Meitantei Conan i els seus personatges són propietat de n'Aoyama Gosho.

Gènere: general.
Ràting: +16
Personatges: Sato Miwako, Takagi Wataru.
Paraules: 892.

21.- Pluja

Va fer mitja volta al llit i va sospirar. Res. No hi havia manera de dormir. Hi havia massa silenci, el silenci posterior a una tempesta, el tipus de silenci que la feia posar nerviosa. La Miwako sabia que, per més que ho intentés, no aconseguiria aclucar l'ull.

Va aixecar-se i va descórrer les cortines, el cel era clar, sense rastre de núvols, ple d'estels brillants. Una visió impossible des de la ciutat a on sempre hi havia llum.

Què podia fer en aquell racó de món per aconseguir adormir-se. No hi havia televisor a l'habitació, no havia pensat en dur-se un llibre, de fet no havia imaginat que es quedarien penjats a l'illa per culpa de la tempesta, i el seu mòbil havia mort i no tenia carregador.

Potser podria anar a fer un tomb, però, anar-hi sola? No, sortir sola no li semblava una bona idea, estar sola la faria seguir pensant en allò que li havia tret la son. A qui podia demanar-li?

Va tornar a vestir-se, va rentar-se la cara i va sortir de l'habitació tot tancant amb clau més per costum que perquè hi hagués res de valor per protegir a l'estança. El passadís era totalment buit, se sentien els roncs de l'inspector Megure al fons de tots, la Miwako va pensar tot somrient en que la seva dona havia de patir de valent per a poder dormir al seu costat.

Va caminar en direcció contraria al roncs, quatre portes més enllà de la seva i va trucar, potser no havia estat una bona idea, era tard, estaven cansats... La porta va obrir-se amb un lleu grinyol, el seu company amb cara de son va treure el cap tot badallant.

—Perdona, que t'he despertat?

Sí, sí que ho havia fet.

—No, encara no dormia —va mentir. La Miwako va somriure tot mirant els seus cabells despentinats, sabent que no era cert—. Ha passat res, Sato-san? Ens crida l'inspector?

—Ah, no, no —va fer movent les mans, als seus palmells encara s'apreciaven les cicatrius de les cremades d'aquell dia, les que s'havia fet creient que ell era a dins d'aquell cotxe que havia esclatat—. És que no puc dormir i... em preguntava si et venia de gust fer un tomb per la platja.

En Wataru va fer una ràpida ullada al despertador a la tauleta de nit, eren gairebé les tres de la matinada.

—Perdona, no hauria d'haver vingut, és evident que dormies i, a més, és massa tard per passejades.

—Què? No, Sato-san, dona'm uns minuts per canviar-me.

Ella va assentir. Va observar amb les galtes vermelles, mentre la porta es tancava, que en Takagi dormia amb una samarreta i els calçotets.

Va esperar-lo recolzada contra la paret, amb la mirada fixa a les sabatilles, i va somriure-li quan va tornar a sortir ben vestit i pentinat.

—On vols anar?

—Què et sembla la platja?

Havia estat plovent, la sorra encara havia d'estar molla per la pluja i la mar picada, no sabia si era gaire bona idea, però, tot i així, va assentir i la va seguir fins allà. Feia una mica de fresca.

—Per què no podies dormir? —va preguntar trencant el silenci.

—Es per la tempesta.

En Wataru va fer una breu rialla.

—No em diguis que et fa por una tempesta de no res.

—No, és clar que no! —va replicar colpejant suaument el seu braç—. És que em fa recordar el dia que va morir el meu pare.

—E-em sap greu! No hauria d'haver...

Ella va riure.

—No passa res. Aquell dia... havia plogut sense parar, però quan vam tornar a casa, després que el declaressin mort, tot estava en calma, com ara.

—Deu ser dur.

—No et pensis, normalment poso la tele o truco a la Yumi per distreure'm, però la bateria del meu mòbil ha mort.

—És clar...

A les habitacions no hi havia televisors, el seu mòbil no tenia bateria... això el convertia en el pla C sent optimista, potser abans havia trucat a la porta d'en Shiratori sense èxit.

—M'he posat a mirar per la finestra i he vist tots aquests estels que, a la ciutat, no es poden veure normalment i he pensat que m'aniria bé una passejada —va explicar seient a la sorra encara humida per la pluja—, però no volia sortir sola.

»Feia molt de temps des de l'últim cop que vam treballar en un cas junts.

—Tens raó.

Quan assignaven els casos sempre desitjava que l'emparellessin amb ella, però aquell miracle gairebé mai es produïa.

—Últimament t'hi esforces molt més, Takagi-kun.

—Ah, sí?

—I tant! Allò del superglue per les empremtes ha estat increïble!

En Takagi orgullós va seure al seu costat, la sorra era freda y humida, s'hi estava esforçant perquè volia que l'assignessin a casos més importants, perquè volia investigar amb ella, perquè volia ascendir per assegurar-se un bon futur a dins del cos de policia.

—Gràcies.

—Digues, que potser intentés impressionar a algú?

—I és clar que no! —va fer amb les galtes enrojolades. Sí, volia impressionar a algú, volia impressionar-la a ella—. Només faig la meva feina.

Ella va fer un somrís i va clavar la mirada a l'horitzó.

—Creus que tornarà a ploure?

—Espero que no —va contestar en Takagi—, però si plou em quedaré amb tu per a que no hi pensis.

Fi