Hola amigues! Esper que tot us vagi bé.
Utena! A veure si actualitzem eh? T'ho demana de tot cor una de les teves lectores emocionades per aquella història!
Kyo, gràcies per les teves opinions als foros! :) I si, faltes d'ortografía en tenc a regalar... però amb el temps es corregiràn.
Esper que us agradi aquest nou capítol, breu i potser no perfecta. A mi no m'acaba de xocar però m'agrada llegir les opinions externes.
Gràcies per tot. Fins aviat!
Kyoko
PD. Vaig guanyar el concurs aquell amb la història de "Revolta" )
PORTS PERDUTS
Va arribar davant la porta de casa seva i es va treure les claus de dintre de la butxaca, amb les mans que li tremolaven més que mai.
Va ficar-les dintre el pany daurat i després de sentir el renou característic va empènyer la porta amb molt de compte.
Totes les llums estaven apagades. Normal. Eren passades les tres de la nit quan ell arribava per fi a casa. Va sospirar.
Deixà les claus sobre la tauleta que hi havia a la entrada i es va mirar al mirall que hi havia a sobre. Aquell mirall brillant, de reflexos daurats, un regal d'aniversari. "Perquè sempre vegis el teu ample somriure", li havia dit ella. Ara aquell mirall no mostrava somriures amples, només un rostre amb dos ulls castanys, foscos... coberts de transparentes llàgrimes.
Amb les seves mans va fregar-se la cara, no volia plorar. Havia de ser fort. Va caminar silenciosament pel passadís de casa seva. Al final del passadís estava aquella sala menjador. En entrar-hi encengué el llum. La habitació era deserta, solitària. El sofà de tela negre estava enmig, sobre un catifa color blanc que havien comprat a les rebaixes. La taula estava decorada amb una gran espelma. Els estants que penjaven de la paret estaven coberts amb fotografies d'amics, de vells viatges, d'ells dos...
Va acostar-s'hi sense fer soroll i va agafar una fotografia on sortia ella, amb aquell cabell roig brillant i aquells ulls màgics. Somreia mostrant al fotògraf aquell premi per la cadena de roba de moda més original de tota la universitat.
Ella somreia. Abans sempre ho feia. Quan era més jove, quan no estava malalta, quan encara era viva.
Perquè ara ella era morta. Dies, mesos havien passat des de la darrera sortida de tot dos per el parc. Sempre recordaria aquell moment en que els tres estaven sopant i ella duia un plat més de menjar i de cop era estirada en terra. Enterra, com si estigués congelada. Era freda, immòbil. Després tot eren llums i sorolls de cotxes, paraules de metges... temps sense somriure.
Temps que passa, proves que li feren i que ella, encara que ho intentava.. no podia superar. I així, poc a poc, va anar apagant-se. Com una espelma on el foc era la malaltia i ella la cera que es consumia i deixava de brillar. Com una espelma que un sospir de l'aire va apagar de cop. Com una espelma que va deixar de brillar.
El temps va robar-li la vida lentament i també va anar trencant-li el cor a ell. Lentament, molt lentament... com si ho fes amb carícies. Cor espatllat.
Va amollar la fotografia i va estrènyer amb força les mans.
Per què? Per què? Era la única pregunta que se l'hi venia al cap. Per què ella? Per què se l'havia enduta la mort?
La mort, tan traïdora. El destí de tot ser humà, la única porta que no es pot tancar a ningú i per on tots passem. Aquell mur invisible entre dos mons diferents però connectats, aquell mur que ningú pot creuar. Allò era la mort? La impossibilitat de la vida eterna?
Va pagar-se un cop al cap. El cor feia tan de mal...
Per què no ell? Per què no havia mort ell i no ella? Les llàgrimes tornaven a caure dels seus ulls. Tan de mal...que moriria per estar amb ella. I per què no? Per què no morir?
-Pare- una veu va sonar fluixet rere seu. Es va girar, sorprès. Va descubrir a una petita nena de sis anyets, la seva filla. –Pare, per què plores?- va preguntar-li.
Ell va mirar-se a la nena. Era ella el perquè? El perquè no havia de morir...
-Princesa, què fas desperta?- va preguntar-li intentant que la seva veu no tremoles. La nena es fregava els ulls de color viu amb les mans. Aquells ulls de la seva dona...
-M'he despertat- digué la nena. –On es la mare, pare?
Llavors les imatges varen córrer per dintre del seu cap. Aquella trucada a mitja nit dient-li que agafés el cotxe hi anés corrent cap a l'hospital. L'entrada tan brusca dintre aquell centre tan pulcre i blanc. La correguda pel passadís i llavors la entrada a l'habitació.
"No podem fer res, es mor"
Paraules tan crues, tan reals. El metge l'havia agafat de l'espatlla, hi ho havia dit en fermesa. No era cap broma. Era la realitat crua, cruel, dura...
Ell havia entrat dintre l'habitació i l'havia vista. Ajaguda sobre els coixins blancs, pàl·lida i cansada. Però sempre bonica.
"Cuidaràs d'ella"
Era una afirmació. Cap pregunta. Ella sempre directa. Però tenia raó, la cuidaria amb la seva vida si feia falta.
"Estaré amb tu"
La seva contestació a aquella pregunta. Ella s'anava... lluny, a un lloc que cap viu podia seguir-la. S'anava per no tornar. Viatge sense retorn. An voyage sans detour
"El mateix port ens espera a tots. I allà t'estaré esperant, juntament amb l' eternitat"
Darreres paraules. Ell va besar-la en aquell moment, el darrer petó. Ella va tancar els ulls i mai més va tornar a obrir-los.
-Papà- va cridar la menuda que estirava la màniga del jersei de l'home. El major va mirar-la. ¿Com dir-li a una nena que la seva mare es morta? La seva cuidadora, la seva valedora, era desapareguda del món...era molt lluny.
-Estimada filla- va dir ell mentre s'acostava al sofà i s'hi acomodava. Sospira. La nena es va asseure el seu costat i junts varen guardar silenci, breus instants. –¿Te'n recordes d'aquell conte que et contàvem jo i la mare quan eres més petita?- va preguntar-li.
-El de les estrelles?- la nena va fer una carussa, no entenia el perquè d'aquella pregunta en aquell moment.
-Sí..., d'aquell nen que sempre tenia aventures i les estrelles el protegien- va començar el pare. La nena se'l va mirar.
-Perquè les estrelles eren persones que se l'estimaven- va somriure la petita. El pare va somriure tristament. Una història de fades... –Però...la mare no és una estrella, perquè ella m'abraça i em canta cançons.
Les paraules varen perforar el cor de l'home. La mare no és un estrella. No, ella és un cos buit tancat dintre una sala amb més cossos buits. La mare és un record, peça pesada.
-No tornarà- va afirmà la seva filla. Ell va obrir els ulls com plats i se la va mirar. –La mare no tornarà- repetí amb llàgrimes als ulls. –Se l'han emportada.
-¿Qui se l'ha emportada?- va preguntar confós al pare. La imatge de la seva dona dormint eternament en aquell llit blanc va creuar-li la ment.
-Ells- la nena plorava. –La mare m'ho va dir ahir. "Es la darrera vegada que ens veiem", va dir. "Demà vendran a per mi". ¡Ho han fet! ¡Se l'han emportada! ¡L'hem de rescatar!
"Se l'han emportada" Sí, però massa lluny. Rescatar-la? Impossible. L'home va sospirar i va abraçar a la seva filla.
-¡Vinga pare mou-te!- va cridar ella. Ell va abraçar-la més fort i les llàgrimes varen caure dels seus ulls.
-Algun dia la veurem... ens espera a un port molt llunyà, perdut enmig del cel- digué paraules que no havia pensat, que no sabia d'on sortien.
-Però..rescatem-la- la nena s'abraçava al seu pare plorant, molt fort...
-No farà falta- va dir ell. La nena se'l mirà. –Algun dia arribarem a aquell port i ella ens estarà esperant. Mentre viurem i jugarem molt i la recordarem- la veu se l'hi va trencar. No va poder acabar el missatge. La nena no va dir res. Junts doncs, ploraren en silenci.
Sense entendre el que era la mort. Solitaris. Desitjant algun dia arribar a un port perdut enmig del cel...
Segueixo sense dir qui es el protagonista... però aquesta vegada jo imaginava al Taichi. Vosaltres a qui volgueu.
Una forta abraçada!