SOPAR

Hores més tard, ja vestits per a l'ocasió i amb un nus a l'estomac que no havia anticipat, vaig envoltar-lo amb els braços i li vaig dir:

—Preparat? —i acte seguit vaig fer-nos desaparèixer als dos.

Casa els pares no era una gran mansió com la que molts pensaven que el gran heroi del món màgic s'hauria fet construir, però no es podia negar que era un lloc amb molt d'encant.

Els pares ens havien portat alguna vegada a Godric's Hollow, a veure la tomba dels avis i a visitar la que havia estat la seva casa, ara restaurada i convertida en un museu màgic sobre els qui van donar la vida per la pau, no només els avis sinó totes les víctimes de les dues guerres.

Casa els pares, la casa de la meva infantesa, era un lloc que s'hi assemblava. Tot i que tothom qui hagués vist el Cau, la casa de l'avia Molly i l'avi Arthur, no podria negar que també hi havia quelcom semblant entre elles. Jo sempre he pensat que era la sensació de caliu i naturalitat, el que les feia tant semblants.

Gairebé mai utilitzava la porta del jardí ja que els membres de la família podíem aparèixer dins el jardí, just davant la porta principal, jo i els meus germans podíem inclús aparèixer-nos dins la casa, si volíem, però en James ho havia fet una vegada i després d'enxampar els pares a la cuina els tres germans ens havíem negat a posar-nos en situació de repetir l'experiència.

Gairebé no recordava com n'era d'agradable des del carrer la casa dels pares. La tanca que la rodejava era baixa, un muret de poc més de mig metre que deixava veure clarament els rosers de la mare i la gespa verda que el pare sempre mantenia ben cuidada. Fins i tot el petit jardí de flors que la mare havia deixat que la Lilly tingués o el racó amb herbes medicinals que jo havia cuidat amb tanta cura des del tercer curs de Hogwarts fins que havia deixat de viure amb ells per muntar el meu propi negoci i que ara cuidaven ells per mi quedaven a la vista de tothom qui hi passés per davant.

—Hi ha un encantament per a que ningú pugui veure el jardí real, oi? — va preguntar l'Ignotus mentre jo trucava al timbre, mirant al nostre voltant sorprès per la manca d'objectes màgics i l'aparença tant banal del jardí que ens esperava a l'altra banda de la tanca..

—No. El pare està molt orgullós de la seva gespa —vaig dir jo divertit, però no del tot sorprès—. Quan nosaltres érem petits sí que crec que hi havia algun encantament per a que no ens poguessin veure, però ja fa molt de temps que no hi és.

—És curiós, no noto res però hi ha d'haver algun encantament per a que ningú pugui traspassar el muret... realment els teus pares han de ser molt poderosos si no puc detectar cap rastre màgic —va murmurar ell encara mirant el jardí com si no acabés de creure que aquell fos el jardí dels Potter i que estigues a la vista de tothom, muggles inclosos.

—Hi ha una alarma que avisa a la policia local i als Aurors si algú ho intenta, però no, no hi ha cap encanteri que t'ho impedeixi.

—I no és perillós? Vull dir, qualsevol boig es pot col·lar i...

—Ignotus, la majoria de la gent no es cola a la casa dels altres. I pels que ho fan ja hi ha els Aurors, o la policia si són muggles. No és com si les barreres màgiques que poguessin posar els pares no poguessin ser franquejades per qui realment les volgués traspassar-les, no?

—La policia, són els aurors muggles? —va preguntar ell, clarament ignorant el meu raonament, segurament perquè el trobava il·lògic i utòpic, i d'una ingenuïtat ratllant l'estupidesa.

—Més o menys. No vas fer estudis muggles oi? —el vaig burxar jo divertit.

—Estàs de broma? —va respondre ell sense sentir-se ofès, tot al contrari—. Aritmància i Runes Antigues. Creus que a casa m'haurien deixat fer Estudis Muggles?

—No, suposo que no. Però tinc la lleugera sospita que t'hauria encantat.

Ell va mirar-me alçant una cella, però no es va atrevir a negar-ho, perquè els dos sabíem que questa vegada jo tenia raó.

Llavors el pare va sortir per rebre'ns i ens va trobar mirant-nos amb un somriure.

—Benvinguts —va dir com si res—. Passeu, passeu —va dir gesticulant per a que franquegéssim la tanca del jardí i arribéssim a la casa.

Jo, en un rampell, vaig saltar el muret que separava el jardí del carrer i vaig caminar cap a la porta gairebé corrents. Aquella casa em feia sentir com un nen, i més ara que estava ple de felicitat incontenible.

—Albus! —va renyar-me el pare.

Però jo no el vaig deixar dir res més perquè el vaig abraçar com si fes segles que no el veia.

Quan el vaig deixar anar, l'Ignotus estava ja darrere meu, ell havia obert la porta del jardí per entrar i m'observava amb un somriure mofeta a la comissura dels llavis.

Si no hagués estat perquè encara tenia el pare agafat m'hauria llençat als seus braços per esborrar-li amb un bes apassionat. Però em vaig contenir i només em vaig mossegar els llavis involuntàriament, reprimint el desig que sentia.

—Benvingut, Scorpius. Passeu, la Ginny gairebé ja té el sopar a punt.

—Moltes gràcies —va dir l'Ignotus amb una lleu reverència amb el cap. La formalitat de l'Ignotus em va forçar a doblar els esforços per controlar el desig que sentia per ell en aquells moments.

Un cop a dins el pare ens va fer seure al sofà mentre anava a la cuina a dir-li a la mare que ja havíem arribat. L'Ignotus semblava no tenir prous ulls per absorbir tot el que ens envoltava.

La mare va sortir de la cuina traient-se el davantal que la Lilly li havia fet ja feia anys, eixugant-se en ell abans d'estendre-li la mà a l'Ignotus.

—Benvingut, Scorpius. Suposo que no et fa res que ens tutegem, ja que pel que sembla vius amb el meu fill —va dir mirant cap a mi de forma reprovadora.

—Mama, no t'enfadis, t'ho explicarem tot, de veritat —vaig dir jo en to suplicant.

—Cóm pots haver-me ocultat que tenies xicot, Albus? —em va renyar directament.

—No... —vaig intentar explicar-me, però el pare em va tallar.

—Ginny, deixa'ls estar. Tampoc nosaltres els ho vam explicar als teus pares fins força més tard de...

La mare es va enrojolar una mica i jo també al veure-la i imaginar, sense voler, però sense poder-ho evitar, a què es devia referir el pare.

Es va formar un silenci una mica incòmode que va trencar l'Ignotus amb un comentari sobre les roses de la mare.

—Digues-me Ginny, si us plau, mai m'ha agradat que em diguin senyora Potter —va dir-li la mare, ella i el pare es van mirar amb la complicitat que mai havien arribat a perdre i que els feia tan especials quan estaven junts.

L'Ignotus va fer una petita reverència en acceptació i llavors el pare va demanar si volíem prendre res.

Dos minuts més tard estàvem asseguts de nou amb una cervesa de mantega a les mans.

—Ha cuinat vostè? —va preguntar curiós l'Ignotus després d'un comentari de la mare sobre el temps que tardaria el dinar a estar a punt.

—Sí. Sempre he pensat que cuinar és com fer pocions, i com que no tinc oportunitat de preparar-ne masses, és clar amb un mestre en pocions a la família ja ni la meva mare preparar pocions a casa. Sempre m'ha agradat cuinar. Ja de ben joveneta. Suposo que sent la única filla la mare va esforçar-se força a que m'interessés per aquestes coses.

La mare parlava amb la tranquil·litat i la manera planera de qui es troba en família i allò em va fer sentir una agradable onada de gratitud envers als pares, per la bona acollida de l'Ignotus, per ser capaços de veure més enllà del seu cognom.

—L'Ollivander's m'ha comentat que ja havíeu anat a buscar una vareta nova per l'Scorpius —va dir-me el pare a mi. Allò va captar l'atenció de la mare i el pare va afegir mirant l'Ignotus— m'ha comentat que la teva nova vareta és d'allò més inusual.

—Sí —va dir l'Ignotus—. És una sensació difícil de descriure això de tenir de nou vareta i que no sigui la d'abans —va dir donant voltes a la vareta nova. Llavors es va treure de la butxaca vella—. La vareta d'arç negre era perfecte, no era dòcil però responia a mi gairebé com si s'anticipés a les meves ordres. No tenia vida pròpia, però gairebé; Tenia un instint molt acusat que jo trobava molt fàcil de seguir —va dir allargant la vareta d'arç al pare per a que la pogués examinar—. Era, és potent, és ofensiva i silenciosa, i va potenciar la meva ment i les meves habilitats en pocions. L'he recuperat aquest matí, poc després de comprar la nova. La Grand-mère la va trobar entre les pertinències de l'avi i me l'ha portat. He pensat que potser era millor entregar-la als Aurors, pels càrrecs pendents.

—No et sap greu desprendre't d'ella? Sembla que hi tenies molta afinitat—va dir la mare confosa.

—No. La vareta d'Arç ja no respon a mi com solia fer-ho. No sé si és perquè jo he canviat i ella ho nota o perquè ja no em considera el seu amo. L'Ollivander's ens ha explicat que quan l'Avi em va desarmar la vareta va deixar de ser meva. I de totes maneres prefereixo la nova. És igual de potent i les sensacions que transmet són molt més... agradables. Encara la conec poc però també sembla tenir un instint fort, tot i que sembla molt diferent, és difícil de descriure és gairebé el mateix sentiment que sento vers en Severus.

—Severus? —va preguntar la mare desconcertada mentre el pare seguia mirant-se la vareta d'Arç negre.

—L'Scorpius sembla preferir el segon nom de l'Albus —va comentar el pare divertit davant la cara estranyada de la mare—. Et sap greu? —va demanar llavors estenent la mà vers l'Ignotus que després de dubtar un instant li va entregar la vareta d'Heura.

—És molt protectora —va comentar el pare mentre l'examinava—. És molt curiosa, transmet molta força; De què és el core?

—De ploma de Pegaso —va respondre l'Ignotus.

—D'una euga prenyada —vaig afegir jo recordant el que la Ivy Hickey havia comentat aquell matí.

—Uau —va exclamar la mare—. Fins i to jo sé que les plomes de Pegaso són nuclis de combat. La meva primera vareta era de ploma de Pegaso amb fusta d'avellaner.

—Sí sembla la vareta d'algú que no està disposat a amagar-se —va comentar el pare tornant-li la vareta a l'Ignotus.

—En certa manera noto que sí, que és més potent que la vella, però no en el mateix sentit. No sembla tenir instints ofensius, sembla empènyer-me més cap a la defensa. D'altra banda no crec que sigui tant bona per a pocions. Però això només és una suposició ja que no ho he pogut comprovar encara. No ho sé, tinc la sensació que la meva màgia està molt més connectada als elements amb aquesta vareta.

—És la ploma de Pegaso —va dir la mare—. És capaç de fer-te moure muntanyes.

—Sí, jo he vist la Ginny dominar els vents i els llamps amb aquella vareta —va dir el pare mirant la mare amb un deix d'orgull que normalment es reservava per quan parlava de nosaltres.

La mare va fer rodar els ulls davant l'afalac del pare i es va aixecar donant-li una empenteta a l'espatlla per fer-lo callar abans no la fes enrojolar. I nosaltres vàrem seguir parlant de varetes, de cores i de tipus de màgia.

Poc després la mare va tornar a sortir de la cuina amb el sopar flotant davant seu i vàrem seure a taula.

A taula la conversa va mantenir el to cordial i desenfadat, els pares em van explicar les últimes aventures den James i la Lilly i no va ser fins a les postres, quan la mare va proposar de prendre el cafè al sofà que el pare va tornar a treure la conversa que amb les varetes havíem encetat però que havíem deixat a mitges.

—Així que la Narcisa Malfoy t'ha localitzat.

—Sí. Ara que l'avi ja no hi és, ella és la Matriarca i com a tal te certes facilitats per trobar a qualsevol membre de la família.

—Pare —vaig intercedir llavors, jo—. Ens podries explicar què has descobert del seu pare?

—No massa cosa, la veritat. Va venir ahir a la tarda, com ja us vaig dir. Volia posar una ordre de busca per a tu. Quan li vaig preguntar perquè ara, després de tants anys de no saber res de tu, va intentar fer-ho passar per un motiu familiar, pel canvi d'hereu i no sé què d'un ritual al que havies d'assistir.

Jo em vaig estremir davant la idea de que l'Ignotus hagués de realitzar cap mena de ritual màgic amb la seva família. L'Ignotus em va agafar de la mà per tranquil·litzar-me i no em va deixar a anar a pesar de la mirada intensa dels pares.

—Vaig dir-li que no eres un fugitiu de la llei com ell creia ni estaves desaparegut. Que si tenia interès en fer-te arribar algun missatge si volia jo podia contactar amb tu i fer-te saber que et buscava. Em va demanar que ho fes però es va negar a parlar més del tema, i de fet sense dir-li res del que tu m'havies confiat no podia obligar-lo a especificar res més enllà de que es tractava d'un assumpte familiar urgent.

—No saps si ell sabia que... —vaig preguntar jo nerviós.

—Abans de marxar vaig interrogar-lo sobre la mort del teu avi. El cas segueix obert, perquè les circumstàncies són molt estranyes. El teu pare no semblava saber què havia passat realment, va admetre que es podia deure a un error del seu pare mentre utilitzava algun tipus de màgia negra, però que ell s'inclinava més per a la hipòtesis del assassinat. I contràriament al que jo esperava no semblava tenir pressa per saber qui ho havia fet o voler passar comptes amb el presumpte autor. Quan li vaig comentar que semblava estrany que no volgués saber què havia passat... El teu pare no ha estat mai una persona fàcil d'entendre, Scorpius, certament jo no l'entenc. No sé els motius, no estic segur que el tema de l'herència familiar sigui l'únic motiu pel que et busca, però estic segur que vol contactar amb tu costi el que costi.

—Em pot repetir què va dir exactament?

El pare semblava sorprès per aquella demanda.

—Creu-me papa, si algú és capaç de llegir entre línies el que el seu pare digués és ell —vaig dir jo. I aquesta vegada vàrem ser l'Ignotus i jo qui ens vàrem mirar amb complicitat.

—A veure, deixeu-me pensar. Just abans de marxar va dir: «Evidentment que vull saber què va passar, Potter. El meu pare, potser no era una bona persona, però era el meu pare i no li desitjava una mort tan horrible. Però l'Scorpius és el meu fill i no necessito saber què va passar, només que torni pel ritual. Si saps on és digues-li que em truqui o que vingui o que es posi en contacte amb nosaltres, si us plau». I llavors va marxar perquè tenia coses a preparar per l'enterrament del teu avi. Quan li vaig preguntar per l'assassinat del teu avi va dir: «És clar que és possible que el malefici que el va matar sortís de la seva pròpia vareta, Potter, però dubto que el meu pare morís per un accident, el meu pare podia ser moltes coses però era curós quan feia màgia, especialment si era perillosa o il·legal».

El pare va callar intentant recordar més fragments de la conversa que havia tingut amb en Malfoy el dia anterior.

Jo no estava segur d'haver-ho entès tot i la cara de pòquer de l'Ignotus era indesxifrable. Però tenia molt clar que l'Ignotus havia extret molta més informació que el pare de tot allò.

—A veure si ho he entès... el teu pare creu que tu vas...? —vaig aventurar-me a preguntar en un murmuri alarmat.

L'Ignotus va fer que sí amb el cap.

Jo no podia deixar de donar voltes als motius ocults de la seva família per localitzar-lo.

—I sap què va fer —vaig dir, aquesta vegada sense preguntar-ho, segur del que estava dient.

El pare havia obert els ulls i havia deixat d'intentar recordar res més per mirar-nos i la mare ens observa als tres en silenci, bevent el cafè com si esperés que algú lligués caps en qualsevol moment.

—Potser la Grand-mère també ho pensa. Potser per això... —va mussitar l'Ignotus.

—Creus que realment hi pot tenir a veure? —Jo m'estava posant més i més nerviós per moments, notava que hi havia alguna cosa que se'ns escapava en tot allò i no era capaç de desxifrar el què.

—Sí, si s'ho ha pres com una mostra de poder.

—Però llavors... —de sobte vaig entendre a què es referia l'Ignotus i vaig perdre la veu, insegur, sense saber si ja m'havia d'espantar.

Finalment, veient el canvi en el meu rostre el pare es va decidir a interrompre els nostres murmuris i cavil·lacions.

—Us faria res fer-nos cinc cèntims? —Va dir amb una mica d'impaciència a la veu.

—Cinc què? —va respondre confós l'Ignotus, allò l'havia fet sortir de cop de l'estat de transit en el que fins ara semblava haver-se submergit.

—És una expressió muggle —vaig aclarir-li jo, que a pesar de trobar graciosa la situació estava massa preocupat per poder somriure.

—Oh —va dir lleument ell, intentant entendre encara l'expressió del pare.

—Vol que li expliquem de què parlem —vaig dir jo, somrient finalment.

—Oh! Sí, clar. Perdó senyor Potter —va exclamar l'Ignotus adonant-se que els pares no havien pogut seguir cap dels nostres raonaments inconnexos.

—Harry —va dir el pare amb suavitat.

—Què? —va tornar a preguntar l'Ignotus, de nou confós per aquell gir de la conversa.

—Que em diguis Harry, si us plau —va dir el pare amb un somriure als llavis.

—Sí, és clar. Perdó. Només intentàvem entendre perquè la meva àvia vol que jo sigui l'hereu en comptes del meu pare. Aquest matí quan ha vingut a donar-me la vareta ha insinuat que si vaig al ritual em farà hereu a mi; Com a Matriarca de la família el seu vot és decisiu. No sabíem si el meu pare sabia que el meu avi... —l'Ignotus va callar un instant i va mirar la meva mare que no havia obert boca des de que ens havíem aixecat de taula per fer els cafès—. No sé què li deu haver explicat el seu marit, Ginny, donat que sóc la parella del seu fill és possible que li hagi explicat tot el que m'ha passat, però si en Severus s'assembla al seu pare tant com penso és més que provable que... en Harry —va dir mirant al pare lleument, assegurant-se que allò de tutejar-lo era el que el pare volia—, hagi intentat suavitzar els fets per tal que ni vostè ni jo no ens sentim incòmodes.

La mare semblava per fi sorpresa, va mirar al pare i llavors a mi, i finalment va posar la mirada en l'Ignotus.

—Em temo que tens raó, Scorpius, no crec que en Harry m'ho hagi explicat tot. Tant sols m'ha dit que tenies alguns càrrecs pendents, però que no em preocupés que tot eren faltes lleus, que molts fins i tot ja havien prescrit i que el principal problema era que el teu avi et perseguia. Em sap greu dir que coneixent el teu avi no li he preguntat pas el perquè. Simplement he assumit que tu eres l'innocent, la víctima, i que com sempre el teu avi s'havia passat de la ratlla amb alguna cosa.

L'Ignotus va assentir lleument i va decidir anar una mica més enrere en les explicacions per tal que la mare ens pogués seguir en la conversa que estàvem a punt d'iniciar.

—El cas és que fa cinc anys el meu pare em va desheretar quan va saber que estava enamorat d'un noi. Pocs mesos més tard, després d'haver fet coses de les que no em sento gens orgullós, motius pels quals el seu marit ha hagut de presentar càrrecs en contra meva, el meu avi em va localitzar i em va vendre com a esclau. Mai vaig saber si el meu pare en sabia res, o si ho havia permès. Després del que la Grand-mère m'ha dit, sé que ella no n'ha sabut res fins que l'avi ha mort. El pare també ho sap, ara, però encara no sé si ho sabia llavors. Però si les paraules són les que ha usat el meu pare, li puc assegurar que creu que jo vaig matar el meu avi. Aquest matí pensava que potser la Grand-mère volia que jo fos l'hereu perquè estava horroritzada pel que l'avi m'havia fet, que volia saltar-se el pare perquè potser ell ho havia sabut tot aquest temps. Però ara penso que potser la Grand-mère simplement també creu que jo vaig matar l'avi i ambdós creuen que sóc més poderós que ells i que per tant senzillament he de ser l'hereu.

La mare s'havia quedat una mica lívida, però no va dir res.

—Però el teu pare et va desheretar, no? —va preguntar el pare començant a entendre per on anaven els trets.

—Econòmicament parlant, sí. Però ser el cap de la màgia familiar... això no ho pot escollir el meu pare.

—Papa, mama, vosaltres sabeu alguna cosa d'aquesta mena de rituals?

El pare va fer que no amb el cap. La mare, però es va mirar les mans i després va alçar el cap per mirar l'Ignotus.

—Les famílies antigues com la de l'Scorpius o la meva es diu que tenen una màgia particular. El tipus de màgia que va salvar en Harry de morir quan era un bebè.

—Però en Dumbledore sempre va dir que m'havia salvat l'amor de la mare —la va interrompre el pare confós.

—És una manera de veure-ho. Ara imagina't aquest amor acumulant-se generació rere generació, ininterrompudament, reforçat per rituals de comprimís, respecte i cert grau de submissió vers el nom de la família, el record dels avantpassats i el jurament de perpetuar aquells sentiments en les generacions futures. És una màgia antiga, molt poderosa i que varia d'una generació a una altra.

—La nostra família també en té? —vaig preguntar jo sorprès de que la mare sabés tantes coses de tot allò.

—L'avi Arthur és el cap de Família. La màgia de la família de Prewett es va perdre quan els germans de la meva mare van morir, però la família Weasley té prous hereus com per a que no es perdi. El dia que el meu pare falti suposo que els meus germans hauran de participar en un ritual per a escollir el proper hereu, però nosaltres no hi tenim res a dir. Desgraciadament no podem estar segurs de si el teu pare era o no l'hereu de la màgia de la família Potter —va dir mirant al pare— així que vosaltres —va dir mirant-me a mi— no haureu de fer cap ritual, potser els vostres besnéts puguin reforçar la màgia familiar acumulada durant unes quantes generacions, però ara per ara només som dos generacions així que no, no crec que nosaltres tinguem una màgia familiar reconeixible.

—És possible que la màgia de la família Potter no es perdés, al capdavall el seu marit segueix viu —va dir-li l'Ignotus a la meva mare.

—Estàs segur d'això que dius?

—Hi ha maneres de saber-ho. Tenen un elf domèstic?

—En Kreacher? —va preguntar astorat el pare.

—Els elfs domèstics poden notar els vincles màgics de les famílies, per això la seva lleialtat és gairebé indestructible. Van comprar l'elf o el van heretar?

—Herència den Sirius Black.

L'Ignotus va fer una ganyota.

—Llavors és possible que no pugui dir-los res de la família Potter. Quan fa que és amb vostès.

—Vaig heretar-lo ara farà trenta cinc o trenta sis anys, encara anava a Hogwarts. El pobre ja està molt gran, quan el vaig heretar ja era vell.

—Em sap greu, sé que jo ho he preguntat, però crec que ens hem desviat del tema —vaig dir jo.

—Cert. Així que penseu que tot el que en Malfoy va dir-me ahir de la importància del ritual i la reunió familiar és cert.

—Sí, la pregunta és per què volen l'Scorpius com a hereu.

—Potser si li ho preguntessis tu directament seria més senzill. Tu sabries llegir entre línies molt millor que jo i enseguida sabries si anar al ritual és una trampa o és una bona oportunitat per a recuperar les regnes de la teva vida —va dir el pare, sempre pràctic i anant al gra.

—Potser sí —vaig dir jo—. Però... no ho sé, papa, potser sóc un paranoic però no m'agrada la idea de deixar-los sols sense saber...

—Severus, ets conscient de que em se defensar, veritat? —L'Ignotus va alçar una cella tot mirant-me desaprovadorament.

—Puc fer-lo venir demà al despatx. A l'oficina d'Aurors no intentarà res estrany —el pare i jo no li vàrem fer cas.

—El meu pare no em dirà res allà. Les parets tenen orelles —va dir l'Ignotus molest.

—Com dius? —va preguntar el pare desconcertat i ofès pel que allò implicava.

—"Les parets tenen orelles", és el que el pare sempre em deia quan intentava treure algun tema delicat fora de les quatre parets de la mansió.

—Potser podríeu concertar una reunió en algun lloc on el teu pare es sentís més inclinat a parlar obertament. Si realment sap per tot el que has passat entendrà que no vulguis tornar a posar els peus a Malfoy Manor sense assegurar-te abans que aquesta vegada no et passarà res —va dir la mare—. Potser podries concertar la reunió amb la teva mare, segur que ella accepta veure't i parlar amb tu allà on tu accedeixis.

—No sé fins a quin punt la mare sabrà res de les intencions del pare i l'avia. Quan el pare em va desheretar la mare mai va fer res que em fes pensar que estava de la meva banda. No m'interpreti malament, estimo la meva mare, però és una dona força banal, la seva màxima preocupació sempre ha estat i sempre serà el quedar bé, la roba, els actes socials, el "savoir fair", el pare es va casar amb ella per això, la seva absoluta manca d'interès en temes de política, economia i posicions de poder van ser una gran aportació en la restitució del nom de la família, en part per això és del tipus de dona que un Malfoy hauria de buscar, capaç d'instruir la descendència en el refinat art de l'alta societat, els idiomes, la música,... Però si em nego a casar-me amb una bruixa de casa bona que em proporcioni com a mínim un hereu... Bé, no crec que la meva elecció de parella li escaigués massa bé a la mare.

—Creu-me, a pesar de tot això que dius, que no dic que no sigui cert, però a pesar de tot, ella t'estima i si els motius del teu pare i la teva àvia són sincers ella voldrà convèncer-te de que hi vagis, però si per contra tramen qualsevol cosa contra tu, voldrà protegir-te. Potser no vulgui que se sàpiga que estàs amb un home, amb un Potter, però tampoc voldrà que et facin mal, sigui pel motiu que sigui —va intervenir la mare.

Després d'un silenci una mica incòmode el pare es va regirar a la butaca on estava assegut.

—Scorpius, entén que t'ho haig de preguntar.

—Pare! —vaig exclamar jo ofès.

—No passa res. No, jo no he matat al meu avi. Tot i que admeto que no em sap greu la seva mort.

—Papa, ni tant sols tenia vareta! —vaig exclamar jo.

—Ho sé. Ho sé —es ca excusar el pare alçant les mans en senyal de rendició.

—No es preocupi, em preocuparia que no m'ho hagués preguntat. El recel i la precaució són necessaris. Porto dies intentant que el seu fill ho entengui, però no sembla que estigui fent gaires progressos.

—Parar-me a pensar abans d'actuar i obligar-me a avaluar bé els riscos és quelcom que vaig aprendre a cops. Tampoc és un tret Weasley precisament. Dóna-li temps —va dir-li el pare encoratjant-lo com si jo no els estigués sentint.

—Encara sóc aquí —vaig mussitar jo una mica ofès.

—És la millor i la pitjor qualitat de l'Albus —va dir llavors la mare també parlant de mi com si no hi fos.

—Si voleu marxo —vaig afegir.

Al meu costat l'Ignotus em va mirar aixecant un cella.

—En qualsevol cas —va dir el pare trencant el silenci que havia provocat la intensa mirada entre l'Ignotus i jo— ara et cal seguir el teu propi consell, Scorpius. És difícil dir quins poden ser els motius reals de la teva família per voler que facis el ritual. És important que pensis què vols, i què estàs disposat a sacrificar per aconseguir-ho.

—Això ha sonat molt Slytherin —va comentar amb evident aprovació a la veu l'Ignotus.

—Tinc els meus moments —va respondre el pare somrient davant la cara alarmada de la mare i la meva mirada d'incredulitat cap a l'Ignotus.

Tal i com estaven les coses no podíem treure res més en clar. I poc després vam marxar cap a casa.

El pare no volia que l'Ignotus prengués cap decisió precipitadament ni que es sentís forçat per la seva presència a acceptar la seva ajuda o consell, i es va limitar a oferir-se ser ell qui contactés amb en Draco Malfoy per dir-li el que fos que l'Ignotus hagués decidit fer. Educadament l'Ignotus va declinar l'oferta i fent ús de la xemeneia vàrem marxar.

—Severus... —em va dir l'Ignotus assentant-se al sofà de casa al meu costat, després de preparar te—. Hi ha encara una cosa que no t'he dit.

—Ignotus, em pots dir el que vulguis, ja ho saps.

—A veure, recapitulem —va dir ell asseient-se al meu costat i ignorant el fet que un instant abans em volia confessar encara alguna cosa.

Jo no vaig dir res, em vaig limitar a escoltar-lo bevent el te que tenia a les mans.

—Podem suposar per un moment que realment no volen fer-me mal i que només volen que segueixi protegit per la màgia de la família? Sé que és una opció remota i no et preocupis, no em faig il·lusions, però la possibilitat existeix i vull estar preparats pel que sigui.

—Em sembla bé. Suposem que no volen res de mal. Llavors què fem?

—Acceptar ser l'hereu. Seria una bogeria desaprofitar l'oportunitat. Ja t'ho vaig dir si jo sóc l'hereu s'haurà acabat viure patint per si la màgia de la família em voldrà obligar a deixar-te per donar un futur hereu si no la domino jo.

—Quina mena de ritual hauràs de fer? —vaig preguntar jo. Allò era el que més por em feia.

—No n'estic segur, però em preocupa poc. El llibre de família ho explicarà.

Ens esperava una llarga nit de deliberacions.