Ja tenim aquí el capítol 11. Sento haver trigat tant però ja han arribat les vacances d'estiu i per fi tindré temps de seure tranquilament a traduïr, així que espero poder portar-vos els pròxims capítols sense gaire espera.
Potser una mica curt però molt intens :) Perdoneu les faltes si en queda alguna!
Capítol 11: A prop
En Sherlock podia sentir la respiració d'en John fer-se més aspra mentre el seu cap queia enrere, podia imaginar-se el rubor que estaria apareixent sobre les faccions d'en John a mesura que el seu pes s'ajustava sobre la longitud del cos d'en Sherlock.
Els seus dits estaven tranquils mentre acababa de descordar el cinturó d'en John, però només va descordar el primer botó del pantaló abans de deixar caure la seva mà sobre la cuixa d'en John, sentint la tensió al llarg múscul mentre feia baixar la seva mà per l'exterior, tan lluny com pogués arribar, i després començava a apretar les puntes dels seus dits cap amunt per l'interior, seguint la línia de la costura lentament cap amunt, una mica més amut, després avall un altre cop, fent cercles, arribant més lluny cada cop.
El seu nas va recórrer el costat de la mandíbula d'en John, murmurant el seu nom. Li agradava la olor d'en John, va decidir. Hi havia rastres de sabó, crema d'afaitar, etc., però sota tot allò, hi havia una cal·lidesa, un lleuger olor a terra que senzillament li deia "ets a casa" a en Sherlock.
Va preguntar-se quin gust tindria. La prohibició del petó era bastant limitada pel que feia al seu abast. De manera que no hi havia res que semblés aturar-lo de descubrir-ho. Amb cura, va pressionar la seva boca al costat del coll d'en John, obrint els seus llavis de manera que la seva llengua pogués tastar la carn sobre el punt on podia notar el pols d'en John.
El cos d'en John es va estremir als seus braços, sorprenent-lo, però va tornar els seus llavis a la posició prèvia gairebé immediatament, utilitzant la punta de la seva llengua per acariciar una mica més amunt. En John estava tremolant de fet, va adonar-se; potser se les havia manegat per fer la cosa correcta, sense saber-ho.
Mai abans havia estat en Sherlock tan frustrat per la seva ceguesa. Si hagués sigut capaç d'observar en John durant la setmana anterior, sabia que hauria estat capaç de deduïr totes les seves fantasies per llavors, i no només l'afortunat cop de sort del petó al rebedor, el qual no sabia que era una idea compartida fins que en John hi havia reaccionat tan fortament.
Després de la manera com havia tractat en Mycroft, en Sherlock volia donar-li, sense cap mena de dybte, alguna cosa a en John a canvi. Era només gratitud? Va reflexionar. Després de tot, en John l'havia defensat, en una manera que no havia esperat, i en Mycroft podia ser extremadament intimidant quan volia, així que no havia estat una cosa fàcil de fer, havia necessitat coratge.
No, va decidir. Allò no era; o al menys, no la única cosa. La relació entre en Sherlock i en Mycroft sempre havia estat tensa. Ell sabia que en Mycroft l'estimava, però mai el prenia seriosament, cosa que el feia tornar boig i que sempre el portava a una allau de sarcasmes i crítiques. Avui, en John havia parlat i en Mycroft havia escoltat.
Allò deixava a en Sherlock amb un sentiment molt estrany. No sabia gaire bé com classificar-lo, o què fer-ne, però decididament volia donar a en John alguna cosa i què era el que en John més volia? Bé, així com tothom feia temps que sabia, el que en John més volia era en Sherlock. Per primera vegada a la seva vida, va desitjar haver acceptat alguns dels oferiments que li van fer al llarg dels anys, de manera que hagués tingut més idea de què fer en una situació com aquesta.
Va recordar la sensació de les dents d'en John contra la seva gola al taxi, i va obrir la seva boca una mica més, mossegant suaument, a la vegada que la seva mà arribava al capdemunt de la cama d'en John i es movia cap a la seva engonal.
En John va ofegar un crit i va llençar la seva mà dreta ràpidament per cobrir la d'en Sherlock, com si protestés per la seva acció, però després va grunyir i va pressionar les seves mans juntes avall més firmement, movent les seves caderes mentre en Sherlock corbava els seus dits el màxim possible, donat el gruixut material texà.
"Què..." la veu d'en John era amb prou feines reconeixible, "Què estàs fent?"
En Sherlock va pensar que era una pregunta estranya, donades les circumstàncies, però va tenir en compte que l'intel·lecte no estava a la llista de les coses que més valorava en en John.
"El que tu volguis," va respondre, lliscant la seva mà amunt i avall, sota l'aparentment control inconscient, de la mà d'en John.
"Però... però, l'Anthea..." en John tartamudejava; semblava tenir dificultats al parlar. "L'Anthea ha de venir..."
En Sherlock va somriure contra el seu coll. Era conscient que moltes de les insinuacions li passàven per alt, però ni tan sols ell podia ignorar aquella. Va dur la seva boca amunt fins la orella d'en John, "No abans que acabi amb tu," va respondre.
Com si donés el seu consentiment, la mà d'en John va moure's de nou cap al braç de la butaca, deixant a en Sherlock moure's amb llibertat i va agafar la seva cremallera i va obrir-la, lliscant la seva mà a l'interior, on podia enrotllar la seva mà al voltant d'en John molt més fàcilment amb només el fi teixit dels shorts entre ells.
En John estava dur sota la seva mà i allò va fer-lo sentir una mica impressionat al saber que aquell home, qui era un home tan valent, tan lleial, qui s'encararia a amics, enemics o familia per ell, el volia tant. Que un soldat com en John, qui faria front a qualsevol, s'estiraria per en Sherlock, es sotmetria als desitjos d'en Sherlock, es posaria completament a les mans d'en Sherlock; era una sensació embriagadora.
Aviat va decidir que qualsevol barrera era massa i va aixecar la seva mà per poder-la col·lar entre la goma de la seva roba interior i cap avall de nou. La calor era sorprenent, la carn dura i palpitant a la seva mà a mesura que en Sherlock flexionava els seus dits, avaluant, mesurant, enregistrant cada detall d'aquella part d'en John que havia estat oculta d'ell fins llavors.
En Sherlock havia recorregut ocasionalment a aquell tipus d'accions ell mateix, l'estranya vegada que el problema s'havia presentat i que havia rebutjat solucionar-se per ell mateix, de manera que no era completament al·liè amb el que era requerit, tot i que ho trobava tediós fins a l'extrem i mai havia sapigut què pensar-ne. Se li va ocórrer que en un futur podia pensar en això; en sostenir en John, calent i pesat sobre la seva mà, el pes d'en John sobre el seu cos, el pit d'en John pujant i baixant ràpidament sota el seu braç, el sabor de la pell d'en John sobre la seva llengua.
En Sherlock va descobrir que la seva pròpia respiració s'estava fent cada cop més ràpida, a mesura que la seva mà es movia sobre en John; al principi tan sols acariciant-lo gentilment, arribant ben avall per explorar amb els seus llargs dits, abans de tornar, la seva mà començant-se a moure amb més propòsit, parant molta atenció a les reaccions d'en John per tal de deduïr la velocitat i pressió apropiades.
El pes sobre la seva espatlla esquerra va marxar abruptament ja que en John havia aixecat el seu cap, després va agafar una bocanada d'aire. En Sherlock va temir que anés a demanar-li que parés, però que s'aturés semblava ser la última cosa a la seva ment, mentre portava part del seu pes sobre els seus braços, aixecant la meitat superior del seu cos.
Estava mirant, va adonar-se en Sherlock. En John estava mirant mentre la mà d'en Sherlock es movia sobre ell i, jutjant pel batec del seu cor, li agradava el que veia.
El saber que en John estava mirant va enviar una sacsejada a través del cos d'en Sherlock, fent que se li tallés la respiració i que llencés la seva mà esquerra cap a la cintura d'en John i que comencés a descordar els botons de la seva camisa, els seus dits destres treballant ràpidament. Va estendre la camisa ben oberta, i va lliscar la seva mà per la núa pell d'en John, volent sentir els seu cor bategant ràpid de més a prop, amb res entre ells.
A mesura que la seva mà es movia cap amunt, en John pateixava i el seu cap va caure enrere un cop més, mentre gemegava sota el seu al·lè. "Sherlock," va respirar. "Sherlock, torna a fer-ho."
En Sherlock ho va fer, mantenint el moviment de la seva mà dreta, mentre l'esquerra repetia el moviment, notant aquest cop que les inhalacions d'aire d'en John estaven associades amb el pas dels dits d'en Sherlock sobre el seu mugró. Va tornar a fregar-lo més fermament, fascinat per la manera en què s'enduria i per la reacció d'en John – gemegava contínuament ara, i el seu cos estava cada cop més tens.
Passant a l'altre mugró, en Sherlock va encerclar-lo amb els seus dits, gradualment acostant-se mentre en John s'estremia sobre seu, els músculs flexionant-se. En Sherlock podia sentir la tensió als seus braços i va imaginar les seves mans agafant-se als braços de la cadira, els artells blancs sota la tensió.
Va acaronar directament el mugró amb el seu dit, després va tornar al primer altre cop i va pessigar-lo. L'esquena d'en John va arquejar-se, i va llençar el seu braç dret per sobre del seu cap, agafant el clatell d'en Sherlock, gemegant en veu alta.
En Sherlock va alegrar-se al notar que, clarament, alguna cosa estava fent bé, tot i que la mà d'en John al seu clatell era extremadament distraient. En Sherlock podia sentir el seu propi cos reaccionant, i cada cop s'estava fent més difícil concentrar-se a mesura que aquells dits es movien a través del cabell del seu clatell, les curtes ungles esgarrapant lleugerament la seva pell, un nivell de desesperació en la manera com en John l'agafava que suggeria que en John devia estar a prop del clímax.
Sense parar el moviment de les seves mans, en Sherlock va cedir a la pressió al seu coll i va baixar la seva boca cap al coll d'en John un cop més. Semblava que el temps de la gentilesa s'havia acabat, i en Sherlock no es sentia gentil per més temps, de totes maneres. Es sentia possessiu.
Va recórrer la seva boca oberta des de la part baixa de la orella d'en John fins la base del seu coll, mossegant una mica; no tan fort com per trencar la pell, però el necessari perquè en John ho sentís, suficient per deixar una marca mentre xuclava la carn que els seus llavis envoltaven, fregant la seva llengua sobre ella i murmurant de plaer, tant per la sensació com pel sentiment de possessió que li donava.
La mà d'en John va estrényer-se gairebé dolorosament i va cridar, el seu cos sacsejant-se als braços d'en Sherlock, tens i agitat a mesura que l'orgasme el recorria , bategant contra els dits d'en Sherlock i panteixant per agafar aire.
Va haver de passar un temps perquè el seu cos es calmés i, després d'un moment, en Sherlock va deixar caure la seva mà dreta avall la cama d'en John, movent la seva mà esquerra cap amunt per apartar el cabell que queia sobre el seu front, besant suaument el costat del seu cap.
Es sentia bastant sorprès, una mica en xoc, no havent presenciat mai l'orgasme d'una altra persona abans. La violència, el lliurament del mateix l'havien sorprès; la manera en que en John s'havia lliurat a allò, com s'havia deixat anar completament. Va adonar-se que hi havia un gran element de confiança en tot allò.
En Sherlock sabia com era ell percebut. Sabia que la gent el temia, altres el respectaven, potser inclús l'admiraven, però no hi confiaven. Inclús la policía, a qui en tants casos havia ajudat, encara observant-lo nerviosament, com esperant el dia en què de sobte ell seria l'enemic.
En John confiava en ell. Ho havia demostrat moltes vegades, però mai amb tant d'èmfasi com aquest cop. En Sherlock sentia un nus a la seva gola, a mesura que la força del lligam amb l'home que tenia als seus braços començava a aflorar en ell. Volia, amb prou urgència, girar el cap d'en John i besar-lo a la boca, però no podia. No podia perquè en John confiava en ell, i ho havia promès.
En John semblava no tenir esquelet ara, els seus braços encara aixecats però tan sols envoltant el coll d'en Sherlock, el seu cos relaxant-se i sentint-se increiblement pesat.
Amb cura, en Sherlock va lliscar cap endavant i els va baixar a tots dos fins al terra, recolzant-se contra la cadira i embolicant el seu braç al voltant de les espatlles d'en John, girant-lo perquè estiguéssin en l'angle adequat, i donant un petó a en John al cap.
Va allargar el braç per agafar la capsa de mocadors que savia que estava a mà, però no hi havia res més que ell pogués fer per netejar ell mateix en John; sense la seva visió, només empitjoraria les coses. Apretant els llavis molest, va oferir la capsa a en John que va respondre rient lleument.
Els braços d'en John semblaven fets de gelatina fent que, després de dos intents, pogués agafar un mocador de la capsa, i va haver de prendre's un temps ridículament llarg per netejar-se i tornar-se a posar els texans; va deixar córrer la idea d'arreglar-se la camisa pel moment i la va deixar penjant, relaxant-se als braços d'en Sherlock altre cop, que es van estrényer al seu voltant.
"No puc creure que hagis fet això," va dir, sacsejant el seu cap.
"Ha estat..." la veu d'en Sherlock era inusualment vacil·lant. "Ha estat, bé?"
En John va esbufegar, girant el seu cap per deixar un petó al coll d'en Sherlock. "No, no ha estat bé", va contestar, "bé no és, ni de lluny, una descripció ajustada del que acaves de fer... Ha sigut maleïdament increïble." Va somriure, encara en xoc. "Pensava que seria a la inversa."
Va girar-se, mirant amunt cap a la cara d'en Sherlock i va portar una mà al seu pit, deixant-la lliscar cap avall suggerentment. "Vols que..." va callar, a mesura que en Sherlock deia que no amb el cap. "No vols que et toqui?" va preguntar en John, allunyant la seva mà, una por de cop apareixent al seu cor. "T'has decidit, doncs?"
En Sherlock semblava desconcertat. "No! No, John, això no és el que volia dir, ni de bon tros," va dir, ràpidament. "Sí que vull que facis... que tu... bé, el que vas dir al taxi. De veritat que ho vull; només – ara no, quan la informació està de camí i no sabem quan arribarà un dels homes d'en Mycroft." Va buscar la mà d'en John, portant-la de nou al seu pit i sostenent-la allà.
En John va relaxar-se, descansant sobre l'espatlla d'en Sherlock un cop més. "Així doncs, a què a vingut això?" va pregunatr. "No és que m'estigui queixant, ja m'entens." Hi havia un somriure a la seva veu.
En Sherlock va abaixar el cap, de manera que les seves paraules fóssin esmorteïdes pel cabell d'en John. "Vaig pensar que estaries d'acord amb en Mycroft," va dir. En John estava callat, i va continuar. "Sé com et sents," va assenyalar. "I has sigut tan protector amb mi des de llavors..." va aixecar breument les seves mans juntes, indicant la seva ferida.
"Em sentia frustrat, perquè pensava que posaries per davant la meva seguretat física sobre tota la resta i sabia que podia posar-me en contra d'en Mycroft però jo..." Va aturar-se, i en John va esperar, desitjant amb totes les seves forces que allò no portés a una simple declaració de gratitud.
"Però no ho vas fer," va dir en Sherlock. "Has anteposat el que jo necessito al que tu vols." Els seus braços van abraçar-lo amb més força, acostant-lo més a en Sherlock.
"No és tan sols gratitud, si és això el que estàs pensant," va afegir, amb la seva habitual agudesa. "Has demostrat que puc estar amb tu, i continuar sent jo mateix."
En John va pensar sobre allò. Estava sorprès amb en Sherlock. Havia estat capaç de captar tan bé els seus sentiments, havia entès que hi havia una gran part d'en John que estaria encantada d'emportar-se en Sherlock lluny, ben lluny d'en Moriarty i de qualsevol com ell. Però no estava bé pensar d'aquella manera, perquè allò no era qui en Sherlock era, i, en el fons, tampoc qui en John era.
"M'has impressionat, John," en Sherlock va interrompre els seus pensaments. "Volia fer-te content, donar-te alguna cosa, però no puc dir, sense observar-te, què és el que vols, exactament." El seu to deixava veure la seva frustració. "Si pogués veure't, observar les teves reaccions, mirar la teva cara, sabria el que penses quan em mires."
En John va riure, sentint que, en aquell moment, era probablement el millor. "No em preocuparia, Sherlock," va dir. "Durant aquesta setmana únicament, probablement he fantasiejat amb qualsevol escenari al que poguéssis arribar, a més d'uns quants més que et farien posar la teva cara de 'els humans són estranys'" Va mirar amunt. "Sí, just aquesta," va confirmar. "Sincerament, no pots equivocar-te amb mi, tan sols amb el fet que ets tu ja em tens a la meitat del camí."
En Sherlock va assentir, lentament. "És per això que miraves?" va preguntar.
En John es va estremir, preguntant-se quantes vegades s'havia masturbat i havia imaginat que era la mà d'en Sherlock i no la seva, però ser capaç de veure-ho – mirar avall i veure aquells dits llargs i pàl·lilds embolicats al voltant del seu membre... allò era una cosa completament diferent. Va seure, sacsejant el seu cap per treure's allò del cap.
"Serà millor que arreglem tot això, abans que l'Anthea arribi," va dir, alliberant la seva mà i posant-se d'empeus.
En Sherlock va esbufegar, però el va deixar anar, tornant a seure a la seva cadira mentre en John ordenava i ho col·locava tot al seu lloc al seu voltant.
Quan l'Anthea va arribar, a en John li va semblar que la seva conducta usualment calmada estava una mica alterada. Rebutjava els seus oferiments de seure, o de beure alguna cosa, col·locant la maleta tancada amb pany i clau a la taula de la cuina, al voltant de la qual estaven tots tres.
Va obrir el pany de la maleta i en va treure un document gruixut que va lliurar, amb certa reticència, a en Sherlock, qui immediatament el va passar a en John. L'Anthea va arrugar el front, però semblava resignada.
"No tinc una versió en àudio del document, ja que molt poca gent està autoritzada a tractar amb ell," va dir a en Sherlock. "Se li ha concedit al acreditació temporal, per tal d'acompanyar la seva autorització preexistent."
Les celles d'en John es van aixecar, preguntant-se per què en Sherlock mai havia mencionat que tenia una acreditació d'alta seguretat, i de si hi havia hagut algun cas en la que havia estat necessària.
"Aquest document és actual, i les actualitzacions seran comunicades a mesura que vagin sorgin. Inclou investigacions dels acords financers que se saben associats a en Moriarty," va dir. En John va veure una llengüeta marcada com "Janus Cars" mentre fullejava l'arxiu.
"També, avenços en el seguiment de la dona que va utilitzar com asquer al banc de Regent Park la setmana passada," l'Anthea va continuar. "Així com l'interrogatori del franctirador arrestat a la piscina i entrevistes extenses amb la senyoreta Hooper."
En John va aixecar la mirada. "Vols dir la Molly?" va preguntar. "La Molly del dipòsit?"
L'Anthea va mirar avall cap a la seva BlackBerry, sense cap propòsit, en un principi, mentre continuava exposant els detalls. "De fet," va respondre. "La senyoreta Hooper ha estat la que més interacció ha tingut amb en Moriarty i estava molt entusiasmada amb poder ajudar." El llavi de l'Anthea es va curvar lleugerament. "Tot i que l'extrem sentiment de responsabilitat que sent sobre el que ha passat l'ha deixat..." va aturar-se, sense dubte buscant una expressió més suau que fos adient, "una mica emocional."va acabar.
"Ens n'hem adonat," va interrompre en Sherlock, la seva veu greu fent saltar en John ja que sonava just a la seva orella; havia estat tan capficat en el document, que no havia notat com s'havia apropat tant en Sherlock.
La mirada de l'Anthea va moure's d'ells dos cap a la taula, però la seva expressió va ser curosament neutra. Va agafar la maleta i va donar un pas enrere. "Òbviament, el document no pot sortir dels límits establerts, ni pot ser desatès – teniu caixa forta?"
En John va assentir.
"Doncs utilitzeu-la," va indicar. "A més, ens agradaria instalar aparells de monitorització, tant a l'interior del pis com al rebedor."
Tots dos homes van paralitzar-se, i van parlar a la vegada.
"No," va dir en John.
"De cap manera," va dir en Sherlock.
L'Anthea va aixecar una de les seves ben arreglades celles. "Com desitjeu," va contestar, dirigint-se a en Sherlock. "Avisaré al teu germà sobre la situació," va dir. "Podria tenir... alguna cosa a dir."
En Sherlock va ignorar-la, clarament desitjant submergir-se en l'arxiu.
"T'acompanyo a la sortida," va dir en John, deixant en Sherlock frustrat darrere seu mentre seguia l'Anthea escales avall. La senyora Hudson va aparèixer i va esperar-se al final de les escales, el seu nas arrugant-se davant l'olor d'una possible xafarderia a l'aire.
"Una nova amiga,?" va preguntar, maliciosament, però amb un element de desaprovació al seu to. "Com està el meu estimat Sherlock?"
L'Anthea va mirar-lo de nou, somrient – semblava molt més relaxada fora de la presència d'en Sherlock. En John va fer rodar els ulls.
"En Sherlock està bé, gràcies, senyora Hudson," va contestar. "Aquesta és l'Anteha, una companya."
"Hola," va dir l'Anthea, però no va aturar-se. "He de marxar, estarem en contacte, John."
Havia marxat i en John va tornar cap a les escales, sabent que en Sherlock estaria impacient perquè comencés a llegir-li el document.
La senyora Hudson el va agafar de la màniga. "Ep, un moment, rei," va dir. "Ara et porto el teu..." la seva veu va desaparèixer mentre s'allunyava, llavors va començar a parlar per sobre la seva espatlla. "Me'n va donar masses, ja saps," va dir, "però no vaig voler dir res, donades les circumstàncies. Va enganxar-me mentre entrava la nit passada."
Va desaparèixer darrere la seva porta, sortint-ne uns segons després amb alguna cosa als seus braços. "Volia preguntar-t'ho, per assegurar-me de que havies acabat amb ells, però em va dir que potser trigaries encara una llarga estona,"va afegir, donant-li.
Uns minuts després, en John entrava de nou a la sala d'estar per trobar en Sherlock esperant al sofà, els dits junts preparats per pensar, l'arxiu descansant en un seient al seu costat.
Va girar el seu cap desconcertat, mentre en John caminava a través de l'habitació i llençava el seu coixí de la Union Jack sobre la cadira. "Li vas dir a la senyora Hudson que m'estaria un llarg temps a la dutxa?" va demanar.
La cara d'en Sherlock va aclarar-se. "No importa això," va dir. "Vinga, John," va agafar el document i va agitar-lo a l'aire, donant copets al seient del costat.
En John va quedar-se al seu lloc. "Això és el que vas fer amb tots els coixins l'altre nit? Vas tornar-los i prou mentre jo era al bany?" En Sherlock només va arronsar les espatlles i en John va sospirar. "M'ha preguntat si estava molt brut," va queixar-se.
En Sherlock va riure dissimuladament. "Sembla una pregunta prou acertada, considerant la gran quantitat de temps que has estat allà dins aquesta setmana," va assenyalar, abans d'agitar l'arxiu altre cop. "Vinga, va, John," va insistir. "El joc no es juga tot sol, ja ho saps."
Va ser amb certa resistència que en John va fer el seu camí cap al sofà, i en Sherlock va semblar captar aquest detall. "Has canviat d'opinió?" va preguntar, mentre en John seia. "Creus que anar rere en Moriarty és massa perillós?" semblava cautelós.
En John va agafar el document. "Sempre hi haurà perill, amb tu," va contestar. "No vull convertir en Moriarty en un home del sac. No és en Voldemort." en Sherlock no va respondre i en John va sospirar de nou. "No tinc por a dir el seu nom," va explicar. "En Moriarty és certament perillós, potser l'adversari més perillós que mai tindrás, però és humà, i no tinc el teu problema a l'hora de tractar amb ell."
En Sherlock semblava confós. "Vols dir, la ceguesa?" va preguntar, però llavors va negar amb el cap immediatament. "No. No, això no és el que vols dir." Va arrugar el front. "Què vols dir?"
"El que vull dir, és que no sóc un idiota," va dir en John, francament, encara descontent amb el comentari sobre la dutxa. "No em preocupa el per què, o el com, ni res d'això. No sóc com tu – no necessito parlar amb ell, o retar-lo, o jugar a cap joc amb ell."
Va mirar en Sherlock, oblidant la seva irritació a mesura que els ulls es movien sobre la cara que coneixia tan bé. "Sé que no serà fàcil," va afegir. "Però el trobaràs. Sé que ho faràs. El trobaràs i no hi haurà cap discusió, no serà necessari cap muntatge." la cara d'en John era sinistre. "Quedaré prou content només disparant-li." Va obrir l'arxiu.