Hola, hola! Estic molt contenta que t'agrade la ff! Ací te deixe un altre capítol i a veure què te pareix! ;)
Capítol 4—Infermeria i aniversaris
Però quan va passar prop del Bosc Prohibit, va sentir un crit de dolor, "aquesta veu…"va pensar molt espantada, "aquesta veu és d'en Sirius!"
—Si no ho fas, estimat cosinet, ho passaràs molt mal, t'ho assegure.
—Mira, que et quede clar, mai en la vida renunciaré a ser un Gryffindor, i molt menys, perquè m'accepten en això que vosaltres anomeneu família. Ara, si em disculpeu, tinc coses per fer…—digué mentre donava mitja volta-
"Crucio!"va cridar Bellatrix. Sirius va caure a terra sense emetre cap so, no pensava cridar, no els donaria aquella satisfacció. La Bellatrix no parava de fer-li Crucios i els seus companys reien, reien de com li feia mal. Cada vegada sentia més dolor, un dolor dins seu que no sabia com calmar-lo, no aguantaria molt més, i al final, sense poder-ho evitar, va cridar.
—Sirius! Sirius! On estàs?!-
Quan van sentir que algú venia, ràpidament tots van entrar dins del bosc altra vegada. "Iris…?"pensà Sirius. En aquell moment Iris arribava fins on ell estava. Quan el va veure allí, estirat a terra, es va preocupar molt. Es va agenollar al seu costat i li va col·locar el cap damunt de les seues cames.
—Sirius, què t'ha passat? Estàs bé?—va preguntar molt preocupada.
—Iris… ho sent…—va ser l'últim que va poder dir abans de desmaiar-se.
Iris es va alarmar molt quan va veure que tancava els ulls, però es va tranquil·litzar un poc quan va comprovar que encara respirava. No sabia què podia fer, era impossible carregar amb el cos de Sirius fins a l'infermeria i no creia que el Wingardium Leviosa servira per a molt. En aquell moment, el professor Dumbledore va aparèixer darrere d'Iris.
—Senyoreta Stanmore.
—Professor Dumbledore! En Sirius, quan he arribat estava així!
—Tranquil·litzis, no es preocupi, aparte's una mica, així podré portar al senyoret Black fins a l'infermeria.
—Sí, clar… —va dir apartant-se d'en Sirius.
En Dumbledore va apuntar amb la vareta a en Sirius i el va fer levitar, va donar mitja volta i es va encaminar cap al castell.
—Senyoreta Stanmore, veniu amb mi, després m'agradaria fer-li algunes preguntes.
—Sí, professor.
Quan van arribar a l'infermeria el professor Dumbledore va deixar el cos d'en Sirius damunt d'un llit i va cridar a Madame Pomfrey. Era una dona jove i es notava que era el seu primer any a Hogwarts. Quan va veure el cos d'en Sirius es va alarmar molt.
—Què li ha passat?!
—Ha rebut alguns Maleficis del Suplici. —contestà en Dumbledore, Iris es preguntava com podia saber-ho si no havia estat allà per a saber-ho.
—Bé, em sembla que el podré curar, però necessite tranquil·litat, així que si em fan el favor…
Iris ja anava a replicar, però el professor Dumbledore li va dir que anara fora, que després ja podria estar amb ell. Iris va seguir el director tot i no saber on anaven. Finalment en Dumbledore es va parar davant d'una gàrgola i va dir "caramels de llimona", la gàrgola es va apartar i els va deixar passar, darrere hi havia unes escales de caragol i dalt de tot una porta que en Dumbledore va obrir: era el seu despatx. Al centre hi havia una taula amb una cadira on es va asseure el professor Dumbledore, aleshores en va fer aparèixer una altra i va convidar a asseure's a Iris.
—Bé, senyoreta Stanmore, em pot explicar tot el que ha fet aquesta vesprada des que s'han acabat les classes.
—Bé, primer he anat a la sala comuna, li he preguntat a Julian quins deures hi havia per a demà i com en tenia molt poc he decidit que ja el faria després, ja que havia quedat amb en Sirius. He baixat al llac, on havíem quedat, però allí no venia ningú, i quan ja m'he cansat d'esperar, me n'he anat. Anava cap al castell i quan he passat prop del Bosc Prohibit, l'he sentit cridar. Ràpidament he anat en la direcció d'on venia el crit sense parar de cridar-lo. Quan he arribat on estava l'únic que he vist a part d'ell ha sigut unes figures que entraven dins del Bosc Prohibit. Al cap de poc ha vingut vostè, i ja sap la resta…
—Està segura que no ha vist qui eren aquelles figures?
—No, professor Dumbledore, ho sent…
—Oh, no es disculpi, no és culpa seua —li contestà el director amb un ample somriure—D'acord, senyoreta Stanmore, moltes gràcies, ara ja pot anar a l'infermeria, i sàpiga, que sempre que li faça falta alguna cosa pot venir aquí sense ningun problema.
—Moltes gràcies, professor. Adéu.
Se'n va anar corrents cap a l'infermeria. Quan va entrar va buscar a en Sirius amb la mirada, estava en l'últim llit. Va anar cap allí i es va asseure en una cadira que hi havia al costat. El va mirar, estava dormint i tenia molt millor cara que abans. Quan va veure que estava bé, es va tranquil·litzar una mica. En aquell moment en Sirius va obrir una mica els ulls, no sabia on es trobava, i la llum l'enlluernava. L'últim que recordava era que la seua cosina Bellatrix li estava fent maleficis del suplici i aleshores va venir Iris i … tota la resta estava en blanc. Es va girar cap a un costat i va veure Iris. Aleshores es va intentar aixecar, però ella li ho va impedir.
—Fa poc que t'han curat, és millor que no fases molts esforços.
—Iris… sent molt no haver anat a la nostra cita…
—No passa res, no fa falta que et disculpis, no estic enfadada ni res, la veritat és que quan t'he vist en terra m'he preocupat molt..
—Tranquil·la, jo ja estic bé. —li digué Sirius intentant fer-li un somriure perquè es tranquil·litzara.
—Senyoreta! —Era la senyora Pomfrey —és molt tard, ha d'anar-se'n a la seua habitació!
—D'acord… Adéu Sirius, bona nit, ja vindré demà.
—Adéu.
Quan Iris va arribar a la sala comuna va veure que Julian l'estava esperant desperta.
—Es pot saber on t'havies ficat senyoreta?!
Iris li va explicar ràpidament tot el que havia passat. Quan va acabar Julian estava amb la boca oberta.
—Però, ell està bé?
—Sí, està a la infermeria.
—Encara sort… Bé, i ara, Iris, vas a explicar-m'ho TOT sobre Sirius i tu.
—És necessari?
—I tant que sí!
—D'acord… —contestà Iris donant-se per vençuda—a veure, Sirius i jo ens vam conèixer quan teníem cinc anys. Aquell estiu jo l'havia anat a passar a casa dels meus avis materns. Feia poc que una família s'havia mudat a la casa del costat. Un dia que estava al parc jugant vaig veure un nen que no havia vist mai i que estava sol, així que vaig anar a jugar amb ell, aquell nen, era Sirius. Em va dir que feia poc que s'havien mudat i que els nens de per allí no volien jugar amb ell. Jo no entenia el perquè, així que em vaig fer amiga seua. La veritat és que al poble dels meus avis jo no tenia massa amics, en realitat, ell va ser el primer amic que vaig tenir allí, així que tots els dies quedàvem per a jugar. Ens vam agafar molta confiança i ens vam fer molt amics, ens ho contàvem tot, tanmateix, mai em va parlar de la seua família. Poc a poc, em vaig anar enamorant, clar, que jo tenia cinc anys i aleshores no sabia què era el que sentia, simplement sabia que em passava el dia pensant en ell i que quan ens trobàvem era la més feliç del món. Però dues setmanes abans que s'acabaren les vacances d'estiu em va dir que se n'anava, que els seus pares havien decidit que aquell no era un bon lloc i que tornaven a mudar-se, no va ser fins que ens vam retrobar a Hogwarts que em va explicar que la vertadera raó era que van descobrir que s'havia fet amic d'una muggle (en aquell moment ni tan sols jo sabia que era maga) i no ho podien permetre. Aleshores, abans d'anar-se'n, em va besar. Un innocent bes entre dos nens que no tenien ni idea del que significava. Des d'aquell moment jo no he parat de pensar en ell. Segons passaven els anys em vaig adonar que el que sentia per ell era més que simple estima o amor d'amics, però clar, qui s'anava a imaginar que el tornaria a veure? Així que ja et pots imaginar la sorpresa i l'alegria al descobrir que tots dos aniriem a Hogwarts…
—Quina història més bonica… Però, aleshores, tu l'estimes?
—Això crec… Però no sé si ell sent el mateix, ni tan sols m'esperava que es recoradara de mi o que em reconeguera… Bé, ara per ara, em conforme amb ser amics… —digué Iris amb un somriure trist-.
—Jo crec que alguna cosa sí sent, però bé, ja es veurà… Ah, per cert, has fet els deures?
—Merda, no! Què teníem?
—Llegir-nos el tema 1 de transfiguració i fer una redacció de botànica.
—D'acord, a veure… botànica la tenim després de dinar, això vol dir que durant l'hora de dinar puc fer la redacció… i transfiguració quan ho tenim?
—A primera hora.
—Doncs m'ho llig ara i ja està. Au bona nit! Jo em quede a llegir ací que si no m'adormiré!
—Bona nit. —digué Julian mentre sé n'anava cap al dormitori.
Al matí següent, quan Julian es va alçar, va anar a despertar a la seua amiga, però es va trobar que al llit no hi havia ningú i que les mantes estaven intactes. Això volia dir que en tota la nit no havia pujat. Es va vestir i va baixar a la sala comú un poc confosa. Quan va arribar baix va veure que en la butaca que hi havia davant la llar de foc hi havia una persona dormint amb un llibre de transfiguració de primer a les mans. Va somriure i es va acostar, efectivament, era Iris, la va intentar despertar amb delicadesa, però veient que no ho aconseguida i com que ja estava una mica cansada, va anar cap al bany de les noies, va omplir un poal d'aigua freda i li'l va tirar damunt. Aquesta vagada sí que es va despertar.
—Bon dia, Bella Dorment. —La saludà Julian amb un somriure trapella.
—Bon dia… —li contestà Iris un poc endormiscada-.
—Ja t'has acabat de llegir el tema?
—Ostres, no. Em vaig adormir davant el foc a la tercera pàgina. Quantes pàgines té el tema?
—Unes deu…
—Oi que tu me les expliques com a bona amiga que eres?
—Sí… d'acord… però, amb una condició.
—Quina?
—Que aquesta vesprada anem les dues a la biblioteca a fer els deures.
—D'acord… podem anar amb Lily i Sarah?
—Clar. A més, Lily és molt llesta així que ens serà d'ajuda.
—Bé, baixem? Tinc molta gana…!
—Tu SEMPRE tens gana…
—I no saps com n'és de complicat viure amb aquesta desgràcia…
—Au, va, tira, i no digues tonteries!
Quan estaven a punt d'asseure's a la seua taula, dos nois van agafar a Iris per darrere i la van obligar a donar mitja volta.
—Què li ha passat a Sirius?!
—Hola, James. Gràcies per saludar, i tu? Com estàs?—digué Iris sarcàsticament.
—No estic per a bromes, Iris! No l'he vist des que va anar a la cita que tenia amb tu, ni tan sols ha vingut a dormir, què li ha passat a Sirius?
—Tranquil, James, està a l'infermeria, però ara ja està bé.
—A l'infermeria?! Què li has fet nimfòmana!
—Perdona?! Nimfòmana?! Però tu que et penses?! Només havíem quedat per a parlar!
—Va! Però si es nota que tu i ell us dugueu alguna cosa! No em vulgues fer creure que només sou amics…!
—Però seràs idiota?! Jo no li he fet res! Ho vulgues creure o no, en Sirius i jo només som amics! AMICS! Algú li va fer molts maleficis del suplici, quan el vaig trobar em vaig preocupar molt perquè no sabia què fer, i aleshores va arribar el professor Dumbledore i el va dur fins a l'infermeria.
—Ah! Jo em pensava… que tu… desesperada…
—Què?! Desesperada?! Però seràs idiota!
—Ah, aleshores tot aclarit. Adéu Iris, ja ens veiem—digué James amb un somriure mentre anava cap a la porta del Gran Saló.
—Espera! Adéu?! Només adéu?! Ni perdó per la equivocació ni res?!
—Ah, sí, perdó per l'equivocació.
I se'n va anar tot feliç cap a l'infermeria amb Remus darrere. Tres dies després Sirius eixia de la infermeria i tornava a fer vida normal: anava a classe, estava amb els amics, i passava algunes tardes amb Iris. Tot estava tranquil. Les setmanes passaven i el mes de setembre es va acabar donant lloc a dies més curts i més freds, la tardor es feia notar, ara ja es veien pocs estudiants pels jardins, la majoria estava a la sala comuna o per dins del castell.
—Ai, l'octubre… No et sembla que és un mes preciós? Els arbres són d'un color marró preciós, fa una olor a terra humida preciosa, el temps no és ni massa fred ni massa calorós, simplement, preciós…—deia amb to somiador Iris que estava jugant a cartes amb Julian a la Sala Comuna.
—Iris … Bonica … Què et passa amb octubre?.
—Julian, el mes d'octubre és el més bonic de tots.
—Per què, exactament?
—Perquè l'11 d'octubre és el meu aniversari, per quina altra cosa podria ser?
—I m'ho dius així? Tan tranquil·la?
—Bé, i com vols que t'ho diga, plorant?
—Iris, l'11, és la setmana que ve…! - digué Julian alarmada
—Ja ho sé, no és genial? —digué amb un somriure radiant
—Iris, de debò que no te n'adones? No pots dir-li a la teua amiga que la setmana que ve és el teu aniversari! Això es diu amb antelació! Si no, com esperes que et prepare res?
—Xica, no crec jo que siga per a tant, per cert, he guanyat —digué soltant l'última carta que li quedava—ens posem a fer els deures? Així tenim el cap de setmana lliure.
—Aquesta noia és impossible —digué per a si mateixa Julian —bé, si no queda més remei, fem els deures…
Quan van acabar els deures, Iris va anar cap al Gran Saló, on havia quedat amb Lily i Sarah, mentre Julian anava un moment a la biblioteca a tornar un llibre que havia agafat prestat. De camí a la biblioteca, Julian es va trobar amb Sirius.
—Ei Sirius, com va?
—Bé, tirant, i a tu?
—Mira, fent deures. Per cert, tu sabies que la setmana que ve és l'aniversari de Iris?
—La setmana que ve?! Ostres, és veritat, és 11 d'octubre! Podríem preparar-li alguna sorpresa, no?
—Jo havia pensat el mateix, però no sé on podríem fer-ho…
—Jo m'encarregue del lloc, tu encarrega't del pastís i de dur-la sense que sàpiga res, val?
—D'acord, confie en tu. Bé, me'n vaig ja, que si tarde molt més desconfiaran. Fins després.
Quan Julian va arribar al Grans Saló, Lily, Sarah i Iris estaven parlant tranquil·lament, es va asseure al seu costat i van començar a debatre sobre què podien fer aquella vesprada d'octubre. A la biblioteca no, que ja passaven massa estona durant la setmana, a la sala comú tampoc, perquè no els podien dir la seua contrasenya a alumnes d'una altra residència, al final van decidir sortir als jardins, un dia que feia sol s'havia d'aprofitar. Estaven les quatre estirades sobre l'herba, quan, Iris, cansada ja, es va alçar i va dir que anava a caminar un poc, que s'avorria de no fer res. En aquell moment Julian va aprofitar per a explicar a Lily i a Sarah la festa sorpresa per a l'aniversari d'Iris.
—Però quin regal li podem fer? —Va preguntar Lily-
—Bufff… No tinc ni idea. Porte tot el dia pensant-ho, amb tant poc de temps i sense poder eixir de Hogwarts per a comprar res… Podríem intentar fer-li un regal conjunt, així ens seria més fàcil, no?
—Això és una bona idea, només ens falta decidir què li fem…
—Dona, el més fàcil seria un àlbum de fotos, però no tenim ni una fotografia nostra, només fa un mes que estem ací…
—Podríem fer-li…
Però en aquell moment arribava Iris i no va poder acabar la frase.
—Ei, de què parlàveu? —Va preguntar Iris-
—De res en especial… tonteries… —va contestar Sarah.
