Tot allò que només et guardes per als dos,

és com m'agrada.

És mitja tarda. En John i en Sherlock estan estirats al llit tapats només per un llençol. Estan nus i suats, acaben de fer l'amor i s'han quedat abraçats descansant un en braços de l'altre.

—John, vull dir-te una cosa i necessito que no m'interrompis —diu en Sherlock acaronant el cabell den John que descansa damunt el seu pit.

—Està bé, Sherlock, digues —i tanca els ulls per escoltar la veu potent i greu den Sherlock directament des de dins la seva caixa toràcica.

—Necessito fer-te saber una cosa que se que em diràs que ja saps i que no cal que et digui, però que jo necessito dir i que vull que em deixis dir. Se que entens perquè la nostra relació ha de ser com és. Se que entens que la nostra vida depèn de que mantinguem en secret com d'important som l'un per l'altre. Se que hi estàs d'acord i també se que sovint et mossegues la llengua, per aconseguir-ho. Són moltes les vegades que veig com fas veure que res no passa quan en realitat et mors de ganes de dir-li a en Mycroft, l'Anderson, en Lestrade o fins i tot a un perfecte desconegut que no saben de què parlen per tal de que siguin ells els que es mosseguin la llengua una estona.

»No, no pateixis, no ets tant evident. Gairebé sempre dissimules bé el que penses, especialment amb en Mycroft. Però et conec John, és fàcil veure rastres de molèstia, exasperació i ràbia quan ells no miren.

»No! no és un retret. Se quin gran esforç fas i se que el fas de grat. Però això no treu que crec que necessites saber que sóc conscient de l'esforç que fas i com n'és de significatiu per mi que tot el que te a veure amb nosaltres t'ho guardis només per nosaltres dos. Encara que hi hagi moments en que et moris de ganes d'anunciar-ho als quatre vents o fer servir la nostra relació per fer callar a més d'un.

»Se que penses que per mi és fàcil. Ho és, en certa mesura, perquè si sento la necessitat de fer-los callar, les seves pròpies vides són un material molt més útil.

»Se que saps que encara que la nostra vida no depengués de mantenir la il·lusió de que només som companys de pis i col·legues jo probablement t'hauria donat desenes d'altres motius per no fer-ho públic. I se que tu ho hauries acceptat. I se que ho saps, però em sembla adequat dir-te com d'important és per mi que sigui així.

—Sherlock, intentes dir-me que m'estimes? —l'interromp finalment en John amb un somriure als llavis, sense alçar el cap del pit del detectiu. Sap que en Sherlock es sent incòmode parlant d'aquestes coses i mirar-lo a la cara només faria que alterar-lo.

—No. Ja et vaig explicar una vegada el que sento per tu, i si no recordo malament, que no ho faig perquè tinc memòria eidètica —afegeix amb to indignat—, vas estar d'acord amb tot el que et vaig dir.

—També recordo haver-te dit que acceptava la teva opinió al respecte però que no hi coincidia. A més els sentiments canvien amb el temps Sherlock.

Amb la mà acarona el mugró dret del detectiu i sota la seva orella sent com el cor del jove fa un salt. Però en John no està segur de si l'acceleració es deu a que se sent acorralat o a la lleu carícia.

—Admeto que és possible que n'hi hagi que s'intensifiquin o disminueixin, però no canvien. El que sentia per tu llavors no ha canviat. Segueixo sentint-me atret físicament per tu. Intel·lectualment segueixo pensant que si et dediquessis una mica més a l'exercici del teu intel·lecte podries millorar, la prova és que has fet un gran avenç des de que ens coneixem.

»Sento per tu una camaraderia que mai havia aconseguit sentir amb ningú més. I una admiració que sobrepassa tota lògica. Admiro la teva capacitat empàtica, profundament, tot i que se que sovint es converteix en un obstacle per al teu raonament lògic, també és cert que a vegades ens ha salvat la vida. Admiro el teu coratge, valoro el teu esperit d'equip i temo la teva predisposició per considerar la teva vida menys important que la meva.

»Em desconcerten les teves prioritats canviants en la vida, però he descobert que a vegades és divertit deixar-te escollir a tu. Trobo molt agradable la teva predisposició a l'ordre. Considero els teus gustos per la música y la literatura banals i descuidats. Per contra en el menjar ets molt més refinat. Tens moltes bones qualitats, que valoro més del que et pots imaginar. Ets lleial, saps seguir una ordre, saps guardar un secret, no et fa por fer el correcte i tens un bon sentit de l'humor; Ets una d'aquelles persones que quan riu il·lumina la sala sencera, entens els intercanvis socials i alhora ets capaç d'entendre els meus raonaments lògics i d'alguna manera fer-ho encaixar tot en un sol lloc; Ets honest, generós i pacient.

»També tens males qualitats. Ets irascible, una mica ingenu, i despistat. A vegades parles massa sense dir res. Et queixes per tot, no aprecies la bona literatura ni la bona música, i ets incapaç d'aprofitar-te de ningú encara que sàpigues que s'ho mereix o que s'ho pot permetre. I els desitjos físics et guanyen sempre la batalla.

»Però en general les bones qualitats sobrepassen de llarg les dolentes, i fins i tot algunes es compensen.

»Paraula per paraula, John, t'acabo de repetir el que ja et vaig dir llavors, i res ha canviat. Tret potser que algunes d'aquestes coses s'han intensificat. Per exemple cada dia em molesta més la música que escoltes, John.

—Sherlock recordes què et vaig dir jo aquella nit? —li pregunta finalment en John quan acaba el discurs, per fi alçant el cap del seu pit per veure'l a la cara.

—Em vas dir que sí —respon el detectiu amb una ganyota de prepotència i picardia al rostre.

—No siguis idiota Sherlock —el renya tot donant-li un cop a la cuixa, li hauria picat al cul però no hi arriba, al estar en Sherlock estirat panxa enlaire—, parlo de després de respondre la teva estúpida pregunta. Et vaig dir que el que descrius és cert però que creia que hi ha més del que eres capaç de posar en paraules. —En John torna a recolzar el cap al pit den Sherlock i torna a fer patrons circulars sobre el seu tors amb la mà mentre segueix parlant—. Et negues a admetre que ets capaç de sentir amor Sherlock. En aquell llavors no n'estava segur del tot, i per això no vaig insistir en el tema. Si jo no estava segur del que sentia per tu com podia estar segur del que tu senties per mi? Però les coses han canviat, Sherlock. Ara et conec millor —diu recolzant la barbeta al pit den Sherlock per poder mirar-lo al rostre—. I el fet que necessitis assegurar-te que se que saps que faig un esforç considerable per guardar en secret això nostre i que el valores enormement, ho demostra. No només sents coses per mi que no saps acabar d'identificar sinó que et preocupa el que jo sento per tu —afegeix alçant-se sobre el seu colze per veure'l amb claredat—. I això Sherlock és tot el que necessito per saber que m'estimes.

—Jo no... —intenta negar en Sherlock.

—Jo també t'estimo Sherlock —l'interromp—. Més que la meva pròpia vida.

En Sherlock no respon immediatament, i quan ho fa parla en un murmuri angoixat i resignat.

—Això és el que m'espanta, John.

En Sherlock no ha negat que l'estimi i això fa somriure el doctor, que mirant-lo als ulls de nou murmura:

—Ho se —llavors allarga el braç per passar-li la mà entre els cabells de forma reconfortant—. I t'estimo més per això.

Grissina: Tinc la sensació que cada vegada em queden més empalagosos...