EL CAMÍ MENYS FRESSAT
Traducció de "The Road Less Traveled" de Verity (fanfiction punt net /u/2494960/)
04. Cita Nocturna
JOHNP.O.V.
La darrera setmana havia estat la més rara de la meva vida, i havent passat els meus anys de formació amb una germana lesbiana, alcohòlica i reina del drama, allò era dir molt.
Des del moment en que havia defensat en Sherlock davant en Lestrade i els seus, el seu comportament havia estat cada vegada més estrany. Era com si s'hagués encès un interruptor al seu cervell i jo hagués passat de ser el seu bon amic i col·lega a ser una mena de manta protectora en un instant. Amb prou feines podia passar una hora sense tocar-me d'alguna manera i estava sent estranyament atent, enrotllant la seva pròpia bufanda al meu coll abans de sortir, inclús deixant estar un dels seus experiments més tòxics quan em vaig queixar que els vapors m'estaven fent agafat mal de cap.
Mai abans gaire respectuós de l'espai personal, ara es plantava constantment un pèl massa a prop, llegia per sobre la meva espatlla, i s'inclinava cap a mi al sofà. I quan no em tocava simplement em mirava com si fos un trencaclosques especialment interessant que encara no havia aconseguit resoldre. Estava clar que la meva defensa verbal li havia tocat la fibra - en algun lloc del seu cervell enorme jo havia canviat de categoria i ell no sabia massa bé on encaixar-me ara.
Vaig considerar intentar parlar-li sobre el comportament impropi, però només de pensar en com encetar aquella conversa ja em feia enrere. En comptes, vaig actuar en consonància al meu gènere i vaig resoldre fermament ignorar el problema fins que aquest desapareixes – amb l'esperança que ell resoldria el problema mental que fos que la meva lleialtat li hagués causat i poguéssim tornar a la normalitat i deixar enrere totes aquelles insinuacions torbadores sobre dutxar-nos junts.
Tots aquells pensaments van girar per la meva ment mentre en Sherlock em tocava la galta al restaurant. Vaig mirar el meu voltant… estàvem envoltats de parelles. No estàvem asseguts al costat de la finestra com a tapadora per a que en Sherlock pogués observar el carrer. No semblava estar observant cap dels patrons del personal tampoc – és més, ell gairebé no havia apartat la mirada de mi en tota l'estona, gairebé no havia ni girat el cap ni per demanar el sopar. De fet s'havia menjat el sopar, fet que significava que no estava immers en un cas i me n'hauria d'haver adonat abans. Les seves accions al llarg de tota la setmana – el tocar-me, la invasió de l'espai personal, totes les consideracions, era com si la meva percepció hagués estat sacsejada en una vola de vidre nevada i quan els flocs de neu havien acabat assentant-se la imatge havia canviat completament…
"És una cita?" Li vaig preguntar.
Ell semblava ferit. "Bé, hi som nosaltres dos," va assenyalar, "i estem junts," va afegir després, abans de mostrar l'expressió més angoixada que havia vist mai. "No t'ho estàs passant bé?"
Em va mirar amb el seus ulls grans, que semblaven haver adquirit una brillantor especial, semblava devastat. Em sentia com si acabés d'atropellar la seva mascota, hagués triat endarrere i l'hagués aixafat de nou.
Vaig obrir la boca, però no vaig poder pensar en res a dir, i la vaig tancar de nou. Allò semblava funcionar-me d'alguna manera així que ho vaig repetir. Potser un parell de cops més. En algun moment vaig aconseguir deixar anar un bastant patètic, "però vas dir que estaves casat amb la teva feina!"
"Ens acabàvem de conèixer quan et vaig dir allò, John " va murmurar, abaixant la mirada probablement per primera vegada en tota la vetllada. "Com podia saber en aquell moment el que arribaries a significar per mi?"
El que arribaria a significar per ell? Oh, Déu meu! No estava equipat per bregar amb aquella conversa mentre seiem en una tranquil·la taula al bell mig d'un restaurant romàntic.
"Podem anar a casa ja?" Li vaig preguntar, una mica desesperat, preguntant-me com diantre ho havia de manejar.
"Per descomptat!" va exclamar, amb un somriure d'orella a orella demanant el compte amb la mà, la lluïssor dels seus ulls em va posar encara més nerviós.
La caminada de tornada va ser terriblement incòmode. Una vegada, a l'adolescència, havia entrat al menjador de casa trobant-me la noia que m'agradava asseguda a taula i molt enrogida. Vaig tardar uns instants en adonar-me que ma germana era sota la taula, i que no havia baixat allà a buscar les lents de contacte precisament. Sí, aquella caminada era encara més incòmode que allò.
Al deixar el restaurant, mentre em movia ràpidament intentant evitar que la mà den Sherlock es posés a la part baixa de la meva esquena, vaig tenir un petit atac de pànic per si intentava agafar-me de la mà o fer quelcom igualment inapropiat. Ràpidament em vaig posar el guants i vaig enfundar les mans ben endins de les butxaques, començant a tirar a pas accelerat, però les seves cames em van atrapar en un parell de gambades. Va arquejar una cella davant la meva postura defensiva, llavors va passar el seu braç pel meu i em va estirar fermament cap a ell. Jo vaig abaixar el cap, resant per no trobar-nos ningú que conegués, i d'amagat intentat pessigar-me per assegurar-me que allò no fos una descabellada realitat alternativa que el meu subconscient estigués somniant després de prendre massa formatge abans d'anar a dormir. No tenia tanta sort – estava sent arrossegat a velocitat de vertigen pel geni boig del meu company de pis, que semblava haver descobert les emocions per primera vegada a la vida i no semblava saber què fer-ne.
On cop al pis, vaig dubtar un moment, llavors vaig recordar que era un anglès i vaig anar de cap a la tetera. Vaig fer una pausa per considerar alguna cosa més forta, per la que sentia una necessitat més que palpable, però vaig decidir que no ja que necessitaria tot el meu ingeni per trampejar l'última bogeria den Sherlock.
Mentre em movia cap a la pica, amb la tetera a la mà, vaig veure en Sherlock penjant el seu abric amb el teatral gir de costum, abans de girar-se i, no hi ha una altra paraula per descriure-ho que, rondar cap a mi. Jo vaig donar la volta a la taula per posar la tetera de nou al seu lloc, però ell encara em seguia, i per això vaig seguir donant la volta a la taula, fent veure que buscava tasses netes. La situació s'estava tornant ridícula, i després d'una volta més va amainar en el seu afany d'atrapar-me emmurriat, inclinant-se cap a la part oposada de la cuina contemplant-me.
"Te?" Vaig oferir, en el més semblant que vaig poder a la meva veu normal, que tristament no hauria enganyat ningú.
"Si no hi ha altre remei," va respondre de mala gana. Encara m'aguaitava, però com a mínim hi havia un obstacle sòlid entre nosaltres.
Vaig tractar de recopilar els meus pensaments, abans de servir-li el te al davant i inclinar-me al marbre bressolant la meva tassa.
"Sherlock," vaig començar, llavors la meva ment es va quedar en blanc. Ho vaig intentar de nou. "Mira, se que el que va passar la setmana passada, amb allò d'estar de la teva banda, t'ha..." vaig fer una pausa, intentant pensar en una manera més amable de frasejar girat el cervell completament, abans de decidir-me per "afectat".
Ell va alçar les celles lleugerament, però no va dir res.
Vaig seguir endavant. "Òbviament, no estàs massa acostumat a tenir amics i penso que, potser, adonar-te que ara tens algú, de veritat, disposat a defensar-te, t'ha causat una mica de... " Bogeria? Alienació? Psicosi? "Confusió."
Ara sí semblava confús, potser jo l'havia encertat. "Si no estàs acostumat als sentiments d'amistat i lleialtat, pots estar mal interpretant-los com quelcom més. Al cap de vall, l'afecte ve en múltiples formes i si, com tu, no tens gaire experiència llavors és fàcil que acabis amb alguns cables creuats i una mica confús."
Vaig parlotejar una estona sense aconseguir res, però llavors el seu rostre es va il·luminar en la comprensió – estava en ratxa! "No creus que hauries de prendre't un temps per considerar el que t'he dit, abans que facis alguna cosa més? Provem de tornar a la normalitat eh?"
Ara ell somreia obertament i jo em vaig relaxar una mica, xarrupant el meu te i esperant que el pitjor ja hagués passat i poguéssim oblidar aquest incident per no tornar-ne a parlar mai més.
"Això ha sigut fantàstic, John!" va declarar, en un estrany episodi de canvi de papers. "Ben raonat, deduint i demostrant amb lògica el veritable amic que ets, no volent que em precipiti en un curs d'acció del que em podria penedir."
Vaig acabar el te i em vaig moure cap a la pica per rentar-hi la meva tassa, sospirant alleujat i intentant deixar que la tensió de la vetllada s'escolés amb l'aigua bruta.
"Hi ha només un detall que has passat per alt, John." Vaig aixecar la mirada alarmat mentre la seva veu s'apropava – m'estava rondant de nou i aquest cop jo no tenia on anar mentre m'arraconava contra el marbre.
"Les teves deduccions," el seu braç dret s'estirà de sobte prevenint el meu moviment lateral, "per molt ben raonades que estiguin," va continuar, el seu braç esquerre evitant que em pogués moure de lloc, "són, com sempre," es va inclinar més, els seus ulls infligint una mena d'estat hipnòtic en mi, "completa," la seva mirada va baixar cap als meus llavis, "i totalment," els seus malucs eren a un dit dels meus en aquell moment i podia sentir la seva respiració sobre la meva cara, "errònies," va acabar i va salvar aquella distància.