Meitantei Conan i els seus personatges són propietat de n'Aoyama Gosho.
Gènere: romanç.
Ràting: +16
Personatges: Takagi Wataru, Sato Miwako.
Paraules: 575.
11.- Petó
Va agafar els papers de l'alta i va plegar-los amb cura per encabir-los a la butxaca de la seva americana. Allà estava, sol com un mussol a l'hospital, sense cap familiar o amic, preparat per sortir.
Va cercar el mòbil entre els seus objectes personals, però no el va trobar. L'havia trencat ell mateix per no haver de parlar amb la Sato i dur-la fins a una trampa mortal, no podria trucar a un taxi, esperava tenir sort i trobar-ne un a la porta.
Va baixar amb l'ascensor capficat en els seus pensaments, en el record d'aquell petó inesperat al llit de l'hospital, no sabia com comportar-se amb ella després d'allò, si aquell petó havia canviat les coses entre ells o només havia estat la recompensa per haver sobreviscut a un tret, el premi de consolació per no poder anar a les aigües termals. No l'havia tornat a veure des d'aquell dia i no havien tingut temps per parlar-ne. La Sato treballava en un cas amb en Shiratori, un d'aquells complicats que no et deixen un segon lliure, li ho havia dit en Chiba.
El sol del matí va escalfar-li la cara, en Takagi va sospirar, que trist no tenir a ningú esperant per tu.
—Et porto?
—Sa-Sato-san.
Estava recolzada al cotxe, feia ulleres, se la veia esgotada, s'havia tret l'americana i duia la camisa blanca arrugada.
—En Chiba m'ha dit que et donaven l'alta aquest matí.
Ell i l'inspector Megure havien estat els únics visitants que havia tingut després del primer dia.
—Em sap greu —va fer redreçant-se—, no he pogut venir a veure't, però vaig enviar-te un missatge. Estava enfadada perquè no em contestaves, fins que vaig recordar-me que era a l'escena del crim trencat. De veritat que...
—No passa res, tampoc és com si hagués estat agonitzant.
La Sato va fer una cara rara, com si allò li hagués fet mal de debò, llavors hi va caure, podria haver mort, podria no ser allà, podria haver-la deixat com en Matsuda, podria haver desaparegut malgrat haver-li promès que no ho faria.
—Vull dir que...
—Takagi-kun, puja, et duré a casa.
No volia parlar, era un bocamoll i un idiota.
Va pujar al cotxe, cordant-se el cinturó automàticament. La Sato va seure i va recolzar el front al volant mentre l'agafava amb força.
—Estàs bé, Sato-san?
—Sí.
Però no ho semblava.
—Puc agafar un taxi, fas cara de cansada.
Ella va mirar-lo, recolzada encara al volant.
—Necessito dormir, però no puc fer-ho.
»Wataru. —Va enrojolar-se en sentir-la pronunciar el seu nom, era la primera vegada que li'n deia—. Què hi ha entre nosaltres?
—Que què hi ha? —la veu va tremolar-li pels nervis mentre formulava la pregunta—. J-jo, Sa...
—Aquell petó de l'altre dia, ha canviat res?
Ho havia fet? Sense haver-ne ni parlat? Segurament sí, no podien tornar i seguir igual després d'allò.
—Jo, Sato-san... —Només necessitava una mica de valor per dir-lo, no podia ser tan difícil.
—Perquè jo crec que sí, no puc tornar a comissaria i fingir que no ha passat, com tampoc podria dir que va ser quelcom casual i que no ho volia, saps?
—Jo tampoc. I tampoc vull que sigui l'últim petó que ens fem, Mi-Miwako.
—Llavors per què xerres tan i no me'n fas un altre?
En Takagi, tot vermell, va inclinar-se cap a ella i li va fer un breu petó a la galta i tot seguit un altre als llavis. L'estimava.
Fi