Capítol 14—Quan una noia s'enfada…
I així van començar les vacances de Setmana Santa, amb reconciliacions i tornant a haver-hi pau i tranquil·litat entre els amics.
Els quatre rondadors anaven tranquil·lament passejant pel passadís en direcció al Gran Saló per a dinar mentre xerraven de les seues coses quan es van trobar amb Iris, Julian i Lily.
—Iris —digué en Sirius mentre anava cap a ella per abraçar-la-.
—Mira, el desaparegut —digué sarcàsticament i no deixant que l'abraçara-.
—Et passa alguna cosa? Et note, com dir-ho, irritada?
—Però seràs imbècil? —contestà la noia molt enfadada —encara t'atreveixes a dir que si estic irritada?
Tots els amics es miraven l'escena perplexos, no sabien què passava allà.
—Iris, no t'enfades, per favor, calma't i ho parlem amb tranquil·litat-.
—Per què no te'n vas un poc a cagar, Sirius? Em prens per estúpida o què? Tu tens idea del temps que fa que no ens veiem? —digué mentre començava a pujar el to de veu progressivament —des que vam començar a eixir que ja no ens hem vist, i això va ser abans de Nadal, abans de Nadal! I ja estem a Setmana Santa. Et semblarà normal, no? O què passa, que amb aquell discurs se't va acabar tot l'amor? —digué ja cridant tant que tots els alumnes que anaven a dinar es van quedar mirant-los-.
—Acaba de dir que fa uns tres mesos que estan junts? —xiuxiuejà Julian a Lily-.
—Sí, Julian, això mateix he dit, però total, per a les vegades que ens hem vist, és com si no haguera passat res, potser és que tot el que vas dir aquell dia era mentida —digué Iris dolguda mentre s'allunyava del Gran Saló sense ni tan sols haver dinat-.
En Sirius es va quedar allà palplantat, amb la boca oberta. No sabia què dir, no sabia com reaccionar. Li semblava que en James estava dient-li alguna cosa però ell no l'escoltava, l'únic que feia era pensar en les últimes paraules d'Iris "potser és que tot el que vas dir aquell dia era mentida". Com podia haver passat tot allò tan ràpidament, feia escassos dies tot l'assumpte d'en Remus havia acabat finalment bé i ara era possible que estiguera perdent a la persona que més estimava en aquest món. Quan per fi va reaccionar va arrancar a córrer per on havia eixit Iris.
—Sirius, et deia que com pot ser que no ens hages… ei, Sirius, on vas? —digué el seu amic James quan veié que en Sirius eixia corrents.
—Així que vosaltres tampoc sabíeu res sobre la parelleta? —preguntà Julian rebent una resposta afirmativa per part dels tres amics d'en Sirius.
—I ha dit des d'abans de Nadal, pot ser que fóra el dia que en Sirius la va veure amb aquell noi i es van passar una bona estona xerrant?
—És molt probable, Lily. Però jo cec que després de tant de temps ja ens ho podrien haver dit, no?
—Bé, Remus, ací Iris té un poc de raó, tenint en compte les poques vegades que s'han vist…
—Perdona, Julian, però en Sirius té una bona justificació per a la seua absència.
—Ah, sí, James? I es pot saber quina és aquesta justificació?
—Doncs, eh —començà a titubejar mirant de reüll en Remus —és un secret dels Rondadors.
—I qui són els "Rondadors". —preguntà Julian.
—Nosaltres, qui si no?
—Aquests nois estan pitjor del que m'esperava, va Sarah, anem a dinar —digué Lily fent-li una senyal a la seua amiga quan de repent es va adonar que aquesta estava més blanca que la neu i amb els ulls molt oberts.
—En Sirius… està… eixint… amb Iris? Però, però, però, això com pot ser? Es pot saber què té ella que no tinga jo? —digué passant de blanca a roja i augmentant el to de veu progressivament.
—Sarah, estàs bé? —digué Julian sorpresa pel que acabava de dir la rossa.
—Jo, eh, no, el que volia dir era, que, guau, junts, eh? Quina sorpresa! Me n'he d'anar —digué mentre es dirigia ràpidament cap a les escales.
—Sóc l'únic que desconfia del que acaba de dir aquesta noia? —preguntà en James-.
—No, no ets l'únic, però serà millor que anem a dinar, que ja se'ns fa tard— digué en Remus—.
En Sirius va estar buscant Iris per tot el castell però no la va trobar enlloc, suposava que havia anat a la Sala Comú de Ravenclaw, així que seria impossible trobar-la. En aquells moment desitjava que hi haguera un mapa del castell on apareguera on estava cada persona en cada moment, llàstima que això no existira (NA: nananana). Finalment, va anar cap a la Sala Comú de Gryffindor, va pujar al dormitori on tenia la motxilla, va traure pergamí i ploma i va tornar a la Sala Comú on es va asseure en una de les taules disposat a escriure una carta per a Iris.
" Iris,
Sé que és possible que ara ja siga massa tard per a rectificar, i sé que demanar disculpes en un paper no és suficient, m'agradaria estar dient-ho en persona, però no he sigut capaç de trobar-te en tot el castell, així que he recorregut a la solució més fàcil i ràpida, escriure't una carta. Vull que tingues clar que sent moltíssim no haver-nos vist durant tot aquest temps i que els sentiments que et vaig dir que tenia aquell 20 de novembre, continuen intactes i mai canviaran. Pel que fa al motiu pel que he estat tan absent, et puc prometre que ha sigut per una raó molt important però que no et puc dir per carta, m'agradaria que ens veiérem el més aviat possible per a poder disculpar-me en persona i explicar-te tot el que ha passat aquests mesos,
Amb estima,
Sirius"
Una vegada escrita la carta en Sirius es va dirigir cap a la mussoleria, va agafar la primera òliba que va veure, li va lligar la carta, i va tornar a la Sala Comú de Gryffindor, tenia la sensació que aquella seria una vesprada molt llarga. Quan ja duia una prou estona estirat al seu llit va entrar en Remus.
—Així que estaves ací.
—Ei, Remus, com va? On estan James i Ben?
—S'han quedat baix jugant al burro explosiu, com estàs? Has parlat amb Iris?
—No, no l'he trobada així que li he enviat una carta demanant-li perdó i dient-li de quedar per a parlar. —en aquell moment en Sirius es va assentar al seu llit i es va quedar mirant molt fixament en Remus- mira Remus, jo sé que no vols que ningú sàpiga que ets un home llop, però jo confie en Iris, hi confie moltíssim, i no vull començar contant-li ja mentides, per això et demane que per favor, em permetes explicar-li que he estat fent tots aquests mesos, ella ho entendrà, i t'assegure que no t'odiarà, és una gran persona i té un cor molt gran.
En Remus es va estar una estona sense moure's gens. Després d'haver-s'ho rumiat es va decidir a parlar.
—Sirius, per mi, aquesta és una decisió molt difícil, com tu mateix has dit, no vull que ningú sàpiga que sóc un home llop, tanmateix ets el meu amic, igual que ella és la meua amiga, i sé com és d'important açò per tu, així que, si estàs segur que no eixirà corrents i que guardarà el secret, et deixe que li ho contes.
En Sirius li va fer un somriure d'agraïment i es va alçar a abraçar-lo. Es van quedar una estona més xerrant als dormitoris ja que cap dels dos tenia gaires ganes de baixar a la Sala Comú. Cap a mitja tarda van sentir un soroll a la finestra i van veure que una òliba estava picant la finestra. En Sirius la va deixar entrar i va comprovar que efectivament duia una nota d'Iris, la va agafar i va deixar que l'òliba se n'anara. Ràpidament va obrir i la nota, era curta.
"Sirius,
Està bé, et donaré una oportunitat perquè et disculpes, ens veiem demà davant del Gran Saló a l'hora d'esmorzar,
Iris.
PD: dóna les gràcies a Julian, si no haguera insistit tant no t'haguera donat una altra oportunitat"
Aquella nit en Sirius no va dormir gens tranquil, només pensava en el dia següent i en poder arreglar-ho tot amb Iris, no suportava la idea d'estar barallat amb ella. Després de pegar moltes voltes va aconseguir agafar el son. El dia següent va arribar i en Sirius va anar molt aviat a la cita, no havia dormit quasi res, però tampoc tenia son, l'únic que volia era arreglar-ho tot d'una vegada. Després d'una bona estona, quan els primers alumnes arribaven mandrosament al Gran Saló, va veure Iris i va anar directe cap a ella.
—Iris, gràcies per deixar explicar-me, però anem a un lloc més privat, per favor, no t'ho vull explicar ací.
Iris semblava que anava a protestar però al final va assentir amb el cap i el va seguir fins als jardins on clarament no hi havia ningú ja que tots estaven dormint o esmorzant com era normal en un dia de vacances de Setmana Santa.
—Espere que siga una bona excusa.
—I ho és, recordes aquell dia que James i jo us preguntàrem a tu i a Lily sobre un joc de lògica?
—Sí, el de la malaltia, que era un licantrop, però això què te que veure? Ja feia un temps que no ens vèiem quan ens ho vau preguntar.
—Perquè no era un problema de lògica, havíem estat investigant en Remus i les seues estranyes desaparicions, per això els mesos abans tant en James com jo havíem estat absents, havíem estat buscant proves.
—Espera, això vol dir que Remus, és un home llop? —digué Iris incrèdula-.
—Sí, però només ho sabem James, Ben, jo, i ara tu. Li havia demanat permís a en Remus per a dir-t'ho, ja que com és de suposar, no vol que ningú ho sàpiga, però jo sé que puc confiar amb tu i que igual que a nosaltres, et dona igual que siga un home llop o no.
—Remus… home llop… Sembla tan impossible. Pobre, ho deu haver passat molt malament, però, des de quan?
—No ho sé, no li ho hem volgut preguntar, és un tema molt difícil per a ell. Bé, doncs a partir d'ací vam pensar de quina forma el podíem ajudar, i després de molt deliberar-ho vam decidir que aprendríem a ser animags costara el que costara i tot aquest temps hem estat investigant com aconseguir-ho i practicant, tot i que ens durà encara el seu temps.
—Animags? De debò?
Aleshores en Sirius, després de comprovar que no hi havia ningú que el poguera veure, li va demostrar a Iris el que li acabava de dir fent aparèixer les orelles i la cua de gos. Iris es va quedar sense paraules al veure-ho, no s'esperava una excusa així, la veritat.
—Bé, i què em dius? Em perdones? —preguntà en Sirius tornant a la normalitat.
Iris es va quedar callada, aquells segons es van convertir en anys per a en Sirius que estava posant-se nerviós per moments. Finalment, Iris va obrir la boca:
—Bé, la veritat és que no m'esperava una excusa com aquesta…
—I això vol dir…?
—Això vol dir que…