Cap.12: (Amb un llibre) mai estaràs sol

Passejant per les paraules amb els ulls oberts, pots ser príncep d'Equitània o encantador de serps.

Per la Lily i en Severus, la setmana havia transcorregut entre rialles dissimulades i mirades furtives en qualsevol racó de l'escola; mentre ella passejava amb la Mary i ell sortia sol de la biblioteca amb un munt de llibres, mentre cadascú seia a la taula de la seva casa al gran menjador, mentre preparaven alguna poció a les masmorres o, fins i tot, mentre un passejava pels grans jardins i l'altra l'observava des d'un dels grans finestrals de l'escola. Malgrat tot, cap dels dos sabia com afrontar la situació, com apropar-se a l'altre sense despertar les sospites dels seus respectius amics. Feia dies que s'observaven, comptant cadascuna de les rialles de l'altre, però la Lily sentia certa enveja de la sobtada aparició d'en Remus i la Hanna. Tant ella com en Severus haguessin volgut tenir prou forces per enfrontar tot i tothom i defensar allò que sentien, però les coses no eren tan fàcils. En James ja era suficientment desagradable amb en Severus, sense que aquest s'acostés a la noia dels seus somnis; i els companys de l'Slytherin no li perdonarien mai una traïció així amb una 'Sang de fang'. No només això, molts d'ells donaven per suposat que s'uniria a la causa de Lord Voldemort, per tant allò ja no seria una simple traïció entre adolescents. Cada vegada que ho pensava, en Severus es marejava lleugerament, no sabia com però hi havia d'haver alguna manera de sortir viu d'aquell compromís que pensava trencar, per estar amb ella. Amb la noia dels seus somnis.

Aquella tarda tots tenien molts treballs pendents, i alguns havien optat per fer-los en alguna taula de la biblioteca, en petit comitè. Això duia de corcó a la senyora Pince, la bibliotecària, que no suportava que la gent parlés allà dins, i mirava amb uns ulls negres inquisidors als alumnes cada vegada que aquests agafaven un dels llibres de les postades. Allà es trobaven, precisament, la Hanna i la Lily. La primera explicava entusiasmada a la seva germana com li anaven les coses amb en Remus.

-És tan atent, tan galant, tan detallista ... –recitava amb els ulls brillants, davant la mirada atenta de la Lily.

-Me'n alegro molt, mai hauria pensa't veure't tan enamorada d'algú, que no fos en Sirius.

-Enamorada?. Bé, no sé si és amor. Sé que el que sentia per en Sirius no ho era, però em fa tan feliç estar amb ell. És tan madur, germaneta. És perfecte –xiuxiuejava cada vegada més fluixet la Hanna, en veure la mirada amenaçant de l'Irma Pince. La Lily es va quedar pensativa, 'podia algú no saber si estava enamorada?'. Ella estava segura que ho estava i amb bogeria. Però va alegrar-se per la seva germana. Al cap i a la fi, ella tenia una relació racional i madura amb un noi que li dedicava totes les atencions del món. Devia ser una sensació agradable estar en la seva situació, sense necessitat de sentir fortes punxades al cor quan la persona estimada s'acostava i no podies demostrar-li el que senties davant del món sencer.


Portaven ja una hora amb els respectius llibres d'Història de la Màgia oberts per la mateixa pàgina. Cap de les dues s'havia pogut concentrar en fer-ne els deures. La Hanna no parava de relatar les excel·lències d'en Remus, i la Lily feia veure que l'escoltava mentre mirava en silenci com en Severus Snape escrivia sobre el seu llibre de Pocions. En aquell moment, va entrar en Remus a la biblioteca. En veure la Hanna, s'hi va acostar silenciosament i va asseure's al seu costat. La Lily va pensar que seria millor deixar-los sols, i en veure que en Severus s'endinsava a la Secció Prohibida de la biblioteca va decidir apropar-s'hi. Se sentia immensament feliç per la sort de la seva germana, en Remus Llopin era un noi madur i tranquil.

Devorant molt lentament tot el que hi ha escrit, passaràs en un parell de dies més de mil i una nits.

Llavors, va pensar que ella també es mereixia ser feliç. Va encaminar-se al lloc previst de manera agitada, sota la mirada atenta de Madame Pince. Va internar-se en la foscor d'aquelles postades, contenta perquè aquella dona no podia dir-li res, perquè els alumnes de sisè i setè tenien permís per a consultar aquells llibres. Tot i que, com bé sabia la Lily, en Severus sempre se les havia fet venir bé per poder-ne fer ús. Va dirigir-se allà on era ell, completament sol en tota aquella part de la biblioteca; amb un llibre obert a les mans, murmurant coses, d'esquena a ella.

La Lily va preguntar-se que podia fer per sorprendre'l. Pensava en espantar-lo, o abraçar-lo, però finalment va decidir parlar-li per evitar que aquest acabés cridant i algú els descobrís.

-Severus? – va xiuxiuejar, però en Severus no va poder evitar espantar-se de tal manera que el llibre li va caure de les mans.

-Que passa?-va exclamar enfadat, girant sobre els seus peus. Per un moment, la Lily va creure que ell es posaria a cridar, però en veure-la va relaxar les seves faccions i va agenollar-se per recollir el llibre.

-M'has espantat.

-Ho sento. Però si només he dit el teu nom... – va dir la Lily sorpresa – amagues alguna cosa o m'has confós amb algú altre? –va preguntar, apropant-s'hi lentament.

En Severus va baixar la mirada, i va mirar-la amb un gest incòmode.

-Només estava llegint.

-Algun dels teus llibres foscos, oi? –va dir la Lily, sentint una punxada al pit.

Ell pressentint el perill, va agafar-la per la cintura i va abraçar-la, mirant-la als ulls.

-Saps que només és curiositat.

-Si tu ho dius... et crec, Sev – i els seus ulls verds van tornar a brillar.

-Per cert –va puntualitzar en Severus canviant de tema – l'esceneta de l'altre dia, la teva germana i l'amic d'en Potter. Significava alguna cosa especial? O s'havien donat un cop al cap?

-No, bé... si. Surten junts.

L'expressió d'en Severus es va enfosquir.

-Amb... amb aquell licàntrop?– va grunyir, i a l'instant va arrepentir-se de les seves paraules.

-Que dius? De què parles?

Llavors en Severus va adonar-se del que havia dit. No havia estat premeditat, anava a dir el seu nom, però les seves sospites s'havien creuat amb les seves paraules.

-Res, oblida-ho –va murmurar ell, completament en fora de joc.

-Però acabes de dir que...

-Oblida-ho –va dir amb fermesa – És millor que surti amb en Llopin, que què ho faci amb en Sirius Black.

-Però, Sev ... –va insistir la Lily.

-Ha estat una broma, no he dit res. No em facis cas.

T'he buscat en un poema i no t'he trobat, m'han dit que estaves en una novel·la allà enmig del mar.

La pèl-roja va adonar-se que encara que digués tot allò amb paraules amables, la seva cara expressava una altra cosa. Va sospirar i va mirar-lo als ulls, disposada a oblidar aquell comentari. Devia ser una broma estúpida, era normal que en Severus odiés a en James i els seus amics, ells mai el deixaven en pau. Tot i que la Lily sabia que en Remus era diferent.

-Des del dia que ens vam quedar tancats, no hem pogut parlar de nosaltres. Sempre estem envoltats de gent, Sev – va sospirar amb resignació la Lily.

-No et preocupis, tinc un pla.

Van dirigir-se al tercer pis, distanciats, preparats per fingir qualsevol cosa si es creuaven amb algú pel passadís. Van arribar a una paret sense ornaments, la Lily va observar com en Severus hi passava per davant tres cops, murmurant alguna cosa imperceptible. Va agafar-la per la cintura, i la va empènyer suaument cap a la porta que s'acabava d'obrir. A dins hi havia una àmplia sala, amb un sofà, una taula i un parell de cadires.

-Com vas descobrir-ho? –va preguntar-li la Lily amb una veu sorpresa.

-Bé, és una cosa que rumorejaven alguns Slytherins l'any passat. La seva màgia permet crear la sala que cadascú necessita en cada moment. Es diu la sala de la Necessitat –va explicar amb cert to de superioritat en Severus.

Ambdós van asseure's al sofà, la Lily va treure de la motxilla el seu llibre d'Història de la Màgia i va començar a llegir en veu alta allò que s'havien d'aprendre per les classes de l'endemà. En Severus li acariciava el cabell, mentre l'escoltava, asseguda al seu costat, i repenjada a la seva espatlla.

Van estar-s'hi una bona estona, fins que d'un moment a l'altre, en Severus la va mirar amb tendresa i, lluitant contra ell mateix, va dir:

-Ja és l'hora del sopar ... és millor que marxem.

Van acomiadar-se carinyosament, amb un llarg petó als llavis.

La Lily va encaminar-se al gran menjador, en Severus va tornar a la biblioteca. No obstant, malgrat tot, encara hi havia una cosa que inquietava a la Gryffindor. No entenia perquè en Severus li havia dit licàntrop a en Remus. Primer, havia pensat que seria una broma absurda, però alguna cosa començava a dir-li que aquelles paraules podien tenir sentit. Tanmateix, va intentar arrencar-se aquella idea del cap. En Severus diria qualsevol cosa per desacreditar als rondadors, però la Lily començava a dubtar que fos capaç d'inventar allò, era una afirmació massa greu per jugar-hi.