Sra. THOMAS

De nou em va despertar l'olor del cafè acabat de fer i el so de l'aigua corrent al bany. L'Scorpius s'havia llevat abans que jo un altre cop i havia fet l'esmorzar.

Quan ens vam asseure a taula per esmorzar, vaig empassar-me la vergonya i l'orgull i li vaig dir.

—Ignotus, no cal que et llevis tan d'hora. És a dir, no és que no m'agradi trobar-me l'esmorzar fet cada matí, o el sopar o el dinar. M'encanta. Però no vull que pensis que vull que et quedis aquí per això.

No pateixis, m'agrada cuinar. Em recorda les classes de pocions.

Si no fos perquè eren només unes lletres en una llibreta, hauria jurat que l'havia vist somriure lleument mentre responia.

—T'agrada fer pocions?

De sobte havia tingut una idea.

"Sí"

—I ets gaire bo? —vaig preguntar, conscient que sí que ho era, o al menys ho havia estat feia uns anys. Ni jo havia tret millor nota que ell en pocions a Hogwarts.

"Sí" Va respondre amb el que en qualsevol altra circumstància o moment hauria considerat una bona dosi d'arrogància.

—Se m'acaba d'ocórrer que podries baixar amb mi aquest matí. Així passaràs menys hores sol i tindràs menys temps per pensar. No et puc deixar fer pocions per comercialitzar, perquè em podrien retirar la llicència, però podries preparar-te alguna poció pel coll més potent que la que et vaig donar abans d'ahir.

De veritat em deixaries entrar a la rebotiga i fer una poció?

—No veig per què no. Si em dius que ets bo et crec, i a més si no és veritat per tu faràs, al cap de vall la poció serà per tu —vaig burxar-lo una mica.

Però que no hi ha la teva cosina ajudant-te? I si em veu? Bé ja m'entens.

—La Roxane només ve a les tardes. Però ei, que si no et ve de gust no passa res, només era una idea per a que no t'avorrissis.

Era molt més que això. Era la manera de no perdre'l de vista. Deixar-lo sol al pis sabent qui era i qui era la seva família ja no em semblava una bona idea.

Una part de mi volia donar-li l'oportunitat de fer màgia de nou, encara que només fos preparar una poció. L'altre simplement no volia perdre'l de vista un minut més dels necessaris. En aquells moments encara no m'havia començat a preguntar perquè semblava necessitar tenir-lo controlat. Al cap de vall ser fill del cap d'Aurors havia de servir per com a mínim pensar en termes de seguretat i prevenció abans que res més; En la meva ment intentava prevenir problemes i cobrir-me les espatlles no deixant-lo sol al pis.

M'encantarà poder fer alguna cosa màgica, encara que només sigui una poció pel coll. Fa tants mesos que no faig màgia que... però no vull molestar-te. Sé que aquests dies tens molta feina amb la passa de grip que hi ha.

—Precisament —vaig somriure complagut—, necessites la poció i jo tinc tanta feina que no tinc temps. No serà cap molèstia que baixis a fer-la tu, al contrari, tot això que m'estalvies. Només intenta que els clients no et vegin. Vull dir, ja m'entens —allò de la invisibilitat era confús.

Així aquell matí després d'esmorzar els dos vam baixar a la botiga junts. Per sort, com que ens havíem llevat d'hora i no ens havíem entretingut, vaig disposar d'uns minuts abans que les primeres clientes comencessin a impacientar-se davant la porta per a poder ensenyar-li els topants de la rebotiga a l'Scorpius.

Un cop li vaig haver encès un foc sota una de les calderes més allunyades de la porta la mà de l'Scorpius es va posar sobre el meu pit i em va empènyer cap a la tenda per a que sortís a atendre la clientela.

—A treballar —va dir la veu sempre rogallosa de l'Scoprius. Aquest cop però hi havia un matís diferent, nou. Em va costar d'identificar però quan vaig observar les seves mans blanques començar a manipular els ingredients que faria servir ho vaig veure clar: l'Scorpius estava emocionat per poder tornar a fer màgia.

Amb un somriure als llavis vaig sortir a obrir.

El matí va passar més ràpid que els altres dies. Cada cop que havia d'entrar a la rebotiga a buscar alguna ampolla no podia evitar observar com les mans expertes de l'Scorpius treballaven a la caldera que li havia dit. Potser era perquè ja sabia qui era, però hauria jurat que sense saber-ho, al veure'l treballar, ho hauria endevinat. Els seus moviments seguien semblant-me els més elegants i eficients que havia vist mai.

Abans de tancar al migdia, estava despatxant una de les últimes clientes quan de sobte vaig tenir la sensació de tenir algú al darrere. Però abans de que em pogués girar en Bert es va posar sobre la meva espatlla i em va entregar una nota escrita amb la vola-ploma de l'Scoprius.

Necessito una ampolla.

—Quin corb més simpàtic —va dir l'últim client que quedava a la botiga observant-me.

—Sí —vaig dir sense saber massa què fer—. Ara surto a atendre'l. Un moment —i em vaig ficar a la rebotiga amb el Bert a l'espatlla.

Sense dir res vaig dirigir-me a l'armari on guardava les ampolles noves i el vaig obrir, contrariat, per haver de mostrar-li a l'Scorpius on podia trobar les ampolles de nou, perquè estava segur que ja li havia ensenyat a primera hora del matí. Llavors vaig veure el problema de l'Scorpius: Havia utilitzat fins a la última ampolla que em quedava de mono dosis.

—Les has utilitzat totes?

"Sí"

—I tenies que utilitzar mono dosis?

"Sí"

—Sí, ja sé que es conserva millor, però... bé és igual posa el que et quedi aquí i després enviaré una comanda urgent al bufador de vidre. Merlí, amb el daltabaix d'ahir em vaig oblidar de fer la comanda per avui. Aquesta tarda hauré de fer malabars. Per cert, m'has espantat —vaig afegir a to de desaprovació.

Quan vaig sortir a la botiga l'home ja estava impacient. Em vaig disculpar i el vaig despatxar tant ràpid com vaig poder. Quan tancava la porta de la tenda vaig tenir de nou la sensació de tenir algú al darrere. Aquest cop però no era en Bert.

—Sento haver gastat totes les ampolletes de mono dosis. Sé que són cares.

La veu rogallosa de l'Scorpius em va fer fer un bot. Era la primera vegada que li sentia dir tantes paraules seguides.

—Has... —vaig balbucejar girant-me instintivament per veure'l, l'espai aparentment buit davant meu em va desconcertar un moment i només vaig atinar a dir—: Funciona!

—Sí. Si la poció és prou potent, puc parlar més estona sense dolor.

Seguia sent un so entre un ronc i un gruny més que una veu, amb un to fosc, greu i rogallós, però ja no semblava un gemec de dolor.

—És genial! Vull dir que... En serio, m'alegro que funcioni. Encara que m'hagis deixat sense ampolletes mono dosis — vaig dir rient, content.

—Ho sento —va dir una mic més fluix.

—Jo no —vaig dir somrient per a que entengués que ho deia en serio—. Pugem a fer el dinar.

Mentre remenava per la cuina vaig començar a dir en veu alta la llista de coses que havíem de fer aquell atarda per intentar no oblidar-me de res.

—Aquesta tarda mentre la Roxie atén la clientela nosaltres farem inventari. Es una feina una mica pesada, però si m'ajudes acabarem ràpid. I aprofitant que demà no treballo, aquest vespre escriuré a l'hospital per saber la previsió de nous casos de grip per la setmana que ve i llavors demà farem més o menys poció segons ens indiquin.

—Farem? —em va tallar la veu de l'Scirpius.

Era agradable poder conversar així amb ell. Encara que només parlés amb frases curtes i la seva veu seguís sonant com un horrible ronc mig ofegat. Era molt millor que haver d'anar llegint les notetes de la vola-ploma.

—Bé si em vols ajudar —vaig dir adonant-me que havia estat usant el plural sense ni tant sols consultar-li si volia ajudar-me. No és que pensés pas permetre-li no baixar amb mi a la botiga però si no volia fer pocions tampoc l'obligaria.

—Pensava que no et podia ajudar, pel tema dels papers...

—Sí, bé —vaig dir entenent de sobte la seva reticència—, si no ho dius ningú sabrà que m'has ajudat, oi? Sempre va bé poder comptar amb un parell de mans hàbils com les teves. A més no està prohibit contractar un ajudant. Tu necessites una feina, no et pots passar els dies sol al pis donant-li voltes a tot el que t'ha passat. I està clar que jo necessito ajuda a la tenda, la meva cosina em pot ajudar de tant en tant però és el meu oncle qui li paga el sou —vaig seguir dient mentre netejava els quatre estris que havia utilitzat per cuinar.

—M'estàs oferint una feina? —em va tallar de nou amb veu de sorprès.

I llavors em vaig adonar que sí, que de fet és el que acabava de fer.

—Sí suposo que sí —vaig admetre sorprès, però no gens penedit del que acabava de dir—. Si t'interessa, és clar. Mentre no arreglem la teva situació serà un acord verbal, sense papers que et puguin incriminar. I quan finalment siguis lliure ja decidiràs què vols fer.

—Ets increïble Severus —va dir en un murmuri tan suau que gairebé va sonar com si tornés a tenir la veu normal.

Aquelles paraules em van fer enrojolar endiabladament. Intentant amagar la torbació que sentia em vaig girar de cara als fogons, conscient que les orelles vermelles com perdigots em delataven de totes maneres i vaig intentar distreure la seva atenció de mi.

—Per què em dius Severus? —vaig preguntar.

—Es una mica llarg d'explicar —va murmurar i acte seguit vaig sentir el so suau de la vola ploma començant a escriure.

Sempre he suposat que et dius Albus Severus pels dos directors de Hogwarts de l'època del teu pare, l'Albus Dumbledore, i en Severus Snape.

En Severus Snape era... va ser per molts estudiants d'Slytherin com un pare, pel pare ho va ser més que l'avi en molts aspectes. Suposo que no et sorprendrà saber que el pare era un Slytherin i que el professor Snape va ser una gran influència per ell... El pare el respectava molt, encara que alguns dels seus actes no ho demostressin. Igual que els actes del professor Snape no van demostrar mai la gran estimació que sentia pel teu de pare.

El pare em va explicar sempre moltes coses bones den Severus Snape. Tot el que el professor li va ensenyar sobre pocions el pare m'ho va ensenyar a mi. I...

Per altra banda, tot i les grans gestes del professor Dumbledore, per la manera en com el pare en parlava sempre he tingut la sensació que era un manipulador, igual que tots els que estan en posicions de poder.

No ho sé. Penso que la història del tràgic amor del professor Snape va fer que durant els meus anys a Hogwarts ell fos molt més real per mi que no pas el sempre perfecte professor Dumbledore que a pesar de tots els llibres que vam haver de llegir sobre ell sempre ha sigut una figura molt allunyada per mi, com una llegenda.

A més tothom et diu sempre Albus. Ningú sembla recordar que el teu segon nom és Severus. I a mi m'agrada ser diferent. Així que sempre que pensava en tu et deia Severus i no Albus.

No es que pensés en tu gaire sovint, evidentment. Només volia dir que si mai em referia a tu ho feia pel teu segon nom, ja que com he dit m'agrada més i em fa pensar en algú que considero millor persona que el teu primer nom.

A banda de que em fa l'únic que et diu així.

Per què ho preguntes? Et molesta que et digui Severus?

—No, però com molt bé has dit ningú em diu mai pel meu segon nom. A mi també m'agrada el nom de Severus. El pare me n'ha explicat moltes coses també dels professors Snape i Dumbledore. No totes bones. L'Snape era un home solitari, però va ser fidel i valent fins l'últim instant. En Dumbledore sí era una mica manipulador, perquè era molt poderós, però el pare creu que també va patir molt per culpa d'això. A la seva manera també era un home solitari. Sempre he pensat que els dos eren com eren perquè la tragèdia va marcar la seva vida amorosa de manera molt injusta. Ambdós van suportar coses que ningú hauria de suportar.

—El pare no va mencionar mai res de la vida den Dumbledore —va dir l'Scorpius casi perdent la veu.

Llavors va tornar a usar la vola-ploma de nou.

I menys de la seva vida amorosa. El tenia per un ermità dedicat enterament a l'aprenentatge i l'ensenyament de la màgia.

—El vell director era exactament així. Però l'Albus Dumbledore també va se jove. I també es va enamorar.

Amb l'ajuda de l'Scorpius vàrem parar taula i mentre dinàvem li vaig explicar la història de l'Albus Dumbledore i en Gellert Grindelwald. La que m'havia explicat el pare, de com es van conèixer de joves; De com en Gellert havia omplert el cap del jove Albus d'idees noves, d'ànsies de poder, de plans de futur; De com el jove Albus s'havia enamorat i com per ell havia desatès la seva família. Fins que la desgràcia es va succeir a casa els Dumbledore, i el cor de l'Albus es va trencar per sempre més. Era una història que m'agradava molt.

—No el devia estimar tant —va murmurar l'Scorpius, pensant segurament en com havia acabat la història d'aquells dos grans mags.

—Sí que l'estimava, i aquí rau la veritable tragèdia de la seva vida —vaig dir jo recordant la veu de la tieta Hermione una tarda de pluja que havíem obligat al pare a explicar-nos-la per enèsima vegada, ella l'explicava mil vegades millor que el pare—. Perquè la mort de la seva germana va ser un malaurat accident. Però la mort den Gellert no ho va ser. En Grindelwald es va corrompre, el poder el va consumir. En Dumbledore però, emmetzinat per el dubte de qui havia acabat amb la vida de la seva germana, la por i els remordiments, no va intentar tot el que hauria pogut o degut per redreçar-lo o per intentar aturar-lo. Per què penses que va tardar tant a passar l'encontre dels dos mags? L'Albus creia que en Gellert no l'estimava, no prou per tornar seu costat al menys, i que de joves només l'havia usat perquè era un mag poderós i el poder atreia en Gellert com les mosques a la mel. I potser tenia una mica de raó.

—El va confrontar per venjança? —va dir amb dificultats abans de posar-se a estossegar.

—No. El va confrontar perquè era el que havia de fer, va arribar un moment que ja no podia amagar més el cap sota l'ala i va haver d'escollir el menor de dos mals. A vegades la vida et deixa sense opcions. I l'Albus havia d'escollir entre veure la persona que estimava convertir-se en un assassí de masses o lluitar contra ell, en contra del plans de futur que ambdós havien somiat junts i arriscar-se a convertir-se ell mateix en assassí per aturar-lo, l'assassí d'aquell a qui estimava. Imagines el que ha de ser haver d'enfrontar-se a aquesta decisió? Jo crec que per això va tardar tant en encarar-lo, tot i les repetides súpliques de tothom. El pare diu que l'amor den Dumbledore era tant que va decidir que sacrificaria la seva ànima si era necessari per salvar la den Grindelwald, o el que en quedava. Finalment va preferir lluitar i en última instància acabar sent un assassí que deixar que en Gellert es convertís en algú tan atroç com anys més tard ho va ser en Tom Riddle al convertir-se en Lord Voldemort. Per sort el combat, com saps, no va acabar en la mort den Gellert. I el pare sempre ha pensat que va ser perquè en Gellert es va rendir per evitar que l'Albus hagués de matar per aturar-lo. Però rendir-se el va dur a viure empresonat per la resta de la seva vida, sent un blanc fàcil per quan en Voldemort el va anar a buscar. El pare pensa que l'Albus es culpava de la mort den Gellert, perquè ell el va empresonar on en Voldemot el va matar. És ja part de la història coneguda que en Gellert es va negar a dir-li res de la vareta primera, però el pare creu que ho va fer no només per truncar els seus plans sinó per protegir en Dumbledore. Perquè en el fons en Gellert també estimava l'Albus. Però l'Albus no ho va saber a temps. I els dos van morir sols.

Quin presagi més negre per la teva vida amorosa dir-te Albus Severus.

Juro que tot i no haver-les pronunciat vaig poder sentir el to de mofa al que em tenia acostumat quan anàvem a Hogwarts.

—Això creus?

Bé estàs sol. O és que tens una novia amagada a l'estudi i per això no m'hi deixes entrar?

—No siguis burro. Tu ets el primer que em va dir que havia de ser cautelós, no? I si estic sol és perquè no he trobat encara la persona adequada. És més, fent honor als homes que em donen nom estimaré com ningú a la meva persona especial, el dia que la trobi. Jo no penso que sigui un mal presagi. Només espero que quan aquesta persona entri a la meva vida no m'abandoni, per què no crec que amb aquests antecedents sigui capaç de superar-ho.

No has estat mai enamorat?

—He sortit amb algunes noies —vaig respondre sorprès per aquella pregunta tan personal—, però no, no crec que m'hagi enamorat encara. I tu... Ignotus?

—Fa anys —va dir amb un gruny ronc, que em va fer pensar en un animal ferit.

—És per això que et va desheretar el teu pare, oi?

Un suau cop a la taula va ser tota resposta que vaig obtenir i vaig decidir no insistir. Si no en volia parlar, no pensava forçar-lo, per molt que els nervis i la curiositat m'estiguessin menjant viu per dins.

—Se'ns ha fet tard, la Roxie deu estar a punt d'arribar.

Un cop de vareta, els plats a la pica i dos minuts més tard sortíem del pis de nou cap a la botiga.

—Sé que ara que pots parlar la ploma és més incòmode però si no vols que li hagi d'explicar res a la meva cosina t'hauràs de quedar en un racó amb la vola-ploma.

—Tranquil·litzat, sé com passar desapercebut —va xiuxiuejar gairebé sense veu.

—Molt bé, som-hi doncs.

La Roxie no havia arribat.

—T'hauries de prendre una altra dosi de poció pel coll —vaig dir com si parlés sol mentre em cordava el davantal i obria la botiga.

Llavors em vaig posar com al matí rere el taulell a atendre els primers clients.

El primer cop que vaig notar que l'Ignotus rondava darrera meu gairebé m'agafa un cobriment, com si la seva presència tan evident per mi fos igual d'òbvia per als meus clients. Ningú, però, va semblar adonar-se que no estava sol a l'altra banda del taulell.

Amb l'excusa d'anar a buscar la poció que em demanaven vaig entrar a la rebotiga xiuxiuejant:

—Es pot saber què intentes? —la incredulitat i l'enfado mesclant-se dins meu.

La dona que estàs atenent vol tres pots de poció per la tos, un de gel per la febre i unes infusions pels nervis. Jo a més li aconsellaria una tisana per dormir, perquè fa unes ulleres terribles.

—Però si només m'ha demanat el gel per la febre.

Crec que vol perdre una mica el temps. Com més tardi en tornar a casa més estona que té per estar lluny dels fills que estan tots malalts. Si no li dius que es cuidi ella acabarà malalta també.

—D'acord, gràcies, però fes el favor de deixar de passejar-te per fora el taulell, em poses nerviós. I si algú et veu? —vaig xiuxiuejar mentre agafava de la prestatgeria les pocions que l'Scorpius m'havia dit.

L'home alt vol poció vigoritzadora. Estic segur que té una amant i no vol quedar malament amb ella.

—Ignotus! —vaig murmurar posant-me vermell pel que acabava de dir, com si estigués parlant de la meva vida sexual i no de la d'un client que ni tant sols era un habitual.

—Ja ho veuràs —va murmurar.

Nerviós vaig sortir al taulell de nou i vaig servir a la dona dels fills malalts. Sorpresa perquè sabia què em volia demanar abans que ho fes va acceptar el meu consell i va comprar la tisana per dormir.

—Jo, veurà, he sentit a dir que... per a homes de la meva edat —va murmurar intentant que la resta de clients no el sentissin.

Del no res va aparèixer a l'estant de sota el taulell un pot de la poció vigoritzant que l'Scorpius havia mencionat instants abans.

—Disculpi que l'interrompi, però... és això el que vol? —vaig preguntar-li ensenyant-li l'ampolleta dissimuladament.

Els ulls se li van il·luminar de cop.

—Oh, moltes gràcies jove, no sabia com demanar-li. Jo... es que veurà, és la primera vegada que... i jo...

—No es preocupi, és la meva feina. Seran 7 sickles i 13 knuts —vaig tallar-lo tot embolicant el pot amb paper marró per a que ningú veiés què comprava.

El següent client volia poció per la tos, que de nou va aparèixer a la postada de sota el taulell abans que em mogués per anar a buscar-la. Sense saber quina cara posar la vaig vendre i vaig mirar la següent clienta.

—Bon dia senyora Thomas, ara mateix li busco —vaig dir abans que la dona em pogués dir ni hola, i passant olímpicament de la poció pel dolor que havia aparegut a la postada em vaig girar i vaig entra a la rebotiga.

—M'he equivocat de poció? —va fer la veu ronca de l'Scorpius molt a prop de la meva orella esquerre, encara rogallosa però certament en millor estat que al baixar, es devia haver pres una altra dosis com li havia suggerit.

—No. Però hi ha clients i clients, Ignotus.

Mentre remenava per la rebotiga en busca del petit paquet que tenia preparat per a la senyora Thomas vaig agafar la vola-ploma de l'Scorpius i ella va escriure l'explicació.

La senyora Thomas és una clienta especial. El seu fill anava a classe amb el pare. Ella i el seu marit són muggles, i ell va patir tortures durant la guerra i té dolors crònics. Però com que els dos són muggles i el metge muggle no els ha pogut ajudar, el medi-mag li ha receptat unes pocions pel dolor. Però fa massa anys que pren tot tipus de fàrmacs i ja no li fa efecte res. Amb el seu premis vaig crear una recepta especial per ell. És una poció en proves, no hauria de vendre-la encara, però van voler provar-la i li funciona. El medi-mag que els porta és amic de la meva mare, quan li vaig explicar el que havia fet es va adonar que pel senyor Thomas segurament és la única manera de morir sense dolor, així que ell li fa la recepta per una poció del dolor normal i jo li dono la medicina nova en comptes de la vella. No és estrictament legal, però el pobre home no mereix morir patint.

—Impressionant —va murmurar la veu trencada i rogallosa de l'Scorpius a la meva orella abans que sortís de nou al taulell.

Durant més de mitja hora vàrem seguir treballant de la mateixa manera, jo atenent els clients i ell portant-me les pocions d'amagat. Amb cada nou client jo era cada vegada més i més capaç de percebre els seus moviments. Saber si s'acostava per la dreta o per l'esquerra, esquivar els seus braços, inclús notar quan es quedava de peu al meu costat observant la clientela.