La cadira, situada al darrere de l'escriptori, donava l'esquena i cobria a la persona que es dedicava a mirar per les amples finestres, que mostraven un paisatge ennuvolat.

- Ja t'has despertat?

- Eh?

Sorprès per la meva veu, més aguda de la què recordava, miro les meves mans per notar-les més petites de l'habitual. La roba també ha canviat i consisteix en una camisa i pantalons blancs, que en reconèixer-la, no puc evitar començar a tremolar de por.

- Creus que et pots dedicar a dormir durant la teva feina, eh?

- J-jo no...

- Ara negaràs la realitat? Per això ets un inútil!

Girant la cadira, un home de cabell extremadament curt recolza els braços sobre la taula, sempre cobert per les ombres que no permeten veure la seva expressió. Espantat, intento recular per escoltar un so metàl·lic als meus peus, identificant-lo, en dirigir-hi la meva mirada, com unes cadenes que lliguen els meus turmells amb les potes de la cadira.

- Què passa ara? T'hauries de veure, ets tan patètic que venen ganes de tancar-te unes setmanes més a la teva cel·la, a veure si es cura la teva estupidesa...

- N-no...

Enfadat, l'home s'aixeca i amb passes ràpides es planta al meu davant, clavant-me una sonora bufetada. Serrant la mandíbula amb força, tanco els ulls en un intent per retenir les llàgrimes que amenacen en caure.

- Impertinent! El què em faltava, dos dies fora de la cel·la i ja et creus en el dret de donar-me ordres!? Tu, una aberració de la natura!?

- J-jo... n-no... A-això n-no és real...

- Parla clar, microbi! No tolero que es murmuri en la meva presència! –exclama el director donant-me una segona bufetada.

- No és real! Aquest despatx no és teu! Tu no existeixes! Estàs mort!

- Però que t'has cregut!?

Furiós, l'home agafa una fusta de sobre l'escriptori i comença a colpejar-me al costat.

- Seràs estúpid!? I ara, et sembla prou real aquest dolor!?

Els cops, cada cop més forts, m'impedeixen respirar. Segurament tinc el diafragma paralitzat, i per més que vull cridar la veu no em surt.

- Ets un pobre desgraciat a qui els seus propis pares van abandonar! No tens cap dret en aquest món!

Però espera un moment, què és el diafragma? No ho entenc...

- Sempre seràs un inútil que es dedica a robar espai i menjar dels altres!

Estic... Estic segur que l'orfenat el vaig deixar enrere fa molt de temps... Oi? Ells em van expulsar en primer lloc...

- No ploris! Només aquells que tenen pares tenen el dret de plorar! He dit que no ploris, inútil!

I vaig deambular fins arribar a la ciutat de Yokohama, mig mort de gana... I quan a la riba d'un riu vaig decidir robar per sobreviure, vaig veure un cadàver surant pel riu.

- Per què t'aferres a la vida!? Mor d'una vegada, insecte!

Al final, per sort de la meva sanitat mental simplement era un suïcida frustrat... Oi? I després... Vaig descobrir la meva habilitat i conèixer a l'Agència de Detectius Armada...

No sé en quin moment la fusta ha deixat de colpejar-me però puc notar unes llàgrimes càlides mullant-me les galtes. Em tapo el rostre amb les meves mans mentre m'inclino cap al davant. No vull tornar. Vull marxar d'aquí...

- Vull... Tornar a casa...

- Què dius? Tu no tens casa, estúpid. Qui voldria un monstre com tu?

- Monstre...?

- No et facis l'ignorant! O ara, em negaràs que aquest tigre no és teu?

- Tigre...?

Alçant una mica el rostre, dirigeixo la mirada cap a la fosca cantonada que assenyala el director, des d'on m'escruten dos ulls blaus.

- Per què...? Jo t'odio... Per què estàs allà?

Rebent un rugit com a resposta, el director esclata en un riure malèfic per després, fuetejar-me a les cames.

- I més val que ho facis, monstre! Ets una desgràcia i no et mereixes establir lligams amb ningú!

És així? Però jo tinc persones que m'importen... O tenia... Dazai-san, Kunikida-san, Kyoka-chan... A ella la vaig salvar... Li vaig comprar creps i vam pujar a la roda de la fortuna... Rampo-san, Tanizaki-san, Yosano-san... I després...

- Qualsevol pot veure que ets una catàstrofe indigne de ser considerat un ésser humà i que només mereixes la mort! –exclama l'home mentre m'agafa del cabell i enfonsa la meva cara en una palangana amb aigua.

Ah... Sí... Hi havia un amb el qual vaig lluitar a mort des del primer moment... Vestia una gavardina negra i feia olor de mort... Akutagawa... Però d'alguna manera, després de coincidir en vàries missions ens vam permetre conèixer-nos més... I aviat ens influíem mútuament, quan un queia l'altre l'aixecava...

- Desperta d'una vegada!

No... No volia despertar-me... M'agradaria tornar... Era un bon somni, per què no es poden viure en els somnis? Per què havia d'abandonar aquella escalfor? No vull tornar a aquests dies freds i dolorosos...

- Jinko!

Sobresaltat, obro els ulls per, enmig de les llàgrimes, enfocar uns ulls negres.

- Collons, Jinko ja era hora.

- A... Aku...tagawa...?

I allà està. Palplantat darrere d'Akutagawa, amb el rostre enfosquit.

- Ugh... N-no...

- Hey, respira, Jinko.

Ho intento, però l'aire no m'arriba als pulmons. I mentrestant, la seva figura mostra un somriure de superioritat amb les mans creuades a l'esquena.

- Jinko! He dit que respiris! M'escoltes!? –impacient, Akutagawa recolza la seva front amb la meva, clavant-me la seva mirada emmurriada.- Tsk, respira amb mi... He dit que ho facis amb mi, Jinko!

A poc a poc, la respiració deixa de ser tan erràtica i m'adono que les mans de Ryu sempre han estat en les meves galtes mullades per les llàgrimes que continuen caient.

- Hey, Jinko, ell està al meu darrere?

- S-sí...

- Mira que ets burro, Jinko. No recordes que li plantar cara fa dos anys?

- Eh?

- Li vas plantar cara, li vas demostrar que la teva existència és tan valuosa com qualsevol humà i que tens persones que t'aprecien. I va desaparèixer. Ell no és real.

- N-no ho és? S-segur?

- Burro... És clar que no és real. Tu i jo som reals, no notes el meu tacte? Ell és un simple espectre impertinent que no sap on caure mort.

- P-però jo e-estava... E-el despatx...

- Era un somni, no era real. Fa anys que vas deixar l'orfenat. No ets allà. Ara vius a Yokohama, treballes per l'Agència Armada de Detectius amb Dazai-san, i quan et rota, passes temporades dormint al meu pis.

- N-no et molesta?

- El què?

- E-estar amb mi...

- Si no volgués estar amb tu, hagués donzell posat a les portes i finestres... No, espera, això seria massa feina. Llavors suposo que et travessaria amb Rashoumon... Però no, no em molesta. Em molesta més que em diguis pel meu cognom, què ha estat això de dir-me "Akutagawa", eh Jinko?

- J-jo... H-ho sento, Ryu...

- I doncs, encara està allà?

- Eh? –indecís, em resisteixo a mirar davant però en notar com Ryu m'agafa la mà dreta amb força, trago saliva i m'aparto una mica per mirar– N-no... No hi és.

- Veus? És una dèbil il·lusió. I ara,...

- Hey, Ryu...

- Què?

- I si torna? I si... I si torno a caure? I si deixo de saber què és real d'un somni? I si...

- Com t'agrada complicar-te, eh?

- Com?

De sobte, Ryu m'agafa del braç obligant-me a estirar-me al seu costat, on m'abraça amb força. Indecís, m'acomodo fent servir el seu braç dret com a coixí i recolzant el cap en el seu pit.

Ah, els batecs del seu cor. En aquesta posició puc sentir els batecs calmats de Ryu.

- Ara sabràs què és real? –pregunta Ryu amb un petit atac de tos.

- Sí... Ara sí, gràcies Ryu.

- Sí, sí, i ara dorm o demà grunyiràs a tota persona que et parli.

- Aquest ets tu...

- El què sigui.

Esbossant un petit somriure, m'abraço amb més força atent al ritme que marca els batecs. Definitivament, aquell parell de braços s'han convertit en el meu petit refugi i els batecs en la melodia que em transmet seguretat.

-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-

Estava en una habitació d'altes prestatgeries plenes de llibres que franquejaven un pesant escriptori de fusta, cobert per papers i una llauna d'alumini amb dos bolígrafs. La cadira, situada al darrere, donava l'esquena i cobria a la persona que es dedicava a mirar per les amples finestres, que mostraven un paisatge ennuvolat.

- Ja t'has despertat?

- Eh?

Sorprès per la meva veu, més aguda de la què recordava, miro les meves mans per notar-les més petites de l'habitual. Obrint els ulls, noto com la meva roba consisteix en una camisa i pantalons blancs, que en reconèixer-la, començo a tremolar de por.

- Hey Jinko, és pot saber a què esperes?

De sobte, un llarg drac negre rodejat per una aura vermella trenca les parets aixecant un gran núvol de pols que en desaparèixer, mostra un camp d'herba verda sota un cel blau sense núvols. De la cadira i cadena no hi ha rastre i solament estic recolzat al troc d'un vell roure. Al fons, identifico una llarga taula coberta amb unes estovalles blanques i plena de grans olles de chazuke. Rodejant-la, hi ha integrants de l'agència, la màfia, la Nobuko, l'Aya, en Rakuzou i l'inspector Minouchi. Dempeus al meu costat, Ryu m'allarga la mà mentre amb un mig somriure, murmura:

- Hauries de veure la teva cara d'idiota que fas.