FRUSTRACIÓ

La ja familiar olor de cafè em va despertar. Però no vaig obrir els ulls. Amb un sospir em vaig arronsar entre els llençols tebis.

—L'esmorzar es refreda —va dir la veu greu de l'Ignotus des d'algun punt indeterminat de l'habitació.

—Mmmm —va ser tot el que vaig poder dir.

—¿No penses aixecar-te per obrir la botiga?

Vaig fer un gemec de frustració. L'Ignotus tenia raó. La gent necessitava pocions per viure. Pocions que jo els havia de fer i vendre. Però per fer-ho tenia que llevar-me i sortir del llit càlid.

Per sort era divendres, la qual cosa volia dir que tant sols quedava un dia. Un dia més i per fi seria cap de setmana.

Vaig allargar la mà fins la tauleta, vaig agafar la vareta i vaig murmurar un accio per fer caure l'Ignotus damunt el llit.

—Es pot saber què fas? —es va queixar ell mentre jo el cobria amb la flassada i m'abraçava a ell.

En l'última setmana, des de que la nostra relació s'havia tornat molt més tàctil, havia descobert que m'era molt més fàcil predir els seus moviments si aclucava els ulls i deixava de confiar amb la vista per centrar-me en la resta de sentits.

Vaig entaforar el nas al seu coll i vaig inspirar profundament. L'olor de sabó i cuir era embriagadora.

—Em pregunto si quan et treguis la capa deixaràs de fer aquesta olor —vaig murmurar gaudint del moment mentre ell cedia a la meva abraçada i començava a acaronar-me lleument.

—Quina olor? —va preguntar amb un murmuri.

Feia una setmana que havia recuperat la veu. Ens n'havíem sortit, tot i que ja no era ben bé la veu de l'Scorpius; La veu nassal que jo recordava dels dies d'escola s'havia perdut per donar lloc a un to greu, profund i suau a la vegada, que era difícil de descriure. Ell mateix havia comentat que es sentia estrany parlant amb una veu amb un timbre tan diferent al seu, però havia reclinat rotundament tota oferta meva per arreglar-ho.

"Com menys coses guardi del meu passat millor" havia comentat uns dies enrere.

Jo estava cada vegada més preocupat pel seu afany de voler deixar el passat enrere a tota costa. Portàvem junts des del passat diumenge, l'endemà de la festa; bé, junts, més que només amics, donades les circumstàncies allò era tot. I des de que havíem deixat la llibreta i la vola-ploma enrere no havíem tornat a parlar seriosament del tema de tornar a ser visible, de revelar-me la seva identitat i d'afrontar el seu passat.

Ell evitava el tema a tota costa i jo no havia tingut temps ni forces per pressionar-lo després d'una setmana combatent els últims estralls de la grip durant les hores de feina i de lluitar conta tot el que la situació comportava la resta del temps: Havia hagut de donar llargues al pare tota la setmana; També havia hagut d'evitar qualsevol comentari que li deixés veure a l'Ignotus que jo ja sabia qui era; I havia hagut de lluitar durament contra les meves pròpies ganes cada cop majors d'intimar amb ell per tal de no arrancar-li la capa jo mateix sense cap mirament. I tot per no voler forçar-lo a donar aquell pas.

Intentar que no deixés el passat enrere sinó que s'hi enfrontés no m'estava resultant gens fàcil. Amb els pocs dies que portàvem junts ell semblava cada vegada més còmode sota la capa, ara que ja em tenia entre els seus braços semblava haver perdut tot interès en recuperar la seva imatge i amb ella el seu passat i la responsabilitat del que havia fet… I tot i que jo podia entendre perquè no volia enfrontar-los, quedar-nos estancats en aquella situació no era viable de cap de les maneres.

—Fas olor a cuir —vaig murmurar encara amb els ulls tancats— i m'agrada molt com es mescla aquesta olor amb la del meu sabó.

—Un bon motiu per no treure'm la capa doncs —va murmurar ell cobrint el meu cap amb la caputxa i buscant els meus llavis.

Aquella veu greu era molt més agradable i seductora que l'original que li recordava. No vaig poder evitar deixar escapar un petit gemec. Mai abans m'havia sentit atret així per ningú. De fet mai abans m'havia sentit atret per un home. La idea de l'homosexualitat no m'era aliena abans de conèixer l'Ignotus, però mai havia sentit aquella necessitat gairebé animal per aquell contacte físic amb un home. Només les noies m'havien cridat l'atenció fins ara i mai amb aquella intensitat. D'alguna manera em sentia una mica perdut, com si fos la primera vegada.

—No tergiversis les meves paraules Ignotus —vaig dir quan es va separar de mi una mica més tard—. Ja t'ho vaig dir, jo no… —em vaig esforçar per no obrir els ulls y vaig sortir de sota la seva capa—. Faré tot el possible per a que la decisió sigui teva i només teva, però això no vol dir que no vulgui que te la treguis. No pots viure per sempre més sent una entitat invisible, viure així no és viure —incapaç de centrar la mirada en un punt concret, la meva vista vagava per l'habitació com si parlés per telèfon amb ell i no cara a cara—. Em moro de ganes de poder-te veure els ulls quan et parlo. Saps com n'és d'estrany sentir-me tant íntimament lligat a un espai buit davant meu?

Per demostrar-me que l'espai davant meu no estava buit en absolut es va acostar encara més a mi, ajuntat els nostres cossos com mai fins ara havien estat.

Jo vaig deixar escapar una petita exhalació de sorpresa.

—No sóc un espai buit —va dir ell en un to amenaçador que a mi em va semblar la cosa més sexy que havia sentit mai.

—No —li vaig dir una octava més greu de lo normal, tancant els ulls i notant aquell cos ferm i esvelt contra el meu.

—No —va ratificar ell de nou buscant els meus llavis, de nou plenament conscient del que havia aconseguit amb tant sols unes paraules.

Aquells dies també havia notat que ell només em besava si primer jo tancava els ulls, i inconscientment jo no podia evitar tancar-los quan em sentia excitat, era com estar suplicant-li que em besés, però no ho podia evitar. Sabia que no l'havia de deixar manipular-me així però era incapaç d'apartar-lo de mi, de negar-me o aturar els seus petons que a poc a poc aconseguien que la meva respiració es tornés erràtica i el ritme cardíac se m'accelerés.

Un gruny de frustració va sortir de mi, tan gutural i profund que gairebé va sonar com la seva veu abans de recuperar-la.

Em tenia completament a la seva mercè. Estirat al llit panxa enlaire, amb el seu pes mantenint-me presoner, la seva olor embriagant-me.

Quan els seus llavis van abandonar els meus no vaig poder reprimir un gemec mentre estirava el coll enrere i m'arquejava buscant més contacte del seu cos amb el meu. Per un instant vaig obrir els ulls i la imatge del sostre blanc davant els meus ulls me'ls va tancar de nou.

Era com si una fantasia eròtica s'hagués escapat dels meus somnis, però no tingués prou força per acabar de materialitzar-se realment: La podia notar però no veure; I era frustrant.

Volia poder dir-li que s'apartés de mi, que no em portés a aquells extrems fins que jo no el pogués veure, no era just que jo no pogués retornar-li les carícies; Ja que per a fer-ho tindria que treure-li la capa, —per ara només podia accedir al seu cap colant-me sota la caputxa i a les seves mans quan aquestes sortien de la capa—. Era tant frustrant! Però a la vegada tant plaent el que em feia que no m'hi podia oposar.

—Ignotus —vaig somicar quan les seves mans es van colar dins la meva roba interior.

Feia estona que la seva boca jugava amb els meus mugrons, el pijama completament obert deixant el meu pit nu a la seva mercè, i ja no era capaç de filar dues paraules coherents.

En pocs minuts em va fer arribar a l'orgasme amb les seves mans, i va capturar el moment amb un petó al llavis robant-me el poc alè que em quedava.

Extasiat em vaig quedar una estona estirat immòbil. El vaig notar estirar-se al meu costat i murmurar:

—Severus, t'estimo —per després dirigir-se al bany.

Estirat al llit no vaig poder evitar pensar per enèsima vegada en que tot allò no tenia ni cap ni peus. No tenia sentit aquella atracció fatal que sentia per l'Ignotus. Perquè era un home. Perquè era l'Scorpius Malfoy. Perquè jo era l'Albus Potter. Perquè sempre m'havien agradat les dones. Perquè ni tant sols l'havia vist encara i jo ja estava…

Espolsant del cap aquelles idees sobre com cap dona m'havia fet sentir mai així, fins quin punt estava enamorat d'ell, i fins quin punt era fotuda aquella situació, finalment em vaig llevar.

Al cap de poca estona, ja vestits, esmorzàvem en un silenci tens a la sala.

—T'ha molestat que et masturbés, oi? —va mussitar l'Ignotus mentre jo recollia la taula amb un cop de vareta.

—No —vaig dir amb sinceritat, però una mica secament.

—Ho sento —es va disculpar convençut de que no era sincer amb ell, aixecant-se de la cadira.

—Ignotus, no em molesta el fet de tenir sexe (o el que sigui) amb tu. És només que… —No sabia com dir-li què era el que m'havia molestat realment—. Vine aquí —li vaig dir allargant els braços cap a la sala aparentment buida.

Durant aquella setmana també havia après que era més fàcil que ell em busqués a mi que no pas que jo el busqués a ell.

Quan el vaig tenir entre els meus braços el vaig abraçar. Sabia que ell necessitava que li donés prou confiança per creure en les meves paraules, creure que saber qui era no canviaria res. La idea de dir-li que ja ho sabia m'havia creuat la ment alguna vegada, però l'havia desestimat de seguida. No volia dir-li, perquè necessitava que confiés en mi, sinó cegament, casi; Necessitava saber que confiava prou en mi per dir-m'ho ell mateix. Si era jo qui destapava aquella carta sempre em quedaria el dubte de fins a quin punt confiava en mi i en el que jo sentia per ell; I no volia que allò passés...

—M'agradaria… jo també —vaig balbucejar—. És… tinc la sensació de que jo… que només… que tu… és a dir, i tu? —vaig acabar dient tirant pel dret.

—No! —va exclamar ell prestament—. No. Creu-me Severus, per mi no has de patir, gaudeixo molt veient-te. Jo… es tot un espectacle veure com se't dilaten les pupil·les, com el pols et batega cada vegada més fort al coll, com t'arqueges quan et beso la gola, com acluques els ulls quan… —va murmurar acaronant-me el pit suaument—. No et preocupis per mi. Jo estic bé.

Em va besar de forma tendra als llavis, aixecant una mica la caputxa que li cobria la capa per fer-ho, lo just per deixar els seus llavis al descobert i jo no vaig saber què respondre. No sabia què dir.

Després d'un silenci estrany varem baixar a la botiga, on ja hi havia gent esperant a la porta per que fèiem tard.

Era evident que no m'havia entès. Però tampoc sabia com fer-me entendre. Com podia fer-li entendre que jo em referia a voler participar? A que jo també el volia veure, a que jo també el volia tocar. Per descomptat que volia que ell gaudís, però a més volia poder-lo veure, poder participar, ser la causa del seu plaer, veure els seus iris tenyir-se de negre per mi, el seu cos arquejar-se per mi. Havia de trobar la manera de fer-li entendre que no n'hi havia prou per mi amb el que teníem, que necessitava que fos valent i confiés en mi i es tragués finalment la capa. I tenia que fer-ho sense dir-li que ja sabia qui era; I sense que sembles que deia que amb el que teníem no en tenia prou, per que no volia que pensés que no gaudia del que em feia.

No estava preparat per admetre-ho però no només havia gaudit de la culminació en sí, tot l'acte de submissió, el deixar-me fer, el fet d'entregar-me d'aquella manera a algú m'estimulava i excitava més del que mai hauria imaginat i en el fons no volia que allò canviés. Simplement volia poder obrir els ulls i veure'l allà, amb mi.

Havíem estat treballant junts a l'apoteca tota la setmana. Jo a fora el taulell i ell dins la rebotiga buscant-me les pocions que la gent em demanava i enviant la Bruna i la Fosca a fer encàrrecs per a que jo no hagués de desatendre als clients per fer-ho.

Es moria per fer pocions, però jo no havia volgut cedir en allò. Si algú s'assabentava de que li deixava fer pocions i llavors les venia, a mi em podien retirar la llicència i ell acabar en més problemes dels que ja estava. No, en allò havia sigut inflexible, teníem que ser responsables.

El dia va passar força ràpid. Ja havíem tancat i estàvem acabant de fer l'inventari quan li vaig dir:

—Em ve de gust menjar Xinès avui.

El seu silenci va ser prou eloqüent per mi. Em moria de ganes de poder veure el seu rostre en moments d'incertesa com aquells.

—Desapareixeré un moment al Londres muggle per anar a buscar-lo mentre et dutxes, et sembla bé?

—Menjar per emportar? —em va preguntar sense respondre'm.

—Sí. No et ve de gust?

—No ens ho pot portar el teu germà? —em va respondre amb una nova pregunta.

—El meu germà no es a Londres avui —vaig dir, i llavors vaig decidir no recalcar el fet que de nou, com sempre, ell havia obviat dir el que ell volia, com si allò no importés gens davant el que a mi em venia de gust—. A més ell m'ho hauria comprat a l'Ànec Mandarí perquè sap que prefereixo la Gran Muralla. I no vull que es repeteixi l'incident de la pizza i les preguntes sobre la dona misteriosa amb la que estic sortint que des de llavors no ha deixat de fer-me.

De nou el silenci va ser la seva resposta.

Quan vaig sortir del pis, després d'haver tancat a l'Ignotus a dins rere meu amb totes les mesures de seguretat que sabia conjurar, em vaig desaparèixer fins al restaurant la Gran Muralla.

Una vegada demanat allò que volia, i mentre esperava a que m'ho servissin, vaig anar al bany i de nou em vaig desaparèixer. Aquesta vegada a casa els pares. No tenia gens clar el que anava a fer, però la idea m'havia vingut a la ment a mig matí i estava decidit a intentar-ho.

La mare em va obrir la porta tot eixugant-se les mans amb el davantal.

—Albus fill, pensava que avui no podies venir… —va dir fent-me una gran abraçada, sorpresa de veure'm.

—No em puc quedar —vaig murmurar jo—. Hi és el pare?

—És al estudi.

Sense dir res més vaig començar a caminar cap a l'estudi del pare.

—Albus… —em va dir per aturar-me abans que arribés a agafar el pom de la porta. Jo em vaig girar i la vaig mirar—. Va tot bé?

—Sí, és clar.

Ella es va acostar a mi. Mirant-me fixament, com només una mare pot fer.

—Aquella noia que…? —va començar a preguntar

Jo li vaig somriure y li vaig fer un petó a la galta.

—No hi ha cap noia, mare. Però estigues tranquil·la, estic perfectament i tot va bé —o hi aniria aviat, vaig pensar amb determinació.

Ella em va mirar inquisitorialment. Ambdós sabíem que no s'ho havia empassat, ni una paraula del que li havia dit, però no tenia temps per a més explicacions.

El pare, com havia dit la mare, era al estudi. Escrivia una carta. Com sempre que s'inclinava massa sobre la taula, les ulleres li relliscaven fins la punta del nas i els cabells negres com els meus li queien rebels damunt els ulls.

—Pare… —vaig murmurar entrant i tancant la porta rere meu—. Necessito un favor.

—Digues-me de què es tracta i veurem què s'hi pot fer —va dir ell sense aixecar el cap del paper, signant la missiva que acabava en aquell moment.

—Necessito que em deixis la capa.

—La capa d'invisibilitat del teu avi? —va preguntar col·locant-se bé les ulleres i finalment mirant-me sorprès.

—Sí.

—Per a què la necessites?

Vaig dubtar. Sense saber què dir-li.

—És difícil d'explicar —vaig començar—. És pel problema de l'Ignotus.

—Creia que es tractava de fer que, l'Scorpius —va recalcar el pare—, es tornés visible i no al inrevés.

—Ja sé que et vaig dir que ja sabia como treure-li, però el cas és que hi ha un aspecte que no està molt clar i pensava que potser fent un petit experiment amb la teva… —vaig dir baixant la mirada nerviós per la possibilitat de que la idea havia tingut durant el dia tingués resultat.

—Albus ets conscient de que parlem d'un objecte únic i de molt valor en tots els sentits de la paraula, veritat? No puc deixar-te-la si tens intenció d'experimentar amb ella —em va alliçonar el pare com si fos un nen petit. A vegades creia que els pares ens veurien sempre com a nens petits.

—Ja sé que és diferent a totes les altres capes del mercat fetes amb la pell de demiguises —vaig dir jo en un to una mica cansat, que només va fer que provocar que el pare s'hagués d'aguantar el somriure—, però la necessito per poder ajudar a l'Ignotus a poder ser visible. De fet l'objecte d'estudi en aquest experiment no seria la capa, sinó el propi Ignotus. Qualsevol altra capa invisible em serviria, només necessito poder-me tornar invisible jo, però no em puc permetre comprar-me'n una i bé… ets l'única persona que conec que en té una que em pugui deixar.

—Tu, vols fer-te invisible? —els ulls verds del pare m'estudiaven entretancats. Tot rastre d'honor esvaït. Estava segur que la seva ment barrinava mil possible motius per dir-me que no, en contra de la seva tendència natural a dir-nos que sí a tot el que li demanéssim.

—Aquesta era la idea —vaig confirmar sense saber realment què més dir.

—I l'objectiu de tot plegat és que l'Ignotus es faci visible —va afirmar el pare en un to que deixava clars els seus dubtes al respecte.

Vaig sospirar. La reticència del pare era d'esperar. Resignat em vaig disposar a donar-li més explicacions.

—El propi Ignotus és l'únic que s'interposa entre poder ser visible de nou o quedar-se invisible per sempre més. Necessito que entengui que ser invisible no és una opció. Si entén la necessitat de poder tornar a ser vist de nou, crec que llavors podrem alliberar-lo i després ajudar-lo.

—Ets conscient de que no puc estar massa més sense fer res sabent qui hi ha a casa teva, veritat? —va dir deixant de mirar-me per recollir el tinter i la ploma que havia estat utilitzant fins llavors com si res.

—Per això necessito que m'ajudis i em deixis la capa —vaig dir exasperat. Després d'una mirada de desaprovació vaig respirar profundament i vaig accedir a explicar-li alguna cosa més—. No vol enfrontar-se al passat. Pensa que mentre sigui invisible està fora de l'abast del que ha deixat enrere. Crec que si entén que sent invisible també s'està mantenint fora de l'abast del seu futur, potser canviï d'idea.

—Del seu futur o del teu? —va preguntar el pare arquejant una cella.

—Pel que fa al cas son el mateix —vaig dir secament, desafiant.

—Sempre que es tregui la capa i assumeixi … —va començar a murmurar el pare en to condescendent.

—Pare —el vaig tallar jo—. Primer, el primer —no era el moment de discutir amb ell aquell tema. Ja l'havia deixat prémer-me els botons fins que jo li havia explicat tot, ja n'hi havia prou.

Ell em va mirar durant uns instants d'una manera molt similar a com m'havia estat mirant la mare feia una instants a la sala.

—És al bagul —va dir finalment senyalant el vell bagul de quan ell anava a l'escola.

Capa en mà, li vaig donar les gràcies i em vaig esfumar, intentant evitar la mare en el procés, de nou cap al restaurant Xinès.

Vaig recollir el sopar i vaig arribar a casa a temps per enxampar l'Ignotus sortint del bany. Tot i que evidentment, i per al meu total desgrat, no el vaig pas veure. Amb una mica de sort, però, allò canviaria aviat.

—Ei, per què no pares la taula mentre em prenc una dutxa?

No li vaig donar opció a negar-se. Vaig deixar damunt la taula la bossa del sopar i vaig entrar a l'habitació amb la capa amagada sota el braç per, instants després entrar al bany.

No em vaig entretenir massa estona sota l'aigua. Com abans acabés amb tot allò, amb una mica de sort, abans podria per fi veure l'Ignotus.